Ximo Cunyà i Alcover és el nou Coordinador de RV/PVE. Porta quaranta anys militant en el valencianisme, és bomber del Consorci i sindicaliste. En la foto en el centre rodejat de militants sobiranistes valencians republicans sostenint la bandera que reivindica la República Valenciana.
El lideratge valencià de Compromís ha d’anar unit amb la solidaritat i la generositat. Compromís ha de facilitar que Ricardo Sixto puga estar al costat de Joan Baldovi defensant ensems els interessos dels valencians. SOLIDARITAT VALENCIANA – Espai Valencià de Progrés ha de ser la primera força valenciana per davant del PPCV i del PSPV, per a construir el primer Grup Parlamentari Valencià al Congrés encapçalat per @joanbaldovi.
Sense pors, tots units, amb la nova valentia valenciana.
Resultat del referèndum obert a la militància sobre pactes i estratègies electorals de cara a les eleccions generals
PREGUNTA GUANYADORA:
Considere que hem de presentar-nos a les properes eleccions generals
a) com a Compromís, liderant una plataforma valenciana, tal com va ser aprovat en el Consell Nacional del Bloc Nacionalista Valencià de dissabte 31 d’octubre.
RESOLUCIÓ APROVADA AL CONSELL NACIONAL DEL BLOC del 31 D’OCTUBRE 2015
Seguint el manament de la Resolució aprovada pel Consell Nacional de 24 d’octubre de 2015, l’Executiva Nacional del Bloc ha encetat converses amb altres forces polítiques de l’espectre valencià per tal de poder concorre a les eleccions amb una candidatura valenciana.
Malgrat que a hores d’ara no tenim cap proposta concreta de protocol electoral, hi ha determinades qüestions clares:
1. La candidatura, formada com a mínim per Compromís, Podemos i Unitat Popular, s’anomenarà “Nom consensuat genèric” seguida dels noms de les tres formacions més importants que hi participen: Compromís, Podemos i Unitat Popular.
2. La coalició electoral, que tindrà personalitat jurídica pròpia i valenciana, podrà estar formada per més partits polítics i moviments cívics i socials de l’àmbit valencià.
3. La coalició electoral valenciana es presenta per a treure un grup parlamentari propi, el Síndic del qual serà de Compromís. Per a fer-ho cal que hi haja un 15% de vots en cada circumscripció i al menys, 5 diputats. Si la Mesa del Congrés fera una interpretació esbiaixada del Reglament, com el cas d’Amaiur, i no permetera la constitució del grup parlamentari valencià, els nostres diputats anirien al grup mixt, mai al grup d’altres partits polítics o coalicions electorals d’àmbit estatal.
4. L’administrador de la Coalició Electoral serà de Compromís.
5. Es realitzarà un programa electoral pactat entre totes les forces que serà el que regirà la campanya electoral i les directrius del Grup parlamentari.
València, 29 d’octubre de 2015
Com era de preveure i tots estaven en el compte, la Comunitat Valenciana en arribar la ‘recuperació econòmica’ es sabia que seria un dels territoris més dinàmics per recuperar-se i amb més activitat econòmica. L’Estat espanyol i la seua oligarquia varen aprofitar la ‘crisis’ i amb una campanya sense precedents dirigida des del Banco de España i la CNMV, amb la col·laboració de l’esquerra valenciano-espanyola, se va escampar als quatre vents que ‘los valencianos éramos lo peor de lo peor’ i on qualsevol, ja fora conservador o progresista, es podia pixar damunt dels valencians des de qualsevol tertúlia mediàtica;aquesta campanyava ser l’oportunitat d’or per fer-se amb el sistema finacer valencià. Així, en el repartiment que es va fer el 5 de maig de 2010, entre Zapatero i Rajoy, la CAM li va tocar als socialistes i després d’una serie de peripècies, va ser venuda per un euro als catalans-sociates del Banc de Sabadell, Bancaixa va ser per als madrilenys del PP de Caja Madrid (ara Bankia que l’Estat va recuperar) i el Banc de València, també venuda per un euro, als monàrquics, espanyols sense complexos, de La Caixa. Ara tota aquesta banda, estan ben situats per rebre els beneficis que ja tenien prevists en els seus estudis econòmics. Els valencians una vegada més espoliats i sense les nostres institucions bancàries i sense que els beneficis es queden ací per millorar el finançament de les nostres empreses valencianes. [artículo de Víctor Baeta publicado en el Levante-EMV el 25.03.2015 ]
Ni gestión, ni control: expolio
(Conclusión por la desaparición de CAM, Bancaixa y Banco de Valencia)
El 5 de mayo del 2010 el presidente Zapatero y Rajoy, líder de la oposición, pactaban en la Moncloa la reestructuración del sector financiero español. El acuerdo, fraguado un año antes, venía dictado por los Botín, González y Fainé autores intelectuales de los criterios contables que hacían inviables las cajas para convertir el mercado en un modelo de oligopolio. Ese día los dos políticos españoles se repartieron el negocio financiero de las cajas que iban a desaparecer según las influencias políticas respectivas. Para los valencianos este acuerdo, como un nuevo Decreto de Nueva Planta, borró del mapa nuestro sector financiero y la Comunidad Valenciana fue tratada como lo que es desde el 29 de junio de 1707, como una colonia del Imperio, si bien este ya en fase muy terminal. En el reparto de las entidades financieras valencianas que se pactó en la Moncloa, Bancaixa le correspondió a los dinásticos españoles conservadores, la CAM a los dinásticos españoles progresistas y el Banco de Valencia a los dinásticos españoles catalanes. Obviamos el caso de las cooperativas de crédito, las Cajas Rurales valencianas fusionadas con Cajamar de Almería, que sería motivo de otro artículo.
I
El destino decidido para la CAM de inmediato causó sorpresa entre los conservadores valencianos. El líder del PPCV Francisco Camps que pensaba tener aseguradas las cajas valencianas y que un año antes les auguraba un futuro brillante, desconocedor del nuevo diseño contable , comprobó asombrado como sus reiteradas lealtades a España no habían servido para que desde Madrid obviaran el pecado original de los valencianos que de manera temeraria lo celebramos todos los 9 de Octubre y no pudo evitar, a pesar de su afirmada españolidad, que fuéramos tratados como vulgares moriscos o judíos –valencianos y murcianos no españoles–, a los que se les puede saquear con total impunidad.
