Arxiu de la categoria: Sobiranisme

Comunicats, Republicanisme, Sobiranisme

ANNA notícies fa seua la posició de RV/PVE sobre el procés català (versió en valencià i en castellà)

Deixa un comentari

per a engrandir cliqueu damunt
[versión en castellano]
RV/PVE ante el ‘proceso’ catalán

  1. RV/PVE (República Valenciana / Partido Valencianista Europeo), por las razones que a continuación exponemos, da total apoyo en la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para decidir si los catalanes –los residentes de la actual CAC– quieren o no, acontecer en un Estado catalán soberano en forma de República catalana independiente.
  2. RV/PVE entiende que el Parlamento catalán representa al pueblo catalán del mismo modo que el Parlamento valenciano representa al pueblo valenciano, entendiendo que estos estén formados por representantes elegidos de manera libre y democrática.
  3. En RV/PVE coincidimos con aquellos que, como el ex-presidente de la Generalitat catalana José Montilla en manifestaciones que hizo en su momento, afirman que el pueblo catalán, como cualquier otro, se autodetermina cada vez que vota libremente.
  4. Desde 1978, mediante convocatorias y elecciones libres, el pueblo catalán ha estado dando apoyo a una Constitución, la del 78, surgida de un proceso “singular, sui generis y heterodoxo” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) y, añadimos, a una constitución espuria por sus orígenes al ser un producto concatenado, sin ruptura, de las leyes franquistas y, también, por la manera de cómo se produjo su redacción. Pero la ‘heterodoxia democrática’ del regimos del 78 aconteció, de alguna manera, ‘ortodoxa’ por el llamado y continuado ‘consenso’ de aquellos que lo aceptaron, entre ellos los representantes mayoritarios del pueblo catalán.
  5. En las últimas elecciones en su parlamento, el pueblo catalán de nuevo se autodeterminó y eligió una mayoría absoluta parlamentaría que traía en su programa que si ganaban comenzarían un ‘proceso’ para romper el ‘consenso’ que desde 1978 habían mantenido con el Reino de España e iniciarían la desconexión con el Estado español, para proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entiende que si las mayorías parlamentarías catalanas eran legítimas cuando decidían mantener el ‘consenso’ con el régimen de origen espurio del 78, ahora también tienen que ser legítimas si, por las razones que sean, las nuevas mayorías han decidido, de manera libre y democrática, romper ese ‘consenso’.
  7. RV/PVE entiende que si el Reino de España, ante esta situación, reacciona de manera autoritaria y dogmática como lo está haciendo –muy diferente a cómo en situaciones parecidas han reaccionado el Canada, el Reino Unido, Checoslovaquia y, incluso, en procesos como los de los Estados surgidos por el desmantelamiento del Imperio soviético– nos demostrará que el régimen del 78 ha sido una farsa que sólo se mantiene si –mediante el forzado ‘consenso’, que ahora ya sólo cuenta con el apoyo de la izquierda funcionarial española– se aceptan los intereses de las oligarquías de la España imperial que la quieren, todos ellos –ahora ya de manera patética–, eterna e indisoluble.
  8. RV/PVE, por todo lo anterior expuesto, entiende legítima la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para que los residentes de la CAC puedan decidir su futuro. Como soberanistas valencianos republicanos solidarios con los soberanistas catalanes republicanos, manifestamos nuestro total apoyo a este ‘proceso’.

Asamblea de República Valenciana / Partido Valencianista Europeo
País Valenciano / Comunidad Valenciana, de Orihuela a Vinaròs, 14 de agosto del 2017

