Els empresaris valencians li diuen a l’Estat espanyol que el corredor mediterrani ja l’hem pagat i encara no el tenim
Arxiu de la categoria: Espoli
L’Estat espanyol s’està gastant diners de la UE destinats al corredor mediterrani en el túnel Atocha-Chamartín-Barajas
Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”
Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”
De la Memòria Republicana, Joan Tardà, l’1O… i la III República
Dijous, 27 de juliol de 2017 
Rafa Arnal | Diari LA VEU
El passat 18 de juliol, a l’històric Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, el company Joan Barres i jo vam assistir com a representants de l’Associació Stanbrook a l’acte de presentació de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, una iniciativa oberta a la participació de totes les persones, associacions i entitats interessades a rescabalar, dignificar i honorar, en la seua justa mesura, la memòria republicana del nostre petit país que, al llarg de la seua complicada existència, si hi ha un tret que el caracteritza políticament per damunt de tot, ha estat el seu alenar i batallar pel republicanisme des dels temps de les Germanies al segle XVI, no debades els agermanats valencians ja s’emmirallaren en la Sereníssima República de Venècia i la de Génova com a paradigma de règim polític a assolir…
Amb la proclamació de la 1a República (de l’11-2-1873), de curta durada i ofegada pel cop d’estat del General Pavia el 3 de gener del 1874, malgrat tot, pren nova força el republicanisme al País Valencià i, anys més tard i sota el lideratge de Vicente Blaco Ibañez, es funda el PURA (Partido Unión Republicana Autonomista), un partit que es converteix en la primera força política de la ciutat de València i la comarca de l’Horta a principis del segle XIX, essent el partit més influent al llarg de dos dècades fins que les escissions i l’aparició de noves estructures republicanes, com ara Acción Republicana (Manuel Azaña), Alianza Republicana-Partit Republicà Radical Socialista (Fernando Valera) així com el continu creixement i expansió PSOE amb una ideologia més definida –partits que, tots ells es reclamen “Republicans”–, van arraconant-lo en la mesura que Blasco viu a l’exili, on morirà, a Menton (França), el 1928. Això i el continu camí cap a la dreta del partit als temps de la II República el converteixen en un partit gairebé marginal als moments claus i decisius del 1936.
Amb el pas dels anys han anat apareixent i consolidat-se diverses estructures i associacions de la memòria, a partir, en certa manera, de les fundacions dels partits històrics, com ara el PSOE (Fundación Largo Caballero; Pablo Iglesias…) o el “Archivo Històrico del PCE”, FEIS (CCOO), la Fundació Salvador Seguí, Fundación Anselmo Lorenzo (llibertàries), i, sobretot, associacions, bé estatals o autonòmiques, que vénen dels moviments cívics i de les víctimes de la repressió, com ara l’AMRHA (Aragó), ARMH (estatal), Memòria Viva (Madrid); AGE (estatal) CCA (Alacant), GRMHC (Castelló) HNER-FNER (España-Mejico-Catalunya) així com la nostra Associació Stanbrook (País Valencià) i tantes altres com n’hi ha…
Arribats ací, cal fer esment a la quantitat i qualitat d’estudis publicats per les universitats valencianes –pel que ens afecta– que van arrodonint aquest espai enfosquit pels poder polítics –uns per por i d’altres per pena– tot i que, amb l’arribada del governament del Pacte del Botànic a la Generalitat, s’han anat obrint espais de comunicació i col·laboració que, amb l’administració del PP, estaven tancats i amb la falleva posada.
Pel que fa a València, cal remarcar la llavor desenvolupada per la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València i l’atenció i sensibilitat de la diputada Rosa Pérez, dintre de les seues possibilitats, envers aquests projectes.
Vinc a dir que els espais de memòria comunista, socialista, llibertària…, d’alguna manera i amb les seues possibilitats, han estat més o manco impulsats pels coreligionaris i, si n’hi havia un buit, és el de la memòria generalista republicana que sols apareix tangencialment als relats de la resta. D’ací el gran encert de la creació, per part d’ERPV, de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, doncs –que no ho oblide ningú– la memòria republicana forma part de l’ADN del nostre país i configura el “corpus” més nombrós –amb els llibertaris– que va patir la brutalitat de la repressió franquista, entre altres raons, perquè eren els moviments socials més arrelats i amb més afiliats, militants i simpatitzants del nostre petit país… Pura aritmètica i, fins ara, el més oblidat i marginat.
