Arxiu de la categoria: Política catalana

LA CUP SE’N TORNA AL FOSSAR

“El 2012 va ser la gent col·lapsant el Passeig de Gràcia la que va impressionar les principals cancelleries mundials i va fer trontollar l’statu quo”

per Bernat Ferrer 10 de Juny 2016 a les 20.30 h

La CUP va rebutjar explícitament assistir a la primera gran manifestació independentista de la història, la que va organitzar l’ANC amb motiu de la Diada del 2012. Va fer “com cada any” i es va mantenir en la seva zona de confort, cremant banderes espanyoles, franceses i europees al Fossar de les Moreres. De llavors ençà ha plogut molt, però essencialment som al mateix lloc: Junts pel Sí (JxSí) dóna resposta al gruix de població que va inundar el passeig de Gràcia. La CUP, als irredempts de tota la vida. Una i altra cultures polítiques són sumables?

Aquesta setmana, amb el veto als pressupostos, s’ha evidenciat aquesta doble font de legitimitat independentista d’uns i altres. I és que l’argument que han brandat perquè el Parlament tombi per primera vegada a la història els pressupostos del primer executiu independentista de la història torna a ser… CDC! “Això ha tingut sobretot a veure amb un enrocament de la posició de Convergència”, diu Benet Salellas.
Un argument pobre, en un judici. Si realment la CUP volia posar CDC contra les cordes en matèria social, el debat en comissió era l’espai per fer-ho. Llum i taquígrafs, que deien antigament. No negociacions de despatxos lúgubres. Comissió d’Ensenyament: reduïm partides als concerts educatius i en destinem a reduir barracons. Comissió d’Interior: menys BRIMO i ARRO i més agents a la unitat de mediació. Comissió de Sanitat:…

Aquesta setmana, la CUP s’hi ha fet mal, amb la via institucional. No permetent ni aquest debat, el ciutadà s’ha de creure que Convergència és el dimoni amb banyes, i que “els homes forts de CDC” van ser els qui van decidir trinxar-ho tot. Però de prova documental, ni una. Possiblement perquè el bloqueig responia a una necessitat més irracional.
D’aquí al setembre, la CUP haurà de decidir si vol sortir del Fossar o no. Perquè va ser la gent col·lapsant el Passeig de Gràcia la que va impressionar les principals cancelleries mundials, la que va fer trontollar l’statu quo i el Puente Aéreo.  I tot el respecte del món si vol continuar dins del Fossar, el “fil roig de la història” els legitima. De fet, els únics pamflets maoistes i trotkistes que tinc per casa me’ls van donar allí fa molts anys. Vaig ser incapaç d’entendre’ls.

NO HI HA CAP FUTUR POSSIBLE AMB AQUESTA CUP, PER FRANCESC ABAD

Abans del 27-S ho vaig escriure: els vots a la CUP serviran per a comptar ‘sí’ a la independència, però no serviran per a fer la independència. La gestió del post-27-S tot això ho va evidenciar molt clarament.

El pacte agònic que va fer possible el pas enrere del president Mas va ser potser l’última carta per a salvar el procés com l’havíem conegut fins llavors. I va tornar a obrir un horitzó d’esperança que aquesta legislatura fos la legislatura de la independència.

Però aviat es va començar a veure que, necessitats com estàvem de creure que podíem fer-ho, havíem estat massa optimistes, fins i tot uns il·lusos.

Fa dues setmanes la CUP va solemnitzar que ells no se sentien lligats al pacte signat. I que, per tant, si el volien complir el complirien i si no, no.

La deslleialtat de la CUP amb el pacte signat ha estat constant. Però ara arribem a un dels moments clau de la legislatura i el procés: un pressupost decisiu per a la fase independentista en què som. D’acord amb el pacte subscrit és evident que ni n’hauríem de parlar: la CUP es va comprometre a aprovar-los. I, en canvi, hi ha presentat una esmena a la totalitat.