RV/PVE davant el ‘procés’ català

  1. RV/PVE (República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu), per les raons que a continuació exposem, dóna total suport a la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum per decidir si els catalans –els residents de l’actual CAC– volen o no, esdevindre un Estat català sobirà en forma de República catalana independent.
  2. RV/PVE entén que el Parlament català representa el poble català de la mateixa manera que el Parlament valencià representa el poble valencià, amb el ben entés que aquests estiguen formats per representants elegits de manera lliure i democràtica.
  3. En RV/PVE coincidim amb aquells que, com l’ex-president de la Generalitat catalana José Montilla en manifestacions que va fer en el seu moment, afirmen que el poble català, com qualsevol altre, s’autodetermina cada vegada que vota lliurement.
  4. Des del 1978, mitjançant eleccions i convocatòries lliures, el poble català ha estat donant suport a una Constitució, la del 78, sorgida d’un procés “singular, sui generis i heterodox” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) i, afegim, a una constitució espúria pels seus orígens al ser un producte concatenat, sense ruptura, de les lleis franquistes i, també, per la manera de com es va produir la seua redacció. Però la ‘heterodòxia democràtica’ del regim del 78 va esdevindre, d’alguna manera, ‘ortodoxa’ per l’anomenat i continuat ‘consens’ d’aquells que el varen acceptar, entre ells els representants majoritaris del poble català.
  5. En les darreres eleccions al seu parlament, el poble català de nou es va autodeterminar i va elegir una majoria absoluta parlamentaria que portava en el seu programa que si guanyaven encetarien un ‘procés’ per a trencar el ‘consens’ que des de 1978 havien mantingut amb el Reino de España i iniciarien la desconnexió amb l’Estat espanyol, per a proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entén que si les majories parlamentaries catalanes eren legítimes quan decidien mantenir el ‘consens’ amb el regim d’origen espuri del 78, ara també han de ser legítimes si, per les raons que siguen, les noves majories han decidit, de manera lliure i democràtica, trencar eixe ‘consens’.
  7. RV/PVE entén que si el Reino de España, davant d’esta situació, reacciona de manera autoritària i dogmàtica com ho està fent –molt diferent a com en situacions semblants han reaccionat el Canada, el Regne Unit, Txecoslovàquia i, fins i tot, en processos com els dels Estats sorgits pel desmantellament de l’Imperi soviètic– ens demostrarà que el règim del 78 ha estat una farsa que sols es manté si –mitjançant el forçat ‘consens’, que ara ja sols compta amb el suport de l’esquerra funcionarial espanyola– s’accepten els interessos de les oligarquies de l’Espanya imperial que la volen, tots ells –ara ja de manera patètica–, eterna i indissoluble.
  8. RV/PVE, per tot l’anterior exposat, entén legítima la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum perquè els residents de la CAC puguen decidir el seu futur. Com a sobiranistes valencians republicans solidaris amb els sobiranistes catalans republicans, manifestem el nostre total suport aquest ‘procés’.

Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià / Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, 14 d’agost del 2017

Comunicats, General, Política catalana, Republicanisme, Sobiranisme

Històrics militants del PSUC signen un manifest de suport al referèndum

Deixa un comentari
Asseguren que l’estat espanyol no està preparat per a una ‘vertadera democratització’. [setembre 4, 2017]

El 78 no va ser possible.
Ara podem

El PSUC va néixer com un partit amb vocació de transformació, com un partit de masses, com el partit de les masses a Catalunya. El partit dels comunistes de Catalunya. La seva voluntat: transformar Catalunya en clau socialista i crear una societat justa per a tothom. I va néixer com un partit nacional català, defensor del catalanisme popular i abanderat de la idea de la Catalunya d’“un sol poble”. Un partit que pretenia portar la justícia i el benestar al tros de món que li havia tocat per viure. Un partit que sabia que la millor aportació a l’internacionalisme era alliberar a les classes populars d’aquest tros de planeta. Un partit que sabia que, per a fer-ho possible, la seva millor aportació era aconseguir la llibertat i la igualtat allà on sabia com s’havia de fer: a la seva nació, a Catalunya. Un partit arrelat als barris, als pobles i a les fàbriques. Un partit que respirava allò que respirava la majoria de la població catalana, perquè és només així com se sap què cal fer i com cal fer-ho.
Fundat el 1936 com a la manera més adequada de fer front al feixisme, el PSUC va ser un dels partits que més va donar per enderrocar el feixisme franquista. De fet, va ser el partit que va liderar la lluita antifranquista. El que més energies, més organització i més persones va aportar-hi. I pensem que ens en vam ensortir, tot i que amb importants mancances que, ara cal reconèixer-ho, eren més grans que no el que molts dels seus militants ens vam pensar en el seu moment. La majoria, tot i això, teníem molt clar que el pacte de la transició era una amputació dels nostres drets i llibertats, socials i nacionals.
Quaranta anys després s’han posat de relleu les greus deficiències de l’acord. I s’ha de posat de relleu que l’Estat espanyol no està preparat per a una vertadera democratització sense una “teràpia de xoc” que remogui les estructures de poder polítiques i econòmiques. I, ara i aquí, aquesta teràpia es diu República i es diu Referèndum. Els marxistes llegim la realitat a cada moment i intentem entendre què passa, perquè passa i què s’hi pot fer. I en aquesta lectura del moment present i al nostre país, tenim les conclusions molt clares: en aquests moments és a Catalunya a on es donen les condicions per fer un salt endavant, fins ara desconegut, en el terreny de les llibertats i els drets socials i nacionals. I l’hem d’aprofitar. I estem segurs i segures que el PSUC, ara, impulsor de la unitat de forces polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya com va ser, seria un defensor del referèndum i estaria encapçalant la lluita contra les polítiques injustes i anticatalanes d’aquest estat autoritari i recentralitzador.
Ens hem ajuntat doncs diverses persones, totes elles antigues militants del PSUC: diputats, regidors i regidores, alcaldes, sindicalistes, membres d’associacions de veïns, etc. Tots nosaltres ex-militants del PSUC proclamem la necessitat de donar suport, sense embuts i sense vacil·lacions, a la convocatòria de referèndum fixada pel govern català pel proper 1 d’octubre. Aquest referèndum i la nostra anhelada República obren la possibilitat al canvi i a la ruptura tant necessàries amb el caduc règim espanyol del 1978.
El que no vàrem aconseguir aleshores, que sigui nostre ara.