Inicialmente se pretendió que unas cajas inferiores en volumen, como la asturiana, extremeña o cántabra, controladas por el PSOE, lideraran el Banco Base y en donde los valencianos y murcianos, tendríamos un papel secundario. Este acople imposible fracasó pues no tenía sentido si el potencial financiero de la CAM no lideraba el futuro Banco, cosa que por el reparto de la Moncloa no podía ser, no nos correspondía. A partir de la rotura del Banco Base el 30 de marzo del 2011 la existencia de la CAM estaba sentenciada desde Madrid, pero un incrédulo PPCV se sumerge en la ensoñación de confiar que desde el Estado español, la CAM reciba un trato semejante al de Caja Madrid, es decir transformarla en un banco SAU, sanearla en base al nuevo diseño y no venderla, o como ya apuntaba la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega a instancias de Botín a falta de un comprador, el trocearla. Esta fabulación de un Banco CAM SAU, escriturado el 21 de junio del 2011 pero aun no registrado (fue inscrito el significativo, como veremos, 22 de julio), de un banco en manos valencianas y murcianas, de una entidad financiera valenciana ‘salvada’ por el Estado español, esa esperanza se mantiene hasta el decisivo mes de julio del 2011 en que, en un corto periodo, se producen los dos últimos suspiros que precedieron a la muerte súbita del político valenciano abandonado. El 11 de julio, el primer suspiro, el IVF publica un informe favorable a la segregación del negocio financiero de la CAM a favor del Banco CAM SAU. El segundo y cándido suspiro, el 17 de julio, lo realiza María Dolores Amorós con su artículo publicado en la prensa en que con cifras demuestra la viabilidad de la CAM y confía en que, si la aportación de capital del Estado fuera mayoritario en la Caja, los valencianos seriamos tratados, pongamos por caso, como los españoles de Caja Madrid. Y finalmente llegamos a la dramática fecha de la muerte política que se produce el 21 de julio –atención al dato– al día siguiente de la mediática entrada en bolsa de Bankia con un zaplanista exultante entre los protagonistas y la víspera del día en que el Banco de España resuelve (BOE 23 de julio 2011) entrar manu militari en la CAM y en el Banco CAM SAU, registrado ese día, con fuerzas neo-contables de destrucción masiva del FROB, para hacer realidad el acuerdo de la Moncloa por el que esa entidad tenía que aterrizar gratis en un campo socialista; esa víspera, adelantada la noticia de la resolución del Banco de España de ocupación de la entidad financiera valenciana y murciana, Francisco Camps dimite. En un último servició de lealtad a España, de sumisión a Rajoy y de espaldas al pueblo valenciano que por tercera vez lo había elegido con mayoría absoluta, la excusa para dimitir que dio el presidente fueron los cuatro trajes que una oposición histérica, a falta de otros argumentos, esgrimía en el juzgado contra él. A partir de este momento el Estado español ejecuta una operación acordeón para reducir el valor de la CAM a la ‘nada’ –mientras paradójicamente las oficinas no dejaban de funcionar– acompañada de una campaña mediática donde se teatraliza que «la CAM es lo peor de lo peor» y que los valencianos –sobre los que cualquiera se puede miccionar encima– los más corruptos del mundo mundial. El objetivo, una vez reducido técnicamente el valor del Banco CAM SAU a un simbólico euro, es vendérselo a un banco que han decidido incorporarlo a los sistémicos, el Banco Sabadell, presidido por un viejo amigo de los dinásticos españoles progresistas, desde que estuvo a su servicio entre 1984 y 1986 en el gobierno de Felipe González, cuando Carlos Solchaga, le puso al frente del INI para desmantelarlo. Efectivamente Josep Oliu –me lo ha confirmado una fuente autorizada– tiene el carnet del PSOE. Finalmente, con esta venta, el acuerdo entre españoles sobre el destino de la CAM, que se pactó en la Moncloa a costa de los valencianos y de los murcianos, para que quedara bajo la influencia de los dinásticos socialistas, se llevó a efecto.
II
Pasemos al destino de Bancaixa. Si en el caso de la CAM el inicial Banco Base saltó por los aires y a partir de ese momento el Estado español sentenció a la CAM para desposeerla de libertad y venderla en el mercado de esclavos, no ocurrió lo mismo con Bancaixa que, como el himno regional se la destinó para ‘ofrendar nuevas glorias’ a una caja de ‘ellos’, pues como dice la copla «que madre no hay más que una (Caja Madrid) ¡y a ti te encontré en la calle (Bancaixa)!». En este caso la caja valenciana era incorporada como parte del harén madrileño de Rodrigo Rato para formar el gran banco estrella de los dinásticos conservadores, el gran banco del PP, el BFA-Bankia. Un apunte: el hijo que aportaba Bancaixa, la ‘joya de la corona’ que era el Banco de Valencia, enseguida le sería arrebatado para ser también vendido en el mercado, como veremos más adelante.
Pero el destino de Bancaixa, viendo pasear a sus dirigentes zaplanistas felices por la capital del Reino, también debió de desmoralizar a Camps. La imagen del miércoles, 20 de julio del 2011, en la que José Luis Olivas aparece sonriente y con el dedo pulgar levantado en señal de victoria, al lado del personaje, entonces todavía no acusado de rufián, que agitaba la campana que anunciaba la salida a bolsa de Bankia, contrastaba con el anuncio de asalto y ocupación de la CAM, por «justo derecho de conquista», que el viernes, 22 de julio, Miguel Angel Fernández Ordoñez iba a realizar. Entre estos dos días, el jueves 21 de julio, y a consecuencia de estos dos hechos, Francisco Camps tira la toalla y dimite. Como una tragedia griega, Bancaixa que el Estado la había incorporado, a lo que Mariano Rajoy columbraba como el gran banco español teledirigido por el PP, la otrora luminosa entidad valenciana con aires sorollanos, fue arrastrada, y con ella a buena parte de sus dirigentes, al destino trágico de la España tenebrosa, judicializada y corrupta.
III
Y qué decir del Banco de Valencia. Este junto con la CAM eran las entidades valencianas que el Estado había decidido liquidar formalmente mediante una operación acordeón para luego ser vendidas por un euro. José Antonio Iturriaga, reencarnado duque deBerwick, entró también por el sur del Regne y en una campaña dura en la que tuvo que macerar la carne del cuadrúpedo abatido de mayor tamaño que la serpiente que se lo tenía que engullir, actuó desde el 22 de julio hasta el 31 de diciembre del 2011, fecha en que una vez adjudicado el Banco CAM SAU al Banco Sabadell, se quedó a la espera del plácet de la Comisión europea que llegó el 30 de marzo del 2012. Finiquitada la campaña del sur, Iturriaga emprendió el camino hacia Valencia a donde llega en abril de 2012 para rematar la faena de liquidación del Banco de Valencia que se había iniciado con la dimisión de José Luis Olivas el 28 de octubre de 2011 y a partir del 21 de noviembre se daba la señal de salida para crear las condiciones que justificaran la operación acordeón que se precisaba para venderla a los dinásticos catalanes.
