Arxiu de la categoria: Politica

Convocada la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR) per al 20-G

Nota de premsa | 11 gener 2018 | CRIDA PER A TORNAR A COORDINAR EL MOVIMENT REPUBLICÀ VALENCIÀ
Quinze persones vinculades al moviment republicà valencià, de distintes sensibilitats polítiques i de distintes comarques valencianes, han fet una crida a títol personal (en arxius adjunts en valencià i en castellà) a les organitzacions i col·lectius republicans valencians, així com als activistes del moviment republicà al País Valencià, per a tornar a posar de nou en marxa la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR) que entre l’any 2006 (coincidint amb el 75 aniversari de la II República) i el 2010, va organitzar sis manifestacions ‘Per la República’ (València, maig 2006; Alacant, abril 2007; València, abril 2008; Castelló de la Plana, maig 2009; Oriola, maig 2010); tres trens republicans (de Castelló a Alacant, abril 2007; d’Oriola a Castelló, abril 2009; de Castelló a Oriola, maig del 2010) i la Primera Convenció per la República al País Valencià el 4 de març del 2007 al Complex Municipal de la Petxina a València, amb trenta-nou entitats republicanes valencianes que varen aprovar un Manifest i una Declaració, on es reconeixien al si del moviment republicà valencià les dos propostes republicanes existents al si de la Coordinadora: l’estatal i la valenciana.
La primera reunió per a tornar a posar en marxa la CPVR, ha estat convocada  per al dissabte 20 de gener del 2018, a les 11:00; a la Biblioteca de la Societat Coral Micalet, carrer Guillem de Castro, 73, València.
Els convocants en la seua crida han manifestat:
“Ara a finals del 2017, l’espuri règim monàrquic del 78 ha entrat en una profunda crisi pel trencament del consens per part dels sectors catalans que amb altres varen pactar la Constitució de 1978 i que molts a partir d’ara i pels esdeveniments que estan succeint a Catalunya, ja l’estan denunciant obertament.  Pensem que els republicans valencians hem de tornar a coordinar-nos, ara ja no per celebrar un aniversari, sinó per encetar un moviment polític –un procés constituent– per guanyar els parlaments, tan el valencià com l’estatal, per a la República.”
César Lledó, darrer Coordinador de la CPVR (2006-2010)
+INFO:     info@coordinadorarepublicana.org    Tel. 650 537 213

‘Quasimodo i Esmeralda’ article de Joaquim Auladell

Joaquim Auladell en aquest article analitza la relació entre ERC i la Colau, precedit d’un llarg pròleg on també analitza els esdeveniments passats a Catalunya en els darrers anys.
——–

Quasimodo i Esmeralda

ERC, des de la seva reaparició l’any 1970, ha estat un partit complementari, amb la franquícia (compartida amb Pujol) del catalanisme administratiu (“el catalanisme polític”) de Prat de la Riba i Cambó, de Pujol i Roca i la fama de bons nois per a qualsevol pegat. A una altra banda, l’imperialisme espanyol, amb el PSOE-PSC i el PSUC amb els seus successors, ballant segons el repartiment de càrrecs del bipartidisme borbònic, i, en una altra banda, els hereus directes del franquisme-falangisme, el PP.

El sistema de partits, els anys 80 i 90, s’articulava amb el joc de la parella estrella (PSOEPP) i poca cosa més. CDC, com a complementari indispensable, sempre disposat a ajudar el partit espanyol guanyador. Encara que tenia majoria absoluta i podia intentar una via pròpia. I, encara, complementari del complementari, prescindible, ERC.

ERC va passar de gravitar sobre CDC, amb Barrera i Colom, a gravitar sobre el PSOE, amb Carod i Puigcercós, l’any 1995.

El 2004 es va formar el Tripartit PSOE-ERC-Iniciativa. No va funcionar, el PSOE maltractava ERC. Els dirigents d’ERC ho van tolerar. Els electors, no.

Els seus electors, com uns nous Segadors, es van organitzar mínimament, es van dotar del Full de Ruta i el 2010 va triomfar: van defenestrar el virrei i van obligar ERC i CDC a declarar-se independentistes.

Però l’adversari mai no dorm: prepara la renovació del sistema esquerra-dreta imperial, una mica atrotinat i mig renovat: Ciudadanos vol substituir el PP i Podemos vol substituir el PSOE. Però no funciona exactament: el PSOE que deia que era l’esquerra se sotmet explícitament al franquisme; Podemos (i el lot Colau que funciona com el seu complementari ideològic-estratègic) fa veure que vol una “tercera via”, la Barbi Ambustera delira i va fent via.

