Mostra totes les entrades de ANNA
Un català, amic i col·laborador dels sobiranistes /independentistes valencians republicans, gran professional que sols té com a propietat la seua força de treball, ofereix aquesta per a ser contractat i poder viure dignament.
PDF del currículum en anglés del nostre amic i col·laborador.
PDF del currículum en valencià del nostre amic i col·laborador.
PDF del currículum en castellà del nostre amic i col·laborador.
Teniu permís per a fer circular aquesta petició de treball arreu.
Comunicat Oficial de l’AVL sobre de la sentència dictada pel Tribunal Suprem en què anul·la diversos preceptes del Decret 61/2017,
Comunicat Oficial de l’AVL
València, 16 de juny del 2020
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tingut coneixement del contingut de la sentència dictada pel Tribunal Suprem en què anul·la diversos preceptes del Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat.
En primer lloc, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua vol manifestar que no compartix l’argumentació utilitzada pel tribunal referida a la falta de validesa jurídica del concepte «àmbit lingüístic». Este concepte està plenament assumit pel nostre ordenament jurídic en l’article 4 de la Llei 7/1998, de Creació de l’AVL, en el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa i la denominació de l’entitat del valencià, aprovat per la institució l’any 2005, i per les definicions de valencià i català que figuren en el Diccionari normatiu valencià. Cal recordar que l’Estatut d’Autonomia, que forma part del bloc de constitucionalitat, determina que l’AVL és la institució de la Generalitat Valenciana que té la competència per a establir quina és la naturalesa i l’entitat del valencià. D’altra banda, el fet d’impedir la comunicació en la llengua compartida entre administracions públiques de diferents comunitats autònomes vulnera la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, signada i ratificada per Espanya.
A més, la sentència no protegix la igualtat dels ciutadans pel que fa als seus drets lingüístics, ja que impedix l’adopció de les mesures més bàsiques de foment de l’ús del valencià, les quals són una obligació per a totes les administracions i institucions públiques. La finalitat del Decret del Consell era assolir una presència equitativa de les dos llengües oficials en l’àmbit de l’Administració valenciana.
En vista de la sentència, que considerem contrària a la normalització del valencià, es fa evident una vegada més que hi ha una necessitat urgent d’establir el requisit lingüístic d’accés a la funció pública per a poder garantir el dret de tots els valencians a ser atesos i rebre els escrits administratius en la seua llengua preferent.
Finalment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona suport al Consell en totes aquelles accions que puga emprendre per a la defensa de l’ús i la normalització del valencià en l’Administració Pública.
València, 16 de juny del 2020
L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua i… Si surts de la fila, et fotran un tret
L’Hotel Neri, el “nostre” govern i la comèdia de la llengua… per Diana Coromines
Dimarts, 5 de juliol de 2016 (Barcelona)
M’han dit moltes vegades «no te entiendo», però això d’avui ha estat delirant perquè m’hi he trobat en un dinar amb un membre de la Generalitat. Quan he arribat al restaurant de l’Hotel Neri, acompanyada d’un grup de periodistes estrangers que són de visita a Catalunya, la noia de la porta m’ha rebut amb el clàssic «En español. No entiendo el catalán». M’he quedat veient visions. Reserves una sala en un dels ‒se suposa‒ millors restaurants del centre de Barcelona per fer-hi un dinar amb el conseller d’exteriors del govern de Catalunya, i tenen la barra d’exigir-te que els parlis en espanyol.
Jo hi he insistit fent gestos de mala gana. Em rebenta que no et vulguin entendre, sobretot quan l’interlocutor no és capaç de sortir del seu replec mental mandrós ni per sostenir una comunicació bilingüe de nen d’escola bressol: «Tenim una sala reservada per Diplocat», he dit recalcant molt sala i reservada, «per dinar amb el conseller Raül Romeva». Però ella res: «no entiendo». Per no fer el número davant dels periodistes he passat rabent cap a dins, i de seguida he vist la sala que ens tocava perquè el Romeva ja hi era.
Un cop fetes les presentacions i mentre els periodistes s’anaven asseient i xerraven ‒ells i el nostre ministre d’exteriors‒ de la calor insuportable en un castellà d’accents creatius, me n’he anat a la barra a preguntar per l’encarregat. El noi en qüestió, alt i amb els ulls molt blaus, m’ha mirat amb expressió angelical. Quan li he fet saber, però, que era inacceptable que tinguessin a la porta algú que no entén un borrall de català, se m’ha posat fet un pinxo de barri. «Tu quin problema tens?», m’ha dit, falcant-se la safata sota les aixelles com si es posés un escut. «El problema el teniu vosaltres», li he dit jo. «Esteu incomplint la llei de política lingüística i el codi de consum».
Ha reaccionat com un energumen: «Nosaltres no incomplim res. Però qui t’has cregut que ets, tu?», m’ha dit, encorbant-se tot ell cap endavant com qui mira de compensar amb més presència física un argument que justeja. «Doncs mira: una ciutadana que té uns drets lingüístics. I me’ls esteu trepitjant». Llavors ell ha apujat l’aposta: «Ja t’ho diré jo, qui ets: TU no ets ningú. NO ETS ningú». Caram, he pensat. El proper pas és que et trenqui la cara. M’he apartat una mica i li he fet un gest amb el palmell obert, com volent dir que després ja en parlaríem.
