Arxiu de la categoria: Cultura

Cultura, Miscel·lània, País Valencià, Patrimoni valencià, Religió, Republicanisme, valencianisme

Catxirulos republicans de la Pasqua valenciana…

1 comentari

per a engrandir cliqueu damunt

Hui: ‘catxirulo’

Les paraules sovint representen períodes de temps perquè l’objecte a què donen nom es fa servir especialment en eixa època. Pot ser el cas, per exemple, del camp lèxic de la roba perquè, hi estarem d’acord, que no sovintejarà el mot abric a l’estiu ni xancleta a l’hivern. Així, i aprofitant que per Pasqua mamprenem a «regolar la mona» per les nostres extenses contrades (fem-ho amb tot el respecte per la natura, per favor) ens fixem en un objecte que acostumava a engalanar el nostre cel durant les vacances de Pasqua: el catxirulo.

Hui però fem una excepció i no ens basarem tant en la definició que es dóna en el llibre Paraules en xarxa, perquè apareix com a subentrada amb el significat de «constipat fort» al costat de mots com catxamó, carraspera, xamorrera o galipàndia, entre d’altres. Tanmateix, ja es pot avançar que per a la propera edició apareixerà com a entrada representant el joguet amb què els més menuts (i també els que no ho som tant) acostumen a mirar el cel amb un gran somriure mentre somien volar.

El primer que ens crida l’atenció és que el DNV no la inclou com a forma primera, sinó com a secundària de catxerulo. Ens sobta perquè l’ús més comú arreu del territori és el de catxirulo, com notem quan consultem el grup Rescatem paraules de l’oblit, perquè en testimonien l’ús des de la Plana Alta fins a l’Alacantí. Però vaja, no entrarem en eixes disquisicions perquè no és el nostre camp. A més, en el mateix grup, és palesa l’alternança amb el mot milotxa, que també té un ús bastant freqüent arreu del territori. Un incís, no sé si està massa estés al País Valencià, però al sud de la Ribera, un milotxa és també algú que, per a no ser massa cruels, no té massa llums. Un altre sinònim que es fa servir en altres indrets del nostre domini lingüístic, concretament a les Illes Balears i a bona part de Catalunya, per a referir-se al catxirulo: estel…, m’encanta, el trobe encertadíssim perquè crec que quan el fem volar executem una aportació humana en forma d’astre al nostre trosset de cel.

Ja hem parlat de l’ús freqüent al nostre territori dels mots catxirulo i milotxa. Trobem però un aclariment absolutament fantàstic per la precisió dels diferents tipus de catxirulo, notem: un usuari del grup aclareix que hi ha diferents mots per a donar nom a al giny que fem volar durant la Pasqua. Així, ens recorda que «segons la forma geomètrica és catxirulo, hexagonal, milotxa, quadrangular estirada, i abadejo, triangle isòsceles; també hi ha estrelles, avions i caixons», tot i aclarint que fa referència a la seua infància. Sense dubte, una exhaustivitat sorprenent.

Tornant a la definició del DNV, diu: «Tros de paper o de tela que es manté estés i subjecte per mitjà d’una carcassa de canyes o de llistons de forma poligonal, lligat a un cordell llarg que es va amollant a poc a poc perquè s’envole», entre nosaltres, un mot que evoca tants records es mereix quelcom més que ser un tros de paper, però bé, m’agrada la descripció de la tècnica per a fer-lo volar i la supressió de la carrera que cal fer perquè s’envole el tros de paper…

Ens interessa, però, el tarannà evocador del mot. Aprofitarem que ja gaudim de la Pasqua (compte no feu servir massa això de pasqües) per a fer-ho de nou del vol del «tros de paper» que ha passat de generació en generació. Una activitat idònia al nostre territori, sobretot a les zones del litoral, on el llevant, que fa ploure les tempestes (el ponent és qui les mou), és un aliat magnífic perquè els nostres catxirulos s’enlairen mentre les cares dels infants transmeten la il·lusió que només es troba a recer dels ulls de la infància. I també adequada a l’època de l’any perquè, tot i que el cicle lunar fa caure la Pasqua en dies diferents cada any, acostuma a coincidir amb l’esplendor de la primavera, període que al nostre País Valencià va acompanyat gairebé sempre d’un vent incansable que ens ajudarà amb la nostra tasca de regalar al cel la nostra estrela particular.

