Arxiu de la categoria: General

Estat Valencià posa a la venda la Samarreta Sobiranista Valenciana, en la campanya CAP A LA REPÚBLICA VALENCIANA. La samarreta té un cost de 16 euros i els beneficis obtinguts es dedicaran en la seua integritat a la promoció d’actes i activitats en favor de la Sobirania i la República Valenciana. L’heu d’encomanar directament en l’enllaç que informem. www.crowdence.com/estatvalencia

General

AGUSTÍ CERDÀ A EL PUNT

3 de juny de 2016 ANNA Deixa un comentari

AGUSTÍ CERDÀ: “La política d’ara és infantil”

“Impressiona. I molt, perquè allò està fet així per mostrar la sumptuositat d’un estat.” Allò és el Congrés dels Diputats i qui parla és Agustí Cerdà, expresident d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i diputat per Esquerra en la primera legislatura amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol (2004-2008). “El primer dia vaig pensar: què fa un xic com tu en un lloc com aquest?”, relata Cerdà, qui formava part de la llista per Barcelona en el número cinc. “Era el que es coneix en política com a cunero. I la renúncia del número 1, Josep-Lluís Carod-Rovira, em va permetre aconseguir l’acta de diputat”, explica tot recordant aquell primer dia en què Joan Puigcercós els va fer de Cicerone als nous companys. “La idea era donar visibilitat a la federació valenciana d’Esquerra i que jo m’encarregara dels temes del País Valencià, però com allí es funciona per sectorials i temàtiques, no vaig poder dedicar-m’hi en exclusiva”, explica. Això no obstant, considera que la seua arribada va condicionar l’agenda dels diputats valencians d’altres partits. “El nostre ritme de propostes els va obligar a posar-se les piles, perquè es parlava molt del poder valencià a Madrid pel nomenament de ministres valencians, però per a ells la seua prioritat eren els interessos espanyols i per a mi, el País Valencià, que en aquella legislatura va tindre més rellevància que mai”, emfasitza. És precisament aquest, un dels objectius aconseguits de què se sent més orgullós. “El País Valencià es va fer visible. Teníem un treball ingent, reunions amb gent de tot tipus, per tot el territori, de col·lectius diversos i amb especial satisfacció dels dependents perquè és quan es va aprovar la llei”, narra subratllant que va ser relativament senzill aprendre la dinàmica de treball de la cambra.
“Tornar-hi? No”, diu amb contundència qui durant tota aquesta trobada no ha deixat de somriure en recordar el seu pas pel Congrés. “La meua experiència va ser magnífica, la vaig viure amb molta alegria. La gent del grup i el moment eren ideals; pensa que vaig participar en els debats de l’Estatut de Catalunya i del País Valencià i que tot allò va ser detonant de moltes coses que estan passant hui. Vaig aprendre molt i vaig créixer com a persona i com a polític”, indica. Això no obstant, considera que des d’aleshores les coses han canviat moltíssim. “No m’agrada la política que s’està fent en estos moments, és infantil. El llenguatge és molt senzill, no explica la veritat, diu el que vol sentir el personal amb un missatge que amaga la complexitat de la realitat i que en el fons enganya. Hem entrat en una fase de mercantilisme, circ mediàtic i exhibicionisme que no m’agrada. Jo hui no repetiria”, critica. De fet, atribueix la repetició de les eleccions a aquesta nova forma de concebre la política i considera que ha sigut un fracàs rotund dels partits, que en la seua opinió es pensen que estan a Joc de trons “i això no és política”, adverteix. “En aquell moment, hi havia política, marges de relació i d’acord. Ara sembla que cadascú està enrocat en la seua posició. I tot apunta que no hi haurà majories absolutes i, per tant, hi ha d’haver acords. La política és fer possibles i viables determinades coses. Potser no hem arribat a la punta on jo volia, però hem avançat, no?”, reivindica qui va ser reconegut en 2007 pels periodistes parlamentaris per la seua bona relació amb els mitjans junt al seu estimat i inoblidable José Antonio Labordeta. “La nostra amistat va començar gràcies a l’Ovidi [Montllor]. Un dia em va sentir parlar d’ell i em va demanar si el coneixia. I jo li vaig dir que prou, perquè l’havia tingut a ma casa de Barcelona quan era més pobre que les rates. Des d’aleshores ens vam fer molt amics. Em deia sempre: «¡Valenciano, vamos a hacernos un vino!»”, relata amb nostàlgia gens continguda.