He desfet el camí fins a trobar la sala que ens havien reservat, on ja hi eren tots: l’Albert Royo, secretari general de Diplocat, el Romeva i els periodistes, entre ells un del New York Times, dos d’holandesos, un austríac i un parell d’alemanyes que ja coneixia. El Royo ha fet una introducció breu, i mentre la cap de premsa del Romeva repartia un dossier sobre la commemoració dels 80 anys de la guerra civil, han entrat dos cambrers per servir el vi; entre ells el pillet de barri. Quan m’ha vist s’ha quedat blanc. Li he fet un senyal perquè se m’apropés, i ha vingut com un xaiet. Li he demanat el seu nom i cognoms i els he anotat en un paper. «No vull vi, gràcies», li he dit.
Per un moment he tingut la temptació de comentar l’incident al Royo en veu baixa, però de seguida ho he descartat. De bars i restaurants que es riuen de la nostra llengua i de tots nosaltres a la cara n’és ple, però el cas d’avui era doblement greu perquè el Neri és un restaurant on alts càrrecs de la Generalitat dinen sovint. Com és possible que tinguin la barra de maltractar lingüísticament la clientela i fins i tot de presumir-ne? Molt fàcil: ningú no els deu haver exigit que compleixin la llei. Mentre jo pensava això, el Romeva explicava en to greu les calamitats que havien passat, ell i la resta d’eurodiputats catalans, en l’intent fallit d’aconseguir que el català fos oficial a la Unió Europea.
Llavors he decidit fer un tuit. Els efectes lents i burocràtics, analògics, del full de reclamació ‒l’únic recurs que abans teníem‒ avui fa riure en comparació amb l’onada explosiva de les xarxes. «Es francamente incomprensible», deia el Romeva, mentre Twitter treia fum. «No podemos usar normalmente el catalán en Europa porque los españoles nos lo impiden!». Els periodistes se’l miraven encuriosits. «Nosotros hablamos catalán y castellano, no tenemos ningún problema». Potser es preguntaven a què treu cap, aquesta defensa èpica del català a Europa, si todos hablan gustosamente el español, començant pel ministre d’exteriors, que en una reunió amb periodistes estrangers prefereix el castellà abans que l’anglès? Quan hem arribat a les postres, el meu tuit ja tenia centenars de repiulades i comentaris.
Al vespre m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb un punt de sorpresa a la veu. «He vist el teu tuit. Què ha passat?». Li he explicat el cas resumidament mentre ella escoltava en silenci. Com que m’ha semblat que dubtava, ho he rematat amb un missatge que deixés poc marge a fugides d’estudi: «Ha estat escandalós. Aquesta gent incompleix la llei i tracten els clients catalanoparlants com un drap brut. Espero que el meu govern em defensi».
http://www.dianacoromines.cat/blog/lhotel-neri-el-nostre-govern-i-la-comedia-de-la-llengua
Si surts de la fila, et fotran un tret
Dimecres, 6 de juliol de 2016 (Barcelona)
Avui a mig matí m’ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m’ha dit amb aquella veu càlida però tremolosa, com si tingués massa escrúpols per mostrar-se cínica: «Els del restaurant Neri estan molt enfadats amb el teu tuit». «Enfadats?», li he dit jo, sense poder-m’ho creure. «Qui està enfadada sóc jo. Et sembla normal que et diguin que no ets ningú per haver-los exigit que compleixin la llei? I els ofesos són ells? A qui ha de defensar, l’administració? Al ciutadà vexat o a l’empresa espanyolista de torn, que es riu de les nostres lleis?».
«Sí, sí» em deia amb aquell to de sorpresa permanent mentre jo m’esforçava a parlar amb tranquil·litat, com qui confia que davant seu hi té un govern seriós i no una administració bleda i colonial. «És que el conseller està molt nerviós», m’ha dit finalment, «però ja li explicaré com va anar». Nerviós, el conseller? «I em demaneu explicacions a mi, en lloc de demanar-les al director del restaurant? Em sembla increïble». M’ha dit que no patís ‒no devia saber què més dir-me‒ i que ja parlaríem més tard.
Llavors el Royo m’ha cridat al seu despatx. Abans que em sortís amb qualsevol estirabot, m’he avançat: «Trobo molt gros això que està passant amb el tema del Neri». «Què vols dir?», ha dit aixecant els ulls dels papers que tenia al davant, amb un parpelleig llarg i escèptic. Es veu que no s’havia assabentat de res; he començat a fer-n’hi cinc cèntims, però llavors li han passat una trucada i he sortit. Quan ha acabat m’ha tornat a cridar. «Ara he vist el teu tuit», ha dit tot seriós. «Com se t’acut fer-lo sense dir-me’n res? Que tens un munt de seguidors, per l’amor de Déu! El proper dia m’ho dius abans a mi».
«Vinga, Albert», he protestat. «Què hauries fet, si t’ho hagués explicat? M’hauries dit: no em vinguis amb històries, maca, que ja tenim prou feina. Copet a l’espatlla i avall. I això no podia quedar així. Es tracta d’un restaurant que té com a client el govern de Catalunya». «No, no, no», m’ha interromput amb aquell posat de gentleman d’Eton. «Les coses no funcionen així. Tu m’ho comentes a mi, que sóc el teu cap, i si cal després es prenen mesures». «Mesures com què?», he dit jo. «Donar-los ànims i un fullet pedagògic? A una gent que es carrega els drets bàsics dels catalans i ens escup a la cara?».