Exmembres del PSUC signants del manifest

  • Alfredo Amestoy Saenz (exdiputat, Badalona)
  • Frederic Prieto Caballé (exalcalde, Cornellà)
  • Eudald Carbonell Roura (responsable del PSUC a Girona, Ribes de Freser)
  • Magda Ballester Sirvent (exregidora i tinent d’alcaldia, Lleida)
  • Ramon Majó Lluch (extinent d’alcaldia, Manresa)
  • Emili Muñoz Martínez (exalcalde, Tiana)
  • Jaume Oliveras Costa (exregidor, Badalona)
  • Jaume Solà Campmany (exregidor, Badalona)
  • Àlex de Sárraga Gómez (advocat laboralista, Lleida)
  • M. Isabel (Mariona) Vidal (Cornellà)
  • Jose Estrada (Tarragona)
  • Àngel Pagès (Premià de Mar)
  • Joan Romagosa (Cornellà)
  • Jaume Botey Vallès (exregidor, L’Hospitalet)
  • Maria Pilar Massana Llorens (exregidora, L’Hospitalet)
  • Carles Prieto Caballé (expresident FAVB Barcelona)

    altres cartells de la campanya…
Política valenciana, Republicanisme, Sobiranisme

Vicent Pitarch i Almela, el filòleg i sociolingüista valencià, encapçala l’associació sobiranista Miquel Penya a Castelló de la Plana.

Deixa un comentari
Miquel Penya i Masip ex regidor i signatari de les Normes de Castelló, va militar en diversos partits republicans i amb Gaetà Huguet va entrar a Esquerra Valenciana. Va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la II República des de la balconada consistorial.

Miquel Peña i Masip

Castelló de la Plana, 22 de gener de 1899
Castelló de la Plana, 25 de febrer de 1975
Metge i polític

