Arxiu de la categoria: Ruptura democràtica i repúbliques
RV/PVE tradueix el treball Sobre el leninisme de Mario Marco
Per llegir en PDF el treball Sobre el leninisme cliqueu damunt
Per considerar-lo d’interés transcrivim l’apartat dedicat a la qüestió nacional i colonial
9. Qüestió nacional i colonial
En les dècades finals del segle XIX, els principals dirigents del Partit Bolxevic, i per tant Lenin, es van veure embolicats en un interessant debat amb altres personalitats del moviment socialdemòcrata internacional sobre la qüestió nacional i imperialista. Els ideòlegs de l’oportunisme de dretes en tractar aquesta temàtica la centraven única i exclusivament a les nacions sense estat d’Europa, obviant les cruels realitats colonials. En aquest sentit, el màxim que es reconeixia a les nacions oprimides d’Europa era el dret a l’autonomia, i en alguns casos, com a molt, l’autonomia cultural. Sota aquesta idea, l’única cosa que es donava era el dret al fet que la nació tinguera les seues institucions culturals, deixant el poder polític en mans de la nació dominant. Així, a més, podien arribar a justificar-se annexions, com la de Bòsnia i Hercegovina per part de l’imperi austro-hongarés en 1908, total si es respectava un mínim de dret d’autonomia o el d’autonomia cultural, bé poc importava a quin imperi o estat s’enquadrara aqueixa nació.
Al mateix temps, altres autors pensaran que el nacionalisme era una cosa clarament burgesa, una forma d’alienació per part de les oligarquies, ja fora en les nacions oprimides o en les nacions opressores, per a aconseguir els seus objectius i desviar a les capes treballadores dels seus interessos i objectius. No obstant això, amb el leninisme, es canviarà aquesta percepció:
1r L’opressió nacional no sols afecta a la burgesia, sinó també als obrers. De fet li és més perjudicial a aquests que a la classe burgesa, perquè les restriccions a l’ús de la seua llengua materna i als seus esquemes antropològics poden retardar la seua presa de consciència i la seua organització en la defensa dels seus drets laborals, socials i polítics.
2n En conseqüència, el moviment obrer d’una nacionalitat oprimida hauria de donar suport a aquells aspectes que les burgesies nacionalistes proposen que siguen democràtics, i que els beneficie com a classe treballadora. Ara bé, ha de rebutjar aquells altres que vagen en contra d’ells i els indisposen contra els obrers d’altres nacionalitats, evitant el xovinisme i la xenofòbia.
3r Els obrers de les nacionalitats dominants han de donar suport a aquestes reivindicacions nacionalistes, perquè en cas contrari estarien fent costat a la seua burgesia i indisposant-se contra la classe obrera de les nacions oprimides. Així es trencaria el principi de l’internacionalisme proletari, i s’estaria servint als interessos del capitalisme més que als de la classe obrera.
4t El moviment obrer ha de defensar el dret a l’autodeterminació, perquè és el just i servirà per a mantindre la unitat dels obrers per damunt de les nacionalitats. Aquelles nacions que democràticament trien romandre en un estat plurinacional han de ser tractades en igualtat de condicions, amb tots els seus drets nacionals reconeguts (ús de llengua, religió, folklore, autogovern, etc.)
5é Les nacions són un producte històric de l’ascens del capitalisme. Ara bé, no sorgeixen del no-res, sinó de processos històrics de llarg termini. La defensa d’una nacionalitat no necessàriament és una cosa burgesa, perquè segons les circumstàncies pot obeir als interessos dels obrers i el conjunt del Poble Treballador.
6é La qüestió nacional a Europa quedava lligada a la qüestió colonial, entenent-se que era obligació dels moviments proletaris dels països del centre capitalista el fer costat als moviments d’alliberament de les colònies. És més, la necessitat d’enderrocar al capitalisme implicava l’aliança entre tots dos tipus de moviments, sempre que els moviments d’emancipació de les colònies comportaren l’afebliment del sistema capitalista i imperialista.