Quan li he dit que demanaria hora per parlar-ne personalment amb el Romeva m’ha dit: «Però tu què et penses? El conseller no et rebrà. Altra feina té». M’he quedat muda. Anem pel món donant lliçons de transparència i democràcia a tothom, i resulta que una persona que treballa al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya no pot ni tan sols aspirar ‒quina gosadia!‒ d’anar a parlar amb el conseller d’exteriors de la Generalitat per exposar-li un cas greu de vexació que ha patit davant dels seus nassos. Els consellers dalt d’un pedestal i els ciutadans arran de terra. Què m’he cregut?!
«Has d’entendre una cosa», m’ha dit. «Aquí som tots soldats i anem a la una. Que no ho veus, que si surts de la fila et fotran un tret?». Anar tots a la una per què, m’he preguntat jo. Per fer el borrego? Llavors m’ha vingut al cap el que em va dir l’Alexandra fent un cafè, quan li vaig demanar consell poc abans de començar a treballar a Diplocat: «Aquesta gent s’ha ficat el llop al corral de les gallines sense saber-ho».
http://www.dianacoromines.cat/blog/si-surts-de-la-fila-et-fotran-un-tret
Amb Espanya i els espanyols, monàrquics o republicans, no hi ha res a fer més que la confrontació…
Espanyols –no confondre, diguem-ne, amb asturians, castellans, andalusos, manxecs, aragonesos, valencians, etc. etc.– són les persones que voluntàriament s’adscriuen, amb emoció o indiferència, a España/Nación española/pueblo español/ Reino de España/República española/Estado español/ un Estat que predica i intenta construir mitjançant la violència i l’extorsió una ‘identidad nacional española’ [ANNA notícies]
Francesc Xavier Hernandez Cardona
QUE HAURIA DE FER ERC?
per a llegir la versió en castellà de Nabarralde, cliqueu ACÍ
A dia d’avui, després dels fets cabdals del u d’octubre, la situació de conflicte a Catalunya és manté contra un Estat que, amb tots els seus components estructurals: monarquia, judicatura, forces armades i policials, estructures polítiques estatals i autonòmiques, partits i sindicats… està disposat a perpetuar, a ultrança, el model del 78, un subproducte de 300 anys de despotisme. De moment la victòria estratègica i tàctica de l’Estat contra Catalunya es incontestable i, amb l’enemic en retirada, buscaran decididament la victòria total (l’anorreament de la formació nacional catalana), en varies fases o en diferents escenaris segons qui governi. Si en el futur dominen les dretes espanyoles es possible que s’apliqui la via ràpida de supressió directa de l’autonomia intentant laminar tot rastre de poder polític i d’activitat cultural. Saben que ho poden fer, i que Europa no farà res, i compten amb precedents assajats a Euskadi. Si contràriament continuen dominant les pseudo-esquerre
Davant d’aquest desplegament estratègic no hi ha cap possibilitat de diàleg o pacte. Tanmateix una part important de la classe política catalana, subsidiària del règim del 78, considera que amb Espanya es pot establir un joc de col·laboració que beneficiï ambdues parts. I així, s’han definit sovint les coordenades estratègiques de la política catalana: col·laborar per fer una Espanya més moderna, a la qual Catalunya pot contribuir a canvi d’alguns privilegis per la classe política i algunes competències. Aquesta opció es cada cop més inviable, en tant que no es pot respondre a un joc unilateral de suma zero amb una opció de col·laboració. I aquesta realitat s’ha demostrat empíricament en els dos darrers decennis. L’Estat espanyol mai negociarà llibertats significatives per Catalunya per la senzilla raó que el seu model es fonamenta, precisament i en bona part, en la submissió política dels catalans. Altrament, perquè haurien de negociar?
Quina necessitat en tenen quan saben que poden utilitzar la justícia per reprimir sense aturador? Quan han vist que els polítics catalans ni tan sols van fer els mínims gestos per mantenir la declaració d’independència
No hi haurà negociació atès que l’Estat està segur de la seva victòria, ja sigui amb violència directa o amb promeses de diàleg. Algunes forces autonomistes encara sostenen el pensament màgic de que la independència s’aconseguirà negociant amb l’Estat espanyol, i això no passarà. Tanmateix la independència es la única opció pels catalans. L’alternativa es l’extinció i això no es cap alternativa. I en aquest procés no hi ha solucions màgiques. La via de la llibertat està traçada, i la va marcar la gent, d’aquest país, amb coratge, el dia 1 d’octubre.
I per on passa la via de la independència? Doncs, per la suma intel·ligent d’accions i iniciatives que generin una pressió que obri noves finestres i oportunitats de ruptura o separació negociada.
