Arxiu de la categoria: Ruptura i República

Què fem? G. Boye reflexiona sobre la ‘violència’

En un sopar una amiga em va preguntar què és el que s’ha de fer quan el Tribunal Suprem dicti la sentència sobre el procés i, en aquell moment, no vaig tenir cap resposta concreta per donar-li, però sí que vaig tenir clar el que no s’havia de fer i, resumidament, dos van ser els meus consells: primer, no s’ha de buscar una sortida individual, per molt desitjable que sembli, perquè estem davant d’un problema col·lectiu i, segon, sigui quina sigui la decisió, sempre s’ha d’optar per una via no-violenta. Crec que aquests són els dos límits que no s’haurien de traspassar.

És temptador, molt temptador, buscar una sortida personal i, així, evitar-se una dura estada a la presó, però una solució d’aquestes característiques no només és tremendament egoista, sinó que, a més, implica una rendició personal amb efectes col·lectius. No podem oblidar que aquest només és el primer dels judicis pendents, i les aparentment possibles, però incertes, solucions individuals que ara es plantegen no seran reproduïbles més enllà de l’actual escenari i afectats… Solucionar el present per rendir el futur no és la solució.

Descartada l’opció o sortida individual, però posada com una de les línies vermelles, hem d’indagar on és o com se’ns presenta l’altre extrem del tauler: el de la mobilització. I, per això, vaig tornar a una lectura útil d’un llibre escrit fa més de 40 anys pel meu oncle Otto, germà més gran del meu pare, on trobo una sèrie de conclusions que no deixen de ser tremendament actuals i útils a l’hora d’abordar com actuar davant del que vindrà i que, per això, he cregut convenient compartir-les.

“El primer objectiu de l’acció no-violenta és la mobilització de les consciències dels oprimits o víctimes de les injustícies”

En les conclusions deia el meu oncle, a La no-violencia activa: camino para conquistar la democracia, que: “Hi ha moltes violències, però una d’elles, la injustícia, és la violència mare de totes les violències“. I que, com a contraposició a la mare de totes les violències, “la no-violència és abans que res un principi general, una idea central, una perspectiva, que defineix la direcció o sentit de la marxa, el camí important que se seguirà després de la recerca de la justícia i de la llibertat“.

Però les seves reflexions no es limitaven a això i anava encara més enllà raonant que: “El principi de no-violència es funda en una ètica social que rebutja la premissa ‘el fi justifica els mitjans’, ja que exigeix que els mitjans siguin adequats al fi”, per a la qual cosa, “la primera tasca que sorgeix de l’adopció d’aquest principi consistirà, llavors, a buscar, amb capacitat creativa, mitjans que siguin, simultàniament, eficaços i concordants, en el fons i en la forma, amb la finalitat, o, en altres paraules, eficaços i morals alhora”. Així “neixen les tècniques d’acció agrupades sota denominacions tals com ‘no-violència activa’, ‘resistència pacífica’ o altres de similars que s’han fet servir en diferents contextos”.

Vindran temps complexos i com més gran sigui la injustícia ―mare de totes les violències―, amb més força haurem d’oposar-nos a ella, però no ens confonguem: l’únic camí que no deslegitimarà ni l’acció ni els objectius perseguits serà el no-violent

Per ell, i també aquí i ara, és bo tenir present el següent: “L’abast d’aquestes tècniques o mètodes d’acció depèn molt dels actors involucrats i de la situació històrica en què es facin servir. Poden perseguir-se, en conseqüència, objectius limitats o amplis, metes de curt, mitjà i llarg termini, formant part o no d’una estratègia global de caràcter polític”.

Segueixo amb les seves conclusions: “Des del punt de vista d’una perspectiva general, és a dir, estratègica, els principis i mètodes de no-violència estan al servei de la justícia i rebutgen qualsevol forma d’opressió que s’exerceixi sobre l’ésser humà. La no-violència activa es converteix (…) en una forma que té el poble d’exercir el seu dret a rebel·lió”; que, per cert, és l’única que hi ha hagut a Catalunya.

