Arxiu de la categoria: Article

Un Dalai Lama a Brussel·les per Jordi Barbeta

El que va consolidar definitivament el cop d’estat del general Augusto Pinochet a favor dels militars va ser que els membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu suport als qui havien usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en l’estudi de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar suport a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en defensa dels drets humans, el Suprem xilè en va rebutjar 5.390 considerant que suposaven una obstrucció al funcionament normal de la institució. És interessant fixar-se amb el que ha passat en altres indrets per saber on som nosaltres… I cap on anem.

La confirmació de la presó preventiva contra els líders sobiranistes amb interlocutòries judicials més pròpies de tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents independentistes deixen clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atribuïda al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle “per mantenir-la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els instruments devastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el coronel Pérez de los Cobos quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com ell la interpreta] passa per sobre de la convivència”. Pinochet, amb el suport dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir que la violència policial de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El ministre de l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de Defensa ha afegit que l’Exèrcit està preparat per intervenir a Catalunya quan el govern espanyol ho consideri oportú.

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades, des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixistes del 38. I l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte de Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta de seduir o convèncer els catalans, sinó de dominar-los. Per això, des de l’inici del procés sobiranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una sola mesura que no sigui repressiva i/o amenaçadora. A diferència del que van fer els canadencs amb els quebequesos o els britànics amb els escocesos, que combinaven algunes amenaces amb propostes seductores de més autogovern, l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els empresonaments i la usurpació de l’autogovern. No cal dubtar que l’Estat espanyol està obsessionat ara a desarticular el moviment independentista i escarmentar-lo per a unes quantes generacions.

Així que sembla ingenu pensar que si els independentistes moderen posicions, l’Estat tindrà misericòrdia. Fins ara ha passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat, perquè els jutges en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense inhabilitar i el Tribunal Constitucional s’ha sotmès a les pressions de l’executiu com si fos un terç legionari: “Con  razón o sin ella”. Tanmateix, alguna cosa està passant entre els bastidors europeus quan el que està generant preocupació i fins i tot histèria en les autoritats espanyoles és la presència del president Puigdemont a l’escenari europeu posant en evidència la involució democràtica del sistema polític espanyol.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar-se, a jurar i perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els catalans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum internacional a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar-se el rei del Marroc malparlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell d’homologació. I han estat els darrers episodis d’aquest autoritarisme espanyol els que han portat el think tank britànic Economist Intelligence Unit a classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuosa” poques hores després que Felip VI fes el ridícul a Davos.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos

Tenint tot això en compte, queda clar que la gran batalla del moviment sobiranista català ha de ser la constant internacionalització del conflicte. És cert que la independència de Catalunya no va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra la reivindicació estrictament democràtica i de respecte dels drets humans en una Unió Europea que tampoc està en condicions d’acumular més desprestigi. De fet, els darrers missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de diàleg.

I observant aquestes noves actituds europees, però sobretot constatant l’obsessió del govern espanyol per atrapar Puigdemont com una dels homes més perseguits del planeta, és obvi que el president -legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la majoria democràticament expressada- ha esdevingut un símbol democràtic que estratègicament els sobiranistes hauran de preservar. Sense Puigdemont a Brussel·les, exercint de president, el procés català derivaria novament en un problema estrictament espanyol d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria saber-ne res.

Qui més clar té això és un servidor de l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalcaba. L’exlíder socialista -i artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment- ha reconegut que la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti la investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir- però el govern ha de ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim possible”. Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria parlamentària torna a pronunciar-se a favor de Puigdemont. I el pronunciament ha de ser prou inequívoc però també prou audaç com per permetre a continuació investir un cap de Govern que assumeixi la seva subordinació al president de Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure venir un Dalai Lama català. Òbviament l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita com és, sigui tan capaç de desestabilitzar tot un imperi xinès.