Tanmateix, al punt a què la CUP ha portat les coses, ja és igual si s’aproven o no, que seria gestionar la independència. El gran problema que tenim és que l’ús deslleial i irresponsable que ha fet la CUP de la seva minoria de blocatge en relació amb la majoria parlamentària per la independència ha anat esquerdant dramàticament la majoria social per la independència.

A la Facultat de Dret em vaig familiaritzar amb una expressió per a descriure i valorar els danys que una cosa pot causar: ‘daño emergente y lucro cesante‘. El daño emergente és el mal efectiu, el dany causat de manera directa. El lucro cesante és allò que deixes de guanyar a conseqüència del fet en qüestió. En el nostre cas, el daño emergente és aquest desgast directe a què la CUP sotmet la majoria social per la independència. I el lucro cesante és que, atrapats en els seus deliris, no es visualitza la feina que fa el govern per gestionar el procés cap a la independència (que en fa molta) i no es pot traslladar a la societat un missatge de confiança i il·lusió envers la independència. Hi va haver una època, fa uns tres anys, que tot allò que fèiem era per a explicar per a què volíem la independència i què implicaria. Ara estem totalment col·lapsats per l’espiral destructiva de la CUP. Ja fem prou de mirar d’evitar l’efecte devastador de les seves bogeries. I no hi ha manera de teixir un relat del moment ni de què volem fer ni de les implicacions positives que tindrà per a tots.

Diumenge hi va haver una manifestació important a Barcelona. Dic important pel que defensava (els drets socials dels catalans davant les agressions del TC) i per qui la convocava: gairebé tots els partits polítics, els sindicats i les grans organitzacions de la societat civil. Doncs, malgrat aquesta enorme llista d’organitzacions convocants, totes amb gran capacitat de mobilització, el resultat va ser més aviat discret, per no dir que va fer figa. Segons els organitzadors, 60.000 persones. Segons la guàrdia urbana, 8.000. Molt enardiment previ, molta poesia social, moltes crides, moltes sigles i performances… però una mobilització final fluixeta. Fins al punt que ja no era important el suport a la manifestació sinó la ‘unitat’ de sigles de la convocatòria.

Setmanes enrere la CUP havia convocat una altra manifestació, sota el delirant paraigua de la ‘desobediència’, del ‘desobeïm’. Un altre fracàs. A tot estirar, un parell de milers de persones. Molta samarreta i molts escarafalls i al final de la manifestació a la plaça de Sant Jaume, sort de les cartolines, perquè era mig buida.

Anem fent seguidisme dels deliris cupaires, anem fotent-nos trets al peu, que si continuem a aquest ritme quan ens descuidarem serem els de sempre.

Ho he dit moltes vegades: la principal amenaça per al procés independentista i la majoria social és la incertesa associada a qualsevol procés independentista, inclòs el nostre. Estratègicament, és clau treballar per reduir a la mínima expressió aquesta incertesa, tranquil·litzar, donar seguretat i confiança a tothom qui vol la independència i també a tothom qui no hi arriba perquè té por de què pot passar.

Doncs bé, la CUP i aquesta rucada de la desobediència, presentada com l’han presentada ells (i elles), és l’atac més fort que podem fer a la credibilitat i la seguretat en allò que fem. Perquè no defensem pas un procés en què no es respecti res ni ningú i que tot es pugui desobeir perquè algú ho digui, al seu capritx. No defensem el fet de deixar de restar sotmesos al dret i a les lleis, no respectar les normes ni els procediments. Encara més, treballem en un marc jurídic que empari el procés i garanteixi la seguretat jurídica, sense cap mena de salt al buit, en aquesta transició. No proposem un campi qui pugui que ens aboqui a la selva de la ‘llei del més fort’, ni un forat negre jurídic.

Agradi o no a la CUP, proposem un procés ordenat i amb respecte a tot i a tothom.

