‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’ pots comprar-lo a:
– VALÈNCIA, llibreria PARIS-VALÈNCIA, carrer Pelai, 7.
– CASTELLÓ DE LA PLANA, llibreria BABEL, carrer Guitarrista Tàrrega, 20.
– ALACANT, llibreria PYNCHON&Co, carrer Poeta Quintana, 37.
SUMARI
Qüestió prèvia. (pàg 13)
Crida als lluitadors per la llibertat. (pàg.15)
CAPÍTOL I
Sobre identitats. Fuster va ser massa Fuster. (pàg.17)
CAPÍTOL II
L’espill que ens acull. (pàg. 25)
CAPÍTOL III
La casa que vull. (pàg. 43)
CAPÍTOL IV
Antecedents. La constància d’ENV i el nyap d’Esquerra Valenciana. (pàg. 61)
CAPÍTOL V
Evolució teòrica de les bases independentistes.
Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del
sobiranisme valencià. (pàg. 93)
CAPÍTOL VI
L’aliança d’ENV amb l’ACR Constantí Llombart.
Primer manifest unitari del sobiranisme valencià republicà. (pàg. 107)
CAPÍTOL VII
Nous corrents del republicanisme: llibertat sense dominació.
Lectura de dos documents borbònics: el Decreto de Nueva Planta de 1707 i la Constitución española de 1978. (pàg.111)
CAPÍTOL VIII
El sobiranisme valencià republicà impulsor de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006-2010). Primera manifestació a València “Per la república” el 15 de maig de 2006. (pàg. 125)
CAPÍTOL IX
6 de desembre de 2006, sobiranistes valencians a Madrid. (pàg.145)
CAPÍTOL X
I Convenció per la República al País Valencià, 4 de març de 2007. (pàg. 155)
CAPÍTOL XI
Manifestació a Alacant el 15 d’abril de 2007.
Primer tren republicà de Castelló a Alacant. (pàg. 189)
CAPÍTOL XII
La paella valenciana, mai madrilenya (29 de juny de 2007).
Fundació de República Valenciana – Partit Valencianista Europeu (26 de novembre de 2007). (pàg.213)
CAPÍTOL XIII
Eleccions Generals del 9 de març de 2008. (pàg. 225)
CAPÍTOL XIV
19 d’abril de 2008, tercera manifestació republicana convocada al País Valencià per la CPVR i segona a València. (pàg. 237)
CAPÍTOL XV
El dissabte 25 d’abril de 2009 i el diumenge 25 d’abril de 2010, manifestacions polítiques per la sobirania valenciana. (pàg. 247)
CAPÍTOL XVI
16 de maig de 2009, manifestació a Castelló amb l’arribada del segon tren republicà des d’Oriola. (pàg. 271)
CAPÍTOL XVII
9 d’Octubre de 2009 a Nules (la Plana Baixa). (pàg. 287)
CAPÍTOL XVIII
29 de maig de 2010, manifestació a Oriola amb l’arribada del tercer tren republicà procedent de Castelló. (pàg. 297)
CAPÍTOL XIX
Marxes del darrer diumenge d’octubre. (pàg. 341)
CAPÍTOL XX
Eleccions Corts Valencianes, 22 de maig de 2011. (pàg. 353)
CAPÍTOL XXI
Vicent Gisbert i Miró, in memoriam. (pàg. 365)
CAPÍTOL XXII
Proposta de Constitució de la República Valenciana. (pàg. 371)
CAPÍTOL XXIII
Altres articles i documents. (pàg. 379)
EPÍLEG. (pàg. 445)
Arxiu de la categoria: Llibre
Elisenda Cremades de Borriana ens recomana el llibre ‘Mujeres de ojos grandes’
El que deia Jordi Solé Tura en 1985 sobre el dret d’autodeterminació o el cinisme de l’esquerra marxista. [Amb un comentari del professor Vicent Franch al que contesta Rafael Pla]
A petició d’un lector publiquem la pàg. 155 del llibre ‘Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo autodeterminación'(1985. Alianza Editorial). Creiem que la petició ve donada per allò que hem destacat en color roig, però el posicionament antiindependentista i a/antidemocràtic de Solé Tura, queda explicitat des de la pàgina 152 a la 158, continguts que no tenen desaprofitament sobre el cinisme de l’esquerra marxista en la seua defensa d’aquest dret i en la voluntat d’engany en els períodes on les contradiccions no estan aguditzades.