També desprèn bon humor en recordar quan la penya culer del Congrés es reunia a uns locals de l’Atlético de Madrid per veure els partits de Champions que jugava el Barça. “Hi ha molts diputats, periodistes i uixers seguidors del Barça.” Un altre punt de trobada entre el grup que va formar amb Uxue Barcos, Emilio Olabarria, Carme Juanes i Labordeta al qual es va unir en alguna ocasió la ministra Carme Chacón, era la seua pròpia casa, ja que confessa ser bon cuiner. “Madrid és una ciutat molt amable per a viure-hi. Madrid capital de l’imperi ja és una altra cosa”, diu rient. I fa una última confidència. “Conserve molt bona amistat amb Margarita Robles i si visquera a Madrid votaria per ella.”

General

JOAN SORRIBES EN RESET TV

2 de juny de 2016 ANNA Deixa un comentari

General

ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA, AQUEST DIUMENGE 5 DE JUNY DEL 2016

1 de juny de 2016 ANNA Deixa un comentari

ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA
Remembrança de la Massacre del 25.05.1285
Diumenge 5 de juny del 2016
De nou se celebrarà a Elna el DIA DE LA MEMÒRIA amb la col·laboració de Mossèn Oriol, arxipreste d’Elna i de l’Ajuntament.
Es commemora l’episodi tràgic de la Croada francopapista contra Catalunya al segle XIII: el saqueig de la ciutat i la massacre de la població refugiada a la catedral, després d’un setge de tres dies per les tropes franceses i europees capitanejades per Felip l’Ardit. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per imposar el seu propi fill.
Com sempre, ens honoren i sostenen amb llur activa participació els compatriotes vinguts expressament de Barcelona, moguts tots per l’amor a Catalunya i l’afany de cultivar la memòria històrica.
Enguany han organitzat un autocar per venir a Elna la Federació de Barcelona d’Esquerra Republicana de Catalunya i el Casal Irla ERC Horta-Guinardó. Han dedicat l’autocar “a Muriel Casals (1945-2016) l’anti-heroïna que ens ha mostrat com es pot guanyar la batalla de la llibertat des de la radicalitat democràtica. Si oblidàvem la Muriel, perdríem la batalla.”
Han col·laborat també amb la fidelitat de sempre les entitats Indrets del Record, l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana) i la Llibreria Clau de Volta. Comptarem amb la presència d’Ester Capella, diputada d’ERC al Congrés dels Diputats a Madrid.
El cantautor Pere Figueres, un dels majors símbols del renaixement cultural català entre els joves del Nord als anys 70, ens acompanyarà i tindrem el goig de sentir la seva càlida veu tant a la Catedral com a la Maternitat.
El programa inclou primer un acte religiós, la missa en català –l’única a Elna en la llengua que ressonà dins la catedral durant quasi mil anys–. A continuació l’acte civil al recinte de la catedral: al claustre els parlaments, i al jardí de la catedral l’ofrena de flors davant la placa commemorativa que ressalta la ignomínia de la matança amb violacions, profanacions de relíqüies, esclafaments de nens contra les parets i destrucció de la ciutat (Crònica de Bernat Desclot segle.XIII). En acabar un àpat de germanor entre catalans del sud i nord de l’Albera.
A la tarda visita guiada a la Maternitat Suïssa d’Elna: per evidenciar l’ocultació durant quasi 70 anys a la Catalunya del Nord de la barbàrie del segle XX, per honorar la dona d’excepció que fou la directora Elisabeth Eidenbenz i recordar que els camps de concentració al Nord van ser habilitats ja el 1938 per la Tercera República i els socialistes. Com els anys 30
rebroten a França el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, el refús dels refugiats i dels nadius “indesitjables” i perduren les polítiques d’exclusió. Recordar també per alertar: és la funció de la història.
Aquest Dia de la Memòria té un caràcter únic a la Catalunya del Nord: d’una banda es denuncia l’amnèsia imposada d’ençà de l’annexió i l’afrancesament forçat, i d’altra banda s’homenatgen els qui van morir per defensar llur catalanitat, llur fidelitat a les nostres institucions i llibertats, les víctimes no sols el 1285, sinó al llarg dels segles, de la barbàrie dels conqueridors a còpia de saquejos, setges, matances.
Segons l’antropòleg i historiador Nathan Wachtel “cal descolonitzar la historiografia, és a dir donar el punt de vista dels vençuts, la visió dels vençuts; cal evidenciar l’interès per als exclosos, les víctimes, els dominats. Treballar sobre els vençuts implica homenatjar-los. No compartir el que van patir és trair la realitat”. (25.10.2015 Radio France Culture).
PROGRAMA
11.00 Missa en català a la catedral d’Elna oficiada per Mossèn Oriol amb la coral Santa Eulàlia, el cantant Pere Figueres i mainatges de les classes bilingües.
12.00 Claustre de la catedral. Parlaments:  Daniela Grau,Comissió organitzadora, presentació de l’acte  Ester Capella, diputada d’ERC al Congrés dels Diputats a Madrid.  Josep Puig i Torres, secretari de l’IPECC  Lucila Grau: Un exemple de manipulació historiogràfica: Santa Eulàlia d’Elna
Jardí de la catedral. Ofrena floral davant la placa commemorativa dels fets del 25 de maig de 1285.
13.30 Dinar de germanor: catalans del nord i del sud de l’Albera. (Inscripcions abans del 30 de maig: 06 74 36 99 61)
15.30 Visita guiada a la Maternitat. (Inscripcions: 06 74 36 99 61)
Daniela Grau (Comissió organitzadora

