Arxiu de la categoria: Política estatal

Article, Política estatal

Enric Hernández és la claveguera article de Joan Puig i Cordon

Deixa un comentari

Enric Hernández és la claveguera

La Sexta (Saenz de Santamaria) i Hernández (Rubalcava) coordinados

per Joan Puig i Cordon | 01/09/2017
El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Acabava d’arribar, [jo] era un dels 8 diputats d’ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l’11-M i de la tramitació de l’Estatut. L’Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l’Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l’atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.
La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d’un dels homes amb més poder d’aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l’Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.
Hernández va intentar, d’acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d’acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l’Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.
No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l’home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se’l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l’Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.
Si l’editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d’euros, però l’Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l’Estat espanyol contra el procés.
Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l’ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l’1 d’octubre.
Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l’èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d’aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l’Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d’accions. No és d’estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes ‘progres’ de La Sexta sortissin en la seva defensa.
Enric Hernàndez ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l’any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l’Enric. La claveguera.

Article, Política estatal

L’enemic sibil·lí per Elisenda Cremades

Deixa un comentari

L’enemic sibil·lí
1.- Introducció 
En aquest petit article pretenc mostrar al lector una de tantes estratagemes que’l règim del Rei Borbó, enemic del País Valencià, utilitza per menejar els fils de la política en el seu propi benefici. La peculiaritat és que es tracta d’una estratègia molt sibil·lina que fins a la data pocs han denunciat.
2.- La qüestionable representativitat de les Corts españoles 
Quan una persona necessita un representant per a realitzar una activitat (ja sigue aquesta davant l’Administració, davant els tribunals de justícia, o en qualsevol altre àmbit), el més habitual és que l’esculle d’entre les persones que més confia i que puguen entendre suficientment l’assumpte a tractar, ja que el que face aquest representant ho farà en nom del representat. La figura jurídica de la representació sempre implica que el representant ha de cenyir-se a actuar en nom i defensa dels interessos del representat seguint el mandat d’aquest, i això la llei ho assegura fent que el representant sigue triat directament pel representat sense cap altre tipus de condició.
Això que sembla tan senzill a la vida real, quan ho traslladem a la política (activitat que ens afecta en molt més grau del que de vegades reconeixem), no és així en realitat. A l’Estat espanyol són els partits polítics els que aproven les llistes de candidats a les Corts espanyoles, i ho fan de dalt cap a baix i de forma tancada, això implica:

  • Que es la direcció central d’aquests partits la que ultima i aprova les llistes
  • Que’l votant no pot modificar amb el seu vot l’ordre d’aquestes llistes electorals

Aquesta elecció de candidats des de les cúpules dels partits, fa que el procés de selecció el controlen unes poques persones, i que, com és lògic, trien no als més indicats per representar als ciutadans de cada província, sinó als que han demostrat una gran fidelitat a eixa cúpula dirigent que’ls escolleix.

Veiem així, que mitjançant aquest mecanisme d’elecció de candidats a Corts espanyoles, estructurat de dalt cap a baix, i de forma tancada, perverteix la figura de la representació jurídica, és a dir, els que diuen ser els nostres representants, en realitat només són representants dels que’ls han escollit, moltes vegades sense saber dels problemes de la ciutadania a qui diuen representar. En tot cas, davant del dubte, l’interès que NO es tindrà en compte és el del ciutadà, mai el de la cúpula del partit polític que’ls tria.

Per si de cas, a més, els partits polítics del règim han establert com a “normal” la disciplina de vot, de manera que cada diputat o senador, amb independència del que li dicte la seua consciència, té l’obligació de votar sempre el que li indica la direcció del seu partit, sent sancionable una conducta diferent, a més de l’amenaça de no ser inclòs en les futures llistes electorals. D’aquí podem treure dues conclusions:

PRIMERA: Que’l sistema està corromput, ja que la majoria de diputats i senadors espanyols no treballen per als territoris que diuen representar, sinó que més aviat són una colla de pilotes i servils executius de la voluntat de les seves cúpules dirigents.