Levante-EMV publica l’article ‘CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES’ de Víctor Baeta

Víctor Baeta, representant a l’ACR Constantí Llombart en la reunió de la CPVR del 20-G, a la SC Micalet.
FOTO: CL
CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada dissabte el 20-G a la SC Micalet]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions, la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre borbònic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78 no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara, independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR

‘Un exercici de responsabilitat’ article d’Andreu Barnils

Un exercici de responsabilitat
«En fi, per responsabilitat, jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont.»
Per: Andreu Barnils

Onze jutges espanyols van decidir ahir tres coses. Primera, que el diputat Carles Puigdemont no pot ser investit president des de l’exili. Segona, que ell mateix i quatre diputats més (Serret, Comín, Puig i Ponsatí), els cinc de Brussel·les, no poden ni votar. El seu dret a vot, eliminat. Ara resulta que els diputats a l’exili perden el dret a vot, i els diputats a presó, no. Coses. Això fa que els independentistes, per decisió del jutge, haurien de perdre la majoria absoluta al parlament. Passarien dels 70 diputats actuals, a 65 (la majoria absoluta són 68). Flipa. I tercera: la justícia avisa que si el president del Parlament, Roger Torrent, i la resta dels membres de la mesa no fan cas, podrien acabar a la presó. Roger Torrent, a la presó? Llegiu el punt set (pdf).

Jo des d’aquí només demano a Roger Torrent un exercici de responsabilitat. Senyor president del parlament, si us plau, no us deixeu agafar. Si cal, exili. Però mai presó. Seria irresponsable deixar-vos agafar. Desmoralitza, deprimeix i humilia. Si cal, president Torrent, suposo que hi haurà gent que envoltarà el parlament i no deixaran que cap piolín se us acosti fins que no sigueu a Bèlgica. Però vostè, mai de mai, presó. Molt millor a l’exili, amb la resta d’homes lliures del govern. L’aplaudiríem. I si mai arriba el dia, ja sia pel que faci aquest dimarts, o pel que faci un altre jorn, que resulta que incompliu amb el TC, i us obliguen a escollir entre anar personalment davant del jutge, o escapar a l’exili, trieu exili. Li ho demano per responsabilitat: ja tenim prou presoners. I penseu que a Europa la justícia espanyola no hi arriba. No hi encaixa. No s’accepta. Com a mínim en aquest cas.

Després de la decisió d’ahir, el candidat Xavier Domènech és la segona persona a qui jo demano un exercici de responsabilitat. Un exercici, en el seu cas, delicat, perquè implica respondre una pregunta incòmode: per què Colau pot pactar amb Xavier Trias a Barcelona, però Domènech no amb Puigdemont? Per què? Benvolgut sentit comú, si la gent, el poble, els votants, el 21-D van donar majoria absoluta als independentistes, però un jutge se la carrega, i no deixa votar cinc diputats, què hi fem? Doncs hi ha una solució: Xavier Domènech. Els 8 diputats de Catalunya en Comú anuncien que si el TC prohibeix el vot de cinc diputats independentistes, els comuns els regalen. Cinc vots que posen a disposició de la majoria independentista. Un jutge els roba? Un comú els restaura. Per què? Per responsabilitat. Per no aprofitar-se del 155, encara que sigui sense voler. Per dir on calgui que si el parlament té una majoria, la independentista, capaç de formar govern, i així acabar amb l’ignominiós 155, s’ha d’ajudar en aquesta direcció. Un govern nou acabaria amb el 155? Doncs som-hi. A Xavier Domènech l’exercici de responsabilitat que li demano és aquest: 155, o Junts per Catalunya? Quin és el mal menor? Quina és la prioritat?

Un darrer exercici de responsabilitat el demano a Carles Puigdemont, però ni caldria, em sembla a mi : sigui responsable i no torni, president. Segueixi a l’exili europeu. Aquí dins. l’empresonarien. Diria que és el que busquen: fer-lo tornar, i a presó. Vostè, ni cas. Si us plau per favor, no es mogui de nord enllà. De moment funciona de perles. Siguem responsables, tots plegats.