Quan el procés arribi a la fase decisiva, final, si es manté l’absència de diàleg amb l’estat espanyol i es confirma que és impossible una sortida negociada i democràtica, evidentment caldrà fer un acte unilateral que esdevindrà un acte de desobediència. I punt. A això queda reservada la possible desobediència, no a una manera de viure i d’actuar, en què no hi hagi lleis, ni acords, ni compromisos, ni ordre ni respecte per res ni per ningú.

Els pactes es compleixen. Les lleis s’obeeixen. La propietat privada es respecta. Els deutes es paguen. I la policia garanteix els nostres drets i un ordre per a exercir-los en llibertat, i no deixarem el carrer en mans dels vàndals.

Fem un procés perquè tothom hi guanyi, que respecti i asseguri els drets, l’status quo i l’estil de vida de tothom. Un procés que permeti de generar més riquesa i més oportunitats per a tothom. I sí, sens dubte, sobretot, també un procés per a poder atendre millor, amb més justícia, les necessitats dels qui tenen menys o no tenen res. Perquè sabem, i el TC ens ho demostra cada setmana, que només la independència ens permetrà de fer-ho de la manera que volem com a país i com a societat. I perquè sabem que només la independència ens permetrà de gestionar els nostres recursos perquè tothom hi guanyi i ningú no hi perdi. Perquè el nostre treball genera prou recursos per a atendre totes aquestes necessitats que ara, per l’autoritarisme judicial antidemocràtic o per la discriminació econòmica que implica l’espoliació fiscal, no podem atendre.

Sincerament, no sé com hem de sortir d’aquest atzucac en què ens trobem. Si les forces polítiques que van permetre de fer Junts pel Sí mantinguessin el compromís amb la unitat i no es deixessin arrossegar per les temptacions partidistes, ho veuria clar: noves eleccions abans no sigui massa tard i la situació actual hagi trinxat la majoria social independentista. Però tots sabem que aquesta unitat, que és la clau per a assolir la independència, que és condició necessària per a fer-la possible, avui no la tenim assegurada.

L’única cosa que sé és que si les coses continuen així, la CUP no tan solament farà impossible de gestionar la independència, sinó que liquidarà, letalment, la majoria social que dóna suport a la independència. Ja comencem a tenir proves d’aquest desgast. I la legitimació de la violència que ha fet la CUP en relació amb tot això que ha passat a Gràcia és una línia vermella que no es pot passar i que pot tenir conseqüències devastadores. Les imatges que ha escampat l’entorn de la CUP són pròpies de la demència de la propaganda d’Estat Islàmic, i no tenen res a veure, violen, massacren les imatges amb què l’independentisme ha forjat la majoria social aquests anys, i que algú va batejar encertadament amb la denominació de ‘revolució dels somriures’. Fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard!

@FrancescAbad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública

ANTONIO BAÑOS COMENTA EL LLIBRE D’ADA COLAU

Dret a no decidir-se

Estranyíssim pensament el de qui considera que el Procés és forçar la màquina i un referèndum dóna tranquil·litat a qui es troba “dividit”1859_ada_img

Del llibre d’en Joan Serra Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres) m’ha fet pensar un passatge en el qual parla d’això del dret a decidir i que, tot i que Colau està a favor, afirma que és una cosa fatal. ‘Ho visc tràgicament” diu. “És fotut per a molta gent com jo, la gent dels matisos, la gent republicana, que no entenem aquesta polarització”.

En primer lloc, crida força l’atenció que la gent de matisos sigui “la gent republicana”. Suposo que la gent de matisos són aquells republicans que no tenen cap pressa en proclamar la república i viuen confortablement sota el Borbó. Com diu més endavant: “El meu ideal és una república catalana federada amb una república espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP.” És fascinant pensar en la idea d’una rebel·lió que no vol forçar la realitat. Revolucionaris en el relat, prudents amb la realitat, bo i seguint aquell consell d’en Prim “Catalans, no correu tant que podríeu caure” (Per cert, Prim també va creure en la reforma d’Espanya i va morir escanyat).