SEGONA: Aquesta ineficiència de les Corts espanyoles, que no serveixen al propòsit que tenen encomanat, no és un error. El servilisme a les seues cúpules dirigents dels que diuen ser els nostres representants, fa que, segons com siga la direcció de cada partit, hi hage territoris que tinguen una hegemonia sobre altres. Així, en general el PP té una visió d’Espanya molt castellana, i el PSOE més andalusa-castellana. Novament, el règim del Rei Borbó, aliat d’aquesta visió imperialista expansiva de Castella, al costat del seu nou soci andalús, no ha dubtat a redissenyar-se per seguir dominant al País Valencià.

3.- Conclusió
En la majoria d’Estats democratics, com ara el Regne Unit o els EUA, els seus representants són escollits directamente en els seus districtes electorals, sense imposició des de dalt, i no estan sotmesos a la disciplina de vot. No només això, en aquests Estats hi han contrapesos mitjançant una autèntica divisió de poders. Això explica el perquè han hagut alguns diputats conservadors i laboristes que donaven suport al brexit i altres que no al Regne Unit, o perquè molts dels decrets del Donald Trump han estat rebutjats per alguns senadors republicans dels EEUU. Però això no passa ni passarà aquí. Aquí tot està sota control del règim, no dels ciutadans.
El cost pel ineficient i corrupte funcionament de les Corts espanyoles només és una part del preu a pagar pels enemics del País Valencià. El global del preu és que l’Estat espanyol mai podrà ser una autèntica democràcia, i sols pot aspirar a ser una imitació d’aquesta, ja que’n un altre cas el règim perdria el control i la trama de dominació quedaria al descobert.
El País Valencià no ha de fiar-se del règim creat pel Rei Borbó, ni dels partits polítics que li van jurar fidelitat. És necessari i urgent que els valencians votem a partits polítics d’estricta obediència valenciana i principis republicans. La solució política del País Valencià passa necessàriament per independitzarse d’aquest Estat espanyol opressor que ens explota econòmicament i ens asfixia culturalment. No podem tenir com a conciutadans a Castella, perquè sempre ha tingut l’ànim de dominar-nos, de no deixar-nos ser el que som.

Elisenda Cremades – Borriana (la Plana Baixa)