Uns tastets més del mot: l’usem per a definir l’estat d’embriaguesa d’algú en expressions graduals com ara «portava mal catxirulo», per tant, no sigueu innocents i si alguna volta vos ho diuen això, penseu de seguida que fan referència a l’estat que algú mostrava per l’abusiva ingesta etílica, o dit com cal: perquè «duia un bon pet». I ja l’última la trobem al teatre, concretament en l’obra 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García, quan un dels personatges (Carlota) s’adreça al públic per a etzibar-los un contundent: «Una autèntica bogeria. La primera vegada que utilitzo les dues mans per agafar-li el catxirulo a un tio”, em va dir la Raquel. I jo em pregunto: Amb un tio així, cardes?… O fas puenting?» Com acostumem a fer, obert a la lliure interpretació de cadascú…

Finalment, no podem acabar de parlar d’una paraula tan viva com la de hui sense recordar com tots l’hem cantada. Efectivament, té igual si a Pepito o a Pepico el catxirulo se li empinava, se li envolava o se li enlairava, al remat, el que ens importa és que passen els anys, i les paraules continuen vives, i si no ho estan, doncs ens toca recuperar-les cantant-les, contant-les o llegint-les…

Bona Pasqua i tothom a regolar la mona i empinar el catxirulo, que ens fa bona cosa de falta continuar gaudint de les nostres xicotetes històries.

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

Cultura, Llengua, Patrimoni valencià

La Fundació «Constantí Llombart» demana a l’IIFV incloga l’enllaç de l’AVL en la seua secció d’enllaços

Deixa un comentari

NOTA DE PREMSA · 04/03/2020
LA FUNDACIÓ «CONSTANTÍ LLOMBART» DEMANA A L’IIFV INCLOGA  L’ENLLAÇ DE L’AVL EN LA SEUA SECCIÓ D’ENLLAÇOS
La Fundació -de la Comunitat Valenciana- cultural, valencianista i republicana «CONSTANTÍ LLOMBART» s’ha dirigit a l’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (IIFV), perquè incloga en la seua secció d’Enllaços de la seua pàgina https://web.ua.es/iifv/ l’enllaç amb l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL) i al costat dels altres enllaços de les entitats relacionades amb la llengua que s’estudia, defensa i promou..
L’IIFV té el seu origen a l’any 1978 amb la creació  de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, sent el seu primer director.
La carta lliurada a l’IIFV en llurs ubicacions d’Alacant, València i Castelló ha estat la següent:
per a engrandir cliqueu damunt

Cultura, Llengua, Llibre

En homenatge a Josep M Folch i Torres (Barcelona, 29 de febrer de 1880 – 15 de desembre de 1950)

Deixa un comentari
Imatge
Massagran, en Pum i la Pallaringa, en Bolavà, en Lluquet i en Rovelló… Més de 1.800 pàgines viscudes. Un fenomen social d’eficàcia contrastada. “Només Fabra ha fet més que vós per la nostra llengua” (President Torra) Josep M Folch i Torres va néixer el 29 de febrer de 1880.

Els primers llibres en català que va llegir en els anys 50 del segle passat, un xiquet del barri de la Ribera a BCN i que un llibreter del carrer Argenteria els guardava com un tresor en el fons de la botiga.

Cultura, Llengua

L’Institut Universitari de Filologia Valenciana (ara IIFV) va ser creat a iniciativa de Manuel Sanchis Guarner i a la seua mort Joan Fuster va ser el seu director. En l’actualitat Vicent J. Escartí i Soriano és el director de l’IIFV.

Deixa un comentari

[RV/PVE ens envia esta informació per a la seua publicació en ANNA notícies]

M. Sanchis Guarner i Joan Fuster, els dos primers directors de l’IUFV i l’actual director de l’IIFV, Vicent J. Escartí i Soriano

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV)