7é Aquesta col·laboració entre tots dos moviments és un requisit imprescindible per a la creació d’una economia socialista mundial. D’ací es deriven dues tendències en la qüestió nacional: la tendència a crear estats independents i lliures de l’opressió nacional i colonial, i d’altra banda la tendència a l’acostament econòmic entre les nacions, causat per l’aparició d’un mercat i una economia mundial. Per al capitalisme imperialista resoldre aquesta contradicció és una cosa impossible, perquè aposta per la guerra, la conquesta i la subjecció nacional. No obstant això, per al leninisme és més que possible, perquè aposta per la unió voluntària i el lliure consentiment entre les nacions. En el fons, s’està apostant a llarg termini per unions polítiques supranacionals, que arriben a abastar al conjunt planetari. Però per a aconseguir això, és necessari educar al proletariat de les nacions dominants en el dret d’autodeterminació de les nacions oprimides.
Carles Puigdemont agraeix la rebuda del llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’ i comparteix els sentiments de la dedicatòria que li va fer l’autor.
per a engrandir cliqueu damunt
La dedicatòria va ser aquesta:
La República Valenciana a la que aspirem…
Clara Ponsati ens representa en la UE… Per la ruptura democràtica i les repúbliques.
He denunciat la doble vara de mesurar de la UE. Espanya, com Hongria, també està prenent mesures autoritàries, i ja fa més de 24 hores que Aministia Internacional ha demanat, un cop més, la llibertat de Cuixart i Sánchez. Vergonya! pic.twitter.com/ey6UTDvVdt
— Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) May 14, 2020
Nosaltres, els unilaterals o És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.
Nosaltres, els unilaterals
Els independentistes pragmàtics han vist, aquesta setmana, com la seva via fracassava a Madrid
Per: Andreu Barnils 09.05.2020 22:00
Nosaltres, els unilaterals, tenim aquests dies una oportunitat d’or per a fer demagògia. Podríem escarnir els independentistes pragmàtics, vist que la seva teoria de cercar el diàleg amb Espanya ha obtingut aquest fantàstic resultat: Jaume Asens sembla Joan Coscubiela i el PSOE pacta amb Ciutadans. Felicitacions. Sort que eren els aliats. Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.
Nosaltres, els unilaterals, podríem aquests dies recrear-nos en preguntes retòriques: si independentistes dels comuns com Jaume Asens han deixat de ser independentistes i insulten al president Torra com si fossin de Ciutadans, qui eixampla la base? Nosaltres o Ciutadans? Si l’esquerra espanyola militaritza la solució i opta per l’autoritarisme, qui eixampla la base, nosaltres o el PP? Si un govern del PSOE premia els ‘piolins’ del 2017, qui eixampla la base, nosaltres o Vox? Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.
Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d’interès.
Nosaltres, els unilaterals, podríem recordar en aquests moments la teoria que hem hagut d’aguantar per terra, mar i aire, durant llargs mesos i pesades hores: la política de blocatge a Madrid no mena enlloc. És hora de fer política. No podem votar sempre que no. Nosaltres, els unilaterals podríem ara agafar la vostra teoria i el vostre eslògan i us el podríem estampar a la paret juntament amb la votació d’aquesta setmana a Madrid: No d’ERC, No de Junts. No de la Cup. No és fer política, això, doncs? I què és?
Podríem, també, llegir amb interès què passa al País Valencià i a les Illes, aquests dies, on ves que la base no s’eixampli gràcies al que diuen de fa molts anys tants teòrics, tants llibres i la meitat dels pragmàtics fins no fas pas tant: com pitjor, millor. Com pitjor ho faci Madrid, millor per als independentistes. (Una mica més d’empenta, de mando único i de desconfinament caòtic, i faran independentistes molts valencians. Ja no falta tant.) Si avui, en lloc d’un govern del PSOE amb comuns, tinguéssim un govern del PP, seria pitjor, però amb Rajoy de president potser Asens encara seria independentista. És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.