D’entrada, i a dia d’avui, i mentre no estigui suspesa l’autonomia, el més important és donar resposta allà on som més forts: a les urnes (una oportunitat que s’ha malbaratat en les darreres conteses electorals). Els partits i organitzacions que donen suport a la independència haurien de confluir en les conteses electorals, en una sola coalició, o formació, amb el suport i participació d’organitzacion
La direcció de l’Oriol Junqueras ha estat un desastre absolut que ha portat a la derrota del partit i del país. Confiaven que d’una manera o altra la cosa acabaria donant-lis unes quantes cadires de més a les diverses institucions. ERC no ha tingut una direcció a l’alçada dels reptes del moment històric. El tacticisme ha primat per damunt del pensament estratègic, i això ha ajudat a precipitar la desfeta. En aquesta ocasió, com en el 36, els dirigents d’ERC no han sabut dirigir la revolució. I després de la derrota la direcció d’ERC ha optat per posar el fre de mà i mirar de retornar a una zona de confort autonòmica, tot recuperant, en nom del govern efectiu, engrunes de poder. Tanmateix aquesta opció no sembla que tingui cap futur estratègic atès que estem un joc de suma zero. En un país majoritàriament
ERC podria ser l’únic pol de referencia clar en tant que el panorama polític català està del tot desorganitzat, tot i que l’entorn de Junts x Catalunya ha fet transformacions
En aquest sentit les opcions de futur i l’èxit quant supervivència de Catalunya depenen molt de les decisions que prengui en un futur immediat ERC, i de la capacitat que mostri per liderar el país. Tanmateix hi ha altre variables importantíssime
• Cal explicitar la legitimitat i legalitat del 1 d’octubre. Es va fer un referèndum i es va guanyar. El 1 d’octubre és la nostra principal bandera. Particularment crec que hauríem de revindicar els resultats i passar a organitzar un govern de la República a l’exili.
• Cal presentar candidatures d’unitat per la República en totes les conteses electorals. Això passa per l’aliança d’ERC i JxCat. ERC hauria de liderar aquesta opció. El no lideratge i la no unitat han portat al desastre de Barcelona.
• Cal mantenir la mobilització permanent, la gimnàstica revolucionaria és fonamental per obrir camí, i en aquest context la lluita per alliberar els presos i aconseguir el retorn dels exiliats es fonamental. L’ANC i Omnium tenen un paper fonamental, i en un moment determinat, si la deriva autonomista dels partits es manté, fins i tot es poden trobar en la tessitura d’haver de donar un salt directe a la política.
• Cal potenciar l’acció exterior guanyant influència a Europa. Alhora Catalunya s’ha de mostrar a l’avantguarda de la construcció d’una nova Europa basada en la governança de les regions. El paper de Waterloo en aquest context és importantíssim i s’ha de mantenir amb la màxima bel·ligerància.
• Cal redoblar els esforços per la defensa i expansió de la nostra llengua i cultura reforçant els nostres components d’identitat, amb suport de les administracions
• Cal que les institucions científiques, universitàries,
• Cal incorporar els drets històrics a les nostres reivindicacions
• Cal fortificar la societat civil, l’autèntica protagonista del canvi, i convertir-la en la locomotora de la ruptura democràtica. L’ANC i Omnium son importants, però la força de la societat civil catalana radica en el microcosmos dels milers d’associacions que constitueixen el poder fàctic de la cultura del país.
• Cal que les forces econòmiques i socials, empresarials, d’emprenedoria i sindicals, objectivament interessades en un nou marc estatal multipliquin el seu compromís amb la independència. La petita i mitjana empresa i l’empreneduria de la nova economia son, en potència, la principal força de Catalunya, i contradictòriam
• Cal eradicar la cultura autonomista, hereva del postfranquisme,
• Cal que les institucions autonòmiques, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments multipliquin la seva eficàcia promocionant, a ultrança, polítiques de justícia social. La política de baix a dalt, amb la promoció de nous valors, es fonamental en la construcció d’un nou model de país.
• Cal que els partits esdevinguin ja el mirall de la nova societat catalana, i que aprofundeixin en la seva pròpia construcció democràtica: defensa de llistes obertes, limitació de mandats en tots els àmbits (dos mandats per càrrec-tasca), paritat homes-dones, captació de talent per exercir càrrecs, relació directa amb els votants, limitació del poder dels aparells, etc.)
• Cal assegurar una presència massiva de l’independentis
• Cal guanyar Barcelona per la independència. El món no pot entendre que Catalunya faci una revolució per satisfer els interessos de Barcelona, i que l’Ajuntament defensi un statu quo unionista que consagra la minorització de la ciutat. Hem d’arrencar Barcelona de la tutela de l’unionisme i fer que s’incorpori i lideri la causa de la llibertat.
• Cap sumar forces per guanyar qualsevol elecció. El que dictin les urnes és al capdavall, allò decisiu.
I amb tot plegat hem d’enfortir les nostres opcions per tal d’afrontar el futur, i no hem de descartar cap possibilitat per forçar una ruptura democràtica amb negociació o sense. Esperem que tothom, i especialment l’ERC, en els propers i decisius mesos estigui a l’alçada de les circumstàncies.
Renda Bàsica Garantida: diàleg amb Yanis Varoufakis i Noam Chomsky.
Renda Bàsica Garantida: diàleg amb Yanis Varoufakis i Noam Chomsky.
05/06/2016
Yanis Varoufakis:
Bé, la revolució tecnològica que s’està produint ens amenaça amb un fenomen únic. Fins ara, sempre que hem tingut innovacions tecnològiques es destruïen moltes ocupacions, però aquestes creaven més llocs de treball del que destruïen. Aquest és el procés “schumpeteriano”.