A la resta del camp sobiranista hi ha el PDeCat, “centre-dreta” o una cosa així, substituït provisionalment per la candidatura Junts per Catalunya o “la llista del President Puigdemont”, amb quatre polítics professionals de Puigdemont-Mas al capdavant i la resta persones no professionals de la política de reconeguda vàlua. Haig de confessar que m’agrada la idea dels càrrecs polítics no professionals, que no siguin de carrera (com ho eren el cursum honorum de l’Imperi romà, o la Nomenklatura soviètica o la jerarquia vaticana). També m’està bé la transversalitat ben entesa, no com un dirigent de Solidaritat que incloïa només “liberals i socialdemòcrates”. S’ha d’incloure també “anticapitalistes”. Això ho veig possible amb Puigdemont, no amb Mas. Això d’un “moviment sobiranista amb un partit a dintre” s’ha d’aclarir, com més “demòcrata” sigui menys “liderista” serà. I s’aclarirà pel tipus de lideratge que triïn: o negociació de governs (Mas) o d’Estat (Puigdemont).

Fa deu anys vaig assistir amb el meu amic Baeta a una concentració a Girona que es dedicava a cremar fotocòpies de la corona del Rei d’Espanya. “Això està molt bé, -els diguérem- però què proposeu: la bandera de la República Socialista dels Països Catalans, la de Macià, la tricolor, la del Tibet, l’àcrata de l’Arc de Sant Martí?”. “Simplement cremem fotos del Rei perquè les eleccions són una trampa de la burgesia.” ens digueren. Llavors encara no eren republicans.

Després van anar a les eleccions. Hi ha hagut gent de la CUP que ha col·laborat amb l’ANC i gent que no. Des de l’estiu passat animen els CDR (primer Comitès de Defensa del Referèndum, després de la República). Característiques: rapidesa de reacció, petites actuacions molt precises fetes amb recursos de l’entorn sense ajuda exterior, confiança en els elements coneguts (confiança que ja no es dóna amb militants jeràrquics) i oberta a qui volgués lluitar per la República, segons les seves disponibilitats. És com la plataforma Sobirania i República (però allà era unitat d’acció amb exclusió de la discussió ideològica, i aquí d’ideologia tothom en té, molt discutida però reservada; d’estratègia també en tenien: la de Sobirania i República sollevar un moviment independentista majoritari amb la consigna “Per un parlament sobirà que proclami l’Estat Català”; l’ANC té la consigna de no afluixar fins assolir la independència; els CDR també en tenen, però no saben si són cinc setmanes, cinc mesos o cinc anys, ara com ara no se sap, però a mesura que es continuí avançant s’han de marcar les següents fites, com diu el Full de Ruta.

Els CDR són joves activistes errants (“dagues voladores”, Blades Runner, de vint anys) i pares i mares (“mapes”) de nens d’escola, ben arrelats al seu barri o poble (de trenta i quaranta anys).

L’ANC és el moviment independentista real i oficial. Són gent dels anys 80 que havia abandonat l’independentisme perquè no hi veia una estratègia i que ara hi trobaven possibilitats d’actuació, desenganyats de CDC, d’ERC, del PSOE “catalanista” i d’Iniciativa, que va experimentar l’estafa de l’Estatut, amb gent de dues o tres generacions, amb pre-jubilats i jubilats. Gent amb un punt de vista nacional (o en podem dir “amb sentit d’Estat”?) que no es tanquen en la defensa del seu racó sinó que tenen en compte tot el territori i tots els sectors (barris i pobles abandonats). Influir i no protagonitzar és una funció difícil perquè és canviant.

L’Assemblea de Catalunya, plataforma d’agitació del PSUC, va desaparèixer sense pena ni glòria, la Crida a la Solidaritat, agència de CDC per mantenir el xup-xup sense vessar-se es va acabar quan va convenir. L’ANC, que “només s’ha de dissoldre quan siguem independents”, podrà continuar sent el moviment independentista “unitari”, amb liberals, socialdemòcrates i anticapitalistes? Això de de “liberals, socialdemòcrates i anticapitalistes” és l’etiqueta que cadascú es posa, pot estar equivocada “objectivament”, però és la que un es posa quan actua socialment.

Junts per Catalunya és una candidatura independentista “transversal” amb un partit de “centre-dreta” a dintre. Si només cobreix una part de l’espectre no pot ser “universal”, és només “semi-universal”. Per cobrir mínimament el panorama de les idees, els individus i l’acció social cal comptar amb el liberalisme, la socialdemocràcia i l’anticapitalisme, no només amb el “liberalisme” i la “socialdemocràcia” (eufemismes del capitalisme). Per mi el socialisme (“l’anticapitalisme”) és l’únic pensament racional, poc desenvolupat en la pràctica, trufat d’idees incongruents (“Què és el socialisme? El que fan els partits socialistes?”), defensat acèrrimament per persones com jo, que saben que ha de començar probablement en diversos punts del món, entre aquests la nostra pàtria, encara que els nostres compatriotes no hi pensen.