Sobre com exercitar aquest tipus de lluita deia: “La no-violència activa té modalitats molt variades, i són les situacions històriques concretes les determinants en l’elecció dels mètodes respectius”, amb la qual cosa no hi ha un manual que ens digui què i com hem d’actuar.

Si tornem a les seves reflexions, i tenim present que la “mare de totes les violències” és la injustícia, entendrem això: “Un règim democràtic, per definició, ha d’estar envoltat en tota la seva estructura pel principi de no-violència. La no-violència activa serà feta servir aquí per perfeccionar cada vegada més la democràcia. La seva presència serà permanent i vigilant”.

Ara bé, també era conscient que “la no-violència activa no és un dogma. És una aposta, una invitació, un desafiament, llançat per posar la intel·ligència i la voluntat en la tasca de desenvolupar en plenitud totes les seves possibilitats. Pot fracassar i desembocar en un conflicte on ja no quedi espai per a ella, almenys en la seva etapa més aguda, però això tampoc no garanteix per endavant la victòria a ningú. La tasca, en qualsevol cas, no consisteix a planificar la manera d’arribar a l’enfrontament total i violent, sinó a treballar amb energia i dedicació plena per no arribar a aquest punt i, malgrat això, sortir de la situació d’injustícia que es combat”.

I aplicat al cas català, no deixa de ser interessant tenir present que “com a mètode, la no-violència activa és naturalment descentralitzada, atesa la seva senzillesa i manca d’aparatositat. Això ho posa a l’abast de qualsevol persona, sigui quina sigui la seva edat, sexe o condició”.

Donar una resposta guanyadora requereix una actuació reflexiva, generosa i unitària, mai individual, que permeti enfrontar la injustícia amb la fermesa d’una societat que ja ha decidit el seu camí

Quant a la priorització dels objectius, s’ha de tenir present: “El primer objectiu de l’acció no-violenta és la mobilització de les consciències dels oprimits o víctimes de les injustícies, és a dir, la seva presa de consciència de la situació que els oprimeix i que han de lluitar per acabar amb elles” i que, “com a resultat del pas anterior, especialment quan s’estén a tot el cos social, la societat entra en crisi, es posa en tensió. El conflicte derivat de la situació d’injustícia, que estava esclafat o reprimit, surt a la superfície”.

En referir-se als mitjans es basava en Maritain raonant que: “Els mitjans de la no-violència no són externs a l’home, sinó que són l’home mateix, la seva llibertat i la seva virtut. En altres paraules, és una força material el mitjà d’acció del qual és el cos humà, o, millor encara, tot l’ésser humà, cos i esperit” i que “l’exercici de la no-violència activa no acaba mentre existeixi injustícia i la llibertat humana estigui limitada per causes alienes a la seva pròpia naturalesa”.

Vindran temps complexos i com més gran sigui la injustícia ―mare de totes les violències―, amb més força haurem d’oposar-nos a ella, però no ens confonguem: l’únic camí que no deslegitimarà ni l’acció ni els objectius perseguits serà el no-violent… Però actiu i, sens dubte, aquesta forma de lluita, perquè sigui reeixida, ha d’estructurar-se sobre la confluència de les voluntats de tots, es tracta de la unitat d’acció no-violenta que és la força imparable que cap estat, per fort i organitzat que fos, no ha estat capaç de resistir.

Per tant, quan coneguem la sentència del Tribunal Suprem, hem de tenir en compte tot això i utilitzar-ho per revertir una situació injusta davant de la qual no tenen lloc, com dic, ni les sortides egoistes individuals ni les reaccions hiperventilades que portin a escenaris violents. No existeix una única resposta a com s’haurà d’actuar, però sí que hi ha una cosa clara i és allò que no s’haurà de fer sota cap concepte; això ja és un començament sobre el qual es pot, i s’ha de, construir una resposta col·lectiva que permeti oposar-nos a la més gran de les violències existents: la injustícia.

Donar una resposta guanyadora requereix una actuació reflexiva, generosa i unitària, mai individual, que permeti enfrontar la injustícia amb la fermesa d’una societat que ja ha decidit el seu camí i, per tant, el seu futur. Només des de la unitat podrem fer front als temps que venen i això implica, entre altres coses, no equivocar-se d’enemic i anteposar el col·lectiu a l’individual, el de tots al propi i la justícia a la injustícia o, dit d’una altra manera, la no-violència a la violència.