Pero esta operación mostraba ciertas dificultades, no tanto por el tamaño sino por su condición de sociedad cotizada. El Banco de Valencia tenía dueños, tenía accionistas con voz y voto, no como los pseudo accionistas de la CAM con cuotas participativas, enmudecidos y sin derechos políticos, o como Bancaixa (o la CAM), que al ser entidades sin ánimo de lucro, estaban dirigidas en los tiempos felices de vino y rosas, por la nebulosa del ‘movimiento político-sindical-dinástico- español’, consejeros y directivos huidos en desbandada a la primera embestida, aunque algunos, como justificado alimento para los súbditos atónitos ante el saqueo, presentados por el FROB como necesarios cadáveres expuestos en las plazas públicas colgados por los pies, acusados como responsables de la desaparición de la CAM «¡Ay, de los vencidos!». Fernado Restoy, el concuñado del nuevo duque Berwick, reconocía la peculiaridad del Banco de Valencia al ser el primer banco intervenido, en su informe como presidente de la comisión rectora del FROB ante la subcomisión de reestructuración bancaria y saneamiento financiero del congreso, el 24 de abril 2013, decía: «El Plan de Resolución de Banco de Valencia reviste características peculiares toda vez que se instrumenta a través de la transmisión de las acciones de titularidad del FROB a CaixaBank». Efectivamente el 27 de noviembre de 2012, la Comisión Rectora del FROB, formuló el plan de resolución del Banco de Valencia, que contemplaba su integración con CaixaBank. El plan contenía las siguientes medidas: «suscripción por parte del FROB de un aumento de capital en Banco de Valencia por importe de 4.500 millones de euros, transmitiendo posteriormente el FROB su participación íntegra en Banco de Valencia a CaixaBank por el precio de un euro. Previamente a la recapitalización, según establece el artículo 4 de la Ley9/2012, los accionistas actuales soportarán las pérdidas en las que haya incurrido la entidad». Pero el Estado en su táctica de desviar la atención del saqueo a los valencianos, en este caso del Banco de Valencia, precisaba, como en el caso de la CAM, señalar culpables y sobre todo neutralizar a los díscolos que se resistían al expolio y a que se llevasen impunemente el botín. Fue el caso del castellonense Eugenio Calabuig que como un revivido Vinatea, resistió como un auténtico maulet empresarial, la defensa valenciana de la empresa Aguas de Valencia que era apetecida por Fainé con los ojos puestos en el abastecimiento de aguas de Madrid. Todos los cronistas valencianos coinciden que la alianza dinástica de Caixabank con el aparato del Estado, FROB , no dudó en utilizar los procedimientos más abyectos para eliminar al empresario valenciano como socio mayoritario de la empresa valenciana y lo más triste que catalanes y madrileños contaron con la colaboración de algún destacado empresario valenciano, actuando de botifler. Finalmente la Corte de Arbitraje y Medición de la Cámara de Comercio de Valencia decidió que Fomento Urbano de Castellón (FUCSA) de Eugenio Calabuig, que posee el 51% de Inversiones Financieras Agval (sociedad esta mayoritaria de Aguas de Valencia), tiene el derecho de tanteo como socio mayoritario de Agval para adquirir el 49% restante, que pertenecían al Banco de Valencia y, hasta este laudo, en manos de Caixabank. Al final, por fin, una victoria valenciana.
IV
Conclusión. Como compareciente en la finalizada Comisión de investigación de la CAM difiero de las conclusiones en las que coinciden los cuatro grupos parlamentarios valencianos. Para ellos la mala gestión unida a la falta o negligencia en el control de la caja son las causas de lo sucedido en la CAM. No. Al margen de la burbuja inmobiliaria –que fue la oportunidad para iniciar el proceso– que sin duda influyó y de la falta de ética en la adjudicación de emolumentos, si la auditora KPMG y el IVF no detectaron problemas es porque estos no existían, estos aparecieron cuando desde el Banco de España, en el 2009, se diseñaron los criterios para hacer inviables las cajas y desde el acuerdo de la Moncloa, en el 2010, se empezó a ejecutar el proceso. El Estado español decidió eliminar las cajas a favor de cinco o seis bancos y desde este Estado se decidió que ninguno de esos bancos fuera valenciano. Podía perfectamente haber surgido de las tres entidades valencianas desaparecidas. Mi conclusión es que los valencianos necesitamos un Estado. Sin él estamos a merced de los intereses de otros. Necesitamos nuestra Agencia Tributaria valenciana, nuestro Banco Central, nuestra Comisión del Mercado de Valores, nuestro registro de asociaciones de accionistas minoritarios, inexistente en la CNMV… necesitamos tener en nuestras manos los recursos financieros para potenciar la economía productiva valenciana… necesitamos tener las llaves de la caja y de la casa. Los valencianos (y murcianos), cuando más tardemos en remar hacia este objetivo, continuaremos siendo vulnerables y tratados como los siervos cuando el señor feudal entra en la aldea y ninguna sumisión logra parar su saqueo.
Víctor Baeta presidente de AIVCAM i del NEM Sabadell y compareciente en la Comisión de investigación de la CAM
És del tot obvi i visible que a l’Estat espanyol, al govern de Rajoy, no li interessa ni el Museu de Belles arts Sant Pío V de València ni la cultura, ni l’educació. Ho han demostrat bé amb la seua indiferència i amb la seua total falta d’interès a l’hora d’atendre les nombroses queixes, denúncies i iniciatives que alguns col·lectius i persones hem presentat en aquests últims anys.
Ha hagut de caure part de la cornisa de la segona pinacoteca perquè el Ministeri de Cultura iniciara amb urgència una rehabilitació parcial d’una de les pinacoteques de titularitat de l’Estat més abandonades i degradades de tota Espanya, a fi de parar la denúncia penal interposada contra els responsables institucionals i evitar així un escàndol internacional.
Per cert, ningú parla ja que s’està realitzant la V fase del projecte inicial en aqueix museu estatal; el que allí s’efectua és una simple rehabilitació d’urgència en l’edifici del col·legi seminari, iniciada de manera precipitada i executada de manera irresponsable i al marge de la legalitat, segons qualsevol tècnic qualificat i independent pot verificar.
El desinterès i la indolència del govern de Rajoy en matèria cultural és quelcom tan evident com que hi ha dia i nit. Però el que és realment preocupant i lamentable és que el nostre nou govern valencià també manca del valor necessari per a reclamar amb la deguda contundència i rigor, la donació i/o cessió al Consell d’aqueixa pinacoteca i d’altres béns culturals que segueixen sent de titularitat estatal.
La gran assignatura pendent del nou govern valencià del duo dinàmic Ximo Puig i Mónica Oltra, és tenir el coratge i l’habilitat suficient per a plantejar amb valentia (donada les abundants proves documentals de la nefasta gestió de l’Estat central, alhora que la intolerable infra-finançament) la cessió de tots els béns culturals de l’Estat al Consell.
Però per a fer realitat aquest desig, fa falta iniciar prèviament, una completa remodelació interna en la Direcció general de Cultura, en tota la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, en les Diputacions i Ajuntaments valencians… doncs falten tècnics qualificats i que realitzen la feina amb la deguda passió i rigor.
Hi ha massa indolència, improvisació i excés de parlar per parlar en gran part dels equips directius i cos de funcionaris institucionals.
La culpa del desastre i caos institucional no és únicament responsabilitat dels polítics; molts dels funcionaris han sigut i són còmplices i autors entusiastes de tot tipus de disbarats, barbaritats i atemptats contra el Patrimoni Cultural, les arts, la cultura en general. La llista de “presumptes culpables” és enorme, sense oblidar la falta d’una societat civil combativa, capaç de denunciar dins del termini i en la forma escaient, els excessos i oblits dels nostres gestors i representants.
No es pot negar que en el panorama caòtic que pateix el món cultural valencià hi ha massa responsables, personatges que encara avui segueixen ocupant llocs de gran responsabilitat en el nou govern que presideix Ximo Puig.
Caldrà fer una neteja a fons abans d’emprendre aventures en territoris desconeguts i aliens. Farà falta una mica més que lleixiu i salfumà per a acabar amb les practiques clientelars, la indolència i la improvisació
També seria bo i aconsellable passar a l’acció a Madrid, però un ha de saber primer quin exèrcit i armes té i si hi ha algun general lleial i combatiu preparat per al comandament.
