Comunicació de Daniela Grau al Congrés de Focs  a Vic

Gènesi del sentit de la Flama del Canigó
Just 50 anys després de la primera arribada de la Flama del Canigó al Coll d’Ares, el 23 de juny del 1966, em sembla absolutament urgent i necessari de recordar la genèsi del sentit d’aquesta Flama i de presentar l’ideari, per força amagat durant el franquisme i no degudament divulgat després, dels catalans del Nord qui iniciaren la seva tramesa al Principat de Catalunya. Com més s’estan involucrant els nostres connacionals del País Valencià i de Mallorca en reivindicar la festa de Sant Joan com a festa nacional dels Països Catalans, més convé explicar amb claredat, sense eufemismes ni retocs, qui eren aquells protagonistes, com pensaven i com actuaren per tal que la flama que encén els Focs de Sant Joan esdevingués el símbol d’unió i unitat dels Països Catalans.
Fa anys vaig tenir l’oportunitat de ser convidada a fer un pregó a Manlleu i vàries conferències sobre la Flama que expliquen i subratllen el rol imprescindible de persones i entitats de les comarques de la Catalunya del Nord i del Principat de Catalunya, sense les quals no podríem celebrar enguany els 50 anys del traspàs de la Flama, perquè senzillament no hi hauria hagut mai cap Flama del Canigó. No en  puc parlar avui i em sap greu. Som centenars els qui vam contribuir i contribuïm a aquesta tasca. La Flama evidencia un procés participatiu de conscienciació nacional d’ençà de la segona meitat del segle passat.
No és cap paradoxa afirmar amb Joan Iglesias que «la Flama del Canigó, com més es divideix, més s’enforteix» a condició tanmateix que en perduri el sentit, que no es manipuli ni es descafeïni.
En la  força perspicaç introducció de l’imprescindible llibre “Flama del Canigó, Focs de Sant Joan”  –tant per la documentació textual com iconogràfica– , l’autor el Dr. Antoni Pladevall constata que “la flama del Canigó” és una “nebulosa” (pàg. 9); efectivament no li dedica cap capítol; tanmateix intueix el rol dels iniciadors de la Catalunya del Nord: pregunta si “els iniciadors …eren romàntics, somniadors que volien fer reviure un passat, il·lusionistes?” I tot seguit evoca la possibilitat que la història hagi de “reconèixer-los-hi una espurna de “profetes,” – aquells que revelen al poble coses amagades, coses que tenen futur”.
El Dr. Pladevall no podia saber el 1999, quan va ser editat el llibre, quins havien estat les motivacions, l’ideari, dels introductors de la Flama del Canigó al Principat de Catalunya. Devia ignorar que hi havia hagut dos patriotes nord-catalans empesos des del final des anys cinquanta per plantejaments nacionalistes inequívocs; tampoc  no els hauria pogut entrevistar perquè ja s’havien mort. La màxima prudència s’havia imposat durant la dictadura franquista  als defensors de Catalunya i de la catalanitat, no sols als Països Catalans dins l’Estat espanyol amenaçats pel sistema repressiu, sinó també a la Catalunya del Nord, perquè els governs francès i espanyol, monarquics o republicans, d’esquerres i de dretes col·laboren per anorrear Catalunya i Euskal Herria. Als anys 70 els catalanistes al Nord estaven ben entès controlats, la casa d’un dels protagonistes escorcollada. De bon principi als anys seixanta convingué deixar creure a les autoritats que la tramesa de la Flama del Canigó per encendre els Focs de Sant Joan s’inscrivia en una tradició mil·lenària folkloritzada: era l’únic mitjà per tal de no posar en perill els qui rebien la Flama al Principat i obtenir així les autoritzacions per passar la frontera i fins i tot l’acompanyament de la guàrdia civil al llarg de les rutes de la Flama.
Qui eren doncs aquests homes al·ludits amb tanta premonició pel Dr. Pladevall com a “iniciadors” i “ profetes” i a què aspiraven?
