El jutjat de Barcelona ha processat l’home acusat d’agressió | Els fets han passat a una mesquita del barri del Clot
per Redacció 07/02/2019 20:32 | Actualitzat a 07/02/2019 20:54
L’imam ha estat detingut i processat per abusar diverses vegades d’un menor de 13 anys | Mossos d’Esquadra
Un jutjat de Barcelona ha processat l’imam d’una mesquita del barri del Clor de Barcelona, acusat d’agredir sexualment un menor d’edat. Segons informa ‘El Periódico’ l’imam, anomenat Abdeslam E.J hauria violat el nen quan exercia la seva funció religiosa a la mesquita anomenada Hamza.
L’acusat haurà repetit l’acció diverses vegades, totes a la Mesquita situada al barri del Clot de Barcelona. Finalment, el nen, de 13 anys, hauria explicat als seus pares els fets. Ara, la víctima està fent teràpia a la Fundació Vicki Bernadet, una associació especialitzada en atenció de víctimes de delictes sexuals.
Amb la presència i participació de l’Ambaixador de Veneçuela a Espanya, de la sociòloga María Ángeles Díaz i dels representants del Front Antiimperialista Internacionalista a València, Manu Lezcano i Fernando Herrero, s’ha celebrat hui, dilluns 28 de gener l’acte de presentació del FAI en el Centre Octubre (ACPV), amb gran assistència de públic.
El recent acte en Alcoi de la CPVR on varen participar càrrecs d’EUPV, Compromís, Podemos i les Joventuts socialistes, organitzacions totes elles que a nivell de direcció no pertanyen a la CPVR ha estat motiu per a ser atacades per la dreta dinàstica, tan dinàstica com l’esquerra institucional. Fins ara el moviment republicà estava i encara està perfectament controlat per aquesta esquerra dinàstica que inverteix prou en ajudes per a organitzacions per a activitats com la memòria històrica, una memòria fonamentalment unida a la guerra civil, però lluny d’una acció política per portar la república a les institucions, com estan fent els republicans catalans. L’acte d’Alcoi, organitzat per una Coordinadora estrictament política i que la seua acció fonamentalment va per denunciar al regim del 78, ha agafat desprevinguts a alguns. La Coordinadora manté en el seu si a republicans amb distintes sensibilitats però tots ells contraris sense fissures al regim del 78. El fet que una de les sensibilitats amb més dinamisme dins de la CPVR siga la del sobiranisme valencià republicà ha centrat l’atac de la dreta dinàstica en la reivindicació de la República Valenciana per atacar a l’adversari electoral, a la seua esquerra institucional. Des del sobiranisme valencià republicà ens podem preguntar: Hem de renunciar a reivindicar i lluitar per la República Valenciana perquè perjudica a l’esquerra dinàstica? La resposta és evidentment que no.
Leo con estupor y con respeto, pero no sin cierto cachondeo, que algunos c argos públicos del PSPV, Esquerra Unida, Compromís y Podemos han decidido impulsar un proceso para la constitución de una república valenciana. ¿Qué no querías caldo? Pues toma dos tazas. Por si no fuera suficientemente cansino un “procés” ahora nos empeñaremos en tener dos. No podía ser de otra manera. Los valencianos somos así. “O tot, o res”. Qué le vamos a hacer.
De hecho, han constituido una coordinadora que, a mi parecer, les coloca en posturas anticonstitucionales. Pero tranquilos, que no esgrimo el 155 para reprimir el intento. Válgame Dios. Nada más lejos de mis intenciones. Antes al contrario, miro la maniobra con el más absoluto de los respetos desde el punto de vista del analista político, pero desde la pose boquiabierta del estupor del ciudadano de a pié.
Vaya por delante mi más absoluto respeto a cualquier postura y opción política que respete la legalidad democrática. Estoy en contra de los fascismos y de los totalitarismos excluyentes. A favor de la Democracia y del Estado de Derecho. Y, miren por dónde, soy partidario de la defensa del cumplimiento de la ley. Vamos, que respeto todos los valores que enmarca y ampara la Constitución Española. Lo normal, sin grandes aspavientos, pero con el convencimiento de que lo que dijo el otro día el ministro Ábalos en Valencia es cierto. Esta Constitución, de la mano de la Monarquía Parlamentaria, nos ha traído el periodo más largo de democracia de nuestra historia.
