Del capítol V. ‘Evolució teòrica de les bases independentistes. Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del sobiranisme valencià’ del llibre ‘Per la República valenciana d’Oriola a Vinaròs’ 2014.

La lectura tardana del llibre País i estat: la qüestió valenciana, d’Alfons Cucó, editat en 1989, va ser tot un descobriment que em va obrir el camí d’allò que calia fer per a eixir de l’atzucac polític en què la interpretació de Nosaltres, els valencians, el llibre del sociòleg i de l’historiador, però no del polític, ens havia dut als valencianistes.
La concepció de la “nació natural” de Prat de la Riba i del seu “nacionalisme integral” i la crítica que fa d’aquesta Antoni Rovira i Virgili, em va portar a concloure que la frase “una llengua, una nació, un estat”, per a aquells valencians que desitgen un Estat valencià i no volen estar supeditats, o inclosos, dins d’un Estat
català, els portaria, seguint el sentit contrari, a la conclusió secessionista següent: una “llengua distinta, ens dóna una nació distinta i, en conseqüència, un Estat distint”; llavors, -pensen ells- separem la llengua catalana de la valenciana per a assolir un Estat valencià.

En el període entre el moment que vaig deixar Esquerra Valenciana (tardor de 2004) i em vaig reincorporar al BLOC (Falles de 2005), va ser el moment de reflexió teòrica d’allò que calia dir i fer.

Vaig voler teoritzar la defensa per damunt de tot de l’Estat valencià, per convicció, però també com a solució per a no arribar a l’aberració d’inventar-nos una llengua. Entenc que com més gent parle valencià, entre ells els catalans, millor. L’Estat valencià hauria de defensar una llengua culta compartida, que caldria negociar amb altres estats sobirans que també la comparteixen amb nosaltres i, per descomptat, no acceptar cap supeditació.

Des de l’ACR Constantí Llombart vam redactar el primer manifest sobiranista valencià republicà que va ser inclòs en la ponència de la qual parlem a continuació.

Conscient que la batalla teòrica calia donar-la a Catalunya –espill on tots els valencians pancatalanistes s’enlluernen– des de l’associació Constantí Llombart vaig redactar una ponència per a ser presentada al Congrés per la Sobirania dels Països Catalans que es va celebrar a finals de febrer de 2005 a Barcelona. Cal dir, per als lectors acatalanistes d’aquest llibre, que la ponència va dirigida a fusterians de pedra picada i, malgrat que la ponència parteix dels seus objectius, tan legítims en les seues derivacions polítiques com qualsevol altra entre nosaltres, l’aportació i conclusió, segons el meu criteri, per a assolir-los era del tot heterodoxa per a ells, com beneficiosa per als nostres objectius sobiranistes valencians.

A continuació transcrivim el document:

Bases teòriques per a desenvolupar una estratègia per a arribar a la unió política dels Països de Llengua Catalana/ Valenciana (PLC/V): Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Rosselló.

0. Objectius
La tesi que volem exposar en aquest escrit és que del pensament teòric d’Enric Prat de la Riba (1870-1917) (PR), i de la seua concepció de “nació natural”, que ens porta al seu “nacionalisme integral”, s’han derivat actuacions, o manca d’actuacions, en l’acció política del nacionalisme en els PLC/V que han dificultat, i encara dificulten, la consecució de la seua unió política.

Al mateix temps, volem plantejar una estratègia/proposta per a assolir la independència de l’Estat espanyol i la unió política dels PLC/V en la qual, els diversos territoris que componen els PLC/V, han de sentir-se lliures, perquè la proposta que fem inclou la defensa de la sobirania de cada territori per a decidir la lliure unió. Sense la llibertat de les parts no hi haurà unió política dels PLC/V. Però amb aquesta proposta, de defensa de les sobiranies dels distints territoris dels PLC/V, a més de ser condició necessària per a fer-ne possible la unió, el que fa és qüestionar en primer lloc el subjecte de sobirania imposat per l’Estat espanyol: l’anomenat “pueblo español”; imposició que cal superar prèviament a qualsevol altre plantejament. És en aquest sentit, en el cas valencià, que els partidaris de la unió política dels PLC/V hauríem de ser els més valencianistes, els més ferms defensors de la sobirania valenciana, per a entrar així en conflicte, en conseqüència i en primer lloc, amb l’Estat espanyol. L’objectiu seria, al País Valencià, capgirar la contradicció cap a Madrid, causa de la falta de sobirania dels valencians, però hauria de ser també l’objectiu dels catalans i dels illencs. Aquesta estratègia caldria que fóra acceptada pel conjunt de forces sobiranistes, nacionalistes i independentistes de tots els territoris.