Avui em pertoca respondre a aquesta pregunta i haver de testimoniar. Compleixo aquest deure amb agraïment i afecte per a aquests patriotes que van il·luminar la meva adolescència i joventut amb ideals poats en la descoberta i reivindicació de la catalanitat: el meu pare Gilbert Grau i Salvat  d’Elna, sostingut pel seu amic Joan Gensane, i Josep Deloncle de Perpinyà.Tenien i comunicaven la il·lusió, l’entusiasme, els nobles sentiments i l’esperit crític dels qui volen reconquerir la identitat negada. Es beneficiaren des del final dels anys cinquanta del segle passat de l’impuls, dels coneixements, de la col·laboració i amistat de dos il·lustres compatriotes del Principat, ja independentistes als anys 30,  el polifacètic dramaturg, poeta, escriptor Esteve Albert i Corp de Dosrius refugiat a Andorra i Josep Maria Batista i Roca de Barcelona exiliat a Angleterra, etnòleg, historiador i polític, impulsor al Rosselló del reconeixement i enaltiment de l‘obra de l’abat Oliba, més particularment de la institució de la Pau i Treva de Déu.
Recíprocament Esteve Albert i Batista i Roca, descobriren que hi havia al Nord catalans que volien alliberar-se del colonialisme francès, amb plantejaments polítics novedors per a la nació sencera de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, ben diferents dels plantejaments dels refugiats del 1939 que circumscrivien el problema nacional en el marc exclusiu i excloent de les quatre províncies del Principat de Catalunya.
Grau, Deloncle, Albert i Batista elaboraren conjuntament diversos projectes i engegaren accions per tal que els catalans del Nord recuperessin la identitat malmesa i que el país pogués escapar al colonialisme imposat.
Josep Deloncle de Perpinyà, va ser el carismàtic fundador i conservador del Museu de les arts i tradicions populars al Castellet, així com el restaurador de la processó de la Sanch prohibida. Gilbert Grau i Salvat d’Elna, capdavanter del catalanisme polític al Nord a la segona meitat del segle passat, va fundar el Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans). Ambdó eren moguts pel convenciment de ser catalans i no francesos; volien reapropiar-se el passat ocultat o falsificat per la historiografia francesa, i superar la separació entre germans catalans imposada per la fontera estatal franco-espanyola a partir del 1659.
L’evocació d’algunes de llurs iniciatives entre el 1959 i el 1966 documentades en diversos escrits seus ens permet evidenciar llur ideari i comprendre les raons i finalitats de la Flama tramesa “als germans catalans” com se solia dir aleshores.
Deloncle, en un parlament el 16 d’abril del 1964 a Sant Martí del Canigó, recalcà la coincidència de dos fets cabdals el 1959. D’una banda, llur refús de festejar el tricentenari de l’annexió francesa, el tractat dels Pirineus del 1659: “Aquest any els Rossellonesos s’han callat no han volgut fer festa com les autoritats havien demanat… Commemorar per una festa l’annexió era per als Rossellonesos girar la cara a vosaltres catalans de l’altre vessant que estimem com germans. Ara més que mai molts i molts fills del Rosselló se senten profundament catalans abans de ser administrativament francesos, com molts i molts de vosaltres vos sentiu catalans abans de ser administrativament espanyols… i lamentà la separació per una “injusta frontera “.
D’altra banda Deloncle ressaltà la “feliç i simbòlica coincidència” que precisament aquell mateix any 1959 el vallespirenc Francesc Pujade, anomenat per Grau “patriarca dels cims,” hagi encès amb el seu indefectible amic Albert LLech al Canigó una Flama el 16 d’agost, festa tradicional de l’Aplec de Sant Martí del Canigó.” Pujade explica en la Histoire du pélérinage des cimes, Història del Romiatge als cims (1958-1968) com va tenir la idea d’encendre una flama al Canigó: havia estat commogut per “l’immortal poema Canigó” de l’“incomparable poeta” Mn. Cinto del qual cita unes estrofes. Imaginà aleshores una novetat, com seria “exaltant fer baixar els pelegrins des dels cims, des del Canigó” i “oferir a Sant Martí …una cosa molt senzilla, però carregada d’un sentit profund: UNA FLAMA… collida sobre l’altar d’un monestir… i transportar-la, passant pel pic del Canigó, a la vella abadia restaurada pel gran bisbe Carsalade du Pont.” Juli Carsalade com els seus amics Antoni Alcover de Mallorca i Jacint Verdaguer, i conjuntament amb ells, havia estat a la Catalunya del Nord un “apòstol de la fe, la llengua i la pàtria”.