Hem de pensar en una sortida de mínims, la supervivència, en perill en dues ocasions, 1714 i 1939, i ara (“¡Hay que españolizar a los niños catalanes!” vocifera un ministre del Reino) i la solució plena, normal per al nostre país, la independència, que la veiem més clara com ens hi acostem. Estem en un temps tempestuós (cinc mesos, cinc anys…), tant podem sortir cap al port del Full de Ruta com perdre’ns en l’oceà.

Exemples: “Catalunya, nou Estat d’Europa” deia una pancarta del 2010, que expressava la confiança en “Europa” (i l’esperança que ens fes la feina). “Europa, un club d’Estats” diu Puigdemont, en el 2017. Europa és un racó de civilització i benestar, però els Estats europeus tenen grans mancances en drets humans i democràcia. “Res sense la UE!” deia Mas, “Res amb la UE!”, deia la CUP. Cretinisme europeista i cretinisme antieuropeista. Quan estarem a tocar, el poble català decidirà què fa.

O ara o mai!” deia un grup molt abnegat, que s’animava amb aquest crit. No, “Segons el vent, les veles”, és la consigna del Full de Ruta.

Hi ha força confusió, hi ha intents d’hibridatge entre Gramsci, Trotski i un anarquisme anònim.

En una pel·lícula, Total Recall, un imperi vol escanyar, literalment, un planeta. Li treu l’aire. Es veu com s’asfixien. Com aquí: preus exorbitants, mentides als mitjans, treure aire a TV3, prepara una Causa General…

Hem de tenir ben clara la qüestió de l’hegemonia, la geoestratègia, els amics i els enemics, el territori concret i els grups socials concret.

I cal filar prim. La situació és diferent d’ara i l’any 1980. Si volies fer una pintada d’independència, encara no l’havies acabada que ja t’havien caigut a sobre entre sis mesos i dos anys. Ara els carrers, les places i i els balcons van plens de banderes de la República Catalana. L’enemic no ha canviat, el poble sí, s’ha tornat experimentat, decidit i tenaç. I el món de l’estranger: Catalunya era un afer intern d’Espanya, i Espanya acabava d’estrenar la democràcia borbònica i es preparava per perfilar-la amb el cop d’Estat del 23-F. Ara no és que els Estat de la UE estimin Catalunya ni la democràcia, però cuiden una mica l’estètica (apallissar gent davant la TV!) i Catalunya treu una mica el cap. Les eleccions de desembre no les va marcar l’agenda espanyola i la formació del govern (autonòmic, constituent?) tampoc. El Procés continua.

Tot això potser ja ho sabíeu. El que ara us diré potser no ho sabíeu. Jo pensava que ERC havia assumit l‘independentisme i volia lluitar per Barcelona Vella i la Barceloneta. Vaig sol·licitar el reingrés a ERC. Pensava que ERC era considerada “molt catalanista” però que en municipalisme no tenia gran cosa a dir. Això es veu en com van els vots. Hi ha llocs on es té l’alcaldia i llocs on no es té ni un trist regidor. Però jo volia treballar (políticament, no laboralment) a Barcelona.

Demanava pel model de barris i de ciutat i em contestaven unes coses que se les acabaven d’empescar. Sobre “ciutat i zones metropolitanes” divergíem completament. L’alcalde Trias almenys podia tenir limitacions però tenia un pensament potent i coherent.

Vaig arribar a entendre que hi havia dues línies, la de l’equip de Portabella i la de l’equip d’Alfred Bosch (en construcció) i que les dues eren iguals, volien el mateix, entrar —o mantenirs’hi— a l’Ajuntament, tenir feina a l’Ajuntament.

Quan es va veure que Portabella havia de saltar va emprendre’s l’operació de salvació del seu personal. Eren buròcrates honestos, que només volien treballar a l’Ajuntament, que no es ficaven en els problemes dels veïns ni dels ciutadans, com ara el Procés, que havien adquirit una pràctica en el treball municipal, als despatxos. L’equip alternatiu eren ex-PSC de Maragall a qui s’havia ofert càrrecs. Les dues faccions van multiplicar les reunions que semblaven clandestines (però si se suposava que era la vida quotidiana en un partit!).

Van venir les eleccions municipals. Resultats migrats, negligibles. Ens passem mig any esperant que la Colau es decideixi i es decideix pel PSOE de Barcelona. “Hem de seduir la Colau”, es diuen baixet els càrrecs municipals d’ERC. “El Procés es fondrà com un polo caigut a terra i ens podrem dedicar al que ens interessa: el treball municipal”.

