Publiquem aquest article publicat en La Veu el 8 de setembre del 2014, i que en aquests moments per raons desconegudes no es pot accedir al seu contingut.
Sobre la contradicció principal, ací i ara
L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana, actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.
Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.
L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic, o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.
Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español, se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.
Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.
Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians, la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.
Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.
Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
– aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.
– refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Valènci 8 setembre 2014
Per la seua vigència reproduïm la intervenció de Víctor Baeta en nom de la coalició, llavors, d’ENV-RV/PVE, en l’homenatge que se li va retre a Vicent Marco Miranda el diumenge 21 de desembre del 2014, al cementeri de València. Quan el PPCV encara presidia la Generalitat i les, anomenades, esquerres valencianes feien d’oposició.
La República Valenciana els agermana: Sòria (EV), Moyà (PCPV), Pilar Navarro (ERPV), Baeta (RV), Cerdà (ERPV), Velasco (ENV) i asseguts Algarra (RV), Ròdenes (ERPV) i darrere seu Toni Gisbert (ACPV) i entre ell i Velasco, dos companys d’Alboraia d’ERPV.
Intervenció de Víctor Baeta en nom de la coalició ENV-RV/PVE
Vicent Marco Miranda va morir el mateix any que jo vaig néixer. En 1946. Han passat 68 anys.
Quan en 1934, ara fa 80 anys, Vicent Marco Miranda es va despenjar del lerrouxisme en que havia esdevingut el seu partit, el PURA, i va fundar Esquerra Valenciana, el grau d’autogovern que desitjava per al País Valencià era (com ha dit abans Pilar Navarro) el d’un Estatut d’Autonomia. Però el Govern de la República espanyola, amb capitalitat a València, (com també ha dit abans Pilar Navarro) ho va impedir. Aquesta aspiració del valencianisme polític, assolir un Estatut d’Autonomia, es va fer realitat l’u de juliol de 1982, dins de la Constitució de 1978, amb una LOE (Llei Orgànica Espanyola) que va signar el Rei elegit per Franco.
Tenim un Estatut espanyol des de fa 32 anys. I alguns valencians, no sabem quants, constatem que aquesta Llei Orgànica que precisa sempre de l’aprovació del parlament de Madrid, no ens evita l’espoli a que som sotmesos els valencians per part de l’Estat espanyol i no ens possibilita una societat de benestar. Constatem que l’espoli, les lleis i les institucions espanyoles ens duen als valencians a la misèria.
Per superar aquesta situació els partits valencians d’esquerra centren la seua acció política en desplaçar de les institucions autonòmiques els partits valencians de dreta. Per a ells la contradicció principal és la que enfronta a la dreta valenciana i a l’esquerra valenciana, en el marc autonòmic i dins del Regne d’Espanya. Ens diuen que al desplaçar de les institucions autonòmiques la dreta valenciana per posar-se ells, l’esquerra valenciana, els problemes quedaran resolts.
Però per a nosaltres, sobiranistes valencians republicans d’ENV-RV/PVE, la institució autonòmica és una broma macabra. Els partits institucionals ens volen fer creure que l’Autonomia té una veritable capacitat de transformació social. Ens volen fer creure que aquesta institució disposa de veritable poder polític i recursos econòmics per solucionar els problemes dels valencians i que la mala gestió de la dreta valenciana, ens diu l’esquerra valenciana, és l’origen dels mals.
Aquesta contradicció ful entre valencians, en el si d’una institució de joguina més pròpia de la senyoreta Pepis, amaga la que nosaltres considerem contradicció principal, aquella que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos parasitaris de l’Estat espanyol.
Ara, en el 2014, aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat valencià que faça possible l’economia que sempre ens ha caracteritzat als valencians com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que des de sempre ens han importat des de l’Estat espanyol, amb les seues lleis i els seus agents.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb aquesta bandera [Baeta en eixe moment ha onejat la bandera que duia] de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva. Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte per guanyar en competitivitat, però no baixant els salaris, sinó en millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa, per eixir del pou on estem els valencians. Ens cal una proposta política valenciana que, sense ambigüitats ni eufemismes es presente electoralment per a donar a conèixer als valencians el camí per a arribar al nostre Estat valencià de benestar. Cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, poder assolir el nostre Estat valencià. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
– aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos dels valencians.
– refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
Imagine que Vicent Marco Miranda estaria hui al nostre costat defensant aquesta proposta sobiranista valenciana republicana que, pensem, tots els partits presents ací compartim.
Cementeri de València, davant la tomba de Vicent Marco Miranda, 21 desembre del 2014.
Josep Algarra en el Memorial Walter Benjamin a Port Bou. 27 setembre 2007.
Walter Benjamin i l’eix València-Portbou
Ens interessen les coses que ens afecten. Vaig intuir que Walter Benjamin m’incumbia quan vaig llegir que s’havia suïcidat un 27 de setembre a Portbou. Aquesta data, el dia i el mes, perquè l’any –el 1940– en principi no m’importava, va ser l’estreta porta per on em va entrar el pensador alemany en el meu cercle d’interessos vitals. En setembre del 2006, com vinc fent des de fa anys, sempre d’esquena al futur, era el passat el que m’interessava commemorar. No volia que el temps d’avui se buidés del temps passat en benefici, una vegada més, dels vencedors de sempre. Calia recordar, calia fer present per a les generacions actuals, que un 27 de setembre de 1975 havien estat afusellats pel règim franquista cinc joves de 21, 22, 24, 27 i 33 anys respectivament i que els vencedors de sempre, amb la complicitat de la socialdemocràcia còmodament instal·lada en la sala del bordell, a l’espera de les “condicions objectives”, havien aconseguit que, al llarg dels anys, els seus noms i aquell crim, esdevingueren ignorats. Els cinc joves, morts per la llibertat de tots, des del passat m’emetien la força messiànica necessària per contribuir a redimir-los, volia ajudar amb la meua humil aportació a redimir el passat de tots els vençuts. I Walter Benjamin, també des del passat i vençut, venia en la nostra ajuda i es sumava la tasca redemptora.
El primer llibre que em va acostar a la seua vida i obra va ser el de Michael Löwy‘Walter Benjamin, aviso de incendio’ editat pel Fondo de Cultura Econòmica. Va ser tot un descobriment de constatacions de llocs compartits per l’experiència de la història viscuda. Amb el meu amic barceloní Joaquim Auladell, company de ‘Txiqui’ en els seus darrers moments a la Model de Barcelona, varem desbudellar, desprès de llargues converses per telèfon – quina gran contribució al debat filosòfic la tarifa plana de Telefònica! – el llibre de Löwy i varem redactar ensems l’article “27 de setembre de 1975: La mirada de l’Àngelus Novus”. Amb valentia Pedro Muelas, director d’EL MERCANTIL VALENCIANO, el va publicar el mateix 27 de setembre del 2006 i per contra, EL PUNT de Girona el va rebutjar: “…no el considerem del nostre interès”, va ser la resposta rebuda pel correu electrònic.
Enguany, en acostar-se setembre, volia tornar a recuperar el passat i fer d’ell un “temps-ara” [Jetztzeit]
“La història és objecte d’una construcció en un marc que no està constituït pel temps homogeni i buit, sinó per un temps ple, “temps-ara”. Així l’antiga Roma va ser per a Robespierre un passat carregat de “temps-ara” que ell feia saltar del continuum de la història (…) El mateix salt sota el cel buidat de la història és el salt dialèctic, que així és com Marx va entendre la revolució”. Tesi XIV Sobre la filosofia de la Història’ de W.B.
Eren Encarna Canet i Toni Infante els que ara aportaven el combustible amb el seu article: “43 morts i mortes i continua la impunitat”, publicat en ANNA notícies el 3 de setembre, i que ens recordava els morts del metro. Un eix Portbou–València acabava de nàixer. La ciutat de València es sumava a la mirada de l’Àngelus Novus. De nou la ‘classe dominant’, els vencedors de sempre, s’afanaven per soterrar el passat, per fer de la història un “temps homogeni i buit” que els valgués per mantenir el seu domini. Amb la mateixa dedicació que tenen per amagar les foses del Cementeri de València on jauen els republicans assassinats, ara s’esmeraven per fer oblidar els morts de l’estació de Jesús. Calia aturar el temps. Calia fer retornar els morts. Ells vindrien demanant als vius les seues/nostres, reivindicacions, reclamant una conjuntura revolucionària en la lluita en favor del passat oprimit.