El 1959 nasqué doncs una flama indubtablement vinculada a Jacint Verdaguer, a la fe cristiana i  l’amor a Catalunya.
Paral·lelament, també el 1959, Gilbert Grau feia de director del grup de teatre Pyrene creat a Elna per interpretar les obres d’Esteve Albert. Grau donà al grup Pyrene una “franca opció catalanista” i precisà: “he de dir d’una manera inconfusible que la línia d’un combat nacionalista estava orientada cap a un reconeixement d’un territori estès a tota l’àrea dels Països Catalans…”.
Tres anys més tard el 1962 Francesc Pujade proposà al president de la Unió excursionista de Vic, Martí Cassany, també excursionista, cristià i fervent admirador de Verdaguer, de participar al romiatge anual: compartiren pietat, amor a la terra i a la llengua. Des d’aleshores la flama encesa al Canigó enllaçà l’espiritualitat i la cultura, tot aplegant germans catalans “dels dos vessants del Pirineu” com deia en Deloncle.
El 1964 tingué lloc un altre fet cabdal per entendre el sentit de la Flama. Deloncle havia esdevingut dos anys abans el conservador del museu etnogràfic que creà al Castellet a Perpinyà i n’havia fet el referent nacionalista al Nord, seu de moltes associacions, lloc d’encontres i reunions. El batejà “Casa Pairal” de tots els catalans d’una i altra banda. Divulgà que aquell emblemàtic monument de Perpinyà havia estat “la presó dels catalans… torturats i sentenciats per fer-los esdevenir francesos”. Gràcies a Deloncle el Castellet esdevingué símbol de la resistència a l’ocupació francesa i a l’encop Casa Pairal Com a cristià convençut va transformar la presó d’estat en llar d’amor per a tot un poble.
Deloncle explica que: “En 1964, l’amic Pujades i Albert Llech, organitzadors dels Focs de SANT JOAN ens demanaren si no es podria encendre dins el Castellet la flama que pujaria després a la pica del Canigó”. Comenta que a petició de Pujade la llàntia va ser encesa  per una anciana : “la petita flama, abrandada per l’Àvia ha pujat fins a la pica del Canigó on s’és encès la foguera de la unitat i germanor catalana, puix que les branques que cremaven venien de per tot arreu de les terres catalanes […]…les mil roses de les fogueres de l’unitat de tot un poble que la història i l’ambició dels homes ha separat…”
La “flama dels Cims”, dels pelegrinatges o romeries, enllaç sentimental confraternal entre catalans de les dues bandes, vinculada a un passat gloriós mitificat per Verdaguer,  s’enriquí doncs el 1964 d’un nou sentit; deixà pas a la “Flama del Canigó” que pujà al coll d’Ares el 1966, amb l’assentiment i la coparticipació de tots els protagonistes, evidentment també de Martí Cassany de Vic  i Ramon Torra de Manlleu qui la hi acolliren. Tal com es pot comprovar en l’article publicat a L’Indépendant (20.06.1966) titulat en francès ben entès “El comitè dels focs de sant Joan ha apuntat l’onzè foc als cims,” Pujade agraí públicament “la presència dels dos catalans apassionats, els senyors Deloncle i Grau.”
Un fulletó testimonia llur activisme el 1966 precisament: consta d’un dibuix, –un foc amb dues flames d’on emergeixen dos catalans amb barretina que aguanten l’escut de Catalunya partit en dos amb la data del 1659 (símbol  de la  partició de Catalunya)–  i, a sota de l’anunci del IXè centenari de la Pau i Treva de Toluges, la injunció “Assistiu als Focs de Sant Joan al Coll d’ares en aquesta any inaugural de la ruta del Romànic”. Tot plegat en un fullet : la denúncia del tractat dels Pirineu, l’anunci de l’homenatge a l’abat Oliba, l’obertura de la ruta que arriba al coll d’Ares i la celebració de sant Joan… I encara hi falta la commemoració a Elna d’Eiximenis.