Sí, nosaltres, els unilaterals, podríem dir tot això i no aniríem enlloc. Què hi guanyaríem? Veure que els nostres companys, els independentistes pragmàtics, s’han fotut una patacada èpica? Que van perduts com mai? Que la seva teoria es demostra falsa? Que els pragmàtics s’han enfonsat? Molt bé. I què? La realitat és que nosaltres també.
On és la nostra via unilateral? Enlloc no és. I aquests dies, encara menys. Anem tan perduts com ells. O més, que a diferència seva, ni marquem el pas, ni l’agenda, ni els nostres decideixen gaire res. Pitjor encara: els unilaterals no hem sabut explicar ni tan sols la nostra diagnosi del passat recent. El nostre relat no domina, i la majoria de votants veu l’octubre del 2017 com un fracàs de la via unilateral, i no pas com allò que va ser: el fracàs de la via dialogada. (La via unilateral es va morir el dia del seu èxit esclatant: el primer d’octubre del 2017; el 2 d’octubre ja van refugiar-se a cercar el diàleg.)
Els unilaterals fa tres anys que, el partit, el veiem de la grada estant: a l’una banda Espanya i a l’altra els pragmàtics. Veure com els pragmàtics perden estrepitosament no ens fa jugar el partit. A la grada hi continuem estant.
La desespanyolització de Mèxic o l’imperialisme d’alguns republicans espanyols
1r DE MAIG DEL 2020 DIADA NACIONAL DE LA CLASSE TREBALLADORA VALENCIANA PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS. Comunicat de RV/PVE
La notícia en NOSALTRES LA VEU
1r DE MAIG DEL 2020
DIADA NACIONAL DE LA CLASSE TREBALLADORA VALENCIANA
PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS
El 1r de Maig ha sigut històricament al País Valencià un dia de lluita de la classe treballadora valenciana front al capitalisme, a favor dels seus drets i millores laborals, per una nova societat i contra els governs no democràtics i totalitaris, com el franquista. I ara, també, hauria de ser-ho contra el règim neo-franquista del 78 i els seus governs dinàstics, que mantenen la repressió a la població amb presos polítics i exiliats republicans catalans.
Els treballadors valencians hem de viure dels nostres llocs de treball. I, què fer si no tenim treball? La promesa de l’economia social de mercat que ens van vendre que qualsevol que s’esforcés pot arribar a la prosperitat s’ha demostrat que no és veritat i encara menys en l’època de baixos salaris. Planificar una vida i alimentar una família és cada vegada més difícil. Els preus dels lloguers per damunt dels salaris i, especialment, els que tenen cura de la gent gran, els malalts o els nens, estan mal pagats. Molt més que el propi esforç allò que decideix la possibilitat d’una bona vida és -encara- l’origen social de les persones. La desigualtat de la riquesa és tan alta com en el temps de Franco. Ens enfrontem al treball temporal, les limitacions sense raó material, l’abús dels contractes i el treball autònom fals. Lluitem per a sobreviure a través de minses prestacions d’atur, del deure criminal d’acceptar tots els llocs de treball mal pagats i de l’almoina dels ingressos mínims socials. Si l’Estat al que contribuïm no pot o no vol o no sap fer front a estos problemes, llavors JA NO ENS SERVEIX i, responent a la pregunta del principi, els valencians ENS CALDRÀ FER-NOS AMB UN ALTRE ESTAT, NOSTRE I EFICAÇ.
Però des de fa anys els sindicats finançats i al servei d’eixe Estat inoperant, el 1r de Maig l’han anant convertint en manifestacions de caràcter cada vegada més processionals on, -encara que les i els treballadors (amb presència cada vegada més decreixent) es manifesten per unes reivindicacions clares-, el sindicalisme institucional s’oblida de la seua funció d’eixamplar i organitzar la consciència de classe i de lluita; resta, aquest sindicalisme, només com a moduladors de les protestes a canvi de participar de l’entramat financer-institucional del règim del 78 que li permet mantenir un exèrcit d’alliberats i uns serveis (formació professional, agències de viatges, promotors d’habitatges, etc.) que han passat a ser objectius en voltes de medis. A hores d’ara, s’imposa recuperar el caràcter de la diada reivindicativa dels treballadors, per la democràcia i la llibertat i, ara ja, pel canvi d’Estat i del sistema.