Fill d’una familia acomodada de Castelló, pogué cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. Pocs anys després de tornar a Castelló, i una vegada finalitzats els seus estudis, a l’edat de 25 anys, ingressa a la lògia maçònica Helios de la capital castellonenca.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera entra ja en contacte amb els sectors esquerrans de la ciutat, sent detingut i empressonat sota l’acusació de conspiració. És en aquesta mateixa época quan s’afilia al sindicat de metges de la UGT.
El febrer de 1931 constitueix el partit Acción Republicana a la provincia de Castelló, partit que a nivell estatal encapçalava Manuel Azaña i que es presentava a Castelló com una formació republicana i autonomista. Es va convertir en el seu primer president local i un any després s’hi va sumar Francesc Casas, formant el tàndem que comandarà la formació. Com a president, es va presentar a les eleccions legislatives de juny d’eixe mateix any, tot i que finalment no va eixir elegit. Aquest mateix any, i també a Castelló, impulsa la creació del diari Libertad.
El 14 d’abril deixe any va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la República des de l’Ajuntament de Castelló.
Tan sols un any després el trobem com un dels protagonistes a un altre esdeveniment clau, convertint-se en un dels primers signants de les Normes de Castelló.
El 1934, es forma a Castelló un nou partit fruit de la unió de l’Acción Republicana encapçalada per Peña i Casas, del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i dels valencianistes del Grup valencianista d’Esquerra de Gaetà Huguet. El nou partit, anomenat Esquerra Republicana del País Valencià (i sense cap relació amb Esquerra Republicana de Catalunya), queda presidit Francesc Casas, qui encapçala el sector més nombrós de militants. El nou partit, que formava part d’Izquierda Republicana a nivell estatal, tingué una vida curta i molt convulsa degut a les grans diferències existents entre els distints grups que l’havien format. Així, la primera gran crisi es donà el desembre de 1935, quan el sector més nacionalista (encapçalats per Gaetà Huguet i per Miquel Peña), i d’acord amb la direcció estatal, aconsegueix la dimissió de Casas com a president del partit.
Durant aquesta mateixa època el trobem com un dels fundadors dels “Amics de la Unió Soviètica”, alhora que col·labora amb l’Ateneu Racionalista de Castelló.
Uns mesos després Izquierda Republicana decideix establir-se a Castelló recuperant Casas, qui junt a Matías Sangüesa, lideraran el partit a la Província de Castelló. Un any després, el sector nacionalista de Gaetà Huguet i Miquel Peña, entra a formar part de l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco i Miranda.
Ja durant la Guerra Civil espanyola va compaginar l’exercici de la seua professió com a metge amb l’agitació política. Així, va ser nomenat metge municipal interí per a, posteriorment, ser destinat a Benicàssim, on atenia un hospital dedicat a atendre les Brigades Internacionals.
Paral·lelament desplega la seua activitat política donant mítings per a Esquerra Valenciana i participant de la creació de la l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica.
El 1939 va ser destinat a Barcelona, on assolí el grau de comandant de l’Exércit Popular i exercí a diversos hospitals militars de la capital.
En finalitzar la guerra va haver d’exiliar-se a la localitat francesa de Seta, on romangué durant algun temps i on col·laborà amb la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols.
Posteriorment marxà cap a Mèxic, on continua col·laborant amb tot tipus d’organitzacions d’exiliats, així com a diverses publicacions dels exiliats catalans, com Quaderns de l’Exili i Veu Catalana. El 1953 participa a la Conferència Nacional Catalana, què donarà com a resultat la creació del Consell Nacional Català.
El 1973, finalment, torna al seu Castelló natal on morirà dos anys després producte d’una insuficiència cardíaca.

Article, hemeroteca, Miscel·lània, Sobiranisme

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI (escrit en 1996)

Deixa un comentari

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI

(escrit en abril 1996)

–Aquesta nit he tingut un somni –li vaig dir a Pep Llisó quan ens vam trobar en la Fira del Llibre.

Era un matí gris. Allí havíem portat els nostres xiquets-alumnes perquè entraren en contacte amb la cultura i agafaren uns bons hàbits per al futur.

Pep Llisó és mestre d’una escola valenciana. Mestre, com jo, d’eixe tipus d’escoles, siguen públiques o privades on, segons el verí imprès dels Domènech que cada dia es distribueix de bon matí per tots els quioscs valencians, s’ensenya a odiar Espanya i són els vivers de futurs terroristes.

Pep, a manera de salutació, abans m’havia amollat:

–Escolta, molt bé el detall de portar la senyera amb blau al costat de la pancarta d’UPV de la ciutat de València en la manifestació del 27 d’abril, cal avançar en eixa línia de pacificació de la societat i d’unitat entre els valencians.

–Quan me’n alegre d’escoltar això –vaig contestar–, va ser una iniciativa col·lectiva, de l’organització de la ciutat.

Animat perquè el nostre missatge havia estat comprés entre la nostra gent, vaig afegir:

–Precisament aquesta nit he tingut un somni…

I des de la seua alçada, amb el seu característic somriure de bona persona, tal vegada amb un mig punt de sorneguera, va fer un ampli moviment amb la ma, com si volgués cercar un núvol, i endevinant el meu pensament, com si aquest ja fora compartit per molts més, va dir :

–Has tingut un somni, com Martin Luther King, però en aquest cas has somiat que tots els valencians érem germans … oi?