Article, Atac Gihadista, Política estatal

EL TERRORISME ISLAMISTA, CATALUNYA i L’ESTAT

Deixa un comentari

EL TERRORISMO ISLAMISTA, CATALUNYA Y EL ESTADO

El peso de la emigración islámica sobre el conjunto de la población catalana es porcentualmente el mayor respecto al resto de los territorios españoles.
Ello no obedece sólo al flujo natural, sino al hecho probado de que durante mucho tiempo las autoridades del Estado han fomentado este flujo, hasta el extremo de financiar traslados en autocar desde el lugar al que llegan hasta Catalunya.
Sin pretender interpretar esta conducta, resulta llamativo el paralelo existente con el fomento histórico de la emigración castellana hacia Catalunya, en la época de la dictadura.
Ese flujo migratorio fue acompañado por la potenciación y financiación de las llamadas “casas regionales” en Catalunya, con el claro propósito de evitar la integración de los castellanoparlantes en la cultura catalana, no sólo en la lengua sino en su “Weltanschauung”, en su forma de interpretar la vida, muy distinta del patrón castellano.
Incluso en la mal llamada “transición” tenemos una prueba evidente de este enfoque político, cuando el presidente del gobierno señor Calvo Sotelo declaró: “Hay que fomentar la emigración castellana en Cataluña para asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.
Ese “sentimiento español” explica que incluso una buena parte de los castellanoparlantes que han nacido en Catalunya se nutran de las informaciones de las radios y televisiones españolas y de su sesgada visión de lo que aquí ocurre.
Para completar el modelo, la administración catalana (tanto el govern de la Generalitat como los entes locales) han financiado eventos “españolistas”, como la Feria de Abril o la Fiesta del Rocío, en Catalunya.
Confundir esto con las fiestas puntuales que los ciudadanos norteamericanos de origen italiano, alemán o irlandés celebran cada año en Estados Unidos, por ejemplo, es un craso error. Saint Patrick Day no es más que un día de fiesta y divertimento para los irlandeses, pero no hay ninguna nostalgia. Son norteamericanos porque han querido integrarse desde el principio, hecho que no ha ocurrido en Catalunya.
Al margen de este fenómeno de no inserción y volviendo al flujo migratorio islamista, se ha producido un cierto relajo, sobre todo a nivel municipal, respecto al choque cultural entre ciudadanos educados en culturas teocráticas y ciudadanos educados en culturas democráticas. El buenismo ha dominado, sobre todo desde la izquierda, mientras que la derecha ha explotado sus líneas habituales: el racismo, la homofobia, etc. Todo ello aprovechando la ignorancia y el desconcierto de los ciudadanos.
Lo peor es que en el interior del islamismo existen escuelas fundamentalistas (como el salafismo), que promueven la guerra santa contra el infiel (como lo hizo la Inquisición Española en otros siglos), y resultan atractivas para las comunidades más jóvenes, que entienden que sus mayores son muy conservadores y tradicionales, y ya no pueden tomarlos como guías.
Y en Catalunya hay muchos lugares de culto islamista donde los imanes predican esos principios.
No es de extrañar pues que pequeñas células preparen atentados brutales (cualquier atentado a la vida lo es), máxime cuando apenas se requieren medios especiales para llevarlos a cabo.
Éste es el contexto sobre el que hay que reflexionar.
Otro hecho, éste también muy grave, es la irresponsabilidad del gobierno del Estado respecto a las medidas preventivas para evitar masacres como las vividas recientemente.
El gobierno del señor Rajoy, a través de sus sucesivos ministros del Interior, ha vetado a las fuerzas de seguridad catalana (los Mossos) para que pudieran acceder a los bancos de datos que la Europol (Oficina Europea de Policía) tiene establecidos sobre el yihadismo.Y los sigue vetando.
Los Mossos han tenido que construir su propio sistema de información y vigilia, que después de muchos años ha dado inmejorables frutos.
Estos hechos son conocidos en la unidad central de la Europol, que en cierta medida también es responsable de los fallos preventivos que han afectado a ciudadanos de muchos países, la mayoría europeos.
En el colmo de la malicia, la caverna mediática madrileña (con el especial protagonismo de El País, El Mundo, La Razón y el ABC) ha apuntado que los atentados tienen que ver con el independentismo catalán, y que el Govern de la Generalitat debería ocuparse de estas cosas y no perder el tiempo en sus “delirios”.
Después de los hechos, el gobierno del señor Rajoy y el monarca español se han desplazado a los lugares afectados para expresar su condolencia, en una muestra de cinismo imposible de ocultar.
El mensaje de los españolistas es que debemos estar “todos unidos”, expresión de una absoluta ambigüedad. Para estar unidos contra el terrorismo no deberían poner zancadillas a las fuerzas de seguridad catalanas. Respecto a la unidad en otros ámbitos, la voluntad de una mayoría de catalanes (a comprobar en el Referéndum del primero de octubre) es justamente de ruptura, no de unidad.
No confundamos al personal. El terrorismo es el terrorismo. La independencia de Catalunya es la independencia. El 11 de septiembre es nuestra Diada. El 1 de octubre es nuestra opción para acabar el proyecto iniciado.