‘El tinent anglés’
Eduard Mira ens conta la història d’Antoni Cruanyes
En el trànsit dels segles XVII i XVIII, Antoni Cruanyes, un nebot del general Joan Baptista Basset, el conegut heroi de l’austriacisme valencià, marxarà des de la seua Dénia natal en busca de fortuna i del misteri i el sentit de la vida. Després de passar per anys d’aprenentatge a València i Anglaterra, les seues passes darrere del general Basset portaran el jove Cruanyes a ser testimoni i actor de trobades galants, de revoltes successives, de batalles navals, d’intrigues de palau o de viatges sense fi, conformant el relat d’un personatge que, a pesar de la seua amoralitat, esdevé tan entranyable com inoblidable, destinat a tindre vida més enllà de la desfeta d’Almansa.
Novel·la total de guerres i amors, de temps determinants i abolits, de llegendes i escenaris que van des del país dels valencians a mig Europa, i on es combinen sense pausa l’evocació històrica i l’humor, les aventures i el sexe a dos bandes, les arts endevinatòries dels esclaus d’origen africà o les moltes vides del espies, dins d’un conjunt amerat de misteri i d’indagació sobre la pròpia existència. Eduard Mira aconseguix amb la plasmació de la vida d’Antoni Cruanyes, El tinent anglés, alçar un fresc monumental i viu, la gran novel·la valenciana i cosmopolita sobre la guerra de Successió que estava per escriure i que ara veu la llum per a romandre com una fita absoluta en la narrativa valenciana del segle XXI.
EDUARD MIRA (València, 1945), doctor en Geografia i Història i professor durant molts anys en el Departament de Sociologia de la Universitat d’Alacant. Formà part del Col·legi d’Experts en Patrimoni Cultural del Consell d’Europa i és membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ha exercit al llarg de prop de deu anys, com a director de l’Instituto Cervantes a Nàpols i a Brussel·les, i ha sigut comissari de diverses exposicions internacionals centrades, sobretot, en la tardor de l’Edat Mitjana. Ha publicat articles i capítols de llibres sobre arquitectura, geopolítica europea, història i identitat i diversos llibres d’assaig, com De Impura Natione, en col·laboració amb Damià Mollà (premi Joan Fuster 1986, 3i4) i Mediterrànies (premi Ciutat d’Alzira d’assaig 2013, Bromera). En el camp de la ficció, té publicats diversos llibres de narracions i novel·les, com Les tribulacions d’un espia vell (Destino, 2006) i Escacs de mort (premi de narrativa 2010 de la Institució Alfons el Magnànim, Bromera).
La novel·la es pot comprar des del següent enllaç:
https://llibres-de-la-drassana.myshopify.com/products/el-tinent-angles
PHILIPP BAGUS: “MENTRE L’ESTAT TINGUE EL MONOPOLI DELS DINERS, ESTEM CONDEMNATS A PATIR NOVES CRISIS”
Philipp Bagus: “Mentre l’Estat tingue el monopoli dels diners, estem condemnats a patir noves crisis”
L’economista Philipp Bagus explica en una entrevista amb Lliure Mercat com la política monetària perjudica les rendes mitjanes i baixes.