Però a més, enguany, quan tot està supeditat a la pandèmia del coronavirus i es va plantejar per part d’algunes organitzacions, un PLA DE XOC SOCIAL AL PAÍS VALENCIÀ, que nosaltres també vàrem subscriure per la nostra banda, el que estem veient és que:
– ELS BANCS CONTINUEN COBRANT HIPOTEQUES.
– ELS OLIGOPOLIS DE LA ENERGIA I COMPANYIES SEGUEIXEN COBRANT LES FACTURES DE LA LLUM I DE L’AIGUA.
– ELS ARRENDATARIS EN PISOS DE LLOGUER COMMINATS EN CASA SENSE PODER TREBALLAR CONTINUEN SENSE REBRE LES AJUDES PER PAGAR EN MOLTS CASOS A HUMILS ARRENDADORS.
– SÓN INEXISTENTS LES COBERTURES (ES DEMANAVA EL 100%) DEL SALARI EN CAS D’INFECTATS O CONFINATS DE MANERA PREVENTIVA O PER NECESSITAT DE CUIDAR ELS MALALTS.
– ELS EROS I ELS ERTES NO ES DETENEN. FINS I TOT UN SINDICAT DEL RÈGIM HA FET UN.
– ELS AUTÒNOMS HAN DE COMPLIR COM SI TOT FORA NORMAL.
(…)
– LES FAMÍLIES ES VAN QUEDANT JA SENSE MENJAR…
Llavors pensem que ja ha arribat l’hora de deixar els aplaudiments -com ens demanen els que viuen o aspiren a viure del 78- i començar a fer soroll.
Però malgrat la pandèmia, hui 1r de Maig del 2020 hem de reflexionar en veu alta sobre alguns aspectes cabdals de la raó de ser del sindicalisme en cada moment i lloc: quines reivindicacions deurien globalitzar la lluita sindical, quin procés portar per a aconseguir-ho i com enfortir el moviment sindical.
L’Assemblea de RV/PVE, independentistes valencians republicans, voldríem participar en la reflexió que s’imposa als tres nivells esmentats:
1. Reivindicacions, a manera d’exemple:
a) Reducció i repartiment de la jornada laboral. Setmana de 35 hores; cinc setmanes de vacances; jubilació als 60 anys; augment del permís de maternitat/paternitat, adequació de la jornada a les situacions específiques com lactància o escolaritat dels fills, etc.
b) Eliminació de la precarietat de les contractacions temporals, ETTs i interinitats, eliminant el risc d’accidents laborals.
c) Cobertures socials dignes per les i els aturats, jubilats, mestresses de casa i totes aquelles persones que han sigut excloses del món laboral.
2. Tàctica:
El moviment sindical no pot ser sols un notari de la realitat. La seua raó de ser està en utilitzar els mitjans disponibles per a transformar-la; els avanços en la legislació social no són tals si només se n’aprofiten d’ells una minoria dels treballadors. Simbolitzarem el que diguem amb aquest exemple: un o una aturada no pot normalment rebutjar un contracte, per humiliant que siga, en qualsevol ETT, però el sindicat si ha de posar el seu poder per a evitar aquest tipus de contracte i aquest tipus d’empresa.
3. Objectiu:
El nacionalisme valencià republicà d’alliberament nacional, ha de participar en la revitalització del sindicalisme, per a que este torne a ser l’instrument útil i prestigiat; i ha de fer-ho aportant al debat el nostre fet nacional, la nostra realitat territorial; però també donant una nova espenta, moderna i entusiasta, que ajude a sumar la lluita nacional amb la lluita social.
RV/PVE fa una crida, especialment a tots els treballadors i en especial als republicans valencianistes, perquè participen i col·laboren més activament en la concreció del que ha de ser un fort moviment sindical al País Valencià PER LA REPÚBLICA VALENCIANA DELS DRETS SOCIALS.