En acabar Tardà la seua interessant i didàctica dissertació sobre la memòria i obrir el torn de paraules i preguntes, va eixir –com no– el tema del “Procés” de l’1O, on Tardà va remarcar allò que la República Catalana –si l’aconsegueixen– és el primer pas i un referent per a aquells pobles que configuren l’actual estat espanyol i que aspiren a configurar les seues repúbliques i, qui sap-lo, l’estructura federal o confederal, amb llibertat, igualtat i fraternitat, que es pot configurar en l’avenir. Tardà postil·la que potser la república catalana serà el llindar que obrirà la porta a la III República.
Una cosa us puc dir: no el coneixia personalment i, si vist de lluny o en el plasma, el seu discurs senzill i planer enganxa, en la distància curta, arrasa. Vaig tindre el goig de parlar amb ell en acabar l’acte, mentrimentres ens fumàvem una cigarreta i li vaig veure una guspira en la mirada d’aquelles que traspuen il·lusió, decisió, fermesa i, entre calada i calada, vaig pensar:
D’altres, potser, però el Tardà no és dels que baden, fan coll de figa i, al moment de la veritat, diuen… “mare em cague!”
Des de l’Horta del País Valencià desitge sort, Veles e vents i bona barca per a la causa del republicanisme català i, com a demòcrata, sempre defensaré el seu dret a a votar per decidir lliurement i democràtica el seu futur.
Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya perquè per a poder assolir la III República els hi necessitem, no debades són els únics que han mantingut l’ideari republicà mestre i ponent i s’han convertit en un referent per al republicanisme generalista espanyol, amb les estructures perdudes, irrellevants i atomitzat. I tot açò en un context on socialistes i comunistes d’entrada van badar –segurament per diverses raons més o manco discutibles–, ho van baratar i encara ho fan.
De segur que en democràcia i entre republicans trobarem la manera més justa, fraternal i solidària de proclamar una III República espanyola –per què no?– o ibèrica, federal o confederal, etc. basada en el respecte per a tots els pobles i cultures que voluntàriament i lliure la vulguen configurar.
Segurament d’ací a l’1O bullirà la mar, com la cassola al forn i, al remat, lo seu poder en acte es mostrarà…
Diu el refranyer valencià allò de “Quedar bé i quedar mal, tot és quedar” però no és igual, després de la “bullida” i segons com, l’arròs pot quedar passat –com pastar per a les gallines–, o dur, que dóna mal de panxa… Per tant, compte amb el foc i control en la bullida: ens juguem el futur de totes i tots i això requereix seny –diuen els catalans– o trellat, diem, al mateix, a la valenciana manera.
I tots plegats… Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.
L’economista Gregorio Martin fa (obviant el punt 5) una bona proposta… tal vegada l’única possible ara.
«Una victòria valenciana», això diu Enric Juliana a LA VANGUÀRDIA
Levante-EMV publica l’article “Los valencianos y España” de Víctor Baeta
per a engrandir cliqueu damunt
TEXT ORIGINAL (en roig allò no transcrit)
Los valencianos y España (1)
Antes de entrar a analizar la relación existente entre los valencianos y España, definamos los términos.
– Valencianos, es decir, los cinco millones de residentes de la actual Comunitat Valenciana, d’Orihuela-Oriola a Vinaròs, territorio del histórico Regne de València, borrado políticamente del mapa de Europa, por el “justo derecho de conquista” acción bélica que se plasmó jurídicamente en el decreto borbónico de Nueva Planta del 29 de junio de 1707.
– España o Nación española o Pueblo español o Estado español, es decir, la concreción del proyecto imperial de los soberanos de Castilla, explicitado en el primer artículo de la primera Constitución española, la de 1812, que dice:
Artículo 1: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.
