Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre
Ara fa 56 anys del primer “darrer diumenge d’octubre”, que en realitat va ser un tercer diumenge. Els inicis vénen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívic-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al Monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació – entre els qui hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres- volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser el 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria, encetant d’aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi (1961), el de Castelló (1962) i el de Bocairent (1963), on la Guàrdia Civil va impedir-ne la celebració. A l’any següent (1964), convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent – el darrer diumenge d’octubre de 1964 – la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que el 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
A l’any 1977, mort ja el dictador, el nacionalisme polític torna al Puig i en els anys successius els aplecs se celebren a les places de bous. Però legitimada la Monarquia per la Constitució de 1978 i reconduït el procés autonòmic valencià pels partits espanyols, els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir-ne la convocatòria a la muntanyeta de la Patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar.
No va ser fins al 1991 que la Marxa a peu al Puig va ser recuperada i ho va fer l’Assemblea per l’Autodeterminació. Una altra vegada era Enric Tàrrega qui conjuntament amb Víctor Baeta, Rafael Sena, Màrius Fullana, Jesús March, Emili Villalba, pare i fill i Xelo Santandreu, entre d’altres, es vam decidir aquell any tornar a eixir a la carretera per aplegar-se al Puig.
A l’any següent (1992), Víctor Baeta en incorporar-se a la UPV, va fer la proposta que va ser recollida per Enric Capilla i Enric Morera, perquè la formació nacionalista organitzés la Marxa i convoqués a l’esplanada l’Aplec. UPV encetava així, des de l’any 1992, el seu acte partidari al Puig que ara el BLOC convoca.
Al llarg dels temps la Marxa ha tingut distints llocs d’arribada, segons els idearis polítics dels seus participants; així l’any passat (2016) els valencianistes institucionals i autonòmics del BLOC –Compromís, com sempre, fan la seua arribada en l’esplanada del Monestir i els sobiranistes valencians republicans finalitzen la Marxa, com fa ja uns anys, en l’ermita de Sant Jordi.
Josep Algarra, president de l’ACR Constantí Llombart
Ciutat de València, 19 octubre 2017
El 9 d’Octubre del 2018, RV/PVE per:
Al llarg dels segles la contingència històrica ha portat els habitants de la franja mediterrània occidental que vivim entre el riu Sénia i el Segura i que actualment ens anomenem valencians, a diverses realitats polítiques, culturals, socials i econòmiques.
El 9 d’Octubre els valencians celebrem -perquè perdura encara- una realitat que va succeir ara fa set-cents vuitanta anys, i tal vegada aquesta realitat ha estat la més important per la seua repercussió històrica de totes les viscudes al llarg dels segles pels valencians. Recordem com Jaume I va entrar l’any 1238 a la ciutat de València i sota la seua sobirania ens va dotar als valencians d’un País, d’una Nació, d’un Estat amb les seues lleis que el va batejar com Regne de València. Jaume I no va voler que políticament els valencians estiguérem supeditats ni per les lleis de la Nació aragonesa, ni per les lleis de la Nació catalana. Tal vegada va ser per la seua conveniència però el fet és que ell, que posseïa la sobirania per a fer-ho, ens va dotar als valencians de personalitat nacional política pròpia.
La celebració el proper dimarts d’eixa efemèride, malgrat estar organitzada oficialment per valencians col·laboracionistes de l’Estat que el 29 de juny de 1707, amb el Decreto de Nueva Planta, el borbó Felip V de Castella ens va llevar la personalitat nacional política que ens va donar Jaume I, i la va substituir per la personalitat nacional política castellana, que en 1812 esdevindria personalitat nacional política espanyola, diem que malgrat l’organització oficial de la commemoració està feta per valencians submisos amb els ocupants, no obstant això no deixa de ser una celebració subversiva que als ocupants no els fa cap gràcia que recordem i celebrem. Fins i tot en el cor de les autoritats polítiques botifleres genuflexes a l’Estat espanyol, els batega l’orgull de l’Estat que vam tenir els valencians i que d’alguna manera el poble valencià demostra amb la seua presencia al Parterre cada any, al voltant del fundador, allò que no vol oblidar.
Però bé això és el passat. Ara la contingència històrica continua portant-nos als valencians a noves situacions i a noves propostes. Els sobiranistes valencians republicans de RV/PVE reivindiquem assolir el ser de nou un País, una Nació, un Estat. Reivindiquem assolir la República Valenciana mitjançant un procés constituent republicà sobirà a la Comunitat Valenciana; perquè els valencians tornem a tindre políticament de nou un lloc entre les nacions sobiranes a Europa i el món.