És un procés que en conjunt tenia guanyadors nets, encara que hi haguera molts perdedors. Hui estem en la primera conjuntura des del segle XVIII en la qual hi ha moltes probabilitats que la innovació tecnològica destruïsca molts més llocs de treball assalariat dels que crearà. La qual cosa crec que ens portarà a un dilema d’envergadura. Hi haurà una cruïlla i haurem de triar. I haurem de triar, política i democràticament, entre un món en el qual la concentració de la propietat en els nous mitjans de producció conduirà a un capitalisme estancat amb intensa desigualtat, i amb ingents ingressos per a un percentatge decreixent, cada vegada menor de la població, que viu darrere de murs, tanques, tanques electrificades en comunitats amb vigilància privada. I la resta, en un pou negre de volatilitat, incertesa i misèria social.
Formulem-ho en termes de ciència-ficció. Es tracta d’una paràbola que resulta bastant instructiva i jo la utilitze sovint.
Estem anant cap a un món de ciència-ficció que deixaràs de ser ficció. Però recordem que la ciència-ficció té dues possibilitats.
Una és una societat de la mena de Star Trek, en la qual som tots iguals i tots ens beneficiem de la tecnologia. No hem de treballar. Hi ha un forat en la paret, t’arribes fins ell, saques el que necessites, ningú resulta explotat, ningú ha de treballar per això, les màquines ho fan tot per tu. De manera que la maquinària fa de servidora de la humanitat. I així podem dedicar-nos a explorar l’Univers, podem mantindre discussions filosòfiques sobre el significat de la vida, la qual cosa és meravellós, veritat? És una bona hipòtesi.
Però després tenim també Matrix, on els artefactes que hem creat ens esclavitzen. I quedem llavors atrapats en una il·lusió de llibertat, en lloc de la seua realitat. Siga que anem a tindre alguna cosa semblança a Star Trek o a Matrix com a resultat de la innovació tecnològica, és resultat de la política. I si no és democràtica, sàrria un món com el de Matrix.
O bé seguim un altre rumb, anant en direcció postcapitalista, i per descomptat postsocialdemócrata. La socialdemocràcia es basava en la idea que la classe treballadora es dota de seguretat per mitjà de la fiscalitat i les aportacions a un segur nacional. Recordem les reformes posteriors a 1945 del govern de Attlee. Però si disminueix el treball assalariat, la democràcia ha de generar un nou model, amb la finalitat de sobreviure, en el qual es redistribuïsca la propietat dels mitjans de producció – per usar un vell terme marxista-, o almenys es redistribuïsca la demanda d’ingressos dels mitjans de producció de tal manera que es garantisca objectivament la llibertat.
La llibertat no es manifesta només a dir que sí a una oferta, perquè a la màfia se li dóna molt bé fer ofertes de les quals no pots rebutjar. La llibertat es manifesta quan es pot dir que no, i sobreviure, no obstant això, i prosperar amb tot. I en aqueix cas, si dius que sí, llavors es tracta d’una elecció veritablement lliure. Però per a això es requereix una renda bàsica, que és essencial per a les opcions exteriors que apuntalen la llibertat.
De manera que la pregunta és: considerem a la nostra comunitat com a família ampliada de la humanitat o no? Això es pot aconseguir per mitjà de l’Estat o donar-se a través d’un nou mercat social, en el qual, per exemple, tots tinguem capital que heretar. No sols de naixement, o gràcies a un progenitor que tinga propietat de mitjans de producció, sinó perquè senzillament li dota de capital la societat, i aqueix capital s’utilitze de tal manera que a tots se’ns garantisca el que se li garanteix a Paris Hilton, a saber, un fons fiduciari que li permeta, faça les ximpleries que faça amb la seua vida, portar una bona vida.
No dic que hàgem de ser tots com Paris Hilton, però crec que tot xiquet que nasca hauria de tindre un mínim fons fiduciari, que permeta que un xiquet visca amb llibertat, amb dignitat i fer després el que puga amb el seu talent si necessita més.
No es pot demanar a un país pobre, a un país en una gran depressió com Grècia que proporcione una renda mínima garantida quan no pot si més no proporcionar medicaments als pacients de càncer. Un país ric com Suïssa disposa d’una gran oportunitat per a intentar aquest meravellós experiment.
Zain Raça:
A Alemanya hi ha moltes organitzacions de base que s’estan centrant en una renda bàsica per la qual els ciutadans reben una suma incondicional que cobreix les despeses bàsiques de lloguer, aliments i electricitat, etc. Podria fer-nos una valoració d’aquest concepte de renda bàsica garantida?
Noam Chomsky:
Renda bàsica garantida…a Alemanya i en altres llocs….La veritat és que es tracta d’un concepte interessant. Prové en principi de la dreta. Ho va proposar Milton Friedman, per exemple. Des del seu punt de vista, formava part de l’obstinació destinada a soscavar les mesures de l’Estat del Benestar. Però no té per què tindre un component reaccionari. Es pot interpretar com una cosa progressista, que la gent té drets. De fet, si es llig la Declaració de Drets Humans de 1948, i es dóna una ullada a l’article 25, afirma que tota persona té dret a una adequada alimentació, nutrició, salut, ocupació, seguretat i altra. Són aqueixos els drets mínims i qualsevol societat hauria de garantir-los. I bé, una manera de garantir-los podria ser la d’una forma socialment acceptable de renda bàsica. De fet, en certa manera això és el que els anomenats Estats del Benestar tracten de subministrar en certa manera. Així que, sens dubte, és alguna cosa que es podria proposar. Vull dir, no crec que baste, però està bé com a forma a curt termini d’alleujar problemes de consideració. I hi ha elements en diverses societats que proporcionen coses d’aquest tipus.
