L’exemple escocès

Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 16 de desembre de 2019

La victòria de l’SNP a Escòcia ha estat aclaparadora. Fins i tot ho destaquen els unionistes acèrrims, els que a Catalunya neguen que un 42,5% de suport a l’independentisme sigui suficient per reclamar la celebració d’un referèndum plenament acordat. La sensació de victòria independentista i de desfeta de l’unionisme escocès no és tant pel percentatge assolit (45%) com pel fet que dels 59 escons en disputa, l’SNP n’ha guanyat 48. Els 23 diputats independentistes catalans —davant els 18 unionistes— estan repartits entre tres partits, que no s’entenen gairebé mai, i per tant transmeten pessimisme més que no pas optimisme. Suposo que a Escòcia deu haver-hi electors independentistes de dreta, de centre i d’esquerra, però tenen una altra manera d’organitzar-se i d’encarar la relació amb la metròpoli. ERC sempre ha fet fàstics del que Rufián anomena despectivament espai “convergent”, però no diu res dels seus amics democratacristians (sortits tots del partit de Duran i Lleida) que ocupen escó al Parlament i al Congrés, integrats a ERC, i que són tan de dretes o més, posem per cas, que Marta Pascal. La CUP d’ordre, com es feien dir, ara està atrapada en la teranyina d’una ERC que fa marxa enrere a tota velocitat. Pel que sembla, Joan Tardà està més disposat a entendre’s amb Miquel Iceta que amb Toni Castellà i, no cal dir, amb Carles Puigdemont.

Els polítics catalans són especialment maldestres. Escòcia no està en millors condicions que Catalunya per assolir la independència, però té un full de ruta més clar i, sobretot, menys frívol que el català. M’escandalitzen les declaracions de l’antiga presidenta del Parlament —i lamento dir-ho, perquè està empresonada injustament— sobre la greu equivocació que van cometre. Dir que no s’imaginava que l’Estat respondria com va respondre em sembla, sincerament, naïf. Servidor, que era un simple director general, sabia perfectament quin pa s’hi donava. I, a més, ho vaig advertir. M’atreveixo a qualificar el que ha declarat Carme Forcadell perquè s’ha deixat entrevistar per parlar de política, d’abans i d’ara. Estar empresonada no li dona la raó. Ella té un punt de vista i si ara diu que es va equivocar quan era presidenta de l’ANC, i com a militant d’ERC, nosaltres tenim dret a respondre-li que uns quants ja van escriure en el seu moment que s’equivocava. Caminar de pressa pot provocar que et trenquis el fèmur. Tota una generació de dirigents republicans està inhabilitada per atrevir-se a suggerir quin camí cal seguir.

Escòcia no està en millors condicions que Catalunya per assolir la independència, però té un full de ruta més clar i, sobretot, menys frívol que el català

El gran problema de l’independentisme català és que vol i dol. No s’atreveix a fer segons què condicionat per la por a la repressió —de la qual es veu que ara són conscients— i així no es poden prendre decisions polítiques. Aquesta setmana comença una nova batalla legal per determinar l’estatus legal dels tres eurodiputats electes als quals Espanya —i la UE— nega la condició d’aforats. Avui s’enceta la vista sobre l’euroordre de Llarena per detenir i extradir el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig i dijous se sabrà la decisió del TJUE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. No cal dir que una resolució favorable als interessos dels dirigents independentistes seria una gran victòria, personal i política. La justícia espanyola ha estat tan arbitrària, que la justícia belga i l’alt tribunal de la UE poden rebregar Espanya i provocar així un canvi polític radical, sobretot a l’exili.

Però les victòries legals no poden substituir la política. I això és el que troba a faltar la gent. Ho he escrit i ho torno a repetir: el debat sobre investir o no Pedro Sánchez està plantejat en termes espanyols i no pas catalans. Sembla l’operació de salvar el soldat Ryan. Escolto Tardà argumentar per què cal fer-ho, per què cal investir Sánchez, i no l’entenc. Em fa l’efecte d’estar escoltant els dirigents d’ERC dels anys trenta, els quals, entossudits a combatre la CEDA, es van aliar amb el PSOE de Largo Caballero i el 1934 van provocar una crisi de campionat. Si el que propugna Tardà és que cal bastir ponts amb els socialistes, llavors per què es queixa que Junts per Catalunya hagi pactat amb el PSC governar la Diputació de Barcelona? ¿Vostès s’adonen que res de tot això té a veure amb el procés independentista? El 13 de setembre passat es va commemorar el desè aniversari de la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència, una fita històrica que va desencadenar una allau de consultes populars arreu de Catalunya. Llavors l’independentisme electoralment era minoritari, sobretot perquè CiU encara no hi apostava. Al cap de 10 anys l’independentisme ha assolit el 42,5%. Qualsevol bon polític estaria més preocupat per no desinflar aquest suport independentista que per apuntalar l’enemic. Potser és que l’independentisme necessita una dirigent com Nicola Sturgeon que sàpiga superar les rancúnies i les misèries de la política catalana.