Cal un canvi de règim.
Cal un canvi de sistema.
Cal lluitar per una nova societat dels drets socials.
Cal un canvi d’Estat.
Cal la República Valenciana.
Ximo Cunyà i Alcover per l’Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu.
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, U de Maig del 2020
Pròleg a la reedició del llibre de Germania Socialista: Classe obrera i qüestió nacional
A partir de la reedició d’aquest llibre de Germania Socialista, en publiquem el pròleg. Classe obrera i qüestió nacional: aprenentatges i debats, quaranta anys després, per Vicent Galiana Cano i Andrés Gomis Fons | 30 d’octubre de 2019
De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra.
Josep Vicent Marqués Tots els colors del roig
Escrivia Joan Fuster en la introducció de Nosaltres els valencians (1962) que li hauria agradat que aquell llibre l’haguera escrit un altre: un historiador o un sociòleg o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg. Però, per a l’escriptor suecà, fou l’existència d’aquell buit bibliogràfic –centrat en la resposta a la pregunta què som els valencians?– el que l’obligà a omplir-lo. Parafrasejant el mestre, si la reedició en valencià de Classe obrera i qüestió nacional (1978) és necessària hui és, justament, perquè ningú no ho ha fet durant tots aquests anys.
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant
Al nostre parer, qualsevol persona interessada en la transformació social i en l’emancipació del nostre poble trobarà en Classe obrera i qüestió nacional un document enormement útil i estimulant. Així ho vam considerar quan, juntament amb altres persones, la descobrírem en els nostres anys universitaris i ens suggerí unes línies concretes d’acció política que només tardanament van ser explorades. I fou això el que, des de fa temps, ens va fer pensar en la seua traducció i reedició, que ara prologuem amb aquestes línies i que veu la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Estem convençuts que, malgrat que el seu contingut s’ha d’entendre necessàriament vinculat a la conjuntura històrica en què va ser escrit, les seues aportacions no deixen de ser lúcides, fresques i suggeridores, i permeten fer lectures aplicables a la nostra realitat actual.
Certament, en un país on els assajos i debats al voltant de la definició i caracterització del País constitueixen quasi un gènere en si mateix, sorprèn que una obra com aquesta mai no s’haja reeditat, i que resulte pràcticament desconeguda i impossible d’accedir-hi per al públic. Una absència ben significativa. El mateix Marqués, quasi vint anys després de la publicació, plantejava que possiblement el motiu pel qual ningú no havia mostrat interès a reeditar el text tenia a veure amb el fet que a alguna gent li agradava més entestar-se a proclamar coincidències i irreductibilitats respecte d’altres territoris que lluitar de manera pràctica contra l’Estat espanyol. Ho deixarem ací.
Classe obrera i qüestió nacional és una presa de posicionament de Germania Socialista en relació amb la qüestió nacional valenciana. Aquest col·lectiu sorgeix al voltant de l’any 1970 com un grup de treball polític amb la finalitat d’assajar formes d’acció i organització socialista al País Valencià. El llibre és un document didàctic i senzill que es dirigeix expressament al moviment obrer i a les organitzacions marxistes perquè impulsen la lluita nacional. S’hi defensava, des de les teories marxistes d’alliberament nacional, que el País Valencià és un poble oprimit que té dret a l’autodeterminació, un subjecte polític propi tot i mantindre característiques nacionals comunes amb la resta de territoris de parla catalana. Els agermanats postulaven que és a la classe treballadora valenciana a qui correspon impulsar aquesta autodeterminació, la qual s’havia de plasmar en alguna de les modalitats d’autogovern.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment
El text, tot i que es va escriure anys enrere, es publicava pocs mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977 i setmanes abans de la creació del Consell del País Valencià. Un moment en què es produïen esdeveniments que, immersos en un procés problemàtic i conflictiu que és ben conegut, havien de culminar amb la recuperació de les institucions pròpies. Ara, quaranta anys després, ens tornem a trobar en un moment clau pel que fa a l’autogovern i el paper del País Valencià a l’Estat espanyol. Amb riscos i perills per la via de la recentralització, però també amb grans oportunitats per al desenvolupament del nostre poble i la conquesta de majors cotes de sobirania.
