Mostra totes les entrades de ANNA

Editorial d'ANNA notícies

Editorials d’ANNA notícies

Deixa un comentari

[13 maig 2021]
Delenda est Hispania!
Espanya…, la pell de brau del poeta no és Espanya, ni el mite de les “dues” Espanya de l’altre poeta. Espanya és l’Estat espanyol, la forma en què el capitalisme pren forma i s’estructura en el 90% de la península Ibèrica en el segle XVIII, històricament fonamentat en una monarquia, la dels Borbons,  un conjunt d’aparells polítics (exèrcit, policia, guàrdia civil, sistema judicial, ordenament jurídic bàsic, el deep state…), cultural (l’Església Catòlica, mitjans i xarxes de comunicació, universitats i intel·lectualitat…), tecnològics (sistema radial amb epicentre a Madrid…), econòmics (oligarquia…) i una vocació imperial resumida en la màxima: “España es Castilla y tierra conquistada”.
Només en dues ocasions de profunda crisi i per raons d’estricta necessitat de supervivència, l‘esquema d’aquesta Espanya, l’única existent, l’única que pot existir sense desoir-se, ha trencat circumstancialment i breument aquesta continuïtat històrica, les dues repúbliques, concebudes ambdues com l’última barricada del propi sistema per perpetuar-se en el seu unitarisme existencial.
Perquè Espanya és unitarisme i no pot ser cap altra cosa. El federalisme o l’iberisme mai no han passat de ser miratges, la safanòria que es posa davant de l’ase perquè aquest no ature el pas, quan l’animal ja donava símptomes clars d’esgotament profund i existencial. Mireu sinó d’on eren fonamentalment els federalistes: sempre de les perifèries.
La prova, la del cotó, senzilla i incontestable: miren vostès el mapa d’Espanya. Ja només el fet, que la cara i sobretot el nas de Portugal apareguen sistemàticament perquè qualsevol espanyol reconega millor el seu propi contorn nacional, hauria d’alçar alguna sospita al respecte. Però encara es pot aprofundir més en la prova:  vagen vostès fora de “la tierra conquistada”, i pregunten a qualsevol ciutadà per un mapa blanc on hi apareguen Portugal, Andorra, Galiza, Euskadi i Nafarroa, Catalunya, les Illes, el País Valencià i l’Aragó: els assegure que un 90% dels enquestat no sabran dir de quina nació es tracta aquest insòlit mapa. I si ja vostès tenen la humorada de traure del contorn Andalusia, el percentatge d’ignorants pujarà segur del 99%.
Espanya es va construir i es construeix cada dia encara sobre la base de la violència, sobre la base de les armes, de l’autoritarisme, aplicat amb la duresa que en cada moment convinga, com qualsevol altre projecte imperial al llarg de la Història.
No hi ha cap forma de reformar l’ànima d’aquest ésser col·lectiu, letal per als pobles sobre els que s’imposa, anorreador de tota diferència substancial i de qualsevol dissidència veritable. Aquesta és l’essència d’Espanya i per això la democràcia és inviable mentre existisca Espanya.
Delenda est Hispania (Allò que cal destruir és Espanya). Acabar amb Espanya, és la condició sine qua non de la democràcia en la Península Ibèrica i la tasca comuna a la que s’han d’entregar amb les seues majors virtuts col·lectives i amb tota la força necessària els pobles sotmesos dins de l’Estat espanyol, si volen viure i ser pobles lliures, perquè l’alternativa és la seua pròpia desaparició. Perquè Espanya no es pot construir des de la llibertat, des de la pluralitat nacional, des de la diversitat, des de la democràcia, senzillament perquè Espanya no és això.