El que és evident és que a València no tenim ni un Vladimir Putin ni un bon arsenal d’armes per a fer front al potent exèrcit invasor, per la qual cosa primer haurem de crear una indústria militar eficient, preparant i entrenant els comandaments militars i els soldats capaços de fer front i derrotar, en un futur no gaire llunyà als ocupants i als traïdors (aqueixa plaga quasi bíblica que tant abunda a València).
Potser els pitjors i més temibles i implacables enemics dels valencians siguem nosaltres mateixos, tal vegada tenim l’enemic a casa. Per la nostra coneguda capacitat per a posar-nos la traveta mútuament en situació de crisi.
Els valencians portem massa anys fent el ridícul en tots els àmbits, per açò convé que quan s’emprenga alguna iniciativa o alguna guerra, siga per a guanyar-la.
Antonio Marín Segòvia, membre de l’ACR Constantí Llombart
Mentre que les candidatures dels valencians assimilats per l’Espanya indissoluble i indivisible (existència, que com la de Déu, no és motiu de votació), del PPCV i del PSPV, no tenen cap problema de com s’han de presentar el 20-D i ja tenen el plat del dinar en la taula; els altres valencians, els demòcrates del ‘dret a decidir-ho tot’ (que mentre les contradiccions territorials no estan aguditzades, barregen a EUPV, Podemos, Compromís -BLOC±IdPV-, independentistes de la ‘nació sencera’ i verds diversos), d’una part i d’altra, els valencians del sobiranisme republicà (compte! de la República Valenciana), tots aquests encara estan pendents de saber com es presentaran el 20-D i encara estan fent bullir el puxero. Uns, els primers, participant directament i els altres, una part, observant-los per si els deixan participar. I tots a l’espera d’ablanir els fesols i els naps, perquè encara no estan en el seu punt. El cas de la direcció del BLOC la situació arriba ja a ser entranyable; derrotada com ha estat en totes les votacions per la seua militància, que es resisteix a anar amb/en Podemos, ara de nou i de manera ja una mica còmica, ha convocat una altra votació per veure si “de derrota en derrota”, pot arribar per fi, “a la victòria final”. Un altre cas, també entranyable, és el de la neoconversa ERPV, recent batejada per ENV per a llevar-li el ‘pecat original’. ERPV que sempre ha aspirat a ser acceptada per Compromís i que precisament per ser ‘moreta’ era rebutjada, ara que ja pot presumir que no ho és, renova de nou (segons informa el Levante-EMV) la seua aspiració, sempre beneïda pels de dalt, per a ser acceptada. Però ha d’anar en compte, perquè per un costat té a ENV, amb la que té un acord signat que pot esdevenir en coalició, i si aquesta no es materialitza ja i, per contra, està pendent de l’altra coalició, la del ‘puxero’, en aquesta situació, d’estar mirant a un costat o a un altre, pot patir un seriós problema d’estrabisme.
Subject: Crònica de Per la República Valenciana d’Oriola a Vinaròs
A l’espera que pugui publicar la crítica del llibre Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs de Víctor Baeta, publico aquesta crònica complementària dels plantejaments i l’acció de Baeta per les Quatre Províncíes.
Joaquim Auladell
1. De 2000 a 2004, prepolítica i agitació cultural
Vaig conèixer Víctor Baeta el 2000 en el III Congrés de Cultura Catalana, a Montblanc. El Segon Congrés, als anys 1974-1978, havia servit perquè els intel·lectuals antifranquistes dels Països Catalans disposats a col·laborar amb CDC es reconciliessin amb els empresaris culturals no antifranquistes i desapareguessin. El Tercer Congrés només tampoc va ser de gaire profit, només en vaig treure el coneixement de Benimaclet, una barriada molt viva de València. Ah, i que ell era, intrínsecament, un valencià que havia nascut a Barcelona.
Explico tot això com a part de la ressenya del llibre Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs de Víctor Baeta perquè, en la seva voluntat de fer un llibre intrínsecament valencià, pot haver-hi qüestions que no s’entenen si no es té en compte el seu periple català al costat del periple valencià, dues trajectòries paral·leles, que per definició no es troben mai, dues rutes separades però que, en ser fetes per un i el mateix subjecte, podem pensar que hi ha experiències i reflexions comunes.
De 2001 a 2005 Baeta va enraonar amb molta gent en convencions i trobades a Barcelona, Badalona, Girona i Solsona, al Pi de les Tres Branques i la UCE de Prada de Conflent, i va fer una gran tasca ideològico-cultural: un opuscle sobre Prat de la Riba/Rovira i Virgili, l’edició de les Tesis sobre la història de Walter Benjamin, l’edició en facsímil de La Boatella (1935-36) revista dels valencians a Barcelona d’aquells anys, i va organitzar molts actes com la Testa per Papasseit i l’Estellés, amb un dinar amb fesols i naps, ceràmica commemorativa, actuació els gegants de la Barceloneta i reedició facsímil de la revista Mar Vella, o una festa amb un autocar ple de cantants i llibres valencians.
El novembre de 2003 hi va haver eleccions al Principat. CiU no va quedar amb majoria absoluta i ERC i CDC no van constituir el front nacional o ERC no va empènyer la “gran coalició” sòciovergent per accelerar la decadència del PSOE i de CiU sinó que va muntar el Tripartit. Al poble català ho va veure bé, jo també i em sembla que Baeta també. Havíem de fer l’aprenentatge de la política real i saber quin pa s’hi donava.
Víctor Baeta feia una prospecció dels grups del Principat, especialment els no partidaris del plantejement de Països Catalans, com CDC i la colla d’Enric Borràs. Baeta és un racionalista que vol tenir informació empírica. Si no en té gira en el buit, si en té, si n’hi ha, és altament productiu.
És molt bo com a constitucionalista, més que els diputats que conec, i l’indignen profundament les trampes i les mentides en aquest camp. I un expert en les mentides que es va trobar el PRC, a l’ERC del Tripartit, al maragallisme i a les esquerres en general.
2. De 2004 a 2007, Sobirania i República i altres col·lectius
El 2004, davant de les eleccions estatals, el PP menysprea estúpidament l’islamisme armat i Occident deixa pujar el PSOE al Govern. Zapatero és el president accidental, quan era una només una figura buida i simpàtica per esperar que al PSOE li toqués el torn bipartidista.
A la CAC, el Tripartrit, encapçalat per Maragall, comença els preparatius del Nou Estatut. Iniciativa surt amb un autobús recollint iniciatives. Zapatero, ja president comença a desdir-se d’allò que havia dit, que “Catalunya serà el que voldrà”.
El món autonomista del Principat va trontollar quan Carod-Rovira va fer un viatge a Perpinyà per parlar d’una cosa que no entrava entre les seves funcions oficials. Una falta de protocol que Maragall, el seu superior immediat immediatament li va perdonar. Però el PSOE, el superior de Maragall, no, i ho va agafar com excusa per fer-lo dimitir. Això va obrir els ulls dels catalanistes: el Tripartit no era la coalició de tres partits sinó un lot de d’empleats de luxe. Oi més quan hi va haver la catàstrofe del Carmel i no va dimitir ningú, del PSOE.