Concentració demà a Barcelona, a les 18:00. Delegació de Govern, carrer Mallorca, 278


Mentre esperen sentència, tornen a Lledoners. El Tribunal Suprem els podia haver deixat en llibertat provisional. No ho ha fet.
Altres jutges, en altres països, van dictaminar que les gravíssimes acusacions de violència no se sostenen. Juristes i observadors internacionals han denunciat que la mateixa detenció era arbitrària.
La campanya a favor de l’absolució té tot el sentit, davant d’una vulneració tan evident de drets i llibertats. Ens hi juguem molt –no solament elles i ells, presos polítics, sinó tots nosaltres com a societat. Et convidem a participar en el primer acte per l’absolució, organitzat per la Crida Nacional per la República:
Quan: Dijous 27 de juny, a les sis de la tarda
On: Barcelona, davant la seu de la delegació del Govern espanyol a Catalunya, al carrer Mallorca, 278
Com: Hi anem de blanc, almenys amb una samarreta blanca
Qui: Hi parlaran l’advocat Jaume Alonso Cuevillas, Joan Porras (Joan “Bona Nit”) i Toni Morral, secretari general de la Crida.
A B S O L U C I Ó !!!

Una maniobra mai vista: les claus de la suspensió dels presos polítics diputats

«És inèdit, perquè mai no s’havien suspès diputats electes sense cap resolució judicial ferma»

Per: Josep Casulleras Nualart   24.05.2019  17:54 a VILAWEB

La mesa del congrés espanyol, amb els vots dels membres del PSOE, el PP i Ciutadans, ha suspès quatre diputats, que són presos polítics, elegits en les eleccions del 28 d’abril i a qui ara retiren tots els drets. A més, molt probablement, la decisió de la mesa deixarà alterada la composició del congrés que van determinar les urnes, disminuint el pes que té l’independentisme català a la cambra baixa espanyola. I això ho han fet amb l’aval dels lletrats del congrés, que han elaborat un informe inèdit, inexplicable per a molts juristes. Perquè els lletrats reconeixen que el reglament del congrés no permet pas la suspensió dels diputats, i alhora esgrimeixen una interpretació forçada i esbiaixada d’un article de la llei d’enjudiciament criminal (LECrim), el 384 bis, per a poder-los suspendre. La mesa acaba suspenent els diputats sense que el reglament del congrés li ho permeti i sense que el Tribunal Suprem hagi dictat cap suspensió. I ho fa tirant pel dret, aplicant directament un article de la LECrim que era previst, tal com va determinar el Tribunal Constitucional, només en casos de terrorisme.

El precedent del suplicatori denegat

El Tribunal Suprem es va negar, a mitjan mes, a tramitar al congrés espanyol i al senat un suplicatori perquè els plens de les dues cambres decidissin si Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva podien ser suspesos com a diputats acabats d’elegir el 28-A. És un requisit en els casos de càrrecs electes que són processats, però el tribunal que presideix Manuel Marchena s’hi va negar, adduint, entre més raons, que el judici oral ja feia temps que havia començat i que tramitar aquest suplicatori hauria convertit la immunitat parlamentària en un privilegi i no pas en un dret. El Suprem va dir que no calia aquest suplicatori i que el reglament de la mesa ja preveia les possibilitats de suspensió dels diputats processats.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

Hi havia un problema: el reglament del congrés diu, a l’article 21.1.2, que ‘el diputat quedarà suspès en els seus drets i deures parlamentaris quan, concedida per la cambra l’autorització objecte d’un suplicatori i amb la interlocutòria de processament ferma, es trobés en una situació de presó preventiva i mentre aquesta duri’. A la presó? Sí. Processament ferm? Sí. L’autorització per a la suspensió d’un suplicatori? No. El reglament es presentava com una via molt més que dubtosa per a aplicar la suspensió, malgrat les declaracions que des de començament de setmana van fer alguns dirigents socialistes, com ara la vice-presidenta Carmen Calvo, sobre la ‘claredat’ del reglament per a decidir una suspensió ‘inevitable’. Volien preparar el terreny en l’àmbit de l’opinió pública per a una decisió que ja era presa, però l’ambient s’anava enverinant per la pressió de la dreta política i mediàtica espanyola.