Alf Durán

hemeroteca, Política catalana, Política estatal, Republicanisme, Sobiranisme

El Separatisme Català enfront de la Revolució. Publicació de juliol de 1917

Deixa un comentari
Fa 100 anys
El juliol de 1917 l’Imperi Rus estava entre la Revolució de Febrer i la d’Octubre i Catalunya estava en una situació molt fluida: “separatistes”, sindicalistes i republicans preparaven el canvi de règim i d’Estat. Les revistes polítiques no només informaven el públic sinó que vehiculaven la discussió entre els protagonistes del carrer.
Independència o República Federal? Segons el vent, les veles, diu aquesta revista-pamflet del 17 de juliol de 1917.
Article, Espoli, Opinió, Política estatal

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

4 comentaris

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

De la Memòria Republicana, Joan Tardà, l’1O… i la III República

Dijous, 27 de juliol de 2017 
Rafa Arnal | Diari LA VEU

El passat 18 de juliol, a l’històric Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, el company Joan Barres i jo vam assistir com a representants de l’Associació Stanbrook a l’acte de presentació de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, una iniciativa oberta a la participació de totes les persones, associacions i entitats interessades a rescabalar, dignificar i honorar, en la seua justa mesura, la memòria republicana del nostre petit país que, al llarg de la seua complicada existència, si hi ha un tret que el caracteritza políticament per damunt de tot, ha estat el seu alenar i batallar pel republicanisme des dels temps de les Germanies al segle XVI, no debades els agermanats valencians ja s’emmirallaren en la Sereníssima República de Venècia i la de Génova com a paradigma de règim polític a assolir…

Amb la proclamació de la 1a República (de l’11-2-1873), de curta durada i ofegada pel cop d’estat del General Pavia el 3 de gener del 1874, malgrat tot, pren nova força el republicanisme al País Valencià i, anys més tard i sota el lideratge de Vicente Blaco Ibañez, es funda el PURA (Partido Unión Republicana Autonomista), un partit que es converteix en la primera força política de la ciutat de València i la comarca de l’Horta a principis del segle XIX, essent el partit més influent al llarg de dos dècades fins que les escissions i l’aparició de noves estructures republicanes, com ara Acción Republicana (Manuel Azaña), Alianza Republicana-Partit Republicà Radical Socialista (Fernando Valera) així com el continu creixement i expansió PSOE amb una ideologia més definida –partits que, tots ells es reclamen “Republicans”–, van arraconant-lo en la mesura que Blasco viu a l’exili, on morirà, a Menton (França), el 1928. Això i el continu camí cap a la dreta del partit als temps de la II República el converteixen en un partit gairebé marginal als moments claus i decisius del 1936.

Amb el pas dels anys han anat apareixent i consolidat-se diverses estructures i associacions de la memòria, a partir, en certa manera, de les fundacions dels partits històrics, com ara el PSOE (Fundación Largo Caballero; Pablo Iglesias…) o el “Archivo Històrico del PCE”, FEIS (CCOO), la Fundació Salvador Seguí, Fundación Anselmo Lorenzo (llibertàries), i, sobretot, associacions, bé estatals o autonòmiques, que vénen dels moviments cívics i de les víctimes de la repressió, com ara l’AMRHA (Aragó), ARMH (estatal), Memòria Viva (Madrid); AGE (estatal) CCA (Alacant), GRMHC (Castelló) HNER-FNER (España-Mejico-Catalunya) així com la nostra Associació Stanbrook (País Valencià) i tantes altres com n’hi ha…

Arribats ací, cal fer esment a la quantitat i qualitat d’estudis publicats per les universitats valencianes –pel que ens afecta– que van arrodonint aquest espai enfosquit pels poder polítics –uns per por i d’altres per pena– tot i que, amb l’arribada del governament del Pacte del Botànic a la Generalitat, s’han anat obrint espais de comunicació i col·laboració que, amb l’administració del PP, estaven tancats i amb la falleva posada.

Pel que fa a València, cal remarcar la llavor desenvolupada per la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València i l’atenció i sensibilitat de la diputada Rosa Pérez, dintre de les seues possibilitats, envers aquests projectes.

Vinc a dir que els espais de memòria comunista, socialista, llibertària…, d’alguna manera i amb les seues possibilitats, han estat més o manco impulsats pels coreligionaris i, si n’hi havia un buit, és el de la memòria generalista republicana que sols apareix tangencialment als relats de la resta. D’ací el gran encert de la creació, per part d’ERPV, de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, doncs –que no ho oblide ningú– la memòria republicana forma part de l’ADN del nostre país i configura el “corpus” més nombrós –amb els llibertaris– que va patir la brutalitat de la repressió franquista, entre altres raons, perquè eren els moviments socials més arrelats i amb més afiliats, militants i simpatitzants del nostre petit país… Pura aritmètica i, fins ara, el més oblidat i marginat.