Cada dia hi havia més catalans indignats per com anaven la política i l’economia, en un malestar sense diagnòstic. Hi havia els independentistes recalcitrants però s’hi anava afegint, primer de gota a gota, més endavant a raig fet, una multitud que havia estat d’un catalanisme que sospitava que l’havien estafat. Se separaven dels partits (CiU, PSOE, ERC i Iniciativa), creixia la desafecció pels representants que havien elegit, la marxa del Nou Estatut decebia, el PSOE (Guerra) i el PP (Aznar) hi ajudaven molt.
Els catalans indignats es mobilitzaven en peregrinacions reivindicativo-turístiques per Europa en lloc d’entrontar-se amb Madrit a Madrit. Van aparèixer “plataformes” de partits autonomistes que no donaven el nom ni la cara: Plataforma Sobirania i Progrés, Plataforma del Dret de Decidir, Ciemen… que es dedicaven a demanar que “els nostres dirigents” que sol·licitessin/reclamessin a l’Estat espanyol el “dret a decidir”. Davant la insuficiència del “dret a decidir”, pseudònim del Dret d’Autodeterminació, hem de dir que hi va haver moltes discussions, tant sobre el Dret d’Autodeterminació en general com sobre l’aplicació concreta en la tradició soviètica. En el primer cas l’autodeterminació, que és un dret democràtic, l’Estat preexistent i el presumpte pre-Estat fan una consulta vinculant i apliquen el resultat. L’autodeterminació és un cas de modificació d’Estats. Fa quatre dies va passar entre UK i Escòcia i es pot repetir. Si no és així cal que una instància o una potència s’erigeixi en àrbitre superior (ONU, UE, EUA, Rússia…). El dret d’autodeterminació és democràtic i serveix per dir que sí o per dir que no. L’Estat espanyol no és democràtic i els seus principals agent, PP i PSOE, tampoc. Només queda la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) amb la resistència interna i la simpatia passiva dels Estats democràtics.
Això es debatia en molts cercles que es descobrien sobiranistes. Per la seva banda les “plataformes” intentaven mantenir el poble, vull dir l’electorat, dependent dels seus dirigents suposadament naturals, “són bons, estan equivocats però rectificaran”. Víctor Baeta, Josep Pinyol i col·lectius esparsos elaboraven el pensament independentista. L’Esquerra Independentista organitzava Universitats Populars en racons dels Països Catalans quan les multituds subalternes feien manifestacions multitudinàries als carrers de Barcelona. Nosaltres vèiem que gent baixada a Barcelona amb autocars dels partits autonomistes s’aplegaven a les nostres pancartes. Sintonitzàvem però encara no connectàvem. Es començava a intuir que es passava de l’espectacle de “jo soc més d’esquerra/demòcrata que tu” a la tensió de fons entre sobiranisme i imperialisme. Molts grups discutien el Full de Ruta entre la situació actual i la Indepèndencia.
2.1 Vocabulari de 2004
:. Full de Ruta
És un terme de navegació. És una trajectòria amb un punt de sortida, un punt d’arribada i punts intermedis (i un punt o un moment sense retorn). Diversos grups hi van treballar. Dels que es van editar comercialment hi ha el de Josep Pinyol, que compartíem, i el de Salvador Cardús i el d’Uriel Bertran, coixos en el seu desplegament.
:. Ruptura
“Trencament” d’un Estat i “fractura” de la societat “oficial”, per obrir pas a la “societat civil”. Ruptura té un sentit jurídic (nous subjectes polítics: un que apareix i un que es modifica) i un sentit físic de separació. “Ruptura democràtica” catalana no vol dir només un canvi de règim sinó un canvi de subjecte polític (“nacional”).
Exemples: la Revolució Americana, la Revolució Francesa, la dissolució de la República Democràtica Alemanya.
:.Procés independentista
Estem repassant conceptes de 2004. “Procés Independentista” és “Full de Ruta”. Procés que no és una modificació sinó una transformació de la societat en què els seus agents esdevenen els seus subjectes. El 2004 el personal independentista era d’un 10 %. Una multitud autonomista es va persuadir amb la pròpia pràctica de la burla del via crucis l’Estatut (gràcies nanet Guerra, gràcies nanet Aznar!) que el camí és la independència, i han fet caure les altes torres del PSOE, PP, CDC i el Tripartit. A qui es mou i actua se li canvia el panorama i l’horitzó, descobreix un món nou i nous camins. Al començament hi havia catalans perplexos davant de l’Estatut. El 2010 arriben a la intuïció de la Independència. Encara han de descobrir els camins. El 2014 se’ls plantegen. Aquest viatge comporta canviar de política i de polítics.
Ara (2015), hi ha el de “transició nacional”, que no coincideix totalment a “independència”. No ens cansarem fent demostracions del Dret a Decidir. Ja n’hem fet prou. Hem de canviar de polítics (“els nostres representants”) i de política (no líders màgics sinó poble en marxa).
:.Declaració Unilateral d’Independència (DUI)
Acte d’Independència davant dels Estats el món, públic i pràctic, còsmica i epifànica, afirmació evident i sense interpel·lació. Simplement, amb la bandera a l’edifici de a ONU.
Realitzada pel Parlament Constituent la majoria de Diputats. (No representants autodisignats o electes no diputats i d’altra banda no governants del Regne d’Espanya convertits en tribuns de la República Catalana).
Un Estat no democràtic, si és derrotat democràticament, apel·la a tots els mitjans, inclosos els no democràtics, naturalment. La preparació i defensa de la DUI ha de donar la mesura de la fermesa del sobiranisme (desobediència, protesta, resistència…)
:. República Catalana
Estat sobirà entre els Estats sobirans del món amb la bandera quatribarrada i un estel blau com s’ha ostentat multitudinàriament als carrers i als Ajuntaments de Catalunya i s’ha d’ostentar a l’edifici de l’ONU.
:.Sobirania
Sobirania estatal i independència nacional són el mateix. Hi va haver l’intent de dir que la sobirania es pot parcel·lar en “espais de sobirania” cm va dir el “sobiranista” Felip Puig. (És com la bestiesa de pretendre tenir “estructures d’Estat” sense tenir Estat). Ara tothom s’entén parlant de sobiranistes i heterosobiranistes.
:. Transversalitat
Des de l’existència de l’efímer segon Partit Republicà Català, a començaments de segle, estem tirant-nos pel cap aquesta parauleta. Es tracta d’encobrir o de descobrir la realitat, l’aletheia. Es tracta d’esbrinar els eixos d’una societat i com canviar-los si es vol i es pot.
Sento per TV que una populista centramericana que diu que “el que cal es que ens entenguem transvrsalment els liberals i els socialdemòcrates”. Bé. A la primera Restauració borbònica s’entenien librals i conservadors i hi eren exclosos republicans i carlins. A partir de 1900 el “catalanisme polític” (regionalista) va maldar per una “autonomia” condicionada però consolidada, s’hi va acostar i el 1918 es va ensorrar. El 36 els feixistes van aconseguir una transversalitat autoritària i els republicans es van dessagnar en lluites entre ells. L’enterrament de Durruti va ser molt emocionant, tots units, però els Fets de Maig van revelar la realitat.