I va arribar el 21 de maig, i els quatre diputats i el senador van assumir les respectives actes i van prometre el càrrec. Diputats i senador de ple dret. Meritxell Batet va demanar ajuda al Suprem; la decisió de suspendre cinc parlamentaris a les corts espanyoles li cremava a les mans, i va enviar una petició a Manuel Marchena perquè li digués si, tal com també havia demanat la fiscalia, es podia aplicar un article de la llei d’enjudiciament criminal, el 384 bis, que ja havia utilitzat ara farà un any Pablo Llarena. Amb aquest article, Llarena havia suspès directament els presos polítics acabats de processar que eren diputats al Parlament de Catalunya. És un article que diu que s’ha de suspendre els càrrecs públics que siguin en presó preventiva i que siguin processats en ferm ‘per un delicte comès per una persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels’. Però fa anys que el TC va deixar clar què s’entenia per ‘rebels’, i era això: ‘Per definició, la rebel·lió és realitzada per un grup que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre constitucional.’ És el que diu la sentència 199/87 del TC.

Llarena va contravenir la doctrina del Tribunal Constitucional quan va suspendre els diputats del parlament. Però va fixar un precedent. Meritxell Batet va demanar a Marchena que fes igual que va fer Llarena, és a dir, que el Tribunal Suprem els suspengués i que donés instruccions a la mesa de la cambra per a fer-ho efectiu. Per això li va enviar la petició de pronunciament. Però Marchena sen va rentar les mans, i va dir a Batet que no havien pas de pronunciar-se sobre l’aplicació del polèmic 384 bis de la LECrim. Batet no va tenir la resposta que cercava, l’aval del Suprem; va tenir una evasiva de Marchena.

Una decisió sorprenent

Per tant, aquest matí, quan encara s’havia de reunir la mesa i els lletrats del congrés tot just s’asseien a discutir què havien de recomanar, no hi havia cap disposició de cap tribunal que digués que s’hauria d’aplicar el 384 bis per a suspendre els diputats. I el reglament del congrés continuava dient això que diu: que sense el suplicatori tramitat a la cambra, tampoc no se’ls pot suspendre. I doncs, no es pot suspendre els presos diputats? L’estat espanyol es podia permetre això? Que quatre presos polítics exercissin lliurement i plena els seus drets com a diputats de les corts espanyoles, amb veu i vot i retribució?

El dictamen final dels lletrats és sorprenent. És inèdit, perquè mai no s’havien suspès diputats electes sense cap resolució judicial ferma. Els lletrats reconeixen que el reglament no els permet de suspendre els diputats i que el Suprem tampoc no els ha dit res sobre l’aplicació del 384 bis. I tot seguit diuen que ‘aquesta comunicació es pot considerar implícita’ en la interlocutòria del Suprem del 14 de maig, perquè el tribunal no modificava la situació de presó provisional dels presos i perquè, en el darrer punt de la interlocutòria, el Suprem deia que traslladava les consideracions que feia sobre el suplicatori a la presidenta del congrés ‘als efectes procedents’. I amb això, amb aquests arguments, la mesa, amb el suport del PSOE, PP i Ciutadans, decideix d’aplicar una suspensió que encadena diversos despropòsits.

I tot per un propòsit d’estat: que els dirigents de l’independentisme siguin apartats de la vida política i pública, que siguin castigats i que no tinguin cap veu. Com s’entén, doncs, que se’ls suspengui en virtut d’un article de la LECrim pensat per a terroristes que hagin fet ús d’armes i explosius per a alterar l’ordre constitucional? I si el reglament del congrés no serveix per a suspendre els presos, i el 384 bis tampoc, com és que se’ls ha suspès? Als presos afectats se’ls ha vulnerat un dret fonamental, el de la participació política, que també afecta el milió i mig de ciutadans que els van votar i que veuen com una decisió com aquesta els invalida el sentit d’allò que van expressar a les urnes. Una vegada més.

Mitjà per la República Valenciana