Definición que liga el concepto de España a la idea de Imperio y en consecuencia, la Nación española o España subsistirá mientras sobreviva el Imperio que forjó Castilla o, para ser rigurosos, mientras sobreviva el Imperio que forjaron los soberanos (reyes, oligarquías o parlamentos) que eligieron Castilla como metrópoli de su imperio. De ese Imperio castellano, rebautizado español desde 1812, en la actualidad, desprendidas ya las colonias de ultramar, solo restan los territorios de la antigua Corona de Aragón y los enclaves africanos de las Islas Canarias y las ciudades marroquís de Ceuta y Melilla. La relación con Navarra y Vasconia es ambigua, en apariencia de no dominio y basada en el pacto.
Para los valencianos la Nueva Planta de 1707 está vigente. La soberanía territorial que se define en ella y cuya única legalidad jurídica surge de «el justo derecho de conquista», es la base de todas las constituciones españolas, desde la primera de 1812, hasta la actual, pasando por la republicana de 1931. La soberanía que aduce el Estado español, por su génesis, es espuria y los treinta y dos diputados valencianos, diluidos en su parlamento, tan inocuos políticamente como los procuradores saharauis en las Cortes franquistas. Para los valencianos el Estado español solo es garantía de espolio. Al recaudar nuestros impuestos y decidir unilateralmente el pago del gasto y las inversiones públicas nos tratan como lo que somos para ellos: una colonia. Su criterio distributivo es: a estos les damos los restos y si quieren algo que se lo paguen.
Ahora, en mayo del 2017, asistimos de nuevo al baile de eunucos de los parlamentarios valencianos en Madrid, castrados y bien cebados, para asentir –no sin ciertas ‘distracciones’ demagógicas de algunos- ante la ignominia que representan los presupuestos del Estado español para con los cinco millones de valencianos. Decimos ‘distracciones’ porque, en esta segunda restauración monárquica, los valencianos somos ‘distraídos’ por la oposición de turno con la excusa que es el ‘otro’, el Gobierno central o autonómico respectivo en el poder, el responsable de que los valencianos seamos tratados con menosprecio por todos ellos. Estén las derechas españolas en el poder, estén las izquierdas españolas en el poder, la consideración por parte del Estado español respecto a los valencianos es siempre la misma: desaire y ninguneo.
A los valencianos no nos aprovechan los Rajoy o Rivera, pero tampoco los que aspiran a substituirles: los Sánchez o Iglesias, a los que se ha sumado entusiásticamente ‘nuestro’ Baldoví, para mejor “ofrenar noves glòries a…” la izquierda española. Pero ya tampoco el PPCV o el PSPV o Compromís o Ciudadanos o Podemos, supeditados todos ellos a lo que les marcan desde Madrid.
Los valencianos o ejercemos políticamente de valencianos o se nos continuarán miccionando encima de manera inmisericorde como desde siempre lo están haciendo. Los valencianos hemos de tomar nota de los navarros, de los canarios, de los catalanes y de los vascos.
Los valencianos hemos de evitar que nos distraigan con los cantos de sirenas de las derechas e izquierdas españolas que, con sus discursos, se reparten las clientelas para mantenernos a los valencianos bien divididos y mejor neutralizados.
El tren de la historia se acerca de nuevo y los valencianos esta vez nos hemos de aprestar para subirnos a él y no dejarlo pasar. Pero cómo subirnos y para que, será el motivo de otro artículo: Pacto federal o vía catalana (2).
Víctor Baeta de RV/PVE
València, mayo del 2017
El Director del Levante-EMV es mulla a favor dels 5 milions de valencians d’Oriola a Vinaròs
Banderes per l’Estat valencià/República Valenciana darrere de la pancarta de Bloc i País, ahir en la manifestació pel finançament, eixe és el camí: reivindicació i alternativa!!!
per engrandir cliqueu damunt
Articles relacionats:
Els valencians i Espanya (I)
Pacte federal o Via catalana (2)
Els valencians i Espanya (I) article de Víctor Baeta
Els valencians i Espanya (I)
Abans d’entrar a analitzar la relació existent entre els valencians i Espanya, definim els termes.