Prou mixorreria… A les grans conurbacions valencianes siguem valents, insolents i radicals: parlem [sempre] valencià!!!
Ja està bé d’amagar-nos… A les grans conurbacions valencianes siguem valents, insolents i radicals: parla [sempre] valencià!!!
Cal refer el bloc de la ruptura
Cal refer el bloc de la ruptura.
La comèdia de la unitat 
L’AFFAIR NISSAN
L’AFFAIR NISSAN
04/06/2020
“Affair” i no assumpte, perquè en aquest cas l’aroma dominant és francés i no japonés, encara que la marca fabricada a Catalunya tinga la seua central operativa en Yokohama.
Per a comprendre aquest entramat hem d’acudir a l’estructura accionarial de Nissan, on veiem que destaca Renault (amb un 43%), seguida del fons de pensions del govern japonés (GPIF) –el major fons de pensions del món, amb una cartera de 1,4 trilions de dòlars– que és al seu torn el principal accionista de la pràctica totalitat de les corporacions industrials japoneses. La resta d’accionistes és molt divers.
Si fem el propi amb Renault, veiem que el principal accionista és l’Estat francés (amb un 18%), seguit de Nissan amb un 15%. La resta està fragmentada, amb forta presència d’inversors institucionals.
Per a tancar l’equació cal citar a Mitsubishi, el principal accionista de la qual és Nissan (amb un 34%), seguida de GPIF i altres menors.
No es pot parlar de Nissan sinó la incloem en la triple aliança Renault-Nissan-Mitsubishi, que era el somni daurat de l’anomenat “cost-killer” Carlos Ghosn, ara perseguit per la justícia i refugiat amb totes les garanties al seu país adoptiu (Líban), però que a penes un parell d’anys arrere era considerat un dels managers empresarials més capaços del món, en la seua qualitat de màxim executiu del grup. I la millor prova d’aquesta alta qualificació, a part de les seues múltiples distincions honorífiques, és que entre els anys 2015 i 2017 els seus ingressos entre salari i bons van totalitzar aproximadament 55 milions de dòlars, “fringe benefits” apart. Entre aquests beneficis addicionals s’incloïa un jet privat i altres partides menors de similar nivell. Ghosn, encara que nascut al Brasil, és d’origen libanés, on va cursar els seus estudis primaris i secundaris, per a acabar el seu cicle educatiu de manera brillant a França (École Polytechnique i École nationale supérieure de Mines), aprofitant la circumstància per a nacionalitzar-se francés, amb el beneplàcit de l’Administració republicana. Ràpidament va anar escalant posicions en el món industrial i en 1985 era ja el màxim responsable de l’empresa Michelin a Llatinoamèrica. Després d’una reeixida carrera en el fabricant de pneumàtics, va ser fitxat per Renault en 1996, on va aplicar una dura reestructuració que va donar la volta a l’empresa i la va posar en beneficis. D’ací al cim, fins que a la fi del 2018 va ser detingut al Japó, acusat, entre altres coses, de frau fiscal.
Quan en el 2007 Nissan Motor Ibèrica (Zona Franca) va aconseguir el seu punt més àlgid i va ser capaç de produir 200.000 cotxes, Ghosn portava ja molts anys en el cim. En el seu pla de negoci s’incloïa una nova fàbrica a Igualada, amb una inversió de 400 milions d’euros, exigint com a contrapartida principal (i aquest és un dels papers clau d’un Estat modern) una millora de les infraestructures viàries. El govern de torn del PSOE (presidit per el “malabarista” Rodríguez Zapatero) no va atendre la demanda, sense que el seu representant comercial a Catalunya (el funcionari senyor Montilla, àlies “el silenciós”) moguera un dit per a evitar-lo. La inversió no es va produir. Coneixent l’estil de Ghosn, probablement aquell any el “projecte Spain” va ser ratllat de la llista de prioritats.
La visió estratègica de Ghosn era fusionar les tres empreses (Renault-Nissan-Mitsubishi) i superar el model d’aliança, la qual cosa implicava una nova reestructuració, amb la coneguda reducció de personal. I encara que al Japó era considerat el “MacArthur del món empresarial”, en el sentit que havia reformat culturalment per a bé una de les seues grans corporacions, la seua explosiva duresa directiva havia deixat molts cadàvers pel camí, entre exempleats, clients, proveïdors, mitjans de comunicació, polítics, etc. La venjança estava servida.
Acusar un ciutadà de frau fiscal, d’utilitzar actius de la companyia en el seu propi benefici i d’ocultar informació rellevant als accionistes és un pack de difícil deglució. Qualsevol alt executiu de gran multinacional sap que està exposat a aquesta triple amenaça. Que s’execute o no per part del sempre submís i disciplinat poder judicial, depén de la circumstància i de l’obstinació privada. El consell d’administració de Nissan va considerar probablement que els excessos del seu president executiu superaven certs límits, que la triple aliança afavoria els interessos de Renault i que el paper de l’Estat francés com a principal accionista de Renault (i indirectament de Nissan) era poc clar. I això els va portar a activar el procediment. La resta és història per a la premsa groga.