General

COMUNICACIÓ DE DANIELA GRAU AL CONGRÉS DE FOCS A VIC

1 de juny de 2016 ANNA Deixa un comentari

Comunicació de Daniela Grau al Congrés de Focs a Vic

Gènesi del sentit de la Flama del Canigó
Just 50 anys després de la primera arribada de la Flama del Canigó al Coll d’Ares, el 23 de juny del 1966, em sembla absolutament urgent i necessari de recordar la genèsi del sentit d’aquesta Flama i de presentar l’ideari, per força amagat durant el franquisme i no degudament divulgat després, dels catalans del Nord qui iniciaren la seva tramesa al Principat de Catalunya. Com més s’estan involucrant els nostres connacionals del País Valencià i de Mallorca en reivindicar la festa de Sant Joan com a festa nacional dels Països Catalans, més convé explicar amb claredat, sense eufemismes ni retocs, qui eren aquells protagonistes, com pensaven i com actuaren per tal que la flama que encén els Focs de Sant Joan esdevingués el símbol d’unió i unitat dels Països Catalans. Continua la lectura de COMUNICACIÓ DE DANIELA GRAU AL CONGRÉS DE FOCS A VIC →

General

VISQUEN LES DONES VALENCIANES I VALENCIANISTES

1 de juny de 2016 ANNA Deixa un comentari

República Valenciana ‏@RVPVE

Visquen les dones valencianes i valencianistes (tret de la pag Col·lectiu Lluís Dubon) https://www.facebook.com/groups/976326839131247/?fref=ts …

General

EL MONUMENT DE TORTOSA, ELS OKUPES DE GRÀCIA I LA CABRA DE LA LEGIÓ

31 de maig de 2016 ANNA Deixa un comentari

Tortosa, Gràcia i la passejada de la cabra de la Legió són tres exemples, per tant, de la falsa idea de pluralisme que ens domina. Ha quedat demostrat que la consulta de Tortosa només ha interessat a una minoria, ja que després de tot l’enrenou, de les anades i vingudes, la participació ciutadana no ha arribat ni a un minso 29,73%, el que vol dir 8.464 ciutadans dels 22.000 possibles.

Els de la CUP s’apunten a un bombardeig que ni tan sols han organitzat ells per rendibilitzar-lo

A Gràcia, els violents, segons la policia, són una cinquantena de persones, encara que en aquest cas el problema és que els de la CUP s’apunten a un bombardeig que ni tan sols han organitzat ells per rendibilitzar-lo. Partidisme de baixa estofa que s’assembla molt al que practiquen els altres partits però en versió Jarrai. Ara bé, insinuar que les atrocitats comeses a Gràcia per quatre encaputxats s’assemblen d’alguna manera a les revoltes de les quintes gracienques de 1870 és, senzillament, un deliri i una manera de desinformar.