Philipp Bagus, economista i professor de la Universitat Rei Joan Carles, és coautor, al costat d’Andreas Marquart, de l’obra Per què altres es fan cada vegada més rics a la teua costa(Edicions Deusto), amb un gran èxit de vendes a Alemanya. Aquesta obra, amb pròleg de Juan Ramón Rallo, aborda, entre altres qüestions, el contraproduent funcionament del sistema monetari, financer i fiscal, i com aquests errors estructurals acaben beneficiant a les elits. No obstant això, al contrari del que se sol pensar, aquesta perversa operativa res té a veure amb el capitalisme i sí amb l’intervencionisme estatal, la màxima expressió és el monopoli de què gaudeixen els polítics per fabricar diners. El sistema monetari actual és el principal culpable de molts dels problemes econòmics i socials existents, i mentre l’Estat segueixe tenint aquest poder “estarem abocats al col·lapse financer”.
Bagus explica en una entrevista amb Lliure Mercat algunes de les polèmiques qüestions que suscita la seua obra, així com el complex context que viu l’economia europea.
– Al llarg dels últims anys, s’ha culpat als banquers, a la desregulació financera i fins al capitalisme de la crisi … Qui és el veritable culpable?
Els culpables són els que intervenen en el sistema monetari, els que donen suport al socialisme monetari en ple segle XXI. Gràcies al monopoli estatal sobre els diners, als bancs centrals que produeixen nou diners, al privilegi dels bancs comercials de crear diners del no-res i a les garanties implícites i explícites a favor del sistema financer, els bancs poden creen diners i causar una descoordinació entre estalvi i inversió que, en última instància, és el causant de les crisis.
– ¿Estem, doncs, condemnats a patir crisis similars en el futur?
Mentre es mantingue el monopoli de diners públics i el sector financer mitjà públic que existeix des de fa dècades, estem condemnats a patir crisis de forma recurrent. Això és així perquè el sistema de banca amb reserva fraccionària pot expandir els crèdits i atorgar nous diners a inversors sense necessitat que ningú hage estalviat prèviament.
– En el vostre llibre expliqueu que la política monetària beneficia especialment als més rics en detriment dels més pobres … Com funciona aquest procés d’empobriment?
Quan es crea nous diners, sempre es beneficien aquells que són els primers a rebre-ho en perjudici dels últims. Gràcies a aquests diners extra, els primers a aprofitar-se de l’expansió creditícia poden comprar béns i serveis a preus antics més baixos, però, d’acord la circulació d’aquests diners s’estén a la resta de l’economia, els preus pugen …
Com a conseqüència, perden aquells als quals el nou diners encara no ha arribat, però, però, han de pagar preus cada vegada més alts. Així, el que guanyen els primers a poder adquisitiu el perden necessàriament els últims.
Si ets ric tens més possibilitats d’estar entre els primers que reben aquest nou diners perquè pots oferir col·lateral al banc (accions, cases, etc.) per rebre un préstec amb el qual, al seu torn, pots comprar encara més actius, demanar més préstecs, comprar més i així successivament.
Però si ets pobre i no tens actius ni feina, en temps normals no et van a donar fàcilment un préstec de nova creació. D’aquesta manera, el sistema de diners fiat amb reserva fraccionària tendeix sistemàticament a redistribuir dels pobres cap als rics.
– ¿Els banquers centrals són llavors els principals culpables de la desigualtat?
En conjunt, l’actual sistema de bancs centrals incrementen la desigualtat de forma important.
– Què opina de l’actual context de baixos i fins i tot negatius tipus d’interès?
Els tipus d’interès negatius roben als estalviadors per beneficiar els agents sobreendeutats, especialment als governs. És una mesura del BCE per donar suport als governs del sud d’Europa, que es neguen a retallar les despeses i a fer reformes.
– Creu que aquesta política està creant una nova bombolla?
Gràcies a aquests tipus d’interès negatius, és molt probable que s’estiguin alimentant noves bombolles, ja que, entre altres efectes, s’incentiva a la gent a invertir en actius de més risc. La bombolla més clara avui és el deute públic. Sense la intervenció massiva i cada vegada més extensa dels bancs centrals, aquesta bombolla hauria punxat fa temps.
– Ens acabaran cobrant pels dipòsits?