Un institut universitari és un organisme integrat per professors i investigadors universitaris que tenen com a objectiu comú fer recerques, impartir docència i emetre resolucions científiques sobre un camp especialitzat de coneixement.
La decisió de crear un institut universitari correspon als òrgans de govern de la universitat en què aquell s’integrarà. Quan un institut universitari és compartit per diverses universitats rep la consideració d’institut interuniversitari. Els instituts interuniversitaris es creen mitjançant convenis entre universitats. En qualsevol cas, la seua creació ha de ser aprovada per l’òrgan de govern de la comunitat autònoma a què pertanyen, a proposta del consell social de la universitat i amb l’informe favorable del Consell d’Universitats (article 10 de la Llei de Reforma Universitària).
L’any 1978 es creà (O. M. de l’11 de juliol, BOE del 18-X-1978) l’Institut Universitari de Filologia Valenciana com a organisme científic de la Universitat de València; la iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner, el seu primer director. Després de la mort d’aquest, han ocupat el càrrec de director els professors Joan Fuster, Antoni Ferrando, Rafael Alemany, Manuel Pérez Saldanya, en funcions, Joan J. Ponsoda, Ferran Carbó, Rafael Ramos i, en l’actualitat, Vicent J. Escartí i Soriano.
Acordada la seua transformació en Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana [IIFV] (1987), es creà com a tal per un Decret de la Generalitat Valenciana del 22 de novembre de l’any 1994 (DOGV del 29-XI-1994), després de l’informe preceptiu del Consell d’Universitats. L’integren la Universitat de València-Estudi General, la Universitat d’Alacant i la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, és a dir, les tres universitats valencianes amb estudis superiors de filologia. El Reglament de l’IIFV preveu la integració d’altres universitats valencianes que s’hi vulguen adherir.
L’objectiu específic de l’IIFV és l’estudi lingüístic i literari del valencià, dins el marc general de la llengua i la literatura catalanes. A més de les finalitats docents i investigadores, l’IIFV té, entre les seues competències, l’assessorament en tots els àmbits relacionats amb el fet lingüístic i literari valencià. En el conveni de creació de l’IIFV s’estableix que, independentment de l’autonomia de cada universitat, aquest serà l’únic organisme que, en nom de totes les universitats que l’integren, podrà assessorar i dictaminar en les matèries filològiques de la seua competència.
L’IIFV ha col·laborat amb l’Administració local i autonòmica, i amb altres institucions i entitats públiques i cíviques, bàsicament, en l’emissió d’informes i dictàmens sobre qüestions lingüístiques, en l’assessorament de treballs d’investigació i en matèria gramatical i lexicogràfica.
Durant aquest període l’IIFV va iniciar la reforma del Reglament de règim intern. El nou Reglament va ser aprovat en la reunió del CG del 10 de novembre del 2000. Posteriorment va ser aprovat per les Juntes de Govern i pels Consells Socials de les tres universitats.
Aquest Reglament ha estat renovat com a conseqüència de la posada en vigor de la LOU i dels nous estatuts de les universitats valencianes i, una vegada aprovat pel Consell General de l’IIFV i els Consells de Govern de les tres universitats, ha entrat en vigor en novembre de 2006.

IIFV

 

Cultura

El Museu Hermitage que podria haver-se creat a València, es construirà en el Port de Barcelona gràcies al nostre “meninfotisme”

Deixa un comentari
Antonio Marín el dia que va demanar al Conseller l’apertura de la Casa Museu Joan fuster de Sueca.

Fa un temps, dos destacats membres del PP de València, en una conversa informal, em van indicar que els responsables del Museu Hermitage de Sant Petersburg van contactar amb l’ajuntament de València i altres institucions, amb la finalitat de crear un espai museístic similar al que prompte tindrà Barcelona.
La iniciativa, que era molt semblant a la qual es durà a terme i aconseguirà que el Port de la Barcelona oferisca una de les majors i millors ofertes culturals del món, va ser rebutjada des de Madrid per posar-ho a València.
Sí, rebutjada. Açò de la sobirania municipal i de vetlar pels interessos generals és un conte xinés a València. Ací sempre es diu i es fa, pels segles dels segles, allò que s’ordena des de Madrid. I no importa que governe el PP, el PSOE, Compromís, Unides Podem o el gat amb botes… Tots s’agenollen davant Madrid.
O ja ningú s’acorda del serial del Museu de Belles arts Sant Pío V de València, i del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuaris González Martí, un sense direcció ni personal i un altre amb una ampliació pendent des de fa quasi trenta anys?
Per si ningú ho recorda, els citats museus són i seguiran sent de titularitat estatal (‘nacional’ que diuen ells), sent els que menys ajudes econòmiques reben del govern d’Espanya.
Com diu un sindicalista republicà de Museros, un de RV/PVE, als seus veïns del carrer Major: “Més inútils ja no podeu ser”
Per a acabar i resumint: que els russos van a construir el Museu Hermitage en el Port de Barcelona, aqueix museu que els valencians podríem haver tingut ja. No tenim remei. Urgeix escriure un nou llibre, que el seu títol siga “Nosaltres, els meninfots”