República Valenciana – Partit Valencianiste Europeu, membre de la CPVR- Coordinadora del País Valencià per la República, defensem –la nostra acció política és– fer possible que el poble valencià –és a dir, els residents d’Oriola a Vinaròs, siga el que siga el color de la seua pell, la parla dels seus pares o la seua condició jurídica– assolisca l’Estat Valencià lliure i sobirà, per a poder sempre fer o desfer, per a poder sempre acceptar o rebutjar, per a poder sempre ‘anar’ allà on ens convinga, però també per a poder sempre ‘tornar’ d’allà on no ens interesse estar. És a dir per a no perdre mai la sobirania i per a poder sempre tindre les claus de la casa i de la caixa.
República Valenciana – Partit Valencianiste Europeu, davant les ofertes d’una República Federal per part de companys en el si de la CPVR, els diem que aquesta per a ser creïble, la seua condició necessària de partida ha de passar per l’existència política dels valencians, de l’Estat valencià, lliure i sobirà i que la possible construcció d’eixa República Federal ha de partir de l’acord, en pla d’igualtat, de l’Estat valencià amb l’altre o altres subjectes de sobirania interessats. Aquells que ens proposen als republicans valencians federacions amb repúbliques, hui encara inexistents, si volen que els escoltem, si volem que parem atenció, si volen seduir-nos amb les sues propostes, sols els posem una condició: contribuir amb nosaltres, els sobiranistes valencians republicans, a fer del poble valencià un poble sobirà, a contribuir en primer lloc, perquè sense ser no existim, a la creació de l’Estat valencià, de la República Valenciana, lliure i sobirana.
Executiva de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 5 d’Octubre 2018
Carme Forcadell, juny 2008
(foto d’ANNA notícies)
Crònica de Víctor Baeta (redactada en el 2014)
En el 2008, Joaquim Auladell i jo, vàrem coincidir amb Carme Forcadell en les reunions que la PDD realitzava en els locals del CIEMEN a Barcelona, organització que coordinava, la també afiliada a ERC, la gironina Elisenda Romeu, que es pot veure en la segona imatge presidint la taula i a la seua esquerra, allunyada i dempeus, a Carme Forcadell. Eren els temps del tripartit i la PDD no passava de promoure una reivindicació democràtica com és el Dret a Decidir, eufemisme del dret d’autodeterminació, que no va més enllà de ser una reivindicació molt democràtica, però que per a res reivindica l’Estat català, la República Catalana, és a dir, la Independència. Eren els temps que tots els 14 d’abril en la plaça Sant Jaume de Barcelona, els republicans espanyols amb les seues banderes i amb l’aixopluc del tripartit, que els facilitava prou d’infraestructura logística, organitzaven actes, recordatoris de la II República espanyola; mentre que nosaltres, organitzats en la plataforma Sobirania i República, eixe mateix dia i en el mateix lloc, de manera testimonial, reivindicant la República que va proclamar Macià, onejaven la bandera de la República Catalana, que molts i encara avui l’anomenen amb l’eufemisme de l’estelada, amagant el seu veritable valor polític: bandera republicana catalana que el poble massivament i de manera pública l’ha fet seua en aquests darrers anys a Catalunya. Aquesta reivindicació no existia a la PDD. Aquest senyal, republicà i independentista, no era visible en l’organització que es disputaven per a presidir Elisenda Romeu i Mònica Sabata. Estem parlant del l’any 2008. Doncs bé en les reunions Carme Forcadell, allunyada d’aquestes lluites per controlar una organització que no reivindicava la República Catalana i que tal vegada els que movien els fils era allò que pretenien, dic que ella sempre coincidia amb els nostres plantejaments sobiranistes i republicans, dels quals els ‘coordinadors’, els ‘xirinàtics’ i els diversos ‘sociates’, eren reticents. Sempre, Carme Forcadell, lluny d’allò que escriu EL PAÍS, es mostrava sense cap protagonisme, treballadora i discreta i, amb altres pocs companys, sempre fent costat a la politització del sobiranisme que nosaltres predicàvem perquè ja s’estava manifestant al carrer. A continuació i perquè vos feu una idea d’allò que es ventilava l’estiu del 2008 publiquem tres escrits de juny, juliol i agost, de la plataforma Sobirania i República.
per engrandir cadascuna de les imatges, cliqueu damunt d’elles