En aquest pamflet es dibuixa una anàlisi que aporta notables transformacions respecte del pensament del moment i que, en molts casos, vist amb perspectiva, sacsegen en certa mesura els paradigmes dominants en dos mons: el de l’esquerra espanyola i el del nacionalisme valencià. Anem a pams.
En primer lloc, Germania Socialista fa una aproximació a la qüestió nacional que té com a centre i subjecte el País Valencià, amb la seua realitat social complexa i bilingüe i amb la seua perplexitat identitària. Una concepció que analitza i entén el país com és, amb les seues pròpies necessitats, i no com hauria de ser, i que a partir d’aquesta realitat dinàmica extrau estratègies en conseqüència. Aquesta aportació suposa una revisió crítica del fusterianisme en un context en què les forces progressistes i valencianistes acostumaven a actuar amb dinàmiques exògenes al nostre territori, ja siga amb l’ull posat a Madrid o a Barcelona.
Molt prompte, anys abans que ho feren altres obres que sovint han sigut més reconegudes, Germania Socialista ens recorda que era possible una esquerra estrictament valencianista, i ho feia amb fonaments teòrics basats en la nostra pròpia realitat. Ens trobem amb la paradoxa que, sovint sense haver confrontat obertament els plantejaments fusterians, tots els actors polítics i socials han anat assumint, en la pràctica, que el País Valencià és un subjecte polític, amb una dinàmica pròpia i diferenciada de la resta de territoris catalanòfons.
D’altra banda, la construcció nacional que es proposa en aquest text no està sustentada en els elements culturals i lingüístics, com feia el valencianisme fusterià del moment, sinó en la materialitat i la dinàmica de classes. Aquesta concepció laica de la nació implica no mirar tant el passat com el futur: no es tractaria de definir o trobar una essència que dilucide la naturalesa del subjecte valencià, sinó de començar per la mateixa realitat per a entendre aquest subjecte, i extraure un projecte de país que ha de servir a la classe treballadora. Tot i que no ignora els elements culturals en la construcció nacional, aquesta es fonamenta en un horitzó emancipador que se sustenta sobre l’aspiració de transformació de les condicions de vida de les classes populars.
La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic.
Des d’aquesta perspectiva són les classes oprimides les que, independentment del seu origen i de la seua llengua, configuren el subjecte que ha d’impulsar la construcció nacional. Es tracta d’una proposta molt més inclusiva, que es preocupa per incloure les persones immigrants i articular les lluites sectorials, per acabar amb les distintes opressions i desigualtats. Així, se supera una concepció nacional estàtica i perdurable basada en trets culturals i encaminada a un objectiu últim com és la constitució en un estat propi. En canvi, el repte implica construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble –en tant que majoria social col·lectivament constituïda– en clau sobirana i transformadora.
El pròleg de Marqués, signat dos mesos després de la manifestació històrica del Nou d’Octubre de 1977, planteja de manera premonitòria que, tot i que «oficialment» tota l’esquerra s’havia convertit en valencianista, la lluita nacional significava molt més que canviar les sigles dels partits, i que ningú no havia reflexionat sobre què tenien a guanyar les classes populars amb l’autonomia. De nou, i en el cas valencià, Classe obrera i qüestió nacional deixa veure la seua clarividència pel fet d’apostar de manera pionera per una estratègia d’arrel cívica i popular basada en la materialitat. Una estratègia que, dècades després i plasmada en nous conceptes i terminologies, s’ha evidenciat com la via més reeixida i coherent amb la complexitat de la societat actual. La proposta de Germania Socialista fa èmfasi en l’acció política concreta, amb un sentit eminentment pràctic. Per això és significatiu que es deixe oberta la resposta a quina consideració exacta té el País Valencià en termes d’identitat nacional en relació amb altres territoris, i incideix en el fet que, com a poble oprimit, el seu alliberament correspon a la classe social que més pateix aquesta opressió: la classe treballadora.