Antonio Marín Segòvia de l’ACR Constantí Llombart

Cultura, defensa de les llibertats, Llengua

Daniela Grau Humbert de Associació nord-catalana dels ambaixadors de la Flama del Canigó ens envia el missatge de Sant Joan 2019 -Flama del Canigó

Deixa un comentari

FLAMA DEL CANIGÓ
MISSATGE DE SANT JOAN 2019
Estimats connacionals,
Des de la Catalunya del Nord us portem, com cada any des del 1966, la Flama del Canigó, renovada la nit passada a la pica de la nostra muntanya sagrada, bressol de l’obra de l’abat Oliba i de la de Jacint Verdaguer, per encendre els Focs de sant Joan en tots els Països Catalans.
És nit de solstici d’estiu, nit de regeneració de la natura des de fa mil·lennis per a tots els europeus, nit de compromís, de vida nova per als cristians, per a tots nit d’alegria i d’esperança.
Tanmateix enguany per a nosaltres catalans és nit de dolor, d’amargor perquè compatriotes nostres democràticament elegits, són víctimes de persecucions inquisitorials, engarjolats i obligats de sotmetre’s a un judici infame o d’exiliar-se. Vuitanta-quatre anys després es repeteix la repressió contra el Govern català, acusat com el 1935 a Madrid dins la mateixa sala del mateix delicte. Enguany necessitem doncs més que mai l’escalf de la Flama per tenir «llum als ulls i força al braç» per no cedir i mantenir les nostres legítimes aspiracions.
Amb la Flama reafirmem la pertinença a la nació catalana ocupada, esquarterada i colonitzada des de fa més de tres segles per França i Espanya.
Amb la Flama reivindiquem el dret internacionalment reconegut d’exercir l’autodeterminació.
Amb la Flama volem recobrar l’Estat català que garantirà a una part de la nació lleis i constitucions pròpies imprescindibles. Amb la Flama construirem la Confederació dels Països Catalans.
Visca la Flama del Canigó, símbol de les nostres unitat i unió!
Visca Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans!
Daniela Grau Humbert
Associació nord-catalana dels ambaixadors de la Flama del Canigó

PARLAMENT DEL DIA DE LA MEMÒRIA
Parlament 2019

Benvolguts amics,
Com que tenim el plaer d’acollir enguany molts de vosaltres pel primer cop en aquest Dia de la Memòria us voldria precisar quin sentit té, per quin motiu i amb quina finalitat el celebrem.
Primer de tot cal recordar les iniciatives personals de tres capdavanters en la divulgació dels fets del 25 de maig del 1285. Jordi Vera, coordinador de OUI au Pays Catalan va obtenir el 1985 l’acord del batlle el Sr. Planas per posar una placa commemorativa al jardí de la catedral. Joan Lluís Mas, professor de català, i mossèn Andreu Oriol van celebrar durant uns anys una missa recordatòria al mateix dia 25 i van aconseguir que la premsa local parlés de la massacre dins la catedral. El 2009, gràcies a la implicació del Sr. Garrigue Trullols, president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana [IPECC], prestigiosa entitat al servei del ressò de la nostra nació a Catalunya i al món, gràcies al suport del batlle, el Sr. Nicolas Garcia, artífex del descobriment i divulgació del paper de la Maternitat, i gràcies a la implicació amb discursos rellevants del regidor Terenci Vera Grau, vam poder iniciar aquesta celebració. Agraïm al Sr. Josep Puig secretari de l’IPECC i a la Sra Teresa Clota de l’entitat Indrets dels Records llur implicació personal des de fa anys així com la participació de tots vosaltres qui feu possible aquesta commemoració.

Després de la segona guerra mundial il·lustres il·líberencs –nom dels habitants en referència al gloriós passat ibèric de la ciutat d’Elna –com el meu oncle Roger Grau, el seu amic LLuís Basseda, van dedicar–se amb passió a esbrinar el passat, van destapar la història desconeguda i insospitada d’Elna i dels seus monuments fent d’arqueòlegs malgrat la incomprensió de molts conciutadans perquè l’única història important era i és la que s’ensenya a les escoles, és a dir exclusivament la història francesa.