Pero hay que saber respetar las normas. No sé qué opinarán el Secretario de Organización del PSOE y el Secretario General del PSPV, a la sazón President de la Generalitat, después de reconocer el valor y la vigencia de la Monarquía durante la entrega del Premio Convivencia al Rey, al ver como algún que otro destacado miembro de Joves Socialistes organiza un comité para promover una república valenciana mirándose en el espejo de los republicanos catalanes. Con lo mal que le ha ido al PSC con los republicanos catalanes. Como les conozco bien, supongo que tanto el uno como el otro se situarán en posiciones de respeto y tolerancia democrática. Pero no creo que, a tres meses vista de unas elecciones, estén muy contentos con la maniobra.
Miren, esto de la república y la Monarquía no debería suscitar debates a estas alturas del partido. Las reformas constitucionales se hacen en el Parlamento y con la mayoría necesaria, y suficiente, para poder hacerlas. Lo demás son cantos de sirena. Empeñarse en hacer de la república una “causa política” es como politizar el uso de los símbolos nacionales. O sea, arrimar el ascua a la sardina propia. En el año 19 del siglo XXI ya deberíamos saber que ese debate solo nos lleva a discutir por un sistema de organización del Estado, y no a la discusión por un sistema político. Mientras la izquierda, o parte de la izquierda, española se arrogue la propiedad del republicanismo, una hipotética república tiene muy poco futuro por exclusión de aquellos que lo ven, dentro de la legalidad democrática, de otra manera. Vamos, que se puede ser socialista y monárquico y se puede ser conservador y republicano. Lo demás está caduco.
Mientras tanto… ¿cómo era aquello que le dijo el otro día un “mosso d’Esquadra” a un guardia forestal en una manifestación en Barcelona? “La república no existe” y, si les parece, me ahorro por mi parte el resto de la frase. Por respeto. Por puro respeto democrático.
El político catalogó de ‘fake news’ (noticias falsas) las declaraciones de una serie de medios de comunicación de que el Kremlin intentase socavar a la UE mediante el 1-O.
“Nunca hubo pruebas de ello pero sí declaraciones indiscriminadas de varios medios españoles y políticos conservadores, tenga en cuenta también que en abril de 2018 el Parlamento británico publicó un informe que descarta la influencia secreta de Rusia en la crisis catalana. Ni siquiera quiero perder el tiempo en debatir semejantes tonterías”, dijo Puigdemont al periódico ruso Komsomolskaya Pravda.
Según el político, “casi todos los miembros de nuestro movimiento” coinciden en que el referendo del 1 de octubre llegó a celebrarse, pese a la violencia de la Policía española.”La independencia se proclamó el 27 de octubre del mismo año pero no se materializó por las represiones de Madrid. Ahora tenemos a presos y emigrantes políticos que, igual que yo, se vieron obligados a exiliarse debido a acusaciones falsas”, afirmó.
Puigdemont declaró también que Bruselas, la capital de la Unión Europea y la ciudad donde se encuentra exiliado, rehúsa reaccionar al conflicto entre Madrid y Barcelona.
“Es una vergüenza y una completa destrucción de la autoridad moral de la UE, que aún así sigue enseñando al mundo el respeto de los derechos humanos”, apostilló.
El papel de Rusia en el mundo
“Su país es uno de los más influyentes del mundo, y la Cataluña independiente mantendrá unas relaciones cercanas y amistosas con ella, así como con todo el mundo”, dijo Carles Puigdemont al comentar posibles relaciones con Moscú si Barcelona logra independizarse.
Puigdemont señaló que Cataluña y Rusia son “dos naciones europeas con una historia común”.Según el político, el fundador de la ciudad de Odesa (ahora Ucrania), Josep de Ribas, era catalán y sirvió en la Flota del Mar Negro durante el reinado de la emperatriz rusa Catalina la Grande.
Recordó también a los “cientos de huérfanos catalanes que encontraron refugio en Rusia después de la Guerra Civil Española, a finales de los años 30”.