Es podria cobrar una quantitat molt petita. Si es cobra més, la gent acabaria traient els diners dels bancs per guardar-pel seu compte, almenys una part, la qual cosa posaria en reg sistema de reserva fraccionària.
Per evitar això, ara intenten abolir els diners en efectiu. Sense metàl·lic, la gent no pot treure els seus diners dels bancs i els tipus d’interès podrien ser encara més negatius. Ja han començat el seu pla per abolir el cash.
– És la deflació una amenaça per a l’economia, tal com ens diuen els banquers centrals?
És l’excusa per justificar la inflació. El principal efecte de la deflació de preus és una redistribució: és un problema per a aquells que perden, però, òbviament, és bo per als que guanyen. Però no és un problema general per a l’economia.
En una deflació de preus, guanyen els creditors i perden els deutors. Fins i tot poden trencar els deutors, el que significa que els creditors reben els seus actius. No afecta la capacitat productiva en general de l’economia, tan sols la redistribueix.
A part d’això, una deflació de preus causat per un creixement econòmic és el més sa i natural imaginable. Però clar, els agents sobreendeutats tenen un interès en pintar la deflació de preus com una amenaça, no només per a ells sinó per a l’economia en general.
Els governs, empreses i bancs sobreendeutats temen la deflació de preus i fan campanya contra ella. Per evitar-la, recomanen la inflació, un augment de la massa monetària … I, curiosament, solen ser ells els que reben primer aquest nou diners produït per combatre la deflació.
– Com acabarà l’inèdit experiment monetari al qual assistim?
Hi ha diverses opcions que analitzem en detall en el llibre. El problema principal és que els governs estan tan sobreendeutats i el sistema financer és tan inestable que els bancs centrals no poden abandonar la seva política ultraexpansiva sense posar en perill la solvència dels estats i del sistema financer en el seu conjunt.
Perquè el sistema monetari recuperi l’estabilitat caldria reduir l’elevat endeutament existent i, un cop reduïdes els deutes, els bancs centrals podrien pujar els tipus d’interès per sortir de la dinàmica inflacionista en la qual estan atrapats ara mateix.
– ¿I com reduir el deute?
Hi ha diverses opcions: un creixement real impulsat per una baixada d’impostos i una intensa desregulació; la hiperinflació; l’aplicació d’impostos especials sobre el patrimoni; la repressió financera; un bail-in [rescat privat mitjançant la conversió de deute en accions]; o una reforma monetària completa. De moment, tan sols ho estan intentant mitjançant la repressió financera, amb tipus d’interès negatius.
– Quina seria la millor solució?
Acabar amb els diners de l’Estat monopolístic i introduir uns diners lliure, uns diners privat amb un sistema financer sense privilegis legals.
El procés evolutiu i competitiu del mercat propiciaria el sorgiment d’uns diners sa i estable. L’or, per exemple, podria ser uns diners sa i estable. El seu principal avantatge és que no és manipulable pels governs.
El sistema financer seria molt més estable suprimint els seus actuals privilegis legals, sense banc central, sense suport estatal i sense la seva capacitat de apropiar dels dipòsits dels seus clients per estendre el crèdit de manera artificial mitjançant el sistema de reserva fraccionària.
– ¿Però és possible una banca sòlida i estable sense banc central?
En un sistema de banca amb reserva 100%, és a dir, que no s’apropia dels dipòsits dels seus clients, no cal cap banc central perquè els bancs sempre tindran capacitat per tornar els dipòsits dels seus clients. Seria, per tant, sòlid.
Però és que, a més, també seria molt saludable perquè s’eliminarien els cicles econòmics, i això fomentaria l’estalvi i posaria fre al sobreendeutament d’avui gràcies a les seves tendències deflacionistes.
Quan els preus mostren una tendència a la baixa a llarg termini, que és el que succeiria en un sistema així, és menys interessant endeutar-se i més estalviar, a part d’incentivar altres efectes culturals molt positius que analitzem en detall en el llibre.