D’aquesta manera tinguérem, Auladell, Algarra i jo, la idea de juntar València a Walter Benjamin. Traduiríem al català occidental les Tesis sobre filosofia de la Història i dedicaríem el llibre a: els quaranta-tres valencians, víctimes del progrés, morts el 3 de juliol de 2006, sobre les 13:03, pel descarrilament de les unitats 3736 i 3714 de la sèrie UTA 3700 de la Línia 1 del Metro dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, prop de l’estació de Jesús a la ciutat de València.
Pensat i fet. Vam requerir l’ajuda de l’amic i company de lluita Josep Algarra, a qui un amor de joventut va portar a conèixer la llengua de Goethe. Entre els tres traduirem al valencià, el nostre català, les Tesis de la filosofia de la Història de W.B. El resultat el tenim ja en la impremta de Russafa dels germans Àlex i Ruben FernàdezArizmendi. L’edició ha anat càrrec d’edicions l’Ateneu de Benimaclet per encàrrec de l’ACR Constantí Llombart, encetant amb aquest llibre la Col·lecció Quaderns Republicans de Teoria i Acció.
El 27 de setembre passat duguérem una prova d’impremta a Portbou. Des de València va eixir [27 setembre 2007] la delegació de l’ACRConstantí Llombart, a Barcelona es va incorporar la delegació de l’associació Mar Vella de dues ciutats i a Figueres, s’incorporà l’editor Costa-Pau.
Anàvem a la ciutat d’una frontera inventada per espanyols i francesos, en l’únic tren amb capacitat per fer el canvi a l’ample europeu que sembla sorgit del túnel del temps; a l’igual que la policia dels vencedors de sempre que demanaven – en el seu ‘estat d’excepció permanent ─ la documentació als viatgers. En l’estació internacional ens esperaven Santi Vancells (quanta coincidència amb ell i com va vibrar amb la lectura de l’article rebutjat per EL PUNT), coordinador de la Fundació Walter Benjamin i que l’actual Generalitat catalana té bandejada; també ens rebia el vital pintor benjaminià gironí Lluís Bosch.
El recorregut de la ciutat ─ de la qual Hanna Arendt va dir, des del cementiri on va anar a visitar la tomba de Benjamin, que era un dels llocs més bonics que havia vist ─ va cobrir les expectatives. Tal vegada l’Hanna ho va dir des del mateix lloc on Dani Karaban va alçar el seu Memorial “Passatges” en memòria de Walter Benjamin i dels exiliats europeus dels anys 1933 a 1945. En ella l’escultor recull les paraules de Benjamin: “És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. És un monument, una escala, que el pots travessar, tocar, sentir,…
A l’hora del dinar es van incorporar el prolífic periodista Josep M. Loste i el regidor d’ERC Joan Govern. Parlaments. Intercanvis. Comunió.
De tornada a l’agafar el tren, de nou la policia: “…ah! vostès són els que han vingut pel Memorial. No cal la documentació, són espanyols” Era nit i bufava la Tramuntana que s’escolava dins l’estació solitària.
L’eix Portbou–València s’havia encetat. De mica en mica, construïm les repúbliques.
Benjamín Solsona, de la Brigada Político-Social a l’estiu de 1975 a València. (FOTO de 1988)
Publicat en Levante-EMV – València, 1 juliol del 2000 UNA MICA MÉS D’HISTÒRIA
Una història concreta de la humanitat,
si l’haguera, hauria de ser la història
de tots els homes. Hauria de ser la història
de totes les esperances, lluites i patiments humans. Karl R. Popper
La col•laboració Melones todo el año de Josep- Vicent Marques sobre Los de Alaquàs (Levante-EMV 28-06-00) i la convicció de que no acabaré el llibre autobiogràfic que tinc encetat des de fa anys, m’anima a escriure sobre altres històries que van succeir en els mateixos mesos en que foren detinguts i varen ser soltats els 10 d’Alaquàs. També m’anima a escriure una certa sensació que estic reben -i que les noves generacions també poden endur-se-, de creure que aquells mesos, si bé eren de dictadura, aquesta era ja prou blaneta i que “la inminente transición política” estava ja a la volta de la cantonada. A bou passat, quan la història es conta, algunes interpretacions poden portar a engany. A l‘estiu del 75 ningú sabia que Franco moriria al novembre d’una malaltia que es va fer evident a partir d’octubre. I van ser precisament eixos darrers mesos d’agost i setembre, quan la dictadura va mantenir intacta la seua repressió ferotge. Una tia meua aragonesa ho va descriure molt bé fent referència a la relació de Franco amb la meua família, va dir: “Hay que ver este hombre, nos hizo mal cuando llegó i nos hace mal cuando se va”.