Els legionaris, per la seva banda, han estat acompanyats tan sols per 1.500 persones, moltes de les quals vingudes de fora com ha explicat Gustau Nerín en la bona crònica que ha fet de la manifestació, sota un lema enganyós: Con la Constitución, las Fuerzas Armadas y la Legión. Amb la disfressa que tant agradava al general Millán Astray, el seu fundador, aquests cavallers legionaris van proferir càntics de signe inequívocament feixista sense que ningú els digués res.

Fa quinze dies que tots els informatius, escrits o audiovisuals, parlen de tres fets que només són capaços de mobilitzar una minoria, per sorollosa que aquesta sigui. La resta dels ciutadans, en patim les conseqüències i prou. Patim, per exemple, que els polítics tortosins pensin més en clau electoral que no pas a prendre les decisions que els pertoquen com a dirigents que són.

Si a Barcelona haguéssim fet el mateix amb el monument dedicat a José Antonio, encara estaria allà palplantat, negre com el betum i feixista per tots els costats. Quan el 2009 l’ajuntament barceloní, governat per la coalició PSC-ICV-EUiA, va decidir enderrocar per sempre el monòlit que ja estava despullat de tot ornament, el periodista Joan Barril va publicar un article al diari dels Asensio en què ho criticava: “En temps de crisi de la construcció procedim a la desconstrucció —va escriure. El monument té els dies comptats, perquè es tracta d’un monument franquista. Nu de tota ideologia, el monument continua sent franquista, sembla. Els portuguesos que van aconseguir alliberar-se de la tirania salazarista el 25 d’abril del 1974 també tenien l’anomenat Ponte Salazar sobre l’estuari del Tajo. Però, en lloc de demolir-lo, van preferir canviar-li el nom com a peça presa a l’enemic”.

El monument en honor de José Antonio va ser inaugurat el 20 de novembre de 1964, aniversari de l’afusellament del fundador de la Falange, en un acte oficial que va ser presidit per l’aleshores ministre Manuel Fraga. El juliol del 1981, l’Ajuntament va retirar la simbologia clarament franquista de la peça, però va conservar l’estructura i el fris esculpit, que va continuar al carrer fins a data ben tardana. Del que no s’adona la gent, ni aquells que exigeixen enderrocaments, com Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic que va promoure la demolició del monòlit per restituir l’honor dels antifranquistes, és que el més significatiu no és que les pedres haguessin esquivat la piqueta, sinó que Manuel Fraga pogués fer política en democràcia després d’haver estat un alt capitost de la dictadura. Hi ha qui es dedica a demolir pedres perquè al seu dia no va saber defensar la democràcia. Necessita assassinar Franco metafòricament. Jo en tinc prou enviant-lo a un museu.

Anglada potser tenia antecedents franquistes, però no menys dels que tenien Fraga, els germans Fernández Díaz o María de los Llanos de Luna

Sovint llegeixo que hi ha qui es vanagloria que a Catalunya no existeix un partit d’extrema dreta com els que proliferen arreu d’Europa, fins i tot “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, segons els idealistes versos de Salvador Espriu. És clar que el poeta de Sinera va escriure això sota la dictadura franquista, quan defensar la democràcia no era un joc de nens malcriats. Sigui com sigui, a Catalunya l’extrema dreta només ha tingut alguna mena de requesta amb l’aparició fa uns anys de PxC, el partit xenòfob de Josep Anglada, que es va fer fort en algunes poblacions de la Catalunya central i del sud. Anglada potser tenia antecedents franquistes, però no menys dels que tenien Fraga, els germans Fernández Díaz o María de los Llanos de Luna, la delegada del Gobierno que es dedica a autoritzar manifestacions clarament feixistes mentre s’escandalitza per les destrosses provocades pels anarquistes internacionalistes a Gràcia.

El que vull dir és que a Catalunya hi ha hagut franquistes encara que es refugiessin en la dreta convencional, de la mateixa manera que l’extrema esquerra sovint es dissimula entre els escons del Parlament de Catalunya. A Catalunya hi va haver franquistes i hi ha extrema dreta com hi ha una extrema esquerra totalitària que escup escuma per la boca i pretén imposar la seva manera de veure el món. Dit d’una altra manera, a Catalunya el totalitarisme campa pel carrer amb la impunitat pròpia de les societats malaltes i l’embadocament d’un ambient intel·lectual que fa anys que no pensa per ell mateix.