Per a desenvolupar aquestes tesis utilitzarem i exposarem arguments d’Antoni Rovira i Virgili (1882- 1949) (RV), del corrent liberal-democràtic i d’esquerres del catalanisme.

1. Sobre el terme “nació”
En l’estratègia per a la consecució de la unitat política dels PLC/V no trobem escaient utilitzar el terme “nació” per raons que al llarg de l’escrit pensem que quedaran exposades, però, com que és inevitable, a hores d’ara, prescindir-ne, acceptem la definició de “nació” de Pasquale Stanislao Mancini, i que Rovira i Virgili recull en els seus escrits. Per a ells, una nació o una nacionalitat és:

“Una comunitat d’homes, aplegats en vida comuna per la unitat del territori, d’origen de costums i de llengua, tenint consciència d’aquesta comunitat.”

Compartim amb RV la importància que aquest dóna a la consciència de la pròpia personalitat i de la voluntat per mantindre-la fins al punt d’escriure:

“Basta que un poble se senti nació perquè ho sigui. Sentint-s’ho, ho és. I, si cal, ho és, àdhuc contra la Història, i contra la raça, i contra les teories, i contra la geografia i tot.”

[Capítol VI: “Elements de la nació”, del llibre El principi de la nacionalitats.1932]

I amb RV també compartim que quan la consciència existeix, l’afirmació del fet nacional necessita, ultra la consciència (fet intern):

“un factor transcendent, susceptible de manifestació exterior, i aquest és la voluntat.”

Així doncs, per a RV, el concepte de nació comprén dues categories d’elements: els “naturals” o objectius: territori, història, llengua, dret, costums, cultura…, i els “polítics” o subjectius: la consciència i la voluntat.

Quan, en el cas valencià, la consciència de pertànyer a la “nació catalana” és mínima –fins i tot es podria dir el mateix respecte de qui defensa la “nació valenciana”, o pitjor encara, quan l’acceptació en amplis sectors és a “la nació espanyola” i, en conseqüència, manca “la voluntat” de deixar-la–, incidir únicament en els aspectes “naturals” de la nostra catalanitat, i no afrontar o menysprear els “polítics” per a “deixar de ser cada vegada més espanyols” ho considerem una errada que ens ha portat a l’atzucac actual al País Valencià.

2. Les bases teòriques del discurs

2.1. Rovira i Virgili (RV) analitza Prat de la Riba (PR)

Entre el 10 d’abril i el 19 de juny de 1912, RV, escrivia sis articles en la Revista de Catalunya en els quals procedia a una revisió dels fonaments científics i doctrinals del nacionalisme català i que tenien en PR el seu màxim exponent. En el primer, d’aquests sis articles, plantejava:
“Creiem arribada l’ocasió de revisar els fonaments científics del nostre moviment patriòtic, de procedir a la renovació doctrinal del Nacionalisme. En nom d’aquest, corren encara per aquí una pila de monedes falses, de teories ja arraconades per l’estudi dels fets nacionals i socials. I és necessari retirar-les de la circulació. El sentit arcaic que un temps havia tingut el catalanisme, en ésser esbandit venturosament de l’actuació política, s’ha refugiat en el cos de doctrina nacionalista, arca rònega, feixuga i tancada, que cal espanyar i orejar.”

Anys després Rovira i Virgili poliria en La Publicitat (01-08-1923) aquestes afirmacions dient:
“En l’ideari polític de l’autor de La Nacionalitat Catalana (PR) hi ha afirmacions fonamentals que han d’ésser acceptades igualment per tots els patriotes catalans, i d’altres que no sols poden ésser discutides, sinó que avui, davant la dura lliçó dels fets, han d’ésser netament rebutjades.”

I a l’agost de 1928 en La Publicitat, RV resumia el sentit de la seua obra així:
“Per una banda, una correcció del federalisme pimargallià i, per una altra banda, una correcció del positivisme biològic de Prat de la Riba.”

Però cal dir que les “correccions” als dos pensadors no eren, per part de RV, equiparables. Mentre que a Pi i Margall la crítica era una constatació de deficiències o mancances, les crítiques a PR afectaven el moll de les tesis pratianes.