És molt sorprenent que una de las Joana d’Arc de la inquisició que va separar “la gente” de la “casta”, pateixi ara pel frontisme: “Quan es tensen les coses, hi ha molta gent que se sent dividida, gent que té molts vincles a una banda i l’altra, i que no vol triar un bàndol” És obvi que això només passa si es tracta de catalans i si la tria és la independència. Tot i així resulta ser una frase irritant. Com si els independentistes no tinguéssim “vincles a una banda i l’altra”. Com si no ens hagués costat molt a molts arribar a aquesta conclusió. Com si prendre partit ens allunyés dels afectes i emocions.

Però anem al moll de l’os. El que sanciona el text de Colau és l’existència de moltíssima gent que, en realitat, defensa el dret a no decidir-se. Volen (com tots) solucions als problemes catalans i al desastre social. Volen (com tots) recuperar drets i llibertats. Volen (com tots) viure en una altra mena de país. Això sí, sense decidir quin ha de ser. Volen viure en una monarquia-republicana. Viure el canvi des de la continuïtat. Viure en l’Espanya de Lorca y Machado y en la Catalunya d’en Cobi. El sí que es pot, però ara no toca.

Tenen tot el dret i són sens dubte, un sector de la ciutadania que els independentistes hem d’atendre. Però el que resulta física, metafísica i ontològicament impossible del seu argument és demanar un referèndum i estar en contra de triar un bàndol. Què és un referèndum sinó una escenificació irreversible i contingent de l’existència de dos bàndols i d’un sol guanyador?

Estranyíssim pensament el de qui considera que el Procés (lent, madurat, en debat, popular, constituent) és forçar la màquina i un referèndum (tot o res en un sol dia) dóna tranquil·litat a qui es troba “dividit”. 

A no ser…Que s’entengui el referèndum com l’única possibilitat de cauteritzar la ferida catalana. Que es tingui el convenciment que, com a Escòcia i Quebec, ha de guanyar i guanyarà el no. Recordeu el que deia el “compañero valiente” de l’Ada, el Subpresidente Iglesias: “quando gobernemos, la mayoría de los catalanes no querrá irse” El referéndum de la nova política no és un acte de determinació. És doncs, la vacuna a l’autodeterminació. Els defensors del dret a no decidir-se trien, de facto, quedar-se. La monarquia i l’autonomia. Amb molts matisos, això sí.

JOSEP BARBERÀ NOU PRESIDENT D’ERPV (NOM D’ERC AL PAÍS VALENCIÀ, SEGONS L’ARTICLE 1 DEL SEUS ESTATUTS)

per engrandir cliqueu damunt | Dissabte, 5 de març del 2016erpverpvassembleaEsquerra Republicana del País Valencià ha celebrat avui el seu VII Congrés al Centre Cívic del Port de Sagunt. La militància d’Esquerra ha escollit Josep Barberà i Sorlí com a nou president d’ERPV amb el 98% dels vots. Barberà pren el relleu d’Agustí Cerdà, president de la formació els darrers 15 anys. El setè congrés dels republicans valencianistes ha comptat com a convidats amb les diputades al Congrés, Teresa Jordà i Ester Capella i el senador Miquel Aubà, així com amb representants d’Esquerra Nacionalista Valenciana i dels Verds del País Valencià.

El president d’Esquerra Republicana del País Valencià, Josep Barberà ha explicat que “en aquesta nova etapa que iniciem, volem seguir sumant des del valencianisme d’esquerres. L’actual context al País Valencià ja està posant en relleu els límits de l’autonomia i és prioritari sumar esforços perquè els valencians recuperem tots els instruments polítics d’un Estat. La sobirania política així com l’energètica, l’alimentària i la fiscal són imprescindibles per a garantir la qualitat de vida dels valencians i les valencianes”
La militància d’Esquerra Republicana del País Valencià també ha escollit la nova permanent de l’organització amb un 93% dels suports. La nova permanent està formada per Núria Arnau (Vicesecretària d’Organització), Francesc Sanchis (Vicesecretari de Coordinació Territorial), Pau Osòrio (Secretari d’Administració Econòmica i Finances), Domènec Garcia (Secretari de Política Municipal), Anna Peña (Secretària d’Imatge i Comunicació) Joanfran Martínez (Secretari de Polítiques de Salut), Laura Domingo (Secretària d’Ensenyament i Política Lingüística), Joan Vea (Secretari de Política Econòmica, Recursos Propis i Territori), Lluís H. Manero (Secretari d’Acció Política), Joan Carles Campello (Secretari de Moviments Socials), Raquel Gómez (Secretària de Coordinació Sectorial), Mikel Forcada (Secretari de Formació) i Pilar Navarro (Secretària de les Dones).