A Catalunya el totalitarisme campa pel carrer amb la impunitat pròpia de les societats malaltes i l’embadocament d’un ambient intel·lectual que fa anys que no pensa per ell mateix

La democràcia arrela en la ment de les persones i si no ho fa, llavors és que som davant el perill de repetir els errors del passat d’aquesta nostra “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, per reprendre els versos d’Espriu. Viure en una societat democràtica és un aprenentatge que costa una mica, sobretot en una època en què tothom es narcisista, fins i tot els activistes que seleccionen les samarretes que es posen com si les triessin a Vogue.

No sé si vostès han llegit el text d’una conferència de Claudio Magris, l’escriptor italià que millor ha descrit l’Europa del Danubi, que aquí es va publicar amb el títol Les fronteres del diàleg. És un al·legat en defensa de la tolerància, del diàleg, del pluralisme, però també és un toc d’atenció a aquells que volen fer de la concòrdia un valor suprem, fins al punt de negar l’existència de principis universals irrenunciables. I és que segons com hom entengui la tolerància pot arribar a posar en perill el conjunt de drets que recull la Declaració Universal dels Drets Humans, que és la base del pluralisme raonable, per dir-ho a la manera de John Rawls, el filòsof liberal més influent dels EUA, i és el que assegura el màxim respecte a la diversitat. Rawls, però, també sostenia que el pluralisme comporta un problema d’estabilitat i, per tant, que una societat només és justa si és estable.

I si a vostès Rawls no els fa el pes perquè troben que és massa liberal o bé perquè són lectors del munt d’intel·lectuals sènior d’aquest país que pateixen la síndrome de Peter Pan i es dediquen a exaltar tot el que tingui aparença jovenívola, llavors els recomano un articlet José Saramago, el premi Nobel comunista, que és una excel·lent diatriba contra la tolerància. Ell parlava de la immigració i del binomi tolerància/intolerància, però crec que serveix per a qualsevol circumstància: “Tolerants som, tolerants continuarem essent —conclou Saramago. Però només fins al dia que haver-ho estat ens sembli tan inhumà com ens sembla avui la intolerància. Quan aquest dia arribi —si és que arriba—, serem, finalment, humans completament”.

Les autoritats municipals passen literalment del conflicte de Gràcia per endossar-lo als Mossos d’Esquadra

Els emmascarats de Gràcia es posen la careta del propietari del local ocupat —que fa anys que no és de cap banc— per intimidar-lo. Li pinten una diana com en altres èpoques hi havia qui ho feia amb membres del PSE o del PNB. No fa gràcia. I menys en fa quan les autoritats municipals passen literalment del conflicte per endossar-lo als Mossos d’Esquadra. Els manifestants violents de Gràcia són uns intransigents autoritaris, tant com ho van ser els talibans que van demolir els budes de Bamiyan per pur fanatisme religiós, que tenen la comprensió dels progres que han convertit l’antic barri menestral en l’exemple més clar de “gentrificació”.

El problema, per tant, no és el monument que Franco va fer instal·lar a l’Ebre el 1966 o els quatre gamberros que es dediquen a calar foc a la democràcia o la cabra de la Legió cagant-se pels carrers de Barcelona. El problema són, doncs, aquells que interpreten malament el pluralisme i converteixen en legal allò que és, s’hi posin com s’hi posin, una nova forma de donar ales als totalitarismes. El problema és la mala política i que hagi estat substituïda, per desgràcia de tots plegats, per una còpia vulgar de Joc de Trons, una sèrie en la qual els personatges bondadosos es poden comptar amb els dits d’una mà. Ja em perdonaran, però servidor encara està rellegint Càndid de Voltaire i, com el protagonista d’aquesta novel·la filosòfica, crec que difondre aquí i allà les virtuts de la intel·ligència emocional i l’autoregulació ens ha abocat a un optimisme metafísic ridícul i completament inversemblant. Si Voltaire ja era pessimista al segle XVIII, ara no n’hi ha per menys.

General