En fi, per responsabilitat,jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont. On vas a parar. No hi ha color.

‘Els fonaments del moviment sobiranista valencià’ per Elisenda Cremades

Els fonaments del moviment sobiranista valencià
Estic ja cansada d’escriure articles que descriuen la situació actual tant del nostre País Valencià en particular, com de l’Estat espanyol en general. Ja no tinc ganes de pensar en els que governen a Madrid. Em posa malalta. Els meus anteriors articles -“Retrat del règim del 78” i “Pitjor que una Colònia”– són els últims que faig en eixe sentit, i els he fet de mala gana sols perquè necessito explicar la situació en la que estem i que volem superar. Però ara vull anar en una altra direcció. D’ara endavant no vaig a escriure sobre els altres, sinó sobre nosaltres, sobre les nostres il·lusions i anhels, sobre la nostra futura república, sobre com articular el nostre País Valencià. Aquest es el primer d’uns quants articles que aniré enviant.

Els pensaments son creatius, creen una nova realitat. Tots els Estats que existeixen al món, prèviament han tingut que ser pensats. Els pensaments i les idees són com bombolles que neixen i creixen a dintre nostre, i que, mitjançant la comunicació, s’estenen a altres persones que també les pensen i imaginen, fins que un dia tot el món somia el mateix, i llavors es poden materialitzar.

Ací i ara, mentre escric aquestes línies, estic imaginant quina ideologia desitge   que tinga el moviment sobiranista valencià. Ha de ser una ideologia que permeta que els valencians, de tota classe i condició, de cultura valenciana, però també els que parlen castellà, tots els que són valencians pel simple fet de viure al País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, que majoritàriament a dia d’avui són nacionalment espanyols perquè voten a partits d’obediència espanyola, puguen esdevenir sense gaire esforç nacionalment valencians, i puguen votar a partits d’estricta obediència valenciana. És una condició sine qua non per a poder guanyar a les Corts Valencianes, el nostre parlament.

1 – El primer que em ve al cap es que el nostre moviment té que ser pacífic. Des de 1707 (data on vam perdre la guerra de successió i ens van assimilar a la llei castellana) fins avui han passat aproximadament uns 310 anys. En eixos 310 anys hem patit cinc guerres (la mateixa guerra de successió, les tres guerres carlistes, i la guerra civil del 36), i no n’hem guanyat cap. Tots els morts eren els millors dels nostres, però no hem guanyat res, mai. Per tant, això no té que tornar a passar, eixe no es el camí, no necessitem màrtirs, sols necessitem gent pacífica però compromesa amb el nostre moviment.

2 –  Una altra cosa que em ve al cap es que el nostre moviment té que ser republicà, perquè som demòcrates i ens agraden els principis republicans (de igualtat, llibertat i fraternitat), perquè no volem a ningú per dalt d’un altre, sinó que volem ser i sentir-nos un poble lliure i digne, i també madur que sàpiga governar-se a sí mateix sense amos ni reis. Volem ser un poble madur i digne.

3 – També té que ser un moviment transversal. La nostra societat és diversa i complexa i tenen que cabre tots els interessos de la nostra gent. L’eix ideològic té que estar integrat al nostre moviment de manera natural. Els valencians de dretes i els d’esquerra no podem estar sempre barallant-nos per una qüestió que es resol amb urnes i paperetes. El nostre moviment té que permetre que tots eixim guanyant, tant els treballadors assalariats, com l’empresariat.

4 – La transversalitat em porta a que el nostre moviment també té que ser inclusiu o integrador. Per a mi la cultura i la llengua valenciana son molt importants, però aquí viu molta gent que a dia de avui parla castellà, i això no es canvia de la nit al dia. Hi ha que integrar a tota eixa gent, poc a poc i amb paciència, però també amb fermesa. El nostre discurs no pot fonamentar-se en les identitats, sinó  en la integració, té que ser plural abans que identitari.