La unificació de les dues Alemanyes no era una qüestió només de les dues Alemanyes. Cal veure en quin camp es posa la qüestió, quines són les forces en presència i el joc en què s’integren: l’Imperi del Sol Ixent no va declarar la guerra a l’URSS. Un oblit diplomàtic sense importància o és que realment no pensava fer-ho? Tot això depèn dels marcs de les unitats de poder (sobiranies reals, realitzades en Estat o no) i dels jocs de poder, de les articulacions del poder, separats en “amics” i “enemics”, vistos no individualment per un “estadista” o un “líder” amb la seva visió subjectiva i les seves obsessions (“absoluts”) sinó amb la visió, evidentment fal·lible, en el fons també obsessions, però més representatives i més mudables, dels grups en presència de la societat. Entre els amics hi ha discussió, debat o enfrontament dialèctic i col·laboració o unitat d’acció. Amb els enemics, ni aigua. Encara que uns amics es poden tornar enemics i uns enemics amics, si es canvia l’eix de la transversalitat. Els kurds eren terroristes i ara són lluitadors per la llibertat. No passa res. Sadam va ser un agent contra l’Iran dels aiatolàs i després enemic i abatut. Ben Laden, lluitador de la llibertat, “Rambo”, contra els soviètics i després abatut per terrorista. Iniciativa era “catalanista”, de l’Espanya plural, i ara, amb el procés independentista, és contrari perquè és contrari al sobiranisme, en canvi EUPV, que és de la mateixa família que Iniciativa, la de les grans superfícies, i en conseqüència, l’Espanya plural, està pel manteniment del valencià, està contra el PP, extermini immediat i sarcasme del valencià, és un aliat del valencianisme i el sobiranisme valencià. Potser més que d’amics i enemics, com el nazi Carl Schmidt, hauríem de pensar en aliats i contraris, com els imperialistes britànics, que van abandonar els seus aliats quan els va convenir. Perquè les transversalitats canvien i s’enfronten.
Un canvi de transversalitat concreta és una conjuntura en què canvia i quedat canviat tot. Un beneit deia: “Amb el que em guardo i amb el que em toqui en ra…”. Un canvi de transversalitat de sobirania no és només un canvi en la política electorals sinó un canvi social (en tots els aspectes: polític qüestió del poder—, econòmic –qüestió dels béns o recursos, de salaris o rendes– i cultural —qüestió de l’expressió i la comunicació—). També cal distingir entre el dia a dia i les diades. El dia a dia, a base de la repetició d’allò no ben igual i genera el canvi, canvi que pot ser insensible o per salt, en dies decisius, les diades, amb el canvi irreversible i la seva manifestació o epifania.
Forcadell i els seus mentors, als pincipis l’ANC, deien “Tothom hi és cridat, no li preguntem d’on ve sinó on va!”, després, amb bona voluntat, parlaran de “preocupació social”. És la mateixa pregunta, formulada en els moments inicials (“Només independència, no parlem de dretes i d’esquerres (o d’esquerres autèntiques i d’esquerres més autèntiques)” i, si la crida té resposta, una resposta multitudinària, satisfactòria, es veurà om s’articula la unitat de la diversitat (diferències generacionals, els que tenen el cap fora l’aigua i sota l’aigua, els que no tenen temps i els que no tenen feina… I aquesta transversalitat és més complexa que la de la senyora centramericana que només veia liberals i socialdemòcrates, no és un camp de tennis amb ratlles marcades i dues figures blanques sinó, si arriba a formar-se un un moviment que és, al començament, una polseguera on no es distingeixen líders i no se sap si serà president o presidenta la primera magistratura de la República Catalana, però si guanya un cos perfilat, si passa d’abstracte a concret, en una majoria que s’acosta a coincidir amb la societat, es veurà que hi ha més gent nedant a frec de la línia de flotació que volant liberalment, que hi ha més pobres que rics, vaja. I aquesta matoria ha de ser transversal i social, no purament política (majoria de diputats), sinó de majoria social perquè ha de supera l’aliança, de fet bloc imperialista, de l’Espanya imperial i l’Espanya plural. I aquesta majoria transversal no ha de comprendre la política formal, els moviments socials tipus ONG, com CC.OO. i UGT (gestió de la pobresa perquè no peti), l’economia (rendes, salaris i corrents d’aire financers) i la cultura (tot és ideologia, fins i tot allò que els ideòlegs es pensen que no ho és). La transversalitat socials travessa la política (poder), l’economia (mitjans materials) i la cultura (relacions de nocions).
2.2. Institucions sobiranistes republicanes de 20004
Plataforma Sobirania i República
Categoria: Associació política legal, “plataforma”. Impulsa i realitza tasques de discussió i acció i influeix en les llistes electorals però no presenta llistes pròpies.
Formes d’organització: Proposta, acord i realització, acció pef accció. No hi ha discussions ideològiques perquè no ens entendríem.
Formes de comunicació: Comunicats al poble i als altres grups polítics més o menys sobiramistes.
Jordi Argemí va crear el Guardó Republicà per estimular les persones capdavanteres a assumir l’aspecte republicà de l’objectiu.
“El Guardó de Sobirania i República
La Plataforma SOBIRANIA I REPÚBLICA, associació legal en funcionament des de 2005, concedeix el Guardó de la Figura de la República Catalana a persones o grups que s’han distingit en l’actuació per la Sobirania i la República Catana en tots els pobles del món.
La figura de la República Catalana, inspirada en l’antiga figura “El Més Petit de Tots” de la guerra 36-39, que arrossegava la bandera i enlairava el puny, la qual substitueix, enlairant la bandera de la República Catalana.
—L’hivern del 2005 vaig produir la figura de la República Catalana recordant la figura del Més Petit de Tots que arrossegava la bandera i enlairava el puny i l’actual enlaira la bandera de la República Catalana, que no és d’un partit, sinó de tots els catalans que estimem la llibertat —va declarar Jordi Argemí i Vidal, el seu autor.
El Guardó de la Figura de la República Catalana ha estat atorgat:
el 2007 a Till Steigman, a Vicent Gisbert i al CEIM (Coordinadora de l’Esquerra Independentista del Montserratí),
el 2008 a Rut Carandell, i a Daniela Grau, a Daniel Mach, a Joan Becat, a Alfons López Tena, a Xavier Polo, a Teresa Peyrí Macià i a Marc Belzunces,
el 2009 a Heribert Barrera, a Josep Gifreu, a Anna Gabriel, de la CUP de Sallent, a Aminatu Haidar i a Ramon Carner,
el 2010 a Carles Móra, a Joan Laporta, a Agustí Barrera, a Pau Alabajos i a Isona Passola,
el 2011, a Joan Carretero, per la seva defensa de la bandera de la República Catalana.
I el 2012, el 14 d’abril, dia de la República Catalana, és atorgat a Muriel Casals.
14 d’abril de 2012”
La insígnia honorífica del Guardó ha servit per recordar a les personalitats a qui s’ha concedit que el que importa no és la Nació, cosa vaporosa, sinó l’Estat, i que d’estelades n’hi ha moltes, unes quantes penjades en cims deshabitats, el que val són les banderes de la República Catalana primer als nostres balcons i després als Ajuntaments del Principat i a l’edifici de la ONU.
La Taula del Ratpenat
Sobretaula amb bona companyia i discussió d’iniciatives. Cappare: Enric Borràs. Assistents, a part dels fixos, els valencians i els californians, Ricard de Vargas, Belzunce, Heribert Barrera, Antoni Vicens. Cada dimecres, dinar al barri de Sant Antoni de Barcelona.