2.2. Crítica de RV al principi “a cada nació un Estat” de PR
Al principi “doctrinal”, el moll de la tesi de PR, del seu “nacionalisme integral”, que diu: “a cada nació un Estat”

RV l’analitza en el primer dels seus articles (Revista de Catalunya, 10.4.1912) i escriu:

“Segons el nacionalisme d’en Prat, s’ha d’unir tot allò que és una mateixa nacionalitat i s’ha de separar federant-ho o no després, tot allò que forma nacionalitats diverses. Aquest és el criteri. El mal està que la seva estricta aplicació és impossible. La realitat, en nombrosos casos, s’hi revoltaria. […] La fórmula “a cada nació un Estat”, tan simple i lògica teòricament, ens duria en la pràctica a solucions desgavellades o inadmissibles […] Fixem-nos, en primer lloc, que per a tot intent de reconstitució de les nacions que respongui a un criteri d’autonomia cal comptar amb els sentiments, amb l’estat d’esperit, amb la voluntat dels pobles. L’essencial és que desaparegui l’opressió de l’unitarisme, el règim de dominadors i dominats.
L’aplegament dels agrupaments humans en tants Estats independents o autònoms com nacionalitats hi hagi és ja un altre aspecte del problema; no és essencial, no porta pressa. Barrejar les dues qüestions equival a complicar-les i dificultar-les greument. Perquè es pot donar el cas —i ineludiblement es donaria— que algunes parts de la nacionalitat natural, per raons múltiples i variades no s’avinguessin a confondre’s en el conjunt de l’Estat únic nacional i volguessin formar un Estat a part, ja sigui amb autonomia federal, ja amb completa independència […]

El criteri pannacionalista no podria triomfar en la pau de la llibertat, sinó que exigiria l’ús dels procediments de coacció i de força emprats pels conqueridors. En nom del nacionalisme, els exèrcits del Kàiser haurien d’envair els cantons suïssos del nord i les terres germàniques d’Àustria […]”

RV, que considerava aquesta fórmula “impracticable”, ens en proposa una altra que entenia com a “menys categòrica, menys precisa, menys rotunda” que la de PR però “molt més pràctica, molt més humana i molt més liberal”, la que ell anomenà “nacionalisme federatiu”.

En el seu quart article, RV hi deia:

“Cada nacionalitat, o cada fragment distint d’una nacionalitat, o cada poble amb voluntat d’ésser lliure (sigui o no sigui una nacionalitat perfectament classificada com a tal), té el dret a constituir un Estat, podent aplegar-se amb altres en la forma que li plagi o que convingui a cada cas.”

2.3 Crítica de RV a la “nació natural” de PR
RV, en constatar la inviabilitat d’aplicar el “nacionalisme integral” de “a cada nació un Estat”, esbrinava l’error teòric que hi havia darrere d’aquesta proposta. Per a RV no era un altre que el concepte de “nació natural” de PR.
“L’error de molts nacionalistes —deia RV en el segon del seus articles—està en creure, com repetidament afirmen, que la naturalesa ja ens dóna fetes les nacionalitats. Error formidable! […] no s’ha de creure que la naturalesa produeixi nacionalitats a la manera com donen flors les plantes. […] la majoria de les vegades els elements naturals no coincideixen, no porten a una solució única, indiscutible.”

I en el capítol VIII: “Els elements naturals i la voluntat”, del llibre El principi de les nacionalitats 1932, RV li diu:
“[…] durant el segle XIX [i fins al XXI afegim nosaltres] ha predominat en certs moviments nacionalistes i en les doctrines que els han sostingut la teoria dita de les nacionalitats naturals. Segons aquesta teoria, la nacionalitat l’ha feta Déu o la natura; no cal sinó reconèixerla i atorgar-li els drets que li pertoquen. Els elements naturals són els únics presos en compte.
La seva feblesa
Formulada així, la teoria de les nacionalitats és falsa. No resisteix el més lleu debat.
[…]
L’error neix de creure que la natura ja ens dóna fetes les nacionalitats […]
Precisament aquells qui volen basar llurs teories en la realitat natural són els qui demostren un més gros
desconeixement d’aquesta realitat […]”

A l’afirmació de PR que, malgrat reconéixer aquesta divergència dels elements dits “naturals”, la dóna per resolta quan PR hi diu:
“[…] La idea de nacionalitat ve a ésser la flor de tota aquesta elaboració científica. Cada un dels grans corrents examinats porta un element; no hem de fer més que agrupar-los en una unitat sistemàtica, i tindrem la fórmula ideològica de la nacionalitat.”