En acabar Tardà la seua interessant i didàctica dissertació sobre la memòria i obrir el torn de paraules i preguntes, va eixir –com no– el tema del “Procés” de l’1O, on Tardà va remarcar allò que la República Catalana –si l’aconsegueixen– és el primer pas i un referent per a aquells pobles que configuren l’actual estat espanyol i que aspiren a configurar les seues repúbliques i, qui sap-lo, l’estructura federal o confederal, amb llibertat, igualtat i fraternitat, que es pot configurar en l’avenir. Tardà postil·la que potser la república catalana serà el llindar que obrirà la porta a la III República.

Una cosa us puc dir: no el coneixia personalment i, si vist de lluny o en el plasma, el seu discurs senzill i planer enganxa, en la distància curta, arrasa. Vaig tindre el goig de parlar amb ell en acabar l’acte, mentrimentres ens fumàvem una cigarreta i li vaig veure una guspira en la mirada d’aquelles que traspuen il·lusió, decisió, fermesa i, entre calada i calada, vaig pensar:

D’altres, potser, però el Tardà no és dels que baden, fan coll de figa i, al moment de la veritat, diuen… “mare em cague!”

Des de l’Horta del País Valencià desitge sort, Veles e vents i bona barca per a la causa del republicanisme català i, com a demòcrata, sempre defensaré el seu dret a a votar per decidir lliurement i democràtica el seu futur.

Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya perquè per a poder assolir la III República els hi necessitem, no debades són els únics que han mantingut l’ideari republicà mestre i ponent  i s’han convertit en un referent per al republicanisme generalista espanyol, amb les estructures perdudes, irrellevants i atomitzat. I tot açò en un context on socialistes i comunistes d’entrada van badar –segurament per diverses raons més o manco discutibles–, ho van baratar i encara ho fan.

De segur que en democràcia i entre republicans trobarem la manera més justa, fraternal i solidària de proclamar una III República espanyola –per què no?– o ibèrica, federal o confederal, etc. basada en el respecte per a tots els pobles i cultures que voluntàriament i lliure la vulguen configurar.

Segurament d’ací a l’1O bullirà la mar, com la cassola al forn i, al remat, lo seu poder en acte es mostrarà…

Diu el refranyer valencià allò de “Quedar bé i quedar mal, tot és quedar” però no és igual, després de la “bullida” i segons com, l’arròs pot quedar passat –com pastar per a les gallines–, o dur, que dóna mal de panxa… Per tant, compte amb el foc i control en la bullida: ens juguem el futur de totes i tots i això requereix seny –diuen els catalans– o trellat, diem, al mateix, a la valenciana manera.

I tots plegats… Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.

Article, Política estatal, Política valenciana, Republicanisme, Sobiranisme

Levante-EMV publica l’article “Pacto federal o vía catalana” de Víctor Baeta

Deixa un comentari
per engrandir cliqueu damuntTEXT ORIGINAL (en roig allò no transcrit)

Pacto federal o Vía catalana (2)

En mi artículo anterior “Los valencianos y España” (Levante-EMV  16-06-17) una idea fuerza era esta: «la Nación española o España subsistirá mientras sobreviva el Imperio que forjó Castilla». Esta idea la deduje del libro Contra el «mito Carl Schmitt» del profesor murciano Jerónimo Molina Cano. Su lectura me llevó al katéjon paulino, palabra que usa el Apóstol de los gentiles para designar el obstáculo que detiene la venida del Anticristo (2 Tes 2, 7). Agustín de Hipona interpretó dicho obstáculo como el Imperio Romano: «Mientras perdure el Imperio, el mundo no perecerá» afirmó; de ahí inferí, a partir de un katéjon nuestro particular, que: “Mientras perdure [el=su] Imperio [el mundo=España] no perecerá”. Ciertamente un Imperio que, con la rebelión pacífica que se ha iniciado ya en una parte de los territorios de la antigua y conquistada militarmente Corona de Aragón, parece entrar en su fase terminal definitiva.