La campanya de la República Catalana i Bandera de la República Catalana
La bandera amb el nom estampat i la figura de la República Catalana eren una mica kitsch, però s’havien d’oposar a unes icones realment carrinclones. Contra carrincloneries, kitsch global.
Carod-Rovira el 2000 parlava ‘Estat lliure’, les Plataformes parlaven ‘d’‘Estat propi’, més endavant Castellanos parlarà de ‘República Independent” amb un territori inconcret i sense data.
El senyor Pujol el 2009, al costat de la consigna “Menys Estat i més Nació” que li ha servit per afonar el nacionalisme, té la frase realment malparida “Els catalans hem de de triar entre democràcia i república”, en un remake cambonià on “Catalunya” no se sap si vol dir Catalunya autonòmica i borbònica o el seu iot per fugis a la Italia feixista.
Recordo el 14 d’abril de 2006 que Sobirania i República i la Taula del Ratpenat va anar a commemorar la proclamació de la República Catalana per Macià. Catalanistes borbònics, republicans espanyols i catalans de tot arreu i de tots els temps o folklòrics es van saltar la diada. Afortunadament ja havíem encarregat 500 banderes de la República Catalana.
3. De 2007 a 2010 Sobirania i República i Reagrupament
Comença a fer-se visible la renovació del cicle de la Transacció (sic) o el Transfranquisme, entitats que estan per desaparèixer i entitats que estan per aparèixer, temps de trasbals. Temps de desglaçament, de primavera. Després vindrà, si per cas, el reglaçament, el llac tornarà a ser sòlid, potser tindrà unes línies de fractura diferents.
L’equilibri autonomista Gonzàlez-Pujol ja no hi és. El món global es fa més petit i unidimensional, però mes clar. Els imperialistes espanyols veuen l’oportunitat de liquidar els residus catalanescos. L’Espanya profunda posa en marxa una campanya en pla solució final, franquisme pur, i el PSOE cada vegada coincideix més amb el PP.
Els catalanistes autonomistes se senten estafats, per la seva banda la classe mitjana baixa baixa un esglaó cap al que en diuen “austeritat”, els dirigents (els pastors, els rabadans, “els nostres representants”) s’eclipsen.
Sobirania i República s’enfronta a Dret a Decidir, que dóna la cara per ERC i CDC, mantenint el bon poble catananista com a potencial electoral, però els partits autonomistes cauen en el descrèdit. Òmnium Cultural defensa l’Estatut moribund, CiU un inconcret pacte fiscal (“Posem més aigua al vi!”), ERC el manteniment del Tripartit (la “pluja fina” de Carod), traït mil voltes. I el bloc imperialista PP-PSOE fa independentistes de mil en mil. Gràcies!
Carretero, conseller de la Generalitat per ERC, plega del govern tripartit davant la burla de la campanya de l’Estatut. El segueixen sectors d’ERC i CDC i s’hi acosta Sobirania i República. Carretero funda Reagrupament com un moviment independentista amb doble militància. Sobirania i República s’hi incorpora sobre la base exclusiva del Full de Ruta. Comença un moviment de fons: molta gent catalanista i que no havia participat en la política se senten independentistes, jubilats que descobreixen que el pujolisme –el “catalanisme polític” actualitzat–, els havia estafat, botiguers, alguns venedors ambulants que se somien brokers, gent oblidada de llogarrets minúsculs, gent que ha descobert que són catalans i que ha arribat l’hora de fer alguna cosa per Catalunya.
Els equips del Full de Ruta (Baeta) entren en contacte amb Carretero. Àngel Marínez va a les muntanyes de les vaques i només en treu un silenci reconcentrat. A l’agost, a la UCE de Prada es convoca un debat sobre el reagrupament, encara amb minúscula. Els ponents són: Renyer, Soler, Sort, Bonaventura i dos més que no recordo com se deien. Actua com a animadora Rut Carandell. Es presenta inesperadament Carretero, s’asseu, contempla els congregats i se’n va sense haver dit ni fava. A la tardor Carretero i Baeta s’entrevisten. Estan d’acord: Full de Ruta (ruptura, República Catalana, Constitució i democràcia aprofundida…). El problema és que la seva gent que té són ex-ERC i ex-CDC i gent sense pràctica política. Són “transversalistes” parcials per a qui el món s’acaba amb liberals i socialdemòcrates i “Ni dretes ni esquerres i mori el comunisme!”. Però, a Reagrupament també hi havia molta gent jove, els uns fracassats escolars i els que tenien un ofici o una carrera mirant d’anar-se’n a l‘estranger, assalariats o autònoms que han vist ensorrar-se el seu petit taller i caure en la misèria. En conec molts de L’Hospitalet, Esplugues, Molins, Olesa-Esparreguera, Abrera…
Hi havia el Reagrupament-moviment amb doble militància per a conscienciació i agitació i el Ragrupament-partit per a fer política, és a dir, les llistes electorals. A nosaltres (Sobirania i República) això no ens preocupava perquè no ens interessaven els càrrecs sinó el desvetllament del poble i l’alliberament el poble per ell mateix.
Carretero tenia un pla, acoblar les capes mitjanes injectar-hi entusiasme i mobilitzar-les. Hi ha utopies d’esquerra, de dreta i de centre, però s’assemblen molt, totes són utòpiques. Carretero sabia que el personal inicial que tenia era molt feble, per això els deia “Si algú ha d’anar a la presó, seré només jo, podeu estar tranquils!”. Carretero es veia com l’engegador del moviment, de fer política de traïcionetes i petonets als nens (política electoral i mediàtica) ell no en sabia ni en volia saber. Però per a això tenia la figura mediàtica de Laporta, triomfador, el candidat dels qui tenen el Barça per un alter ego de Catalunya.
I això ens porta al tema del dirigent, del líder. Baeta és sensible al tema del líder, pensa que el poble el necessita, com Carretero, per això es van avenir tan bé. En canvi, una de les consignes de les pancartes de Sobirania i República deia: “Hem de canviar de política i de polítics!”. (Em recordava la consigna d’“Els timbalers” de Reiner Zimnik, una faula amb ninots molt coneguda en l’underground barceloní dels últims 60, el ninotaire Cesc va dibuixar un petit timbaler com a lector ideal de la revista infantil “Cavall Fort” i Jaume Arnella el va posar com a nom del seu grup de folk.)
Sobirania i República era una avantguarda sense aspiracions de poder sinó com a garantia democràtica i poular. Volia fer créixer la consciencia del poble a través de les experiències de lluita, cap al poder popular. Per altra part sabia que Reagrupament era molt inexpert com a partit polític, que quan s’apartava del Full de Ruta improvisava queia en bajanades com “els emprenedors” i “els donadors de llocs de treball” .
Carretero capaç d’anar a la presó per política però no de fer la politiqueta de Barcelona, tenia pensat Laporta com a màquina mediàtica. Tenia pensat construir la llista electoral amb Laporta per davant i gent de la seva confiança personal, bona gent però gens hàbils en la política maniobrera i l’activisme de carrer. Sobirania i República es va posar en contacte amb els pocs quadres que tenia Reagrupament.
