Els posicionaments d’ERC en relació al trentè aniversari de la Carta Magna espanyola han oscil·lat entre Joan Tardà i el seu crit de “mori el Borbó” i l’informe sobre la legitimitat democràtica de la Constitució del 1978 elaborat per la Fundació Irla.
Joan Tardà va cloure el seu abrandat parlament en un acte de les JERC contra la Constitució espanyola amb l’històric crit de lluita de la Guerra de Successió. Fou, el seu, un gest políticament legítim i inhabitual en discurs oficial de l’Esquerra actual perfectament homologable dins del llenguatge característic de la classe política autonòmica. La reacció de la “brunete mediatica” el portà a emular la conducta seguida per Carod (després de l’entrevista amb ETA), Puigcercós (amb la bandera espanyola) i Benach (amb els complements del cotxe oficial), és a dir, rectificar conductes no pas fruit de l’autocrítica voluntària sinó de la pressió externa. Feta aquesta reflexió, Joan Tardà és un patriota i un diputat honest que mereix la solidaritat dels companys davant les anunciades actuacions de la fiscalia espanyola.
L’altre pronunciament d’ERC és un document -conegut la vigília de la festa constitucional elaborat per la Fundació Irla (d’autor anònim i que per defecte cal atribuir a Josep Vall, que n’és el director)- sobre la legitimitat de la Constitució del 1978. Consta de dues estadístiques, una sobre el percentatge de població actual que no va poder votar en el referèndum constitucional d’ara fa trenta anys, i l’altra sobre la predisposició a una reforma constitucional entre la ciutadania. Unes dades i les altres estan enllaçades per frases més pròpies d’un power-point que d’un document políticament argumentat i tot plegat conclou amb un paràgraf del punt 24 de la Declaració de Principis de la Internacional Socialista, de l’any 1989, referit al dret d’autodeterminació dels pobles.
En conjunt és un document inconsistent, jurídicament i políticament, que no està a l’alçada de la temàtica que pretèn abordar, i més quan empra l’argument del temps transcorregut per deslegitimar la validesa del text constitucional (com si allò procedent fos revalidar periòdicament les lleis vigents). L’any 1978 la direcció d’ERC fonamentà el rebuig a la Constitució en el no reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles, trenta anys després aquesta raó queda desdibuixada en un context en el qual hom sembla estar a l’espera d’un gest governamental en pro de l’Espanya plural per acollir-se a una eventual reforma constitucional. Joan Ridao, que va presentar l’informe, va desaprofitar l’ocasió de concretar allò que anunciava en el seu llibre “El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania” (Editorial Mina, Barcelona, 2007), és a dir, quin pla B i quina estratègia ha de seguir ERC, un cop declarat esgotat el procés autonòmic.
El proppassat dia 4, la direcció d’ERC va convocar un acte polític amb el títol “Estem construïnt un estat propi. Disculpin les molèsties”. A banda d’un lema tan agosarat, res es va aclarir sobre la posició que adoptarà el Partit davant el desenllaç del finançament de la Generalitat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En tot cas, hauría de ser una resposta congruent amb les resolucions del congrés del juny i amb els bons propòsits que inspiren la convocatòria d’actes com l’esmentat, i si pot ésser, doni consistència jurídica i política a un projecte nacional que va més enllà del “mori el Borbó” i de l’informe sobre la Fundació Irla.