Derecho a la autodeterminación de Cataluña y Crimea
“Las personas de todo el mundo deben gozar de derechos iguales al reconocimiento por la comunidad internacional. Nosotros, los catalanes, no inventamos nada nuevo y solo llamamos, pacíficamente y democráticamente, conforme con el derecho internacional, a que se ejerza el derecho de los ciudadanos a la libre determinación, esto se refiere a la solución de la crisis catalana y a los acontecimientos que usted acaba de mencionar”, dijo Puigdemont al pregunatrale por los referendos de autodeterminación en Escocia, Cataluña, Crimea y en el este de Ucrania, Donbás.
En cuanto a Cataluña, el político afirmó que “nunca rechazaremos el diálogo, las negociaciones y el referendo como herramientas para encontrar una solución política duradera a este conflicto”.”En los últimos años hemos visto cómo se celebraron los referendos de autodeterminación en Quebec o Escocia; en vez de la intransigencia española, proponemos que haya la misma flexibilidad que mostró Londres hacia Escocia. Un referendo nunca debería ser un problema”, expresó.
Desde 2017 Puigdemont, exiliado en Bélgica, es buscado por el Estado español por delitos de rebelión, sedición, malversación de fondos públicos, entre otros cargos, así como por la declaración de independencia unilateral de la comunidad autónoma española de Cataluña.
Josep Algarra en el Memorial Walter Benjamin a Port Bou. 27 setembre 2007.
Walter Benjamin i l’eix València-Portbou
Ens interessen les coses que ens afecten. Vaig intuir que Walter Benjamin m’incumbia quan vaig llegir que s’havia suïcidat un 27 de setembre a Portbou. Aquesta data, el dia i el mes, perquè l’any –el 1940– en principi no m’importava, va ser l’estreta porta per on em va entrar el pensador alemany en el meu cercle d’interessos vitals. En setembre del 2006, com vinc fent des de fa anys, sempre d’esquena al futur, era el passat el que m’interessava commemorar. No volia que el temps d’avui se buidés del temps passat en benefici, una vegada més, dels vencedors de sempre. Calia recordar, calia fer present per a les generacions actuals, que un 27 de setembre de 1975 havien estat afusellats pel règim franquista cinc joves de 21, 22, 24, 27 i 33 anys respectivament i que els vencedors de sempre, amb la complicitat de la socialdemocràcia còmodament instal·lada en la sala del bordell, a l’espera de les “condicions objectives”, havien aconseguit que, al llarg dels anys, els seus noms i aquell crim, esdevingueren ignorats. Els cinc joves, morts per la llibertat de tots, des del passat m’emetien la força messiànica necessària per contribuir a redimir-los, volia ajudar amb la meua humil aportació a redimir el passat de tots els vençuts. I Walter Benjamin, també des del passat i vençut, venia en la nostra ajuda i es sumava la tasca redemptora.
El primer llibre que em va acostar a la seua vida i obra va ser el de Michael Löwy‘Walter Benjamin, aviso de incendio’ editat pel Fondo de Cultura Econòmica. Va ser tot un descobriment de constatacions de llocs compartits per l’experiència de la història viscuda. Amb el meu amic barceloní Joaquim Auladell, company de ‘Txiqui’ en els seus darrers moments a la Model de Barcelona, varem desbudellar, desprès de llargues converses per telèfon – quina gran contribució al debat filosòfic la tarifa plana de Telefònica! – el llibre de Löwy i varem redactar ensems l’article “27 de setembre de 1975: La mirada de l’Àngelus Novus”. Amb valentia Pedro Muelas, director d’EL MERCANTIL VALENCIANO, el va publicar el mateix 27 de setembre del 2006 i per contra, EL PUNT de Girona el va rebutjar: “…no el considerem del nostre interès”, va ser la resposta rebuda pel correu electrònic.
Enguany, en acostar-se setembre, volia tornar a recuperar el passat i fer d’ell un “temps-ara” [Jetztzeit]
“La història és objecte d’una construcció en un marc que no està constituït pel temps homogeni i buit, sinó per un temps ple, “temps-ara”. Així l’antiga Roma va ser per a Robespierre un passat carregat de “temps-ara” que ell feia saltar del continuum de la història (…) El mateix salt sota el cel buidat de la història és el salt dialèctic, que així és com Marx va entendre la revolució”. Tesi XIV Sobre la filosofia de la Història’ de W.B.