- Valencians, és a dir, els cinc milions de residents de l’actual Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, territori de l’històric Regne de València, esborrat políticament del mapa d’Europa, pel “justo derecho de conquista” acció bèl·lica que es va plasmar jurídicament en el decret borbònic de Nueva Planta del 29 de juny de 1707.
- Espanya o Nació espanyola o Pueblo espanyol o Estat espanyol, és a dir, la concreció del projecte imperial dels sobirans de Castella, explicitat en el primer article de la primera Constitució espanyola, la de 1812, que diu: Artículo 1: La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios. Definició que lliga el concepte d’Espanya a la idea d’Imperi i en conseqüència, la Nació espanyola o Espanya subsistirà mentre sobrevisca l’Imperi que va forjar Castella o, per a ser rigorosos, mentre sobrevisca l’Imperi que van forjar els sobirans (reis, oligarquies o parlaments) que van triar Castella com a metròpoli del seu imperi. D’aqueix Imperi castellà, rebatejat espanyol des de 1812, en l’actualitat, independitzades ja les colònies d’ultramar, solament resten els territoris de l’antiga Corona d’Aragó i els enclavaments africans de les Illes Canàries i les ciutats marroquines de Ceuta i Melilla. La relació amb Navarra i Bascònia és ambigua, en aparença de no domini i basada en el pacte.
Per als valencians la Nueva Planta de 1707 està vigent. La sobirania territorial que es defineix en ella, basada en l’única legalitat jurídica del «justo derecho de conquista», és la base de totes les constitucions espanyoles, des de la primera de 1812, fins a l’actual, passant per la republicana de 1931. La sobirania que addueix l’Estat espanyol, pel seu gènesi, és espúria i els trenta-dos diputats valencians, diluïts en el seu parlament, tan innocus políticament com els procuradors sahrauís en les Corts franquistes. Per als valencians l’Estat espanyol solament és garantia d’espoli. En recaptar els nostres impostos i decidir unilateralment el pagament de la despesa i les inversions públiques ens tracten com el que som per a ells: una colònia. El seu criteri distributiu és: a estos les damos los restos y si quieren algo que se lo paguen.
Ara, al maig del 2017, assistim de nou al ball d’eunucs dels parlamentaris valencians a Madrid, castrats i ben encebats, per a assentir –no sense certes ‘distraccions’ demagògiques d’alguns- davant la ignomínia que representen els pressupostos de l’Estat espanyol envers els cinc milions de valencians. Diem ‘distraccions’ perquè, en aquesta segona restauració monàrquica, els valencians som ‘distrets’ per l’oposició de torn amb l’excusa que és l’ «altre», el Govern central o autonòmic respectiu en el poder, el responsable que els valencians siguem tractats amb menyspreu per tots ells. Estiguen les dretes espanyoles en el poder, estiguen les esquerres espanyoles en el poder, la consideració per part de l’Estat espanyol respecte als valencians és sempre la mateixa: ignorància i ninguneig.
Als valencians no ens aprofiten els Rajoy o Rivera, però tampoc els que aspiren a substituir-los: els Sánchez o Iglesias, als quals s’ha sumat entusiàsticament el ‘nostre’ Baldoví, per a millor “ofrenar noves glòries a…” l’esquerra espanyola. Però ja tampoc el PPCV o el PSPV o Compromís o Ciudadanos o Podemos, supeditats tots ells al que els marquen des de Madrid.
Els valencians o exercim políticament de valencians o se’ns continuaran pixant damunt de manera immisericorde com des de sempre ho estan fent. Els valencians hem de prendre nota dels navarresos, dels canaris, dels catalans i dels bascos.
Els valencians hem d’evitar que ens distraguen amb els cants de sirenes de les dretes i esquerres espanyoles que, amb els seus discursos, es reparteixen les clienteles per a mantenir-nos als valencians ben dividits i millor neutralitzats.
El tren de la història s’acosta de nou i els valencians aquesta vegada ens hem d’aprestar per a pujar-nos a ell i no deixar-ho passar. Però com pujar-nos i perquè, serà el motiu d’un altre article: Pacte federal o via catalana (2).
Víctor Baeta de RV/PVE
(per llegir la versió en castellà cliqueu ACÍ)