En este segundo artículo, columbrando el final factible del Imperio –de la autoridad suprema, de la soberanía imperial, eufemísticamente rebautizada como la del «pueblo español»– y el consecuente finiquito de ‘esa’ España, la idea fuerza que propongo a los valencianos –para que la abanderen en este nuevo tiempo– es la «igualdad y libertad soberana» que ha de resplandecer entre todos y cada uno de los antiguos súbditos del Imperio que acontecerán libres, iguales y soberanos, para poder pactar, entre ellos, sus dependencias e independencias. Superado el Estado imperial de la «suprema autoridad» –traducción castellana en 1590 de souveraineté– habrá que, a partir de los Estados libres y soberanos, construir un Estado moderno neutral (Bodino), superador de antinomias. Un estado neutral, coordinador de estados soberanos. Un estado de estados soberanos que podrá acontecer soberano si es y no deja de serlo, neutral.

Pero para llegar a ello sería necesario y previo, un pacto entre los demócratas; se consideren republicanos o no; ya sean unionistas o soberanistas o independentistas. Un pacto entre demócratas para instaurar un nuevo Estado democrático, moderno y neutral. Un pacto entre demócratas, comprometidos en respetar, en cada territorio, los resultados de los procesos constituyentes generados democráticamente en cada uno de sus parlamentos.

El pacto ha de ser entre, por una parte, los demócratas –republicanos o no– partidarios del Estado unitario español, que aún no se han desprendido de la herencia imperial y, de otra, los republicanos, también demócratas, territoriales que cifran sus esperanzas de liberación y prosperidad en instaurar Estados republicanos independientes del ‘Reino de España’. Este pacto es la condición necesaria para obtener, a partir de la unidad de acción, el objetivo de lograr mayorías constituyentes en todos los parlamentos del Estado.

Delimitadas ya las partes, pasemos al contenido del pacto:
1.  Proponemos pactar un Estado confederal partiendo de la non nata y única propuesta de constitución federal, la republicana de 1871. De inicio, proponemos redactar los artículos 42 y 43 de la siguiente manera:
Artículo 42.- La soberanía reside en los ciudadanos, y se ejerce en representación suya por los organismos políticos de la República constituidos por medio del sufragio universal.
Artículo 43.- Estos organismos son:- los parlamentos soberanos de los distintos Estados constituidos.- el parlamento de la Confederación.
2.  Proponemos pactar entre las partes la lealtad mutua para ganar democráticamente en cada uno de los parlamentos, respetando los Estados soberanos que acontezcan y, entre todos, el parlamento de la Confederación.

Sin este pacto federal entre las partes, la asunción del Nuevo estado moderno y neutral que nosotros, soberanistas valencianos, entendemos republicano, es del todo imposible. La ausencia del pacto contribuirá a la continuidad de la monarquía de matriz imperial y abocará a la independencia de los territorios con capacidad para conseguirla. Cataluña a falta de este pacto ya ha iniciado ese proceso de manera unilateral. Los valencianos que mayoritariamente no son independentistas pero si lo somos republicanos y confiamos que, llegado el momento, lo seamos también soberanos –de un Estado valenciano soberano artífice de una Confederación neutral– hemos de encabezar este proceso.

Pero para poder empezar hablar de un Pacto Federal a partir de la realidad existente, entendemos que es necesario comenzar por acordar la derogación de la LEY DEL PROCESO AUTONOMICO Ley 13/83 (14/10/1983), forzada por los agentes del Imperio escudados en el 23F, cosa que abordaremos en un próximo artículo: “De las autonomías del Imperio a los estados de la Confederación” (3).

Víctor Baeta de RV/PVE