Les restes de l’equip Portabella intenten resistir en els seus càrrecs però en són apartats per fer lloc per als nous. A mi m’interessava el Procés, no la burocràcia endogàmica municipal. Miro el carrer: tot hotels i botigues de souvenirs de Barcelona, repetitius. L’Ajuntament està més al servei de les grans empreses que dels veïns i les botigues de proximitat. I els honrats buròcrates vinga produir reglaments inaplicats per justificar la seva feina. Els empleats municipals d’ERC van fent la seva feina sense una idea per a Barcelona sobre què fer amb la Rambla i la Via Laietana.

“Hem de seduir la Colau” continuen repetint-se els municipalistes d’ERC. I mentrestant es deixen aconsellar, dirigir, per Colau, que té aspectes i mètodes bons.

Acabem. Jo em pensava que era una qüestió d’ERC-Barcelona, però no, és un problema de tot ERC. En un míting la primavera passada, a Barcelona, els dirigents diuen que cal tornar al Tripartit i deixar passar el Procés. M’horroritzo. Torno al camp municipal de Barcelona. La minúscula màquina municipal d’ERC-Barcelona és coberta per la rosada Colau, que, d’altra banda, ha demostrat legítimament que és demòcrata i no és independentista.

De debò que Quasimodo sedueix Esmeralda?

Joaquim Auladell

31 de desembre de 2017

 

 

Barrera del 5%. Bona i pràctica proposta de Morera per a eliminar-la.

L’Estat espanyol del 78 consenteix al PP i PSOE, saltant-se la seua pròpia Constitució, on la circumscripció electoral és la ‘provincia’, que al País Valencià perquè una formació política puga entrar en el parlament valencià, l’exigeix, li cal el 5% de la totalitat de vots de la Comunitat Valenciana. Es donava la circumstància, abans que el BLOC decidira anar dins d’una coalició de l’esquerra espanyola com és Compromís, que la UPV (Unitat del Poble Valencià) a la província de Castelló treia més vots que EUPV i per no arribar al 5% de tota la CAV, no tenia representació i EUPV, malgrat tenir menys vots en esta demarcació, sí.

El tercer ‘Jefe de Estado’ de l’actual Regim en el seu discurs de Nadal, reitera que fora de los ‘principios fundamentales’ no hi ha cap possibilitat de canvi.

Ni esmena, ni rectificació
José Antich | Barcelona. Diumenge, 24 de desembre de 2017

El discurs del rei Felip VI amb motiu de Nadal ha estat una gerra d’aigua freda per a tots els catalans que esperaven -més aviat, que desitjaven com una mostra de distensió- un gest d’empatia del monarca després dels resultats de les eleccions de fa només 72 hores i la repetida majoria absoluta -70 escons de 135- de les formacions independentistes al Parlament.

Ni que fos un tarannà diferent que permetés començar a tancar les ferides obertes amb el seu discurs del 3 d’octubre passat, que va marcar un punt d’inflexió en les relacions de la monarquia amb Catalunya. No només del món independentista, ni només fonamentalment, sinó d’aquells catalans que des del constitucionalisme van viure amb horror la violència policial d’aquella jornada. No ha passat res d’això. En un discurs de gairebé dotze minuts i 1.431 paraules, i fent servir un llenguatge més suau que el de fa gairebé tres mesos, ha fet servir més el pal que la pastanaga.

Òbviament, no s’ha produït la rectificació que sol·licitava el president en funcions, Carles Puigdemont, des de l’exili a Brussel·les. Segurament, un exemple més que l’Estat no està disposat a donar treva a l’independentisme, ni a llegir els resultats de les eleccions del 21-D com un fracàs de la seva política repressiva. Aquesta frase del discurs de Felip VI ho resumeix tot: “El camí no pot portar de nou a l’enfrontament o a l’exclusió que -com ja sabem- només generen discòrdia, incertesa, desànim i empobriment moral, cívic i -per descomptat- econòmic de tota una societat”.

Si els discursos també són gestos, el quadre de Carles III que presideix el seu despatx i que havia tingut un paper protagonista en el discurs de l’octubre passat no apareix perquè s’ha gravat la intervenció en el saló d’audiències del palau. Però és perfectament visible un bust del monarca que va promoure l’espanyolització dels nens catalans amb una llei de prohibició d’ús de la llengua catalana a tots els nivells de l’ensenyament el 1768, fa ni més ni menys que 250 anys.

És ben clar que les parets mestres del conflicte entre Catalunya i Espanya continuen invariables.