Encara que la comparació, pensant en el tràgic final que tingué el predicador negre, em va deixar amb la mosca a l’orella, em va fer gràcia i no vaig deixar de riure la seua eixida. I com la seua atenció continuava intacta em vaig llançar a contar-li el somni:

–Aproximadament així és. Vaig somiar que dues manifestacions avançaven, l’una cap a l’altra, pel centre de València. Una anava encapçalada pel penó de la conquesta, per una senyera sense blau, i al seu voltant valencians, majoritàriament gent senzilla de les comarques. Uns del sud, de les Marines, de la Safor, de l’Alcoià… d’altres de les comarques del nord, de les Planes, del Maestrat, també dels Serrans… alguns hi havia de la ciutat, dels moviments d’esquerra i del món de la cultura. Era la gent que més havia defensat la llengua dels valencians, que més havia lluitat per a mantenir-la dignament, tal vegada amb alguns errors, però que amb els seus fets havien demostrat que eren els que més l’estimen i els que més havien fet pel seu ús. Era la manifestació d’allò que podríem anomenar el “nacionalisme cultural”, el que ens agermana amb altres comunitats que comparteixen amb nosaltres la mateixa llengua, un mateix mar, una part de la nostra, passada, història…
L’altra manifestació anava encapçalada per la senyera de la ciutat, la que ha esdevingut, per l’Estatut, senyera oficial de la nostra Comunitat, la senyera que a més de les quatre barres porta el blau, la que oneja en tots els ajuntaments valencians i ens distingeix com a poble diferenciat. Al seu voltant valencians de cor, majoritàriament de la ciutat i de L’Horta, també gent senzilla, treballadors, autònoms, botiguers. Suplien les seues mancances amb l’orgull de manifestar-se valencians per damunt de tot. Molts eren esforçats fallers, d’eixe moviment festiu que, a més de suplir la falta de centres d’integració i esplai als barris, ha contribuït per mantenir viva la nostra llengua en la castellanitzada ciutat de València. Gent que dóna suport a allò que, des d’un tel·lúric regionalisme, ha anat esdevenint en “el nacionalisme polític realment existent” per la seua, encara que minsa, representació institucional.
Les dues manifestacions es troben. S’aturen. I desprès d’uns moments de dubte, quan els uns i els altres es miren als ulls, per fi, es veuen reflectits, se n’adonen que tots són els mateixos, que són tots valencians. I trencant les artificials barreres i els cudols que adés, gent interessada, els havien posat per a mantenir-los dividits, s’ajunten, s’abracen i a partir d’eixe moment continuen conjuntament, colze a colze… Fi del somni.

–Tant de bo es fera realitat el teu somni… però afanya’t que comença a ploure, –Pep se’m va acomiadar– ens veiem.

Em vaig quedar pensatiu. Els xiquets, en grups reduïts, continuaven fullejant llibres, protegits de la pluja gràcies al bon disseny de les casetes. Ja feia prou de temps que hi érem i es mantenien en els límits escaients de la correcció cívica. Fa uns anys, quan portava els seus germans majors, allò haguera sigut impensable… estava clar, anàvem avançant.

Víctor Baeta i Subias, secretari d’UPV (abril del 1996) de la ciutat de València

Article, Política valenciana, Republicanisme, Sobiranisme

Elisenda Cremades, col·laboradora d’ANNA notícies, elogia el llibre ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’

Deixa un comentari

Benvolguts amics d’ANNA notícies.
L’altre dia vaig comprar, a la LLIBRERIA BABEL DE CASTELLÓ, el llibre que anuncieu en la columna de l’esquerra ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’.
M’anime a escriure les impressions perquè m’està agradant molt aquest llibre i perquè n’estic aprenent molt de la visió desacomplexada envers el sobiranisme valencià república que defeneu.
En les meues aportacions que vosaltres em publiqueu en ANNA notícies, a mesura que llig el llibre, em sento una mica ridícula fent propostes a persones que com vosaltres, porteu tants anys treballant per un nacionalisme valencià integrador.
També m’adone de l’evolució personal que heu tingut, fruït de posar sempre per davant els interessos de la nostra nació.
Hi han persones com vosaltres que es mereixen un monument, perquè ha estat un treball persistent i amb poques compensacions.
Molt de sembrar i poc de collir.
Gràcies pel vostre treball envers la nostra pàtria.
No sé com, perquè em pareix que està tot prou treballat, però m’agradaria ajudar en aquest projecte polític.
M’ha agradat molt l’esperit d’integració envers a tots els partits valencians que treballen per la sobirania del nostre país.
Jo no mai he sigut blavera, però he de reconèixer que és bo estar oberta a integrar per tal d’anar tots junts. En aquest sentit m’ha agradat molt l’escrit de l’any 1996 (pàg. 379) on es parla d’un somni on dues manifestacions es troben (una sense blau i l’altra blavera) i es fonien en una sola.
Gràcies aquest llibre em sento més completa, més capaç de mirar d’igual a igual als catalans, que si us sóc sincera, sempre m’han donat una mica d’enveja, de voler ser com ells.
He de confessar-vos que han hagut moments que m’he sentit emocionada. Pense que és bonic tindre orgull de la pròpia pàtria, i no del voler ser catalana perquè no vullc ser espanyola.
El que vullc dir-vos és que la lectura d’aquest llibre m’ha donat orgull de ser valenciana.
Gràcies per anunciar-lo en la vostra columna, perquè m’ha donat l’ocasió per a comprar-lo, llegir-lo i gaudir-lo.
Elisenda Cremades
Borriana, 20 d’agost 2017