5 – Finalment, també té que ser participatiu, on cadascú puga dir la seua. Crec que no es pot ser progressista sense ser demòcrata. Jo ho veig així. Les nostres referències tenen que ser les democràcies mes avançades, com ara Bèlgica o Suïssa.

Un moviment pacífic, republicà, transversal, inclusiu i participatiu defineix perfectament el que volem ser: una societat oberta, on ningú estiga per dalt de ningú, on tots cabem, on tots participem. Un petit país que es relaciona i conviu pacíficament amb altres petites repúbliques del nostre entorn, i que aspira a ser internacionalista perquè es nacionalista, és a dir, que aspirem a participar i aportar al mon des de la nostra personalitat com a poble. Un poble que es posa dempeus i es fa l’amo del seu destí, un poble que es guanya el seu futur. Un poble d’homes i dones lliures per assolir un País Valencià lliure i sobirà. Per assolir la República Valenciana.

Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa

‘Pitjor que una Colònia (II)’ article d’Elisenda Cremades

Pitjor que una Colònia

Espanya ve d’Hispània, una expressió geogràfica amb què els romans designaven la península Ibèrica sencera, una expressió anàloga a Escandinàvia. La Hispània romana mai no va ser cap entitat política unificada, tampoc ho va fer el reialme visigot, a l’Edat Mitjana hi havia diversos regnes cristians i musulmans, i desprès va vindre la corona d’Aragó, la de Castella i la de Portugal, que tot i arribar a tindre els mateixos reis (Felip II, Felip III i Felip VI), continuava sense ser una entitat política unificada. A partir dels Decrets de Nova Planta (1707 per eliminar políticament a Aragó i  a València , 1714 per a eliminar a Catalunya i 1715 per eliminar políticament el Regne de Mallorca) tots els territoris de la península, menys Portugal, son reduïts  “por justo derecho de conquista” a les lleis de Castella i  sorgeix l’actual Estat unificat pel poder de les armes. Com anomenar Castella a tot aquest territori era molt fort, a la primera oportunitat que varen poder, que va ser amb la primera Constitució  de 1812, apareix el nom polític d’Espanya o Nación espanyola.

De fet, els reis de Castella ja havien començat a apropiar-se del nom d’Espanya molt abans. Al segle XIII l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, va escriure per encàrrec de Fernando III de Castilla “De rebus Hispaniae”, una crònica segons la qual els monarques de Castella i Lleó eren els legítims hereus de la Hispània visigoda, mentre que els reis de la Corona d’Aragó tenien un paper marginal en la reconquesta cristiana. Sembla que aquesta visió egocèntrica castellana va emprenyar el Rei Jaume I, que va escriure “El llibre dels fets”, on reivindica les conquestes de Mallorca, València i Múrcia.

Encara més, era tan gran el desig de la Corona de Castella de fer-se amb tota la península ibèrica, que quan, a partir del segle XV s’emprèn la conquesta d’Amèrica, allí els castellans es presenten com a espanyols. Naturalment Castella no va compartir les seves colònies amb les altres corones peninsulars, tot i que eren espanyoles segons la visió castellana. L’Imperi anomenat espanyol en realitat es L’Imperi de Castella. Això ho saben tots els historiadors solvents.

La historia mostra, doncs, que el terme Espanya com ens polític, és una invenció de la Corona castellana per ensenyorir-se de tota la península Ibèrica. Llevat del contratemps de Portugal, fins ara ho han aconseguit. En tot cas, Espanya no és ni una nació ni una nació de nacions, malgrat la confusió intencionada, Espanya, entesa políticament, es un Estat imperial des dels seus inicis:  “La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos hemisferios” Art. 1 de la Constitución de 1812. És un Estat (que aspira a ser una Nació) compost de diverses nacions que no es reconeix a ell mateix com a plurinacional. La nació castellana hi exerceix un paper dominant, que arriba fins a la supremacia, ja que l’article 3 de la Constitució espanyola (CE) diu que el castellà es la llengua oficial de l’Estat, tot i que reconeix que a l’Estat hi han altres llengües, sense ni tan sols anomenar-les.