CONGRÉS D’ERPV (NOM DEL PARTIT CATALÀ ERC AL PAÍS VALENCIÀ): “UN FRONT PEL DRET A DECIDIR DEL POBLE VALENCIÀ” [… PEL DRET A DECIDIR EXACTAMENT QUÈ?]

ERPV, els voyeurs de la política

ERPV,  la franquícia valenciana del partit català ERC, amb aquesta proposta per a la conformació “d’un ampli front pel dret a decidir del poble valencià”, més pròpia de voyeurs de la política que d’artífex de la mateixa,  es dirigeix al seu sector de valencians incondicionals, engolidors d’eslògans publicitaris/propagandístics sense continguts concrets. Fum i res més que fum.

Esquerra Republicana del País Valencià celebrarà el seu congrés el proper 5 de març. [Nota oficial]

L’Executiva d’Esquerra Republicana del País Valencià, reunida el passat dissabte 23 de gener a València, va acordar la convocatòria del VII Congrés ordinari  d’ERPV que se celebrarà a Sagunt el proper 5 de març. D’aquesta manera, els republicans obren el procés de renovació de la seua direcció una vegada acabat l’actual cicle electoral, tal i com s’havia acordat en el passat congrès extraordinari celebrat el passat 25 de juliol. D’acord amb els estatuts de la formació, i d’acord amb el seu caràcter assembleari, seran tots els i les militants de l’organització els qui participaran en el procés de renovació d’Esquerra al País Valencià.La reunió de l’executiva d’Esquerra Republicana del País Valencià també va servir per valorar els resultats de les darreres eleccions generals. Tot i els mals resultats obtinguts per la coalició ‘Ara, País Valencià’ la direcció dels republicans valencians va valorar positivament la feina conjunta entre ERPV, Els Verds i ENV durant la campanya electoral, un camí a seguir treballant conjuntament de cara al futur’. D’aquesta manera l’executiva d’ERPV considera vàlida l’estratègia aprovada en la seua darrera Conferència de País celebrada a Algemesí el 9 de novembre de 2013, amb l’objectiu de seguir sumant esforços entre les forces valencianistes i d’esquerres per avançar cap a la conformació d’un ampli front pel dret a decidir del poble valencià.

Una entrevista al diputat de la CUP Albert Botran (I)

Una entrevista al diputat de la CUP Albert Botran (I)
per Sal·lus Herrero
La presentadora Lídia Heredia, als Matins de TV3, el dia 10 de novembre, entrevistava a Albert Botran, diputat de la CUP al parlament de Catalunya, just a l’endemà de l’aprovació de la resolució de l’inici de la desconnexió. Li preguntava si estava d’acord amb el que havia afirmat Mas en el sentit que “sense la seua investidura el procés s’encalla”. El diputat Botran replica que “és la mobilització qui ha dut el procés fins ací”, allò important és la gent que va eixir al carrer… I té prou raó. No obstant, sense un president de la Generalitat que haguera escoltat el que la gent demanava, sense un president concret, que duu el nom d’Artur Mas i Gabarró, que ha sabut moure els fils davant l’estat per a fer un procés participatiu el 9-N de l’any passat i sense avançar dues vegades les eleccions, i passar de la consciència de l’autonomisme a l’independentisme, no estaríem on estem. Continua la lectura de Una entrevista al diputat de la CUP Albert Botran (I)