Convocatòria, Republicanisme, Sobiranisme, tendències

Dissabte a les 17:30 a Barcelona, entre Consell de Cent i Aragó

Deixa un comentari

Benvolguda Anna
La setmana passada, Catalunya, i concretament Barcelona i Cambrils, van patir els dramàtics efectes del terrorisme.
El Govern de Catalunya i la resta d’institucions del país, la ciutadania, el nostre sistema d’emergències i, especialment, el nostre cos de Policia han estat a l’alçada demostrant, per sobre de tot, que som un país capacitat i preparat per a fer front a qualsevol situació.
En aquest sentit, des del Partit Demòcrata t’animem a participar a la concentració ciutadana contra el terrorisme i en solidaritat amb les víctimes, que tindrà lloc a Barcelona el proper dissabte 26 d’agost, a les 18.00h.
Hem de demostrar que la força de Catalunya per véncer el terrorisme és la defensa de la democràcia, de la llibertat i de la pau.
I que, per sobre de tot, NO TENIM POR.
La gent del Partit Demòcrata ens concentrarem a partir de les 17:00h al Passeig de Gràcia en el tram entre Consell de Cent i Aragó. T’hi esperem!
Atentament,
Partit Demòcrata

Comunicats, Republicanisme, Sobiranisme

Posicionament de RV/PVE davant el ‘procés’ català

Deixa un comentari

per a engrandir cliqueu damunt

RV/PVE davant el ‘procés’ català

  1. RV/PVE (República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu), per les raons que a continuació exposem, dóna total suport a la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum per decidir si els catalans –els residents de l’actual CAC– volen o no, esdevindre un Estat català sobirà en forma de  República catalana independent.
  2. RV/PVE entén que el Parlament català representa el poble català de la mateixa manera que el Parlament valencià representa el poble valencià, amb el ben entés que aquests estiguen formats per representants elegits de manera lliure i democràtica.
  3. En RV/PVE coincidim amb aquells que, com l’ex-president de la Generalitat catalana José Montilla en manifestacions que va fer en el seu moment, afirmen que el poble català, com qualsevol altre, s’autodetermina cada vegada que vota lliurement.
  4. Des del 1978, mitjançant eleccions i convocatòries lliures, el poble català ha estat donant suport a una Constitució, la del 78, sorgida d’un procés “singular, sui generis i heterodox” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) i, afegim, a una constitució espúria pels seus orígens al ser un producte concatenat, sense ruptura, de les lleis franquistes i, també, per la manera de com es va produir la seua redacció. Però la ‘heterodòxia democràtica’ del regim del 78 va esdevindre, d’alguna manera, ‘ortodoxa’ per l’anomenat i continuat ‘consens’ d’aquells que el varen acceptar, entre ells els representants majoritaris del poble català.
  5. En les darreres eleccions al seu parlament, el poble català de nou es va autodeterminar i va elegir una majoria absoluta parlamentaria que portava en el seu programa que si guanyaven encetarien un ‘procés’ per a trencar el ‘consens’ que des de 1978 havien mantingut amb el Reino de España i iniciarien la desconnexió amb l’Estat espanyol, per a proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entén que si les majories parlamentaries catalanes eren legítimes quan decidien mantenir el ‘consens’ amb el regim d’origen espuri del 78, ara també han de ser legítimes si, per les raons que siguen, les noves majories han decidit, de manera lliure i democràtica, trencar eixe ‘consens’.
  7. RV/PVE entén que si el Reino de España, davant d’esta situació, reacciona de manera autoritària i dogmàtica com ho està fent –molt diferent a com en situacions semblants han reaccionat el Canada, el Regne Unit, Txecoslovàquia i, fins i tot, en processos com els dels Estats sorgits pel desmantellament de l’Imperi soviètic– ens demostrarà que el règim del 78 ha estat una farsa que sols es manté si –mitjançant el forçat ‘consens’, que ara ja sols compta amb el suport de l’esquerra funcionarial espanyola– s’accepten els interessos de les oligarquies de l’Espanya imperial que la volen, tots ells –ara ja de manera patètica–, eterna i indissoluble.
  8. RV/PVE, per tot l’anterior exposat, entén legítima la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum perquè els residents de la CAC puguen decidir el seu futur. Com a sobiranistes valencians republicans solidaris amb els sobiranistes catalans republicans, manifestem el nostre total suport aquest ‘procés’.

Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià / Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, 14 d’agost del 2017

Article, Política valenciana/estatal, Republicanisme, Sobiranisme, tendències

Economia productiva vs Economia rendista. Escrit sobiranista valencià republicà d’Elisenda Cremades (RV/PVE)

Deixa un comentari
Encetem amb aquest article d’Elisenda Cremades que ens l’envia des de Burriana, una sèrie d’aportacions d’afiliats i simpatitzants de RV/PVE que anomenarem : ‘Escrits sobiranistes valencians republicans’. Podeu remetre les vostres aportacions a anna@republicavalenciana.org

ECONOMÍA PRODUCTIVA vs ECONOMÍA RENTISTA
Introducción
En este pequeño artículo pretendo exponer porque el proyecto económico español es lesivo para el País Valenciano y sus habitantes, especialmente para los más jóvenes, que son los que soportarán en el futuro todavía de forma más injusta esta situación.
Diferentes modelos económicos
No existe en el Estado español un único modelo económico, es una prueba más de las distintas visiones de este, y que se concretan en la plurinacionalidad del Estado.
Una simple observación nos permite distinguir básicamente dos modelos económicos muy diferenciados y divergentes. El que se extiende por el este de la península ibérica, denominado “el corredor mediterráneo”, y el que se extiende por el centro y sur de esta. Estos dos modelos se contraponen: el primero es de carácter industrial, fuertemente implantado, muy productivo y competitivo, y en el que es escasa la ayuda y apoyo estatal, mientras que el segundo es de carácter rentista, con escaso desarrollo industrial, poco competitivo, y que por contra está fuertemente apoyado por el Estado.
Por tanto, lo primero que debemos preguntarnos es el porqué de esta diferencia tan nítida de modelos. Esto se explica por la distinta formación de las diferentes naciones del Estado español. Siempre es así. La historia, es decir, lo que pasó en el pasado y el cómo se gestionó, nos llevan a comprender mejor el presente. Pues bien, aquellos territorios que en su momento realizaron reformas agrarias o desamortizaron las tierras del clero y/o nobleza (como Catalunya o el País Valenciano), después estuvieron en condiciones de desarrollarse también industrialmente. Por contra, aquellos territorios que no realizaron reformas agrarias, y siguen teniendo una estructura de la propiedad de carácter latifundista, después tampoco estuvieron en condiciones de realizar la revolución industrial. El lector preguntará, ¿Y esto porqué ha sido así?
En aquellos territorios en que hubo reforma agraria (como el País Valenciano con las reformas liberales), la propiedad privada de la tierra de labranza pasó de la nobleza y/o el clero a una gran cantidad de pequeños propietarios que tuvieron que responsabilizarse de su propia economía familiar, y por tanto, les interesaba incorporar todos los avances tecnológicos a su alcance, ya que cualquier mejora en la productividad repercutía directamente en la mejora de su situación económica. Incluso abrir nuevos mercados para mejorar los precios. Mientras que aquellos territorios en los que la tierra siguió en manos del clero y/o de la nobleza, sus propietarios no se mostraron interesados en invertir para aumentar la productividad de esta, porque tenían de sobra para vivir de renta sin mayores dolores de cabeza. Tampoco después les interesó realizar la revolución industrial, porque en realidad les complicaba la vida (es más fácil ser rentista).
El carlismo está basado fundamentalmente en una forma muy particular de ver la economía y la religión. El modelo económico carlista del País Valenciano era el de pequeños propietarios (una gran clase media) que se organizaba en torno a la familia, y que inicialmente estaba orientado a la subsistencia (así fue en la zona de Teruel y País Valenciano), pero que a medida que fue aumentando la productividad de la tierra, y también se fue industrializando el territorio (País Valenciano), se fue volviendo cada vez más competitivo y productivo. Lo que queda del carlismo actualmente en el País Valenciano es el modelo de pequeñas y medianas empresas de carácter familiar.
Frente a este modelo económico del País Valenciano, tenemos el modelo del centro y sur de la península en el que existe un modelo agrícola latifundista, fuertemente subvencionado tanto por la Unión Europea como por el Estado, así como otras formas de mantener una economía rentista, como es que la mayoría de castellanos son funcionarios o tienen empresas que “viven” del BOE, o los subsidios que se dan en Andalucía y Extremadura por las “peonadas”. Este modelo es caro y claramente ineficiente, y por supuesto, alguien tiene que pagarlo.