Podria dir que la Constitució de 1978 es va aprovar democràticament, però va ser mes pròpiament un xantatge, ja que si no s’acceptava aquella Constitució tutelada, l’alternativa era continuar amb les lleis franquistes. Podria dir que aquest es un Estat demòcrata, però mes pròpiament és un Estat disfressat de demòcrata, en el qual la nació dominant, Castella (incloent-hi l’actual Andalusia), té més població que el conjunt de les nacions dominades. Per disfressar-se de democràcia, només cal assegurar que la sobirania estigui centralitzada en tot moment. Doncs com que la sobirania ja estava centralitzada en el moment de votar la Constitució i per aprovar-la el que contava eren els resultats totals a l’Estat, va continuar-ho també després: l’article 1 de la CE diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, representat per les Corts espanyoles.

Però no ho diré així, ja que la qüestió de la sobirania es mes complexa del que pareix. Tal com acredito amb el meu anterior article “Retrat del règim del 78”, la sobirania real a Espanya, des del punt de vista schmidtià, la té el Rei Felipe VI, que controla tot el poder coercitiu en ser el cap de les forces armades. La sobirania que defineix l’article 1 de la CE es sols nominal o ordinària, aquella sobirania permesa pel Rei mentre no decideixi obrir l’estat d’excepció, es a dir, en els períodes ordinaris on el Rei no decideix exercir-la, ja que en altre cas el Rei es el sobirà. Això ho ha deixat molt a les clares el procés català. Si això no fos així, els poders de l’Estat no s’haurien alineat tots en el mateix sentit, i no s’hauria pogut aplicar aquest 155 il·legal (que va mes enllà de la constitució). Però no ha estat així, tots els poders de l’Estat (i tots els partits del règim) s’han plegat immediatament al sobirà. Per tant, aquesta no es una constitució demòcrata, de fet, ni tan sols es va fer mitjançant un autèntic procés constituent, ens la van presentar i ens van preguntar si la preferíem a les lleis anteriors, sense cap tipus de consulta, debat o explicació.

Bé, tornant al fil conductor del article, en aquest termes, quan es diu que “l’Estat té dret a defensar-se” (dels independentistes de les nacions dominades) s’està dient que “la nació castellana té dret a defensar el seu domini sobre les altres nacions que conformen l’Estat”. Quan parlem de nacionalisme espanyol, en realitat és nacionalisme castellà expansiu. Quan s’acusa els independentistes dels altres territoris de voler exercir una supremacia, en realitat se’ls acusa de no acceptar la supremacia castellana consagrada a la CE i suavitzada amb el mantra que el castellà és la “lengua de todos”. I quan es diu que hi ha vies constitucionals per defensar la independència, s’està dient que sense el permís de la nació castellana no la tindrem mai. De fet, sense aquest improbable permís, ni tan sols podem aspirar que l’Estat espanyol esdevingui un Estat federal veritablement plurinacional, de l’estil del Canadà, Suïssa o Bèlgica (on es reconegui la igualtat de les nacions i llengües de l’Estat. En canvi, la nació castellana no només té prou població per vetar qualsevol reforma de la CE, sinó fins i tot per fen-ne una reforma unilateral. Una gàbia perfectament “democràtica”.

Ara bé, ¿què és un imperi colonial sinó un Estat amb diverses nacions una de les quals s’erigeix en dominant i imposa a les altres llengua i cultura, a banda de controlar-ne l’economia? Algú pot protestar dient que les nacions sotmeses no son una colònia. És cert, segons com, som menys que una colònia, perquè a les colònies se’ls reconeix el dret d’autodeterminació. Mentre no aconseguim la Independència, potser no estaria tan malament ser reconeguts com una colònia, amb totes les conseqüències. Trobo que hi ha que buscar el reconeixement internacional de colònia espanyola.

Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa.