Eren Encarna Canet i Toni Infante els que ara aportaven el combustible amb el seu article: “43 morts i mortes i continua la impunitat”, publicat en ANNA notícies el 3 de setembre, i que ens recordava els morts del metro. Un eix Portbou–València acabava de nàixer. La ciutat de València es sumava a la mirada de l’Àngelus Novus. De nou la ‘classe dominant’, els vencedors de sempre, s’afanaven per soterrar el passat, per fer de la història un “temps homogeni i buit” que els valgués per mantenir el seu domini. Amb la mateixa dedicació que tenen per amagar les foses del Cementeri de València on jauen els republicans assassinats, ara s’esmeraven per fer oblidar els morts de l’estació de Jesús. Calia aturar el temps. Calia fer retornar els morts. Ells vindrien demanant als vius les seues/nostres, reivindicacions, reclamant una conjuntura revolucionària en la lluita en favor del passat oprimit.
D’aquesta manera tinguérem, Auladell, Algarra i jo, la idea de juntar València a Walter Benjamin. Traduiríem al català occidental les Tesis sobre filosofia de la Història i dedicaríem el llibre a: els quaranta-tres valencians, víctimes del progrés, morts el 3 de juliol de 2006, sobre les 13:03, pel descarrilament de les unitats 3736 i 3714 de la sèrie UTA 3700 de la Línia 1 del Metro dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, prop de l’estació de Jesús a la ciutat de València.
Pensat i fet. Vam requerir l’ajuda de l’amic i company de lluita Josep Algarra, a qui un amor de joventut va portar a conèixer la llengua de Goethe. Entre els tres traduirem al valencià, el nostre català, les Tesis de la filosofia de la Història de W.B. El resultat el tenim ja en la impremta de Russafa dels germans Àlex i Ruben FernàdezArizmendi. L’edició ha anat càrrec d’edicions l’Ateneu de Benimaclet per encàrrec de l’ACR Constantí Llombart, encetant amb aquest llibre la Col·lecció Quaderns Republicans de Teoria i Acció.
El 27 de setembre passat duguérem una prova d’impremta a Portbou. Des de València va eixir [27 setembre 2007] la delegació de l’ACRConstantí Llombart, a Barcelona es va incorporar la delegació de l’associació Mar Vella de dues ciutats i a Figueres, s’incorporà l’editor Costa-Pau.
Anàvem a la ciutat d’una frontera inventada per espanyols i francesos, en l’únic tren amb capacitat per fer el canvi a l’ample europeu que sembla sorgit del túnel del temps; a l’igual que la policia dels vencedors de sempre que demanaven – en el seu ‘estat d’excepció permanent ─ la documentació als viatgers. En l’estació internacional ens esperaven Santi Vancells (quanta coincidència amb ell i com va vibrar amb la lectura de l’article rebutjat per EL PUNT), coordinador de la Fundació Walter Benjamin i que l’actual Generalitat catalana té bandejada; també ens rebia el vital pintor benjaminià gironí Lluís Bosch.
El recorregut de la ciutat ─ de la qual Hanna Arendt va dir, des del cementiri on va anar a visitar la tomba de Benjamin, que era un dels llocs més bonics que havia vist ─ va cobrir les expectatives. Tal vegada l’Hanna ho va dir des del mateix lloc on Dani Karaban va alçar el seu Memorial “Passatges” en memòria de Walter Benjamin i dels exiliats europeus dels anys 1933 a 1945. En ella l’escultor recull les paraules de Benjamin: “És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. És un monument, una escala, que el pots travessar, tocar, sentir,…
A l’hora del dinar es van incorporar el prolífic periodista Josep M. Loste i el regidor d’ERC Joan Govern. Parlaments. Intercanvis. Comunió.
De tornada a l’agafar el tren, de nou la policia: “…ah! vostès són els que han vingut pel Memorial. No cal la documentació, són espanyols” Era nit i bufava la Tramuntana que s’escolava dins l’estació solitària.
L’eix Portbou–València s’havia encetat. De mica en mica, construïm les repúbliques.
