Enric Hernández és la claveguera

per Joan Puig i Cordon | 01/09/2017
El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Acabava d’arribar, [jo] era un dels 8 diputats d’ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l’11-M i de la tramitació de l’Estatut. L’Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l’Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l’atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.
La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d’un dels homes amb més poder d’aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l’Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.
Hernández va intentar, d’acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d’acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l’Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.
No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l’home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se’l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l’Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.
Si l’editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d’euros, però l’Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l’Estat espanyol contra el procés.
Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l’ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l’1 d’octubre.
Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l’èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d’aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l’Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d’accions. No és d’estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes ‘progres’ de La Sexta sortissin en la seva defensa.
Enric Hernàndez ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l’any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l’Enric. La claveguera.

L’enemic sibil·lí
1.- Introducció 
En aquest petit article pretenc mostrar al lector una de tantes estratagemes que’l règim del Rei Borbó, enemic del País Valencià, utilitza per menejar els fils de la política en el seu propi benefici. La peculiaritat és que es tracta d’una estratègia molt sibil·lina que fins a la data pocs han denunciat.
2.- La qüestionable representativitat de les Corts españoles 
Quan una persona necessita un representant per a realitzar una activitat (ja sigue aquesta davant l’Administració, davant els tribunals de justícia, o en qualsevol altre àmbit), el més habitual és que l’esculle d’entre les persones que més confia i que puguen entendre suficientment l’assumpte a tractar, ja que el que face aquest representant ho farà en nom del representat. La figura jurídica de la representació sempre implica que el representant ha de cenyir-se a actuar en nom i defensa dels interessos del representat seguint el mandat d’aquest, i això la llei ho assegura fent que el representant sigue triat directament pel representat sense cap altre tipus de condició.
Això que sembla tan senzill a la vida real, quan ho traslladem a la política (activitat que ens afecta en molt més grau del que de vegades reconeixem), no és així en realitat. A l’Estat espanyol són els partits polítics els que aproven les llistes de candidats a les Corts espanyoles, i ho fan de dalt cap a baix i de forma tancada, això implica:

• Que es la direcció central d’aquests partits la que ultima i aprova les llistes
• Que’l votant no pot modificar amb el seu vot l’ordre d’aquestes llistes electorals

Aquesta elecció de candidats des de les cúpules dels partits, fa que el procés de selecció el controlen unes poques persones, i que, com és lògic, trien no als més indicats per representar als ciutadans de cada província, sinó als que han demostrat una gran fidelitat a eixa cúpula dirigent que’ls escolleix.

Veiem així, que mitjançant aquest mecanisme d’elecció de candidats a Corts espanyoles, estructurat de dalt cap a baix, i de forma tancada, perverteix la figura de la representació jurídica, és a dir, els que diuen ser els nostres representants, en realitat només són representants dels que’ls han escollit, moltes vegades sense saber dels problemes de la ciutadania a qui diuen representar. En tot cas, davant del dubte, l’interès que NO es tindrà en compte és el del ciutadà, mai el de la cúpula del partit polític que’ls tria.

Per si de cas, a més, els partits polítics del règim han establert com a “normal” la disciplina de vot, de manera que cada diputat o senador, amb independència del que li dicte la seua consciència, té l’obligació de votar sempre el que li indica la direcció del seu partit, sent sancionable una conducta diferent, a més de l’amenaça de no ser inclòs en les futures llistes electorals. D’aquí podem treure dues conclusions:

PRIMERA: Que’l sistema està corromput, ja que la majoria de diputats i senadors espanyols no treballen per als territoris que diuen representar, sinó que més aviat són una colla de pilotes i servils executius de la voluntat de les seves cúpules dirigents.

SEGONA: Aquesta ineficiència de les Corts espanyoles, que no serveixen al propòsit que tenen encomanat, no és un error. El servilisme a les seues cúpules dirigents dels que diuen ser els nostres representants, fa que, segons com siga la direcció de cada partit, hi hage territoris que tinguen una hegemonia sobre altres. Així, en general el PP té una visió d’Espanya molt castellana, i el PSOE més andalusa-castellana. Novament, el règim del Rei Borbó, aliat d’aquesta visió imperialista expansiva de Castella, al costat del seu nou soci andalús, no ha dubtat a redissenyar-se per seguir dominant al País Valencià.

3.- Conclusió
En la majoria d’Estats democratics, com ara el Regne Unit o els EUA, els seus representants són escollits directamente en els seus districtes electorals, sense imposició des de dalt, i no estan sotmesos a la disciplina de vot. No només això, en aquests Estats hi han contrapesos mitjançant una autèntica divisió de poders. Això explica el perquè han hagut alguns diputats conservadors i laboristes que donaven suport al brexit i altres que no al Regne Unit, o perquè molts dels decrets del Donald Trump han estat rebutjats per alguns senadors republicans dels EEUU. Però això no passa ni passarà aquí. Aquí tot està sota control del règim, no dels ciutadans.
El cost pel ineficient i corrupte funcionament de les Corts espanyoles només és una part del preu a pagar pels enemics del País Valencià. El global del preu és que l’Estat espanyol mai podrà ser una autèntica democràcia, i sols pot aspirar a ser una imitació d’aquesta, ja que’n un altre cas el règim perdria el control i la trama de dominació quedaria al descobert.
El País Valencià no ha de fiar-se del règim creat pel Rei Borbó, ni dels partits polítics que li van jurar fidelitat. És necessari i urgent que els valencians votem a partits polítics d’estricta obediència valenciana i principis republicans. La solució política del País Valencià passa necessàriament per independitzarse d’aquest Estat espanyol opressor que ens explota econòmicament i ens asfixia culturalment. No podem tenir com a conciutadans a Castella, perquè sempre ha tingut l’ànim de dominar-nos, de no deixar-nos ser el que som.

Elisenda Cremades – Borriana (la Plana Baixa)