(simpatitzant de República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu)

 

Retrat del règim del 78 (1) per Elisenda Cremades

Retrat del règim del 78 (1)
Com deia en Carl Schmidt, la sobirania la té qui decideix sobre l’estat d’excepció, entès aquest com aquella situació on no regeix la llei pactada.
Vist així, es clar que qui té la sobirania a l’Estat Espanyol es el Rei Felipe VI, tal como va demostrar en el seu discurs de dia 3 d’octubre de l’any passat, on va ordenar un clar “a per ells” que va posar a tots els seus dempeus tots plegats, i això va permetre un 155 clarament fora de la llei que cap poder de l’Estat va qüestionar. Tot tenint en conter que la constitució no permet destituir governs ni suspendre parlaments, en eixe discurs, el Rei d’Espanya va obrir un estat d’excepció i va ordenar el que calia fer.
No és el primer cas on passa això al si del règim del 78, ara em ve al cap el cop d’Estat del 23-F, del que, com apunta, entre altres, la periodista i escriptora Rebeca Quintáns, especialista en la matèria,  son pare Juan Carlos I, aleshores Rei d’Espanya, va ser el inductor, sent la seva participació necessària i no marginal. Un cop d’Estat que ell mateix va resoldre al mes pur estil Erdogan, o millor podríem dir que Erdogan va resoldre un cop d’Estat a Turquia que ell mateix havia organitzat, al mes pur estil del Rei emèrit, ja que es Erdogan qui va copiar Juan Carlos I.
En realitat tot quadra en veure la Constitució espanyola del 78, on diu que el Rei es el cap de les forces armades, i també es qui designa o proposa al president del Govern espanyol (article 99), i per tant designa qui pot o no pot ser-ho, com una mena de democràcia vigilada o permesa en el dia a dia o ordinàriament, però que, arribat el moment, com a cap de les forces armades, es qui governa a l’estat d’excepció. És per tant el sobirà en el sentit schimidtià del terme.
En el fons és la manera de governar de totes les monarquies absolutes i dictadures com la de Franco, que va designat a Juan Carlos I com al seu successor a títol de Rei, perquè veritablement no va ser una restauració de la monarquia, sinó una successió del règim del 39 amb una rentada de cara. És comprensible que Juan Carlos I volgués fer el règim heretat a la seva mida, necessitava legitimar-se, i també necessitava que Espanya fos acceptada pels països europeus per a poder entrar al llavors Mercat Comú. Tot portava a una certa apertura aparent però sense perdre el comandament de les forces armades ni la designació sobre qui pot ser o no ser cap del Govern espanyol. Una monarquia que deixa fer si governen els partits lleials al Rei, però on no poden governar altres partits, tal com ha demostrat el cas català.
Es miri com es miri, democràcia i monarquia son idees que es contraposen, la monarquia es basa en la desigualtat, tant de naixement com sexista, es incompatible. A Europa conviuen monarquies amb Estats democràtics, però eixos reixos no van donar suport al feixisme i saben els seus límits, no així els borbons.
Un règim con el del 78, hereu del règim del 39, tampoc pot ser net, sempre serà corrupte, perquè es la Cort del Rei qui governa, una oligarquia on participen la monarquia, la banca, partits polítics afins i lleials, i fins i tot famílies d’empresaris del règim anterior que controlen el sector de la energia, la telefonia, y els grans mitjans de comunicació i informació. Els partits que no son lleials poden competir electoralment, però no poden guanyar, ho tenen tot en contra, finançament, mitjans de comunicació, fins i tot la justícia, que també esta controlada pel règim. L’actual règim es una monarquia absoluta, que ens deixa tindre la il·lusió d’una democràcia, condicionada a que ens portem bé, votem als partits del règim, i no qüestionem res. mentre ells es folren i nosaltres paguem. Es una estafa.
Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa

CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES , article de Víctor Baeta

Víctor Baeta, representant a l’ACR Constantí Llombart, hui a la SC Micalet en la reunió de la CPVR. FOTO: CL
CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada hui dissabte ]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions  republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions,  la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre monàrquic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78  no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles  per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara,  independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR

Mitjà per la República Valenciana