I és que la defunció de Nissan Motor Ibèrica fa anys que estava cantada. Hem parlat del jo, subjecte principal d’aquest affair. Parlem ara de la circumstància que ho envolta, de l’entorn sectorial de l’automòbil. Com tots els sectors industrials de base, aquest sector tendeix a la concentració. Cada vegada hi ha menys operadors, ja que els processos de fusió, absorció o aliances s’incrementen. La raó bàsica d’aquesta concentració és l’obligada reducció de costos, sobretot de la mà d’obra, que va sent substituïda gradualment per la robotització. L’estratègia de General Motors i del seu líder històric (Alfred P. Sloan) en els cinquanta del segle passat per a derrotar a Ford (la diferenciació) ja no és útil. En el sector mitjà del mercat (el denominat “value segment”) el marge per unitat s’estreny, perquè el preu ha de ser molt atractiu per a atraure al client potencial. Després es complementarà i s’afegiran franges de rendibilitat amb els elements addicionals i amb un sistema de finançament concorde que fidelitze a l’usuari de forma difusament obligada. Cal especialitzar a les plantes industrials i treballar de manera modular. I cal comptar també amb la complicitat de l’Estat. Així ho han fet França i Alemanya, i així els va. No es tracta de socialitzar pèrdues i de privatitzar guanys (a l’estil del duet González – Aznar), sinó de contribuir temporalment a la capitalització d’una empresa capdavantera, per a després retirar-se recuperant el capital actualitzat.
Perquè abraçant a l’entorn sectorial està l’entorn general, i ací els Estats responsables tenen un paper a complir. En aquest joc estratègic a l’Estat espanyol no se li espera, la qual cosa no ha de sorprendre a ningú. A Espanya hi ha empreses però no hi ha cultura empresarial. En les poltrones de la CEOE hi ha moltes empreses (per anomenar-les d’alguna manera) els orígens de les quals no tenen res a veure amb el vell concepte de llibertat de mercat. En subministraments bàsics trobem oligopolis que abans van ser públics i després es van privatitzar, amb l’ajuda inexcusable dels polítics de torn, compensats més tard a través de les portes giratòries. Tenim també els bancs, cada vegada menys, rescatats una vegada i una altra amb diners públics, i les grans empreses d’obres públiques vinculades a l’Administració, el pla de negoci de la qual apareix religiosament en el BOE. Finalment estan les concessions, que són regalies actualitzades des dels temps de l’Imperi. Amb aquest material, manejat per alts funcionaris que no han patit en les seues pròpies carns (en la seua butxaca privada) la gestió del risc, poc es pot fer.
Res millor ara que reproduir un breu text d’un article que amb el títol ”D’on se’n va Nissan?” va publicar “El Punt Avui” el passat trenta de maig, i l’autor del qual és Joan Amorós, actual president de Ferrmed i antic director general de programació i aprovisionaments de Nissan Motor Ibèrica. No té desaprofitament. Diu així:
“És trist constatar d’on es va Nissan. Es va d’un Estat que no s’implica en l’activitat industrial i menys encara de la zona catalana i per extensió de la Comunitat Valenciana. D’un Estat que inverteix on no ha d’invertir. D’un Estat que té abandonades totes les infraestructures de l’arc mediterrani, principalment les de Catalunya. D’un Estat que no afavoreix la investigació i la innovació en el grau que li correspondria. D’un Estat que afavoreix a les seues elits i desatén al gruix de la societat, a les petites i mitjanes empreses, als autònoms i als treballadors. D’un Estat que concentra tot el poder i l’economia a Madrid, marginant a la perifèria. D’un Estat que no reconeix les peculiaritats socioculturals dels seus territoris, i un llarg etcètera. En definitiva, d’un Estat que no té suficient poder ni credibilitat per a retindre una inversió tan estratègica per al teixit productiu com és el cas de Nissan”.
Un segon capítol d’aquesta circumstància, no menys important, és el rol social de l’automòbil. L’automòbil com a símbol d’estatus ha perdut la seua raó de ser en el món desenvolupat. L’automòbil és contaminant i la societat és conscient d’això. En les aglomeracions urbanes, l’automòbil és incòmode i és per això que els ajuntaments imposen restriccions a la seua circulació. Per a les generacions més joves, l’automòbil ha deixat de ser també una prioritat. La mobilitat compartida va obrint-se camí. Són tendències que marquen un complex futur.
En els models predictius sobre l’oferta i la demanda es posa de manifest una sobrecapacitat productiva, la qual cosa podria portar a un nivell d’infrautilització molt elevat. El cotxe elèctric podria millorar ostensiblement la crisi mediambiental, però es generen molts dubtes sobre la demanda previsible a mitjà termini. A més, en el seu escandallo el cost de mà d’obra és molt inferior percentualment al del cotxe convencional. Veiem en l’horitzó fàbriques robotitzades amb poca gent emprada. Com diria Keynes, sense demanda no hi ha negoci.
Per a Catalunya el tancament d’aquesta empresa és un nou senyal d’alerta dels perjudicis que comporta formar part d’un Estat fallit. L’aportació de la indústria al PIB català (que estava en el 19,3% a la fi del 2019) patirà un revés. Les solucions alternatives a curt termini tenen poca credibilitat, i no em referisc a les ocurrents i gracioses propostes de la inefable senyora Jéssica Albiach (bonic nom per a una telenovel·la). El que el ciutadà, en la seua qualitat de contribuent, no ha d’acceptar és la incompetència de l’Administració (també de la nostra pròpia Administració), que hauria d’haver seguit molt de prop les grans tendències de l’economia moderna, dels seus sistemes productius i dels seus principals actors, col·locant als millors professionals en tasques de control i seguiment. No pot ser que ara se senten sorpresos.