Franco i el seu règim, va ser criminal des del principi a la fi, i ho va ser, en cada moment històric, contra aquells que lluitaven sense concessions contra la dictadura, aplicant detencions amb tortures, presó i afusellaments, ja foren maquis com Quico Savater, comunistes com Julian Grimau, anarquistes com Puig Antich o simplement demòcrates i republicans com Lluís Companys.
En els darrers anys ho va ser envers aquells que no estàvem disposats a pactar una nova restauració monàrquica que posteriorment seria legitimada per la Constitució de 1978, aquella que ara ens refreguen constantment per la cara i que Jordi Solé Tura va deixar escrit sota que pressions es va consensuar, en el seu llibre Nacionalidades i nacionalismos en España (Alianza Editorial 1985); per a que ara l’Aznar ens sentenciés, respecte al tema d’Euskadi, fa uns mesos: “cap negociació sota l’amenaça de la violència” i fins i tot Francisco Mora (La historia como fue. Levante-EMV 26-06-00) puga escriure “Nadie chantajeó a Carrillo para que diera los pasos que dio hacia la confluencia con las fuerzas democràticas (sic) que trabajaban por la reforma pactada” Sobre Carrillo no ho sé, però sobre el conjunt de la població que era testimoni de com tractava la dictadura a aquells que no estaven per la reforma pactada i ho feien palès, el lector jutjarà després de llegir el que a continuació descriuré.
En agost de 1975 eren detinguts al País Valencià més d’un centenar d’antifeixistes republicans organitzats en el FRAP organització que havia fundat el 6 de gener de 1974, el socialista i darrer ministre d’Estat de la República, Julio Alvarez del Vayo. Va ser la culminació d’un procés que s’havia encetat en 1971 i en oposició a la línia de “reconciliació i pacte amb el feixisme” que certs sectors dugueren després del Procés de Burgos.
El FRAP al País Valencià va ser una força molt arrelada i amb presència en molts pobles, dels que ara se me’n venen a la memòria: Alcalà de Xivert, Castelló de la Plana, Xilxes, la Vall d’Uixó, Almenara, Faura, Sagunt, El Puig, Alboraia, Torrent, Bunyol, Requena, València, Cullera, Sueca, Alzira, Xàtiva, Dénia,…formaven part d’ell persones de tots els estaments: llauradors, obrers, professionals, estudiants, professors, artistes i, fins i tot, algun empresari; l’organització contava amb l’ajuda i simpatia, entre d’altres, de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i de M.Sanchis Guarner. Totes aquestes persones tenien en comú una decidida, conseqüent i frontal lluita contra la dictadura que, d’alguna manera, feia nosa als sectors proclius al pacte amb part del franquisme. Després de 1969 amb la detenció i tortura d’Antonio Palomares, responsable del PCE al País Valencià, es pot dir que, al pas per les dependències policials, el tractament va ser distint segons el tipus d’oposició. Segons es propugnés “la reconciliació nacional” amb algun tipus de reforma pactada o es lluités contra la dictadura sense cap concessió.
El quasi centenar de membres del FRAP que van ser detinguts i torturats en agost de 1975 eren del segon tipus d’oposició. El que vaig a relatar no te cap mèrit per la meua part, ni per la dels meus companys, perquè va ser tot fet en contra de la nostra voluntat, però pense que les noves generacions han de conèixer aquesta part de la història que s’insinua però no es conta.