Comunicats, General, Sobiranisme, valencianisme

Comunicat d’ENV

Deixa un comentari

Tret de la seua pàgina oficial
A mesura que van passant les hores i se van coneguent les reaccions d’uns i atres, resulta més evident que la decisió de deixar al 70% de la població valenciana en la fase 0 ha sigut més política que técnica. De fet, l’explicació donada per Simón de no complir un dels paràmetres (el de passe dels test) que no estava entre els mesurables, sona a excusa i ho corrobora, aixina com la comparació de les nostres dades en les d’Euskadi, molt més dolentes.
I quines han sigut eixes raons polítiques? al nostre entendre, varies:
– A diferència dels bascos, els valencians no tenim cap pes polític a madrid, mane qui mane ací i en l’estat, i som vistos i tractats de manera colonial, fent en nosatres allò que li convé al govern central sin ni tan sols avisar.
– En un estat tan fortament “madridiste”, no se podia deixar a la comunitat de madrid, del pp, sancera en fase 0 sense “equilibrarho” en un atra autonomia “amiga”: la valenciana, evitant el victimisme madrileny basat en vendeta política.
– I perque no, aleshores, deixar tota Valéncia en fase 0? Ací intervé els rifirrafes interns del psoe. Hem de recordar que en l’equip de Sanchez està Leire Pajín, i en el seu govern, Ábalos; cap dels dos massa aliats de Puig. Aixina se pot entendre que passen a fase 1 determinades zones, i no unes atres en millors dades, i s’enten millor el cabreig mostrat este mateix mig dia pel President.
I quina solució ens queda, no per a esta situació, sino per al futur?. Evidentment, actuar com a valencians. Treballar, cadascú en el seu àmbit, per aconseguir la independència econòmica i social que necessitem per a poder desenrollarnos com a societat lliure. No podem continuar “posant l’atra galta” sense rebre res a canvi, “pel be d’espanya”, perque, a la fi, només es pel be d’una part d’eixe estat. Hem de triar polítics que anteposen els interessos dels valencians als privats, o als espanyols, que nos perjudiquen. I este és un bon moment per escomençar a demanar als que tenim (d’un signe i d’atre i, especialment als que s’autodenominen “valencianistes”), que ho facen.

Ruptura democràtica i repúbliques

Nosaltres, els unilaterals o És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.

2 comentaris

Nosaltres, els unilaterals

Els independentistes pragmàtics han vist, aquesta setmana, com la seva via fracassava a Madrid

Per: Andreu Barnils     09.05.2020  22:00

Nosaltres, els unilaterals, tenim aquests dies una oportunitat d’or per a fer demagògia. Podríem escarnir els independentistes pragmàtics, vist que la seva teoria de cercar el diàleg amb Espanya ha obtingut aquest fantàstic resultat: Jaume Asens sembla Joan Coscubiela i el PSOE pacta amb Ciutadans. Felicitacions. Sort que eren els aliats. Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.
Nosaltres, els unilaterals, podríem aquests dies recrear-nos en preguntes retòriques: si independentistes dels comuns com Jaume Asens han deixat de ser independentistes i insulten al president Torra com si fossin de Ciutadans, qui eixampla la base? Nosaltres o Ciutadans? Si l’esquerra espanyola militaritza la solució i opta per l’autoritarisme, qui eixampla la base, nosaltres o el PP? Si un govern del PSOE premia els ‘piolins’ del 2017, qui eixampla la base, nosaltres o Vox? Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.

Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d’interès.
Nosaltres, els unilaterals, podríem recordar en aquests moments la teoria que hem hagut d’aguantar per terra, mar i aire, durant llargs mesos i pesades hores: la política de blocatge a Madrid no mena enlloc. És hora de fer política. No podem votar sempre que no. Nosaltres, els unilaterals podríem ara agafar la vostra teoria i el vostre eslògan i us el podríem estampar a la paret juntament amb la votació d’aquesta setmana a Madrid: No d’ERC, No de Junts. No de la Cup. No és fer política, això, doncs? I què és?
Podríem, també, llegir amb interès què passa al País Valencià i a les Illes, aquests dies, on ves que la base no s’eixampli gràcies al que diuen de fa molts anys tants teòrics, tants llibres i la meitat dels pragmàtics fins no fas pas tant: com pitjor, millor. Com pitjor ho faci Madrid, millor per als independentistes. (Una mica més d’empenta, de mando único i de desconfinament caòtic, i faran independentistes molts valencians. Ja no falta tant.) Si avui, en lloc d’un govern del PSOE amb comuns, tinguéssim un govern del PP, seria pitjor, però amb Rajoy de president potser Asens encara seria independentista. És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.
Sí, nosaltres, els unilaterals, podríem dir tot això i no aniríem enlloc. Què hi guanyaríem? Veure que els nostres companys, els independentistes pragmàtics, s’han fotut una patacada èpica? Que van perduts com mai? Que la seva teoria es demostra falsa? Que els pragmàtics s’han enfonsat? Molt bé. I què? La realitat és que nosaltres també.
On és la nostra via unilateral? Enlloc no és. I aquests dies, encara menys. Anem tan perduts com ells. O més, que a diferència seva, ni marquem el pas, ni l’agenda, ni els nostres decideixen gaire res. Pitjor encara: els unilaterals no hem sabut explicar ni tan sols la nostra diagnosi del passat recent. El nostre relat no domina, i la majoria de votants veu l’octubre del 2017 com un fracàs de la via unilateral, i no pas com allò que va ser: el fracàs de la via dialogada. (La via unilateral es va morir el dia del seu èxit esclatant: el primer d’octubre del 2017; el 2 d’octubre ja van refugiar-se a cercar el diàleg.)
Els unilaterals fa tres anys que, el partit, el veiem de la grada estant: a l’una banda Espanya i a l’altra els pragmàtics. Veure com els pragmàtics perden estrepitosament no ens fa jugar el partit. A la grada hi continuem estant.