Un concepto erróneo de la solidaridad
Existe en España, una forma de entender el concepto de solidaridad muy peculiar. Es algo que está implícito en el lenguaje de los políticos españoles, pero que claramente es erróneo. El lector habrá oído decir muchas veces que Andalucía, Extremadura o las Castillas son muy solidarias, que se sienten cómodos con ese concepto, que sus gentes son generosas, etc., frente a Cataluña y Comunitat Valenciana, que siempre se están quejando y hablando de temas de dinero porque sus ciudadanos son muy tacaños y escasamente solidarios.
Y digo que es una forma errónea de entender la solidaridad porque aquellos que son receptores de fondos netos (la España rentista) se considera a sí misma solidaria, cuando en realidad no da nada a los demás, sino más bien lo contrario, practica una economía extractiva respecto del “corredor mediterráneo” que es quien en realidad paga toda la fiesta y encima tiene que pasar por ser esa España insolidaria y tacaña. Es que es muy lógico que el que paga la fiesta estudie cuanto le cuesta esta, y el que no la paga se despreocupe y participe plenamente de ella.
Que yo sepa, la solidaridad es voluntaria. Es una acción de dar a cambio de nada de forma voluntaria, porque en caso de no ser voluntaria, estaríamos hablando ya de otra cosa, robo, extorsión, expolio, etc. Pues bien, este es el caso del País Valenciano. No podemos decir que el País Valenciano es solidario porque en realidad es el Estado el que práctica una economía sistemáticamente extractiva con este territorio a través de los Presupuestos Generales del Estado. La contribución neta de los valencianos al Estado siempre es superior a la del gasto público que el Estado realiza en dicho territorio. Más teniendo en cuenta que la renta per cápita de los valencianos es inferior a la media del territorio del Estado Español.
Así pues, no podemos afirmar que los valencianos seamos solidarios porque para que eso pudiera decirse, tendríamos que disponer de nuestro propio dinero, y bien sea individualmente, o de forma colectiva aprobada por la propia población, decidiéramos gastar parte del tesoro valenciano en otros territorios u organizaciones. Pero ese no es el caso. El caso es que parte de la renta de los valencianos es requisada directamente por el Estado, o lo que es lo mismo, los valencianos, como pueblo, estamos siendo expoliados, y el destino de esos fondos es para pagar la fiesta de la España rentista. A ese expolio, en la España rentista se le llama solidaridad.

Paro estructural y desastre
Teniendo en cuenta que una parte del Estado Español (el corredor mediterráneo) financia a otra parte del Estado (el centro y sur de la península), y que a pesar de ese flujo de dinero extra que va dirigido a ese territorio, este mantiene sus ineficiencias y no evoluciona hacia una estructura económica más moderna, no es difícil explicar porque en el Estado Español siempre existe una alta tasa de paro estructural, mucho más alta que la de la media europea, del que es especialmente preocupante el índice de paro juvenil, que está en torno al 45%.
Este nivel de paro estructural, a todas luces excesivo ha provocado una política laboral del Gobierno Español del PP muy lesivo para los trabajadores y trabajadoras, con contratos muy precarios y estacionales. El resultado es que la Caja de la Seguridad Social está vaciándose de forma alarmante, y dada la pirámide de población invertida que existe en el territorio español, va a verse abocada a la quiebra en relativamente poco tiempo.
Esto pronostica un desastre para el Estado Español, que no ha sabido aprovechar el flujo de dinero desde el corredor mediterráneo hacia el centro y el sur, para modernizar su estructura económica, y del que, en ningún caso, ese desastre será responsabilidad de los valencianos.
Será el momento de decir: “nosotros los valencianos, nos vamos, porque no tenemos ninguna responsabilidad sobre lo que aquí (España) ha pasado en los últimos siglos”.

Elisenda Cremades (Burriana -La Plana)