Vaig ser detingut, com la majoria dels meus companys, a punta de pistola, tres mesos abans de morir Franco, en front de ma casa, en el mateix carrer on continue vivint, a les 7.30 del matí quan anava a treballar, un dia d’agost del 75, quan el meu cotxe va ser rodejat per membres de la BPS (Brigada Político Social) que no es van identificar. Moments abans un veí havia sigut apallissat al ser confós amb mi i oferir-les resistència; aquest veí encara pateix les conseqüències d’aquella pallissa. Emmanillat, encara vaig poder cridar a un amic botiguer que alertés a la meua dona que se me’n portaven. En arribar a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic i pretendre destruir un paper on hi havia una cita se’n tiraren damunt i vaig rodar per terra. Va ser la primera pallissa, però les veritables tortures encara no havien començat. Vaig ser conscient que estava en mans de malaltissos mentals, quan aquella mateixa vesprada, mentre estava assegut i sempre emmanillat, se’n va acostar un secreta i sense cap explicació amb un mena de porra amb uns elèctrodes en la punta en va donar una descàrrega elèctrica en el braç, un altre que ho va veure va venir d’una correguda per a que li ensenyés l’artefacte, pel que semblava ho estaven estrenant amb nosaltres, i com si foren dos xiquets se’n anaren jugant i rient amb ell. Vaig pensar, Mare de Déu, estic en mans de degenerats. L’interrogatori va començar aquella nit. La meua activitat en el FRAP era la d’enllaç entre la gent que estava en la presó des del 73, els familiars, els advocats i l’organització. L’advocat Alberto Garcia Esteve, m’havia alliçonat de com comportar-me davant de la BPS, “no les facilites la tortura, fes-los treballar” m’havia dit, i efectivament quan aquella nit, i com aperitiu, en van dir que comencés a fer el pato, caminar emponnat i totalment nu, jo em vaig negar i el vaig obligar a que vingueren darrera meu amb un encenedor encès que m’aplicaven al darrere. El seu objectiu era que reconegués a Daniel N. Panisello un navarrès que treballava de fuster a La Telefònica, era tan curt de vista que portava unes ulleres amb cristalls que semblaven un cul de got. Era acusat d’accions terribles. Per aquells grans professionals el seu mètode d’investigació era prou primitiu: la tortura física. Aquella nit van començar a aplicar-me descàrregues elèctriques per tot el cos amb l’artefacte que havien estrenat. Per converses posteriors ens assabentarem que els companys que van caure aquells dies en mans de la Guàrdia Civil van ser torturats amb mètodes més rudimentaris, els elèctrodes anaven per separat i les descàrregues eren menys controlades. Com no estava disposat a fer-me el valent, a cada descàrrega donava uns crits que es tindrien que escoltar des de la Gran Via; per apaivagar-lo em tapaven la cara amb un coixí fins ofegar-me. Descàrrega al cos nu i coixí a la cara. Tal vegada si el que volien haguera sigut que m’inculpés, de segur que ràpidament l’haguera fet, però com el que volien era que a més inculpés al company allò va ser el que, ara ell ara jo, ens tingueren més de dues setmanes interrogant-nos i quasi un mes fins que es van anar els rastres de la tortura i entraren en la presó com si fos un alliberament. Amb tot aquella primera nit quan després del primer interrogatori no havien tret res de mi, en tancar-se la porta del calabós, vaig començar a fer exercicis gimnàstics i vaig somriure d’alegria. Allò que sempre havies pensat de com te comportaries davant d’una situació límit com aquella havia passat i l’havia aprovat. En tot el pitjor era quant des del calabós es sentia allò de “puerta”, significava que demanaven al gris que estava en el corredor que obrís la reixa del passadís i podia ser que vingueren una altra vegada a per tu. Van ser un fum les sessions a que en van sotmetre aquells professionals de la investigació, amb variants diverses, en una d’elles Benjamín Solsona, és una pena que no sàpiga més noms d’aquests grans professionals, va començar a colpejar-me amb una petita porra per tot el cap i a cada cop cantava FUDE-FRAP, FUDE-FRAP,…fent referència a l’organització dels estudiants. Aquella nit ja no vaig fer exercicis gimnàstics, després de la sessió elèctrica, del coixí i de la porra, ja em portaven en volades. En el calabós gràcies a un mocador que encara portava, el vaig poder posar delicadament entre bony i bony dels que m’havia fet el Solsona al cap i vaig intentar descansar, estirat damunt de la bancada de pedra. Aniré resumint perquè dues setmanes allí donen per a molt, acabaré amb allò que per a mi va ser el pitjor moment. Una de les nits va arribar el que, podíem dir, va ser el clímax. Eren quatre, un em va agafar per el coll i en tirava el cap contra la paret, un altre per la dreta en donava cops als ronyons i a la panxa, un altre per l’esquerra als testicles i un per darrera m’aplicava descàrregues elèctriques a les manilles. Allò no es podia suportar. Desitjava desmaiar-me però físicament estava molt fort. I com no estava disposat a reconèixer a Panisello vaig inventar-me una boutade, aprofitant-me dels meus orígens aragonesos i de que els meus pares als cinc mesos me van portar de Barcelona a Saragossa per a passar-me pel mant de la Verge del Pilar, vaig començar a implorar a la Pilarica i a cada pregunta, cop i descàrrega jo cridava Virgen del Pilar! Va resultar. Un d’ells que era de Xàtiva, em va agafar pel coll, nu com estava, i ofegant-me em va dir “no me engañas, tu eres un ateo comunista que no crees ni en Dios ni en la Virgen, cabrón”. Solsona li deia: “no le dejes huellas , no le dejes huellas” i ho deia amb accent argentí. Només una variant no van utilitzar amb mi i que si la van utilitzar amb Josep Garés d’Alzira, cops amb una barra a la planta dels peus.