En una Catalunya independent ben gestionada això no hauria d’ocórrer. Que el senyor Pedro Sánchez Pérez-Castejón diguera, després de la seua breu estada com a convidat en el Fòrum de Davos, que el projecte Nissan estava assegurat, era el més clar indici que tot estava perdut. I ho estava des de fa molt temps. El senyor Sánchez i els seus assessors haurien de saber que a Davos “els convidats” formen part de la decoració i res més.
Als burocratitzats sindicats també els ha enxampats per sorpresa. I també als treballadors (probablement votants en la seua majoria del PSOE dels seus amors), que esperen erròniament que l’Estat els resolga el problema. L’Estat ha de posar les condicions objectives perquè l’economia funcione i això l’Estat espanyol ni ho sap ni ho vol fer. La idea de l’Estat benefactor (que reparteix riquesa com si repartira caramels, mentre et roba la cartera) està associada al culte al poder. Crea una xarxa de ciutadans dependents i no de ciutadans responsables. Luter tenia raó.
Cal despertar d’aquest malson, que és una bigarrada combinació d’ignorància, inexperiència, incompetència i mala fe.
L’any vinent serà el 80 aniversari de l’afusellament del republicà valencià Joan Peset Aleixandre
Joan Peset Aleixandre va ser afusellat pels franquistes tal dia com hui (24 de maig del 1941). Assassinaven un metge i un científic prestigiós que, entre altres matèries, havia investigat i gestionat epidèmies com la que patim ara. En el seu temps, sobretot, epidèmies de tifus.
El varen matar a les 18 hores al mur de Paterna, després de 14 mesos a la presó Model de València esperant inútilment que Franco commutara la pena de mort per la de 30 anys de presó. L’havien denunciat tres metges falangistes: Francisco Marco Merenciano, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena. Els denunciants varen reconèixer durant el juí que Peset no havia comés cap crim “en concreto”, però que tenia idees republicanes. En una primera sentència, el tribunal militar proposava commutar la pena. Els denunciants varen forçar una segona sentència, que ja no recomanava salvar-lo.
Una de les persones que va declarar en el juí era la portera de l’edifici on vivia Peset, al carrer de Jorge Juan de València. Una dona molt humil, Aquilina Jordán Lanza, que va poder superar el pànic ambiental i va declarar en favor d’un republicà jutjat per militars venjatius. Aquilina va dir que al seu edifici “todos los inquilinos eran de derechas a excepción de D. Juan, que era el único izquierdista, y la que habla vio que por tres o cuatro veces el mismo D. Juan Peset Aleixandre hizo salir de la casa a individuos que en grupos venían en busca de los inquilinos de derechas”. I va afegir: “Una de las veces entró en la casa un grupo de seis o siete hombres armados que, a su juicio, venían en busca de un señor llamado Bernardo Gómez, y D. Juan les hizo bajar al patio, y uno de aquellos sujetos se encaró con D. Juan y le dijo: “Bueno, Don Juan, y ahora qué?, a lo cual contestó dicho señor que ellos ya habían cumplido con su obligación y que la responsabilidad cayese sobre él, cosa que le repitió por dos veces, con lo cual dichos individuos no realizaron sus propósitos”. I encara: “Que también Don Juan le tenía advertido repetidamente, por aquella época, que si veía salir humo de alguna iglesia le avisase inmediatamente, bien al laboratorio o a Izquierda Republicana”.
No importaven els testimonis. La sentència estava decidida d’abans: calia eliminar un científic brillant, que havia ampliat estudis a Alemanya i França, que parlava idiomes, que era catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia, que havia sigut rector de la Universitat de València (1932-1934)… I que havia resultat el més votat en les eleccions de febrer del 1936. Militava en Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña, i s’hi havia presentat dins de la candidatura del Front Popular per València. Va guanyar en 7 dels 11 districtes de la ciutat, amb 84.106 vots. El primer candidat de la dreta (Lluís Lúcia) n’obtingué 68.277.
Joan Peset havia nascut a Godella el 1886 en una família d’idees liberals (el besavi Marià Peset ja va ser perseguit per Ferran VII). També de creences religioses. Tres monges (Concepció Lluesa, Carolina Puig i Maria Marco) varen declarar que les va protegir els primers mesos de la guerra, quan vestir hàbit era un gran perill. Concepció digué: “Con motivo de las persecuciones de que era objeto por parte de las hordas rojas buscó amparo en el domicilio de D. Juan Peset, donde encontró primero albergue y luego medios para trasladarse a casa de sus parientes, salvando con ello su vida que seguramente hubiera perdido”.
La sentència contra Joan Peset la varen signar el coronel Boán Callejas (president el tribunal); els capitans Ruiz Martínez, Gimón Gil i Revuelta; i el tinent García León. Franco va tardar 14 mesos en confirmar la sentència, mentre Peset llanguia en la presó en condicions terribles.
L’any vinent serà el 80 aniversari de l’afusellament de Peset. Dit està.
[tret d’un missatge de whatsapp]