Així de simple i així de senzill. RV, fent referència al llibre La raça eslava, escrit pel professor Lubor Niederler de la Universitat de Praga, contesta a PR en el tercer article d’aquesta manera:
“[…] n’hi ha prou amb llegir les dues-centes pàgines … per a veure lamentablement enfonsada i feta trossos la teoria de les nacions naturals . Un cop d’ull al mapa etnogràfic ja fa trontollar els doctrinarismes i les fórmules ideològiques i pràctiques del vell nacionalisme català. Aqueix mapa, en efecte, ofereix a la vista –i encara només l’ofereix a grosso modo– el mosaic complicadíssim dels pobles del centre i de l’est d’Europa.
Les races i les nacionalitats estan barrejades; llurs límits geogràfics són incerts i borrosos; grans i petites clapes d’unes races i nacionalitats envaeixen i trenquen el territori dels altres. El color torrat d’Eslovàquia, situada al nord de l’imperi austrohongarès, taca amb clapes considerables el territori hongarès, arribant una d’elles fins a tocar, al sud, el color morat de Croàcia i la Sèrbia. Aquest color morat, al seu torn, puja també amb ses clapes cap amunt, i en una bona part de l’Austria-Hongria està marcat amb ratlles que alternen amb el blanc de l’Hongria el qual vol dir que en aquelles regions els serbo-croates i els hongaresos estan barrejats, confosos. L’alternança de ratlles la trobeu en moltes altres bandes del mapa, a dalt i a baix, a la dreta i a l’esquerra. Si el mapa fos més gros i hi estiguessin detallades totes les clapes, puntes i barreges de que l’autor parla en el text del llibre, l’entrellaçament inextricable dels colors ens causaria pampallugues i rodaments de cap.
Ara digueu, davant d’això, que la naturalesa ja ens dona fetes –com sortides d’un motlle– les nacionalitats. I digueu, després, que hi ha d’haver un Estat distint , exclusiu per a cada nació natural!”

2.4 Defensa de la voluntat popular en la construcció de la nació
Però, on Rovira i Virgili se’ns apareix definitivament com el teòric del catalanisme que els partidaris d’uns PLC/V units políticament, lliurement units, i el valencianisme polític necessitem per a no despenjar-nos –per la via dels fets no desitjats i dels “doctrinarismes”, ideològics i “organitzatius” que ens neutralitzen–, del Pi de les Tres Branques, és quan en el seu article cinqué a la Revista de Catalunya (22-05-1912) comença dient:

“Convé remarcar una importantíssima conseqüència de l’anteriorment exposat. És evident que el nacionalisme doctrinari, en vincular el dret de tenir Estat propi, o llibertat autonòmica, en les nacionalitats naturals, l’ha de negar lògicament als grups que no constitueixen una nacionalitat natural, i per tant, a les regions, a les veritables regions, o sigui a les varietats regionals d’una nacionalitat. Així tenim que aquest nacionalisme
és contrari a la plena autonomia de les regions: tot al més, permet a aquestes una més o menys ampla descentralització administrativa. Aquest nacionalisme —oh paradoxa!— és unitari [i “centralista” afegiríem nosaltres]. Sols una terminologia equívoca pot fer compatible el nacionalisme integral i el regionalisme autonomista.”

Caldria recordar sobre això que Prat de la Riba, per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista, propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que –fidel a la consigna de la Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern– tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d’un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l’entesa de tots els pobles compresos “entre Lisboa i el Roine”). [Tret de GEC]

I quan PR (Prat de la Riba), en La Nacionalitat Catalana, hi escriu:

“Principi elemental de tota classificació és unir el semblant, separar el diferent, i quan hi ha diferents gradacions de semblances i de diferències han de correspondre-hi gradacions de classificació […]”

RV (Rovira i Virgili) li respon en la Revista de Catalunya el 22.5.1912:

“[…] Als pobles no pot imposar-se’ls divisions i classificacions, per científiques que siguin. La voluntat popular i la força de determinades circumstàncies socials, demana un ample marge de llibertat i d’arbitri en l’aplicació de les teories.
Per a delimitar, mitjançant els criteris naturals, les quatre nacionalitats ibèriques susdites tindríem una feina àrdua i nous problemes es plantejarien. Però la dificultat més forta la trobaríem de la voluntat humana. València, Mallorca són Catalunya, jo també ho crec. Més si haguéssim de crear l’Estat català, de segur que, per ara i tant, ni València ni Mallorca voldrien ésser-hi; demanarien cada una formar un Estat particular.
I no hi hauria més remei que avenir-s’hi. Al cap i a l’últim, per a formar part veritablement d’una nacionalitat, no hi ha prou amb ésser-ne; cal sentir-se’n, i que el sentiment de la nacionalitat engendri el voler o el consentiment de formar-ne part; els mallorquins i els valencians, sobretot per la llengua, són catalans; però no se’n senten i no admeten gaire la unitat pancatalana.
Una cosa semblant succeiria, probablement, amb Aragó, o amb Extremadura, o amb Andalusia respecte a Castella […] De manera que, si es fes la federació ibèrica, no tindríem els quatre Estats, sinó sis, o vuit, o deu, encara que no arribéssim als tretze o catorze del vell federalisme espanyol. I així veuríem una altra vegada el cas d’una pluralitat d’Estats d’una nacionalitat mateixa, pluralitat que representa el fracàs de la teoria nacionalista integral.
Aquest és el cas de tots, absolutament de tots els Estats federals. En Prat de la Riba esmenta els casos de l’Alemanya i els Estats Units, decantant-se a creure que la federació d’Estats diferents d’una mateixa nacionalitat és un pont o una bastida per anar a la unió nacionalista. Això serà més o menys cert; però es pot admetre com a hipòtesi. Ara bé: aquest pont, aquesta bastida dels Estats Units i de la Confederació
germànica, per què no podem aplicar-los, en la federació espanyola o en la ibèrica, a les diverses nacionalitats peninsulars? “

Però RV colla més la defensa de la “voluntat” popular davant la “natura” quan, en el capítol VIII: “Els elements naturals i la voluntat” del llibre El principi de les nacionalitats de 1932, hi diu:

“Pot succeir, però, que la voluntat d’un poble es manifesti en un sentit innegablement contrari a les raons ètniques, lingüístiques, històriques, etc. Ah!, és que aquell poble no tindrà amor a la seua personalitat, o bé que dins la seva ànima s’ha fet una vida nova, deslligada de les velles rels de la natura; cosa aquesta, que al capdavall no és impossible.
En cas de conflicte entre la natura i la voluntat, el nostre nacionalisme i sobre tot el nostre liberalisme ens posen, sense vacil·lacions, al costat de la voluntat humana.”

I tot seguit RV cita el professor italià Eduardo Cimbali quan escriu en Della necessita di un nuovo Diritto internazionale conforme allo spirito dei nuovi tempi e della vera civiltà. Roma.1904:

“La teoria de la nacionalitat –escriu Cimbali– , que sota les aparences de llibertat i de progrés sol amagar un pur dret de conquesta ha d’ésser rebutjada. L’única manera legítima de constituir-se els Estats és la voluntat dels pobles que els componen. Si la voluntat i la nacionalitat concorden, perfectament; si no, ha de prevaler la voluntat.”

I, a continuació, RV, després d’aquesta cita de Cimbali, afegeix:
“I això no lesiona pas el principi nacionalista. El poble que no estima la seva personalitat, que no té l’anhel de reivindicar-la, que té apagada la flama de l’ideal nacional, és, per al nacionalisme, un cos sense vida. El nacionalisme afirma el dret dels pobles vius i desperts i deixa de banda els pobles morts i catalèptics.
Cal advertir, però, que ni la catalèpsia ni la mort són sempre definitives en els pobles.
Els pobles morts poden ressuscitar; els pobles adormits poden despertar-se. En el moment de ressuscitar i despertar-se comença el dret nacional dels pobles. Els pobles morts i els dorments no tenen aquest dret […]”

I RV en trau aquesta conseqüència:

“[…] No podem dir que un Estat nacional té dret a annexionar-se una regió o comarca de la seva mateixa nacionalitat. El principi ha d’ésser considerat des d’un altre punt de mira, i la seva fórmula ha de girar-se així: un país, una comarca, una regió, tenen dret a unir-se a l’Estat de la seva nacionalitat si aquest s’hi avé […]”

Pensem que cal concloure aquest punt dient que l’obra, ideològica i política, d’Antoni Rovira i Virgili va estar allunyada d’un tancament dogmàtic i, recollint les seues paraules en 1931, del seu llibre Catalunya i la República, acabem:

“He format les meves idees en la reflexió i l’estudi, i les he corregides davant la realitat i la història […] Jo crec que els idearis polítics han d’estar subjectes al treball d’assimilació i desassimilació, que és el senyal de les coses vives.”

(…)
(…)
i continue amb la proposta per al PV de l’ACR.
Des de l’ACR Constantí Llombart vam redactar el primer manifest sobiranista valencià republicà que va ser inclòs en la ponència de la qual parlem a continuació…