Ja en la presó, alliberats dels professionals de la Gran Via, ens comunicaven que Franco signava, i amb ell tot el consell de ministres, l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. El 27 de setembre de 1975, a Cerdanyola era segada la vida del basc d’origen extremeny Juan Paredes Manot “Txiqui” (21 anys), que va morir cantant l’himne guerriller basc, de matinada a Burgos l’escamot d’afusellament segà la vida del basc Àngel Otaegui (33 anys) i en Hoyo de Manzanares, en el cap de tir de Motalagraje, sonaren tres descàrregues de fusells: a les 9.20, a les 9.30 i a les 10 del matí, eren segades les vides del gallec José Humberto Baena Alonso (25 anys), de l’aragonès Ramón Garcia Sanz (27 anys) i del madrileny José Luis Sanchez Bravo (21 anys).
L’altre dia no vaig assistir a l’homenatge dels 10 d’Alaquàs. No dic que no s’ho mereixen, per suposat que sí, com tants i tants altres, però en portaven massa records. En aquells temps qui més qui menys, anaven assumint, en la mesura de cadascú, el compromís que, de vegades, de manera casual, passava per davant nostre. Tal vegada un dia algú picava a la porta demanant una ajuda per algú que fugia i calia amagar-lo. La dignitat en un mateix era la mesura de la resposta. Hi hagué de tot. Cap rancor. El FRAP, però, no ha tingut el seu homenatge. No hagué ruptura. Vam perdre. Som els vençuts. Per ara, perquè res és etern.
Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre
Ara fa 56 anys del primer “darrer diumenge d’octubre”, que en realitat va ser un tercer diumenge. Els inicis vénen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívic-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al Monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació – entre els qui hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres- volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser el 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria, encetant d’aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi (1961), el de Castelló (1962) i el de Bocairent (1963), on la Guàrdia Civil va impedir-ne la celebració. A l’any següent (1964), convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent – el darrer diumenge d’octubre de 1964 – la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que el 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
A l’any 1977, mort ja el dictador, el nacionalisme polític torna al Puig i en els anys successius els aplecs se celebren a les places de bous. Però legitimada la Monarquia per la Constitució de 1978 i reconduït el procés autonòmic valencià pels partits espanyols, els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir-ne la convocatòria a la muntanyeta de la Patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar.
No va ser fins al 1991 que la Marxa a peu al Puig va ser recuperada i ho va fer l’Assemblea per l’Autodeterminació. Una altra vegada era Enric Tàrrega qui conjuntament amb Víctor Baeta, Rafael Sena, Màrius Fullana, Jesús March, Emili Villalba, pare i fill i Xelo Santandreu, entre d’altres, es vam decidir aquell any tornar a eixir a la carretera per aplegar-se al Puig.
A l’any següent (1992), Víctor Baeta en incorporar-se a la UPV, va fer la proposta que va ser recollida per Enric Capilla i Enric Morera, perquè la formació nacionalista organitzés la Marxa i convoqués a l’esplanada l’Aplec. UPV encetava així, des de l’any 1992, el seu acte partidari al Puig que ara el BLOC convoca.
Al llarg dels temps la Marxa ha tingut distints llocs d’arribada, segons els idearis polítics dels seus participants; així l’any passat (2016) els valencianistes institucionals i autonòmics del BLOC –Compromís, com sempre, fan la seua arribada en l’esplanada del Monestir i els sobiranistes valencians republicans finalitzen la Marxa, com fa ja uns anys, en l’ermita de Sant Jordi.
Josep Algarra, president de l’ACR Constantí Llombart