Classe obrera i qüestió nacional era, sobretot, un instrument de lluita. Una eina teòrica dirigida a les organitzacions obreres perquè prengueren consciència que la classe obrera, com a principal perjudicada de l’opressió nacional, no només havia de reconéixer la lluita nacional, sinó que havia d’impulsar-la com un element indestriable de la lluita social. Com expressaria Marqués amb claredat uns anys més tard, es fuig de debats bizantins sobre la idea de nació o la seua delimitació en funció de característiques culturals o històriques, i també de propostes maximalistes apriorístiques que se centren en la missió del fet nacional sense tindre en compte els condicionants materials o la realitat social existent. La prioritat és, principalment, incloure el poble en un projecte nacional des de l’acció política concreta. En aquest procés tenen un paper fonamental les eines que Marqués ens dona de manera magistral en País perplex: convertir la fosca consciència en consciència nacional plena. Més enllà de la dissecció de les ideologies valencianes de País perplex o de la teoria marxista de l’alliberament que es plasma en Classe obrera i qüestió nacional, en tots dos casos es conceben com a eines pràctiques per a construir políticament.
Un altre element que trobem en l’obra és que desmenteix el tòpic de la pressuposada anomalia del País Valencià respecte de la resta de pobles, tesi de fons fusteriana sobre la qual han girat, amb un cert ànim nostàlgic, gran part de les obres sobre el País. La realitat i la correlació de classes del País Valencià segueix pautes assimilables a les de qualsevol altre país capitalista, i són també aplicables els fluxos de pensament contemporanis. Per això s’integren en una perspectiva valenciana les teories marxistes de l’alliberament nacional i les noves perspectives sorgides del maig del 68. D’aquesta manera, es dibuixa la necessitat que els projectes d’emancipació nacional articulen altres lluites com la feminista o l’ecologista, i s’adopten diferents referents sense fer- ne un seguiment acrític i dogmàtic. Tot això aporta frescor i materialitat als debats sobre la qüestió valenciana, i els situa en fenòmens que també hi havia a la resta d’Europa.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció.
Resulta així premonitori respecte de la perspectiva actual de la política en l’era de la globalització: la consciència que els problemes són compartits i responen a preocupacions de caràcter global.
En definitiva, en Classe obrera i qüestió nacional s’avancen aportacions que s’han anat assumint per la via de la pràctica i que, moltes vegades, no han deixat evidències completes del procés intel·lectual que ha acompanyat la seua adopció. Però aquesta reedició no és només un acte d’homenatge per a reconéixer aquest mèrit. Més enllà del romanent utòpic, quasi sentimental, que genera la mitificació de la derrota i de la seua potencialitat per a nodrir lluites posteriors, l’obra continua sent una eina de reflexió, anàlisi i debat necessària. I ho és perquè posa el focus en l’element clau: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes.
En aquest sentit, com s’ha assenyalat, som conscients que en quaranta anys s’han produït molts canvis: en l’organització del treball i l’estructura social del nostre país, en els mecanismes de comunicació i d’influència política o en la progressiva fragmentació i desarticulació de les identitats sòlides. Això, creiem, ens situa en un nou marc d’articulació política que ens obliga a construir, des de la nostra pròpia realitat, un subjecte al qual interpel·lar, un subjecte que és molt més clar en aquell moment –la classe obrera– que no en el nostre temps. En definitiva, un context que, en aquest aspecte, és notablement diferent del que hi havia quan es va escriure el llibre: no es pot obviar per a qui s’escriu, a qui s’adreça.
