Joan Sorribes,
[12.04.18 03:28]
Veig sovint TV3. Tinc una sana enveja dels catalans que disposen d’una xarxa de mitjans de comunicació en català i, sobretot, d’uns mitjans públics de molta qualitat. Però el post no va d’això, va de normalitat i m’explicaré. A Catalunya amb plena normalitat es parla de República, sense afegir cap cosa més ni cap adjectiu ni gentilici, i cap ni ningú -excepte els monàrquics, que els hi ha- qüestiona ni fila prim ni matissa ni fa punyetes. En l’imaginari català majoritari, república és un terme inclusiu, al qual tant es pot adherir algú que estiga per afegir després un gentilici o un altre o més d’un, un adjectiu o un altre o un vocabulari sencer si es vol. No passa res. A Catalunya es pot parlar amb normalitat de la llengua “natural”, sense que hi haja ferides ni trastorns psicològics d’especial rellevància, i que per tant es puga aconsellar una cosa tan de sentit comú com és emprar les paraules que sempre s’han emprat des de xiquets i xiquetes, les de sempre, no per contraposar-les a cap stàndard, ni per fer cap malifeta o despropòsit lingüístic sinò per pura racionalitat i naturalitat, es pot dir a Catalunya amb perfecta normalitat que la “llengua” és viva i la fa la gent, i que els acadèmics el que fan es recollir això i transformar-lo en una norma racional i conseqüent amb eixe principi rector. Normalitat. Ni més ni menys que això. Al País Valencià, en els segments socials amb interés sobre això tan laxe i difícil d’explicar que és la “consciència nacional” o la “identitat nacional”, i per no eixir dels dos conceptes que he esmentat, parlar de república (així, sense més, sense posar cap més adjectiu ni cap gentilici al costat, i a ser possible subrratllat i ben senyalitzat) fa que alguns t’etziben un “espanyolista” i t’etiqueten de favorable a la III República espanyola, mentre uns altres t’engeguen un “catalanista” i t’acusen de voler integrar el país en una futura República catalana (per uns i per altres, dos alternatives igual de pecaminoses la que no comparteixen, excloents l’una amb l’altra, i sobretot ningunejant les dos d’una tercera alternativa, tan natural i normal com les dos anteriors, com seria la d’una República valenciana). Al País Valencià parlar de “llengua natural” fa que uns aprofiten que el Guadalaviar també es diu Túria per a rengló seguit dir que els valencians parlem valencià des dels ancestres íbers o encara de més antic (qui sap de quan encara hi havia Neandertals) i que, per suposat, valencià i català no tenen res a vore i per tant t’acusen immediatament de catalanista, i això mentre uns altres te claven el “san benito” d’espanyolista que pretén la seccessió de la llengua comuna. Doncs bé, aquesta “anormalitat” ho és per una raó bàsica, tan simple que sovint es vol fer passar desapercebuda: els catalans, la inmensa majoria dels catalans, quan es pensen es pensen en termes de “catalans”. Els valencians -els valencians que tenen algun interés en aquestes qüestions, vull dir- quan ens pensem, majoritàriament no ho fem en termes de “valencians”, sinò en termes d'”espanyols” o de “catalans”. Veig TV3 amb una sana enveja i complicitat de germanor (diuen bon dia i bona nit, què voleu, exactament com jo, i això em resulta més pròxim i íntim que el “buenos días” i el “buenas noches”), i hui l’he vist amb l’esperança que una pròxima televisió pública valenciana em permeta aspirar a ser valencià autocentrat i respirar i lliurar-me de tanta asfíxia, almenys una miqueta. I qui si sap si en un futur poder dir amb tranquil·litat plena i sense mirar amb rezel esperant una resposta no amistosa: parlem com sempre en valencià i volem la república. I que estiga claret el que dic, sense donar més explicacions. Al cap i a la fi, normalitat. Que no és tant. O si? (Joan S. Sorribes)
El Nacional País Valencià
Nota de Premsa – 07/04/2018 