El 1965 i el 1966 Grau i Deloncle aposten per una Catalunya reunificada i sobirana. Amb la clarividència i fermesa anticolonials de Grau, el carisma de Deloncle, la flama del paradís perdut i de la memòria retrobada es torna esperança de futur.
Deloncle ho expressà clarament el 23 de juny 1966 en un article en francès al diari local L’Indépendant (23.06.1966) “…aquesta nit de Sant-Joan, en la qual tot un poble unit pel seu passat, per tot el present i pel seu esdevenir pujarà en un sol cor al Coll d’Ares. Aquell coll abans marcava “la frontera”. En el futur serà el símbol de la unió, de la pau, de l’amor que el poble català dels dos vessants malgrat tres segles de separació que li fou imposada, no ha deixat mai de compartir”.
La tasca d’en Grau d’impulsió i contribució als actes catalanistes, palesada per diversos escrits seus, obre una perspectiva eminentment reivindicativa, política, la de l’alliberament de tot el poble català.
Efectivament en una carta del 7 de novembre del 1965 Grau escriu a Esteve Albert que “com ho sabeu jo jugo el paper de la re-unificació i l’alliberament de les terres catalanes. Gràcies a Déu i vós Albert…” L’afirmació no podria ser més contundent ni més rotunda. El 1965 Grau actua per tal que Catalunya, és a dir el conjunt dels Països Catalans, recobri la unitat i la llibertat. És capdavanter. Vol despertar la consciència nacional dels catalans a banda i banda de la frontera.
Una altra carta d’en Grau del 29 de juny del 1966 –doncs just després de l’aplec al Coll d’Ares–  a l’abat Aureli Maria Escarré, prior de Montserrat, refugiat a Itàlia per la seva resistència al franquisme,  palesa l’activisme catalanista al Rosselló, fruit de la col·laboració  de  Grau,  Deloncle, Albert i Batista i Roca i documenta el radicalisme d’en Grau. Grau comenta les festes per ells organitzades de Pau i Treva del Senyor, Focs de Sant Joan i concelebració a la Catedral d’Elna i s’alegra “d’haver pogut influir i transformar alguns actes”.
Grau explica a l’abat Escarré la nit del 23 de juny al Coll d’Ares: “Amb el Sr. Deloncle (conservador de la Casa Pairal) vam pujar a la collada d’Ares, vam fer aixecar les barreres i al torn del pal fronteriç un rotllo de sardana va puntejar. Davant dels policies francessos i castellans tot va fer-se en català; Esteve Albert i en Deloncle feren uns parlaments molt patriòtics i si no varen anar a la presó serà que “els temps han vingut” o que la gent que participava era massa nombrosa i entusiasta. Podem assenyalar el Sr. Cassany, president del grup excursionista de Vic, com l’ànima d’aquestes manifestacions.”
En aquella carta a l’abat Escarré Grau descriu també un altre dels actes del mes de juny del 1966, la concelebració d’una missa a Elna en memòria de Francesc Eiximenis, – escriptor franciscà mort a Perpinyà 650 anys abans, el 1409– i acaba la carta subratllant que ha estat un dia “històric”, que “el Rosselló sorgeix de l’enfoscament de la nit, on l’han mantingut certs catalans peninsulars i les repúbliques franceses i exhorta el pare-abat a esdevenir com l’arquebisbe de Xipre el defensor dels drets a l’autodeterminació: “Siau, Pare Abat, el nostre Makarios, aixequeu la veu, el poble català espera amb vós”.