En un nou moment de cruïlla s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià
D’altra banda, quant a les institucions i les ideologies valencianes també han passat moltes coses. Quaranta anys després del procés autonòmic, una de les més evidents –però que no s’ha d’oblidar– és la mateixa existència d’institucions valencianes que permeten un cert grau d’autogovern. Però n’hi ha més. Entre d’altres, diríem que, millor tard que no mai, el valencianisme ha aconseguit construir un projecte autocentrat i ha sabut connectar amb capes importants de població. A més, en el moment actual les demandes vinculades a una agenda valenciana estan cada vegada més presents i s’ha anat generant una dinàmica política identificable i particular que ha contribuït a la configuració d’un sistema de partits propi. Fins i tot la burgesia valenciana, en unes altres èpoques la principal valedora del regionalisme més servil, s’ha sumat a part de les reivindicacions i clama pel poc pes polític dels valencians a Madrid.
I no obstant totes aquestes transformacions, i amb més raó encara, té sentit reeditar hui Classe obrera i qüestió nacional, perquè l’essència de l’anàlisi i la proposta continua estant tan present com quan es va publicar. En un nou moment de cruïlla entre la recentralització, d’una banda, i l’afirmació i l’ampliació de l’autogovern, d’una altra, s’evidencia la necessitat d’impulsar la construcció del subjecte polític valencià. I de fer-ho, al seu torn, a partir d’un projecte de país emancipador i socialment avançat que siga compartit per àmplies capes de la societat valenciana. Així, la necessitat de seguir construint socialment un poble valencià integrador i plural des de coordenades transformadores que es vinculen a la seua materialitat quotidiana és ara més important que mai. Per tant, i quasi de manera paradoxal, els reptes i les preguntes mantenen notables similituds amb les que motivaren i vehicularen aquest llibre: quin és l’impacte particular de l’opressió nacional en les classes treballadores i els col·lectius oprimits valencians i quin ha de ser el seu paper en la construcció nacional valenciana.
El text que ara reeditem, d’autoria col·lectiva, es va imprimir per primera vegada amb motiu del Primer de Maig de 1972 amb el títol original La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: en 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista Bloc Roig, en 1976. No fou fins a 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà i amb un pròleg de Josep Vicent Marqués. Aquell llibre, l’única edició existent fins al moment, porta per títol Clase obrera y cuestión nacional.
El llibre que ara prologuem és la traducció al valencià de l’obra editada l’any 1978, la qual, a diferència de les impressions clandestines anteriors, va ser pensada per ser comercialitzada. Es tracta de l’última edició, més completa i madura, d’un text que sofrí revisions, canvis i modificacions puntuals, i incorpora elements formals –índex, nota editorial o índex de sigles- que no apareixen en les versions prèvies. També incorpora el pròleg de Marqués, signat el desembre de 1977, que introdueix el text i en el qual inclou una sèrie de reflexions valuosíssimes, especialment si es té en compte el moment en què es formulen. A més, hem recuperat la Nota introductòria a l’edició de 1976 que, malgrat no aparèixer en la publicació de 1978, aporta unes línies interessants per al debat.
Aquests textos han sigut revisats, corregits i editats, amb la introducció de correccions lingüístiques o d’estil i amb anotacions quan ha sigut necessari per a la millor comprensió del text.
D’altra banda, aquesta reedició incorpora una contextualització històrica de la mà de Xavier Ferré Trill, que situa el text i Germania Socialista dins els corrents de l’esquerra revolucionària de l’època i permet conéixer l’evolució i els referents de l’organització.
Per últim, i abans de deixar el lector amb l’obra, volem mostrar el nostre agraïment a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació per fer possible aquesta publicació i a les persones que ens han ajudat a portar-la a terme. En primer lloc a aquells que, com Francesc Pérez Moragón, ens han facilitat informació i referències. En segon lloc, a Xavier Ferré, pel valuós estudi que acompanya aquesta reedició. I en tercer lloc, a totes les persones que han contribuït d’alguna manera a aquesta iniciativa, com Jordi Vila, Francesc Miralles, Elies Boscà, Pau Belda, Carla Aparici, Carles Badenes, Ferran Martínez i Òscar Piera, entre d’altres.
Valga aquest text com a mostra del nostre humil homenatge a Germania Socialista i al conjunt de valencianes i valencians que lluitaren i que lluiten per construir un país més lliure, sobirà i socialment just.
València, març de 2019