Els va succeir una nova generació d’arqueòlegs Annie Pezin, Olivier Passarius que tenen el sosteniment del Consell Departamental i que continuen les excavacions en aquesta ciutat que dóna per si amb més de vint-i cinc segles d’història. Acaben de fer una descoberta extraordinària, l’antiga catedral preromànica probablement del segle VI, al costat mateix de l’actual catedral i encara més grandiosa les Garrafes.

Malgrat la divulgació per R. Grau, A. Pezin i recemment Olivier Poisson, conservador dels Monuments històrics, de llibres sobre la història del conjunt catedralici Elna, malgrat l’edició el 1993 del catorzè volum de la col·lecció Catalunya Romànica dedicat al Rosselló, cinc-centes magnífiques pàgines tant pel que fa a la iconografia com a l’eminència dels textos sota la direcció i l’autoria del gran historiador i arqueòleg nord-català Pere Ponsich, molts il·liberencs i Catalans del Nord ignoren la història d’Elna i els seus monuments, el perquè quan i com el marbre dels pilars de la catedral va explotar.
Una de les nostres finalitats és doncs donar a conèixer fets de la nostra història amagada o manipulada, tornar-nos la memòria que ens han robat. L’oportunitat és malauradament un fet tràgic, la massacre del 25 de maig del 1285, un dels nombrosos intents dels reis francesos d’arrasar Elna, capital religiosa fins al 1602 és a dir doncs durant mil anys, si, com s’ha avançat, la catedral novament descoberta és del segle VI– per conquerir Catalunya. Destruir Elna per anorrear Catalunya. Però no ho van aconseguir. Un jove il·liberenc veí nostre, en Geoffroy Lourdou que va trobar feina a Barcelona, i s’ha tornat fervent activista de l’associació Amics de la Bressola per tal que les batllies del Principat recolzin aquesta escola d’immersió lingüística total a la Catalunya del Nord, em va escriure a l’abril proppassat: «En 350 anys no ens han pas pogut esborrar, sem molt resistents».
Una de les nostres finalitats é doncs també d’homenatjar els resistents catalans, els qui van perdre la vida al llarg dels segles per defensar el país. A Elna en tenim un, Bernat d’Oms decapitat per Lluís XI. Qui ho sap?
Tanmateix no ens limitem a denunciar l’imperialisme francès, borbònic o pretesament revolucionari, en el passat llunyà, Volem revelar també les ignomínies del passat recent, el pretès «refugi» atorgat a milers de republicans que fugiren del feixisme convençuts d’entrar a França, país de la Liberté Egalité Fraternité i, tractats com a criminals, foren tancats en camps de concentració, molts d’ells enviats en camps d’exterminació.
Des del 2009 el Dia de la Memòria consagrem les activitats de la tarda a la recuperació de la memòria històrica del passat més recent, a la denúncia de l’amnèsia col·lectiva imposada per institucions amb governs de dreta i/o d’esquerra durant 70 anys; per cert des de fa uns deu anys semblen voler destapar el que van amagar cientment, tanmateix sense ensenyar les vergonyes, sense designar els responsables socialistes al govern abans del col·laboracionisme amb els nazis, sense reconèixer i demanar perdó pel que alguns amb raó anomenen el «Vichy abans de Vichy», l’existència de camps de concentració «antecambres de la mort» com a Ribesaltes que s’obstinen a encobrir amb el nom de «camps d’internament».«Fer morir» o deixar morir» és el mateix crim. Precisament ara quan l’extremisme de dreta surt a la llum a l’estat espanyol i rebrota en molts estats europeus esdevé urgent de denunciar els eufemismes i identificar els culpables per tal que la història no es repeteixi.
Tanmateix no podem acontentar-nos d’una compassió passiva, ni tampoc d’una constant indignació. L’antropòleg Emmanuel Terray deia que es compadia de les víctimes però que admirava els combatents. Doncs el Dia de la Memòria a Elna admirem tots els compatriotes qui lluiten per a la República catalana, tots els qui malgrat les porres, les difamacions, els judicis, les repressions, l’empresonament i l’exil tenen el coratge de defensar el dret de la nostra nació a l’autodeterminació, de proclamar que volem un estat català independent.
Divendres 18 de maig al vespre el molt Honorable president Puigdemont es va dirigir a nosaltres catalans del Nord en una gran sala de cinema en vídeo conferencia, va afirmar que el procés cap a la independència és irreversible, que s’ha de transformar cada minut de repressió en un vot. Confiem en els vostres vots per tal que puguem escriure nosaltres mateixos la nostra pròpia història.
D.Grau
Elna,19.05.2019