La revolta de Grau arrelava d’uns anys ençà en una anàlisi econòmico-política tant de l’Estat francès com de la Catalunya del Nord; en els seus correus denunciava ja el 1962 el colonialisme francès i les seves tràgiques conseqüències en tots els àmbits: “França, jutjada com a tan lliberal pels estrangers ha sempre intentat ofegar la nostra llengua i nosaltres Catalans, fills d’una dissortada Catalunya destrossada i mutilada, sols tenim com a mitjà d’expressió el francès.” (Carta en francès del 6.09.1962).
El 1964 escriví en francès: “…assistim a l’anorreament del nostre patrimoni català, llengua, cultura, expressió i tradició… en tot cas tinc el cor que sagna… Anorreament de les petites i mitjanes empreses, planificació i recessió de l’horticultura”. Condemnà en un article  “l’Endegament del territori …al Rosselló… té el caràcter, –per a nosaltres catalans–  d’un projecte colonial en benefici dels bancs i especuladors francesos i estrangers, els quals després d’haver fet estralls dins les ex-colònies franceses, no tenen més remei que apoderar-se de les últimes vessanes estrangeres ocupades per França” (06.08.64).
En una altra carta a l’abat Escarré, Grau profetitzà l’interès econòmic d’una confederació catalana: “…València, Balears, Rosselló, Andorra, poden representar un complex econòmic necessitat per Europa: una confederació de Pobles Catalans dins l’Europa federada”(07.02.66).
Grau era un visionari amb la facultat de trobar excel·lents fórmules lapidàries per estigmatitzar persones, entitats i/o situacions. En una carta premonitòria a E. Albert (27.01.66) fa el constat següent sobre la situació econòmica del Nord: “Inconscientment, el Rosselló sembla que deixa arrossegar a terra el cordill que l’ofegarà”. Profetització, que malauradament la situació econòmica avui dia 50 anys després atesta dia rere dia. La Catalunya del Nord és un dels departaments més pobres de l’estat francès.
En aquella carta comentà a Albert que “amb en Batista varen establir un pla de campanya i farem possible una reunió d’economistes, sóc jo que posaré la cosa en marxa” …Aquí la gent pagesa del Rosselló no sap de què va. Si no fem causa comuna i si no devancem les posicions de Tolosa i el retrobament de Navarra i Bearn, Barcelona i Perpinyà quedaran apartades i fins i tot farem renéixer les agrors i les vells rancors que ens han dividit pel bon profit de França i d’Espanya”.
La celebració de sant Joan no era per a ell una finalitat en si mateixa, era un mitjà per poder entrar al Principat durant la dictadura franquista i teixir lligams polítics. Redactava per Sant Joan un missatge, al Principat en diuen un manifest, que havia de ser llegit a pertot arreu on arribava la Flama i que proclamava sense ambigüitat les finalitats d’alliberament nacional. Era massa d’hora. L’amor a la Catalunya entesa com a conjunt dels  Països Catalans féu d’ell un pioner, però no un profeta escoltat. Grau i Deloncle  reivindicaven drets inalienables, apostaven per la necessària reunificació i sobirania dels Països Catalans. Van prevaler altres manifestos deslligats dels reptes, sovint redactats per gent que ignoren la gènesi de la Flama arrelada a la Catalunya del Nord o la confonen amb la flama de la llengua.
Tanmateix més de 250 ajuntaments al Principat de Catalunya han votat mocions per tal que Sant Joan sigui declarada Festa Nacional dels Països Catalans. Fa pocs dies Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, va escriure en un article titulat «Les diades del País Valencià i el futur confederal»: « A hores d’ara, el 24 de juny va apareixent cada dia amb més potència com la diada dels Països Catalans… El seu reconeixement oficial és només qüestió de temps». (in Lliure i millor.cat  19.06.2016)
Al cap de 50 anys  compartim aquest convenciment sorgit del País Valencià: ens anima i ens esperona.  Amb la República Catalana independent com més s’enfortiran els lligams entre els Països Catalans, més tindrà sentit tenir un símbol d’unió i unitat i celebrar una diada nacional comuna de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar, d’Andorra al l’Alguer. Com més força donarem a la Flama, més temps guanyarem.

Daniela Grau  Elna 26.05.2016