El 23 d’abril de 2010 vam veure que la consigna-crit era àmpliament, majoritària i espontàniament i la bandera republicana era als balcons de Barcelona com no havia estat en temps de Macià. Però la independència era sense data i la bandera quatribarrada blau-estalada era per a les festes i no la bandera de cada dia. Calia aprofundir aquestes idees en la consciència i la imaginació de la gent, el poble. Vam sintetitzar el Full de Ruta en la frase: PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ i vam encarregar a València una pancarta de 30 m.
Fem molts contactes, de Barcelona i de fora de Barcelona. L’acord era sobre el Full de Ruta, independència, democràcia radical i justícia social. No parlàvem de geopítica perquè segur que no ens estendríem.
La setmana anterior va ser molt activa. Jordi Argemí, el gran activista del franquisme i del postfranquisme, ens va portar deu mil banderes petites amb l’estel i les lletres REPÚBLICA CATALANA, que ja estàvem tips d’estelades decoratives en muntanyes desertes. El dimarts Carretero i Baeta van tenir un contacte tècnic, lligar caps. Va ser costar una mica perquè cap dels dos residia a Barcelona. Vam tenir recursos per fer dues pancartes més.
Matí del dia 10 de juliol. Assemblea de Reagrupament.
S’havien d’establir els criteris per fixar les llistes electorals, amb l’embolic que el moviment-Reagrupament no pot presentar llistes i el partit-Reagrupament eren tres persones desconegudes a qui no s’havia sentit parlar de política com a dirigents d’un partit. Nosaltres, com que teníem clar que aquell no era moment de llistes elcectorals sinó el del poble al carrer, deixàvem fer.
A les 12h va arribar Laporta i va comunicar que ell estava “moralment reagrupat”. Aplaudiments i crits. Els que sabien què volia dir, sabien què volia dir que no encapçalaria la llista de Ragrupament. És com una “victòria moral”, que no és una victòria. Alguns que es pensaven que eren els capitans de la gesta, parlaven de retirar-se, la gent de base no els va fer cas. Carretero, impassible, féu un senyal i començà la presentació, l’epifania, de la pancarta del Full de Ruta entre l’entusiasme dels assistents. Es reparteixen les instruccions per a la tarda.
Vesprada del dia 10 juliol. Gran Via / Passeig de Gràcia.
A les 16h uns passàvem pel dipòsit de València/P. de Gràcia, d’altres anàvem a recollir els que venien de fora de Barcelona. Ja no es podia passar de la gentada. Hi havia nadons als braços o al cotxet, noies que no volien perdre’s un esdeveniment mundial i avis i àvies que actuaven com a protagonistes del dia que havien esperat tota la vida. La gent ja sobreeixia de les voreres tapant qualsevol rastre d’una capçalera de manifestació. Era l’expressió d’una diada multitudinària, milionària, nacional i popular, no de propaganda d’una sigla electoral.
A les 17h Reagrupanent i Sobirania i República amb la pancarta. No ens podíem moure de tanta gent que hi havia, fins on arribava la vista. Qui havia convocat? Per què? Al cap de 20 minuts uns delegats d’Òmnium Cultural ens pregunten: “Què fem?”. Carretero, que estava amb les personalitats de Reagrupament amb la pancarta del Full de Ruta desplegada de vorera a vorera del Passeig de Gràcia, pregunta a Baeta amb la mirada, i Baeta da que està amb Jordi Argemí, Enric Rorràs, Imma Albó, Ricard de Varguas, Agustí Barrera i gent de les Terres de l’Ebre: “Què?” i Baeta contesta amb una oscil·lació de cap: “Esperem una mica”.
Deu minuts més tard es retiren uns cotxes oficials. Tres-cents Espartans havíem fet fugir el gauleiter Montilla. Ara sí que era una festa. Avancem. Avancem per la Gran Via fins al Passeig de Sant Joan. Banderes de la República Catalana i paperets. Alegria i preocupació per la feinada que ens cau a sobre. L’Estat espanyol posarà en joc tots els recursos, democràtics i antidemocràtics perquè l’Estat Català no tregui el cap.
A les 9 h, un contacte entre els responsables dels equips per tenir una impressió de la manifestació: Victòria.
A mitja nit ens van dir que la pancarta del Full de Ruta PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ s’havia vist i comentat fins i tot en les televisions japoneses.
A partir del 10 de juliol manifestacions, conspiracions, campanya electoral… tot és rutina, hem pujat un esglaó del Procés. CDC i ERC van constatar que havien perdut el control del poble independentista, que havien de rectificar la seva línia política, el PSOE havia perdut la ciutat de Barcelona i unes quantes més, a Reagrupament li va sortir un imitador-competidor una mica més hàbil que s’emportà el tòtem-Laporta a Solidaritat.
A les eleccions de novembre la candidatura independentista de Solidaritat va treure quatre diputats, per primera vegada sota el post-franquisme, i declarà que quan hi hi hagués majoria de diputats de forces sobiranistes, es declararia constituent el Parlament i proclamaria l’Estat Català. Es pressenten crits de festa i de gesta, al carrer i al Parlament.
El desembre Baeta va parlar amb Carme Forcadell, que des de l’Onze de Setembre d’Arenys de Munt (2999)primer pensava i després preparava la Assemblea Nacional Catalana. Van coincidir que una entitat del moviment independentista no ha de ser una plataforma per al manteniment sentimental i apolític dels partits catalanistes-autonomistes, com l’Assemblea de Catalunya, dels 70, un un òrgan instrumental del PSUC, ni com La Crida a la Solidaritat dels 80, un òrgan de contenció apolítica de l’independentisme a través de l’estimulació controlada, ni com la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), espai d’esbarjo per als “catalanistes molt catalanistes”. Calia una organització transitòria per a realitzar el Full de Ruta, de funcionament autònom i democràtic, expressió dels seus participants, autofinançada, que cobrís tot el territori i els sectors… Hi havia una mica de confusió entre societat civil i política, però els cinc anys passats donaven un mínim d’experiència.
Una consulta sobre el 10-J, el resultat de les eleccions autonòmiques i la informació sobre la preparació de l’Assemblea Nacional Catalana van portar a una reunió de contactes intercomarcal que va establir que Sobirania i República havia estat necessària però que en la nova etapa que venia ja no era adequada com a punt de coordinació d’informació i aportació d’iniciatives. Es va tancar com a agència operativa deixant un Observatori del Procés el 31 de desembre, nit de Sant Silvestre.
En aquests deu anys 20002-2010 els col·lectius dels quals Baeta ha estat membre insubstituïble, el sobiranisme ha passat de ser gairebé res a atenir la majoria social d’opinió. Tots els conceptes que vam proposar sobre el Full de Ruta ara són al pensament de la gent. Moltes persones han articipat, d’alguna manera, en aquesta batalla. Felicitem-nos-en i desitgem-nos encert en les opcions que prendrem en el Procés.
[artículo de Víctor Baeta publicado en el Levante-EMV el 25.03.2015 ]
És del tot obvi i visible que a l’Estat espanyol, al govern de Rajoy, no li interessa ni el Museu de Belles arts Sant Pío V de València ni la cultura, ni l’educació. Ho han demostrat bé amb la seua indiferència i amb la seua total falta d’interès a l’hora d’atendre les nombroses queixes, denúncies i iniciatives que alguns col·lectius i persones hem presentat en aquests últims anys.
BLOC