Marina Garcés: “Hay un independentismo poco identitario”

La pensadora propone en ‘Un mundo común’ una idea de implicación colectiva en el que el “yo” y el “nosotros” formen parte de una misma realidad sin renunciar a la singularidad.  Libros | 18/12/2013 – 00:03h

Albert Lladó 

Marina Garcés (Barcelona, 1973) entiende la filosofía como una forma de respirar. El pensamiento crítico no opone la distancia a la proximidad, ni la conciencia al cuerpo. En Un mundo común (Edicions Bellaterra, 2013) nos habla de coimplicación, de cómo relacionarnos cuando “han privatizado la existencia”. Identidad, dependencia, anonimato, libertad y participación son términos a abordar desde un contexto radicalmente actual. Resuenan en sus artículos ideas de Merleau-Ponty, Guy Debord, o Tiqqun, pero la fuerza de la pensadora es situar la cultura en el aquí y el ahora, no en tierras prometidas ni en hombres nuevos. Contrapone la representación y la acción a la atención y el trato. El impasse, los desvíos y las periferias nos muestran brechas por las que el “yo” y el “nosotros” pueden formar parte de una misma realidad sin renunciar a la singularidad.

El jueves participa en las IV Jornadas Filosóficas que tiene el amor como tema central. ¿Qué tiene hoy de subversivo?
No necesariamente es subversivo siempre. El amor también puede ser la principal mercancía del capitalismo emocional. Pero sí es subversivo en el sentido de que pertenece a lo incalculable. Es subversivo, pues, cuando es una experiencia que rompe con los valores que pueden ser comprados o vendidos. Querer a alguien es enfrentarse al sistema de referencias con el que normalmente traficamos.

En su libro Un mundo común también da gran importancia al cuerpo como problema filosófico. Dice que tenemos miedo a tocar y ser tocados.
El cuerpo es para mí un lugar desde donde pensar. No tanto pensar sobre el cuerpo. Pensar desde el cuerpo es lo que ha sido más negado porque nos obliga a no pretender verlo todo. La mirada de Dios, o del GPS, es la mirada del que está por encima del mundo, la mirada del control, del poder. Pensar desde el cuerpo quiere decir involucrarse en la realidad, asumir la pérdida de control. Por tanto, cambiar el parámetro. Y ello hace posible desarrollar un pensamiento crítico comprometido. Continua la lectura de Marina Garcés: “Hay un independentismo poco identitario” →

Júlia Rosa
sígueme en @morvedreinfo
diumenge, 15 de desembre de 2013 22:17

Avui entrevistem Nicolau Colomar, un llicenciat en Geografia i Història que fa de lletraferit i col•labora setmanalment en el periòdic El Setmanari de Súria  des del 2009 amb una secció d’aforismes que l’han ajudat a bastir tot un seguit de reflexions al voltant dels deliris i les febleses de la nostra societat.

Júlia Rosa: Enfrontaments (Llibre d’afirmacions i preguntes), publicada fa uns mesos en la col•lecció L’illa dels Pensaments de  l’editorial Germania, és un llibre d’aforismes, que recorden molt les famoses sentències del mestre Joan Fuster. El fet de recórrer a un aforisme per expressar un pensament de manera colpidora evidencia que ja no n’hi ha prou amb la paraula nua i crua? Era necessari un llibre bastit amb aforismes per denunciar els excessos de la crisi?

Nicolau Colomar: Allò que conté esta obra i que tu anomenes aforismes jo ho considere: “PENSAMENTS BREUS”, i és així perquè els aforismes serien una subespècie de pensaments breus i no la totalitat, i així pot comprovar-se quan en la mateixa pregunta defineixes què són els aforismes. Enfrontaments… va moltíssim més enllà. La funció colpidora és una entre tantes i inclús a dintre del mateix “Regne” dels aforismes també seria una entre tantes.

Considerar-los pensaments breus permet afrontar la totalitat de l´obra amb més garanties i no caure en el desànim i l´angoixa que produeix la impossibilitat  de definició, aspecte que en  esta obra és indefugible i que conforme vas experimentant  la seua lectura se´t planteja d´una manera molt crua… Però ací rau la grandesa de l´obra igual com el destí  tràgicòmic que la mateixa existència ens obliga a assumir…

En tot cas, jo sempre he aconsellat a aquells que han volgut aproximar-se a este llibre que siguen prudents i no caiguen en la trampa de voler llegir-la immediatament i de pressa perquè els pot sentar com una bomba…

No, no “era necessari”, la necessitat no és cap necessitat, el fenòmen d´això que anomenes crisi és un motiu més que també és tractat amb pensaments breus com la resta de la gran llista de fenòmens que apareixen a l’obra. En este cas el fenòmen no és qui determina el tractament del mateix fenòmen. Ací ja hi ha una visió prèvia de quina ha de ser l’estètica i el format a fer servir per tal d’expressar allò que el creador vol dir.

J.R: Un “pensament breu”, en general, exigeix un procés creatiu una mica particular: naix de l’actualitat més rabent i en fa una reflexió crítica amb només una frase. Com va ser el procés de treball que has emprat en Enfrontaments…?

N.C: Ja he explicat en la resposta anterior que Enfrontaments… és una obra formada per pensaments breus i que eixe ha de ser el punt de partida perquè és la manera d’afrontar la totalitat total de l’obra. Però és que hi ha pensaments que simplement ni jo mateix sé què són, que ni jo mateix sé el seu origen, ni en què estan inspirats, i fins i tot, amb els quals estic en desacord, entens ara el perquè de la resposta? Esta obra té una varietat creativa i temàtica immensa que basteix tot tipus de motius i de gèneres, que tan des del punt de vista de la forma com del contingut no admet, no vol que ningú li pose noms ni cognoms, és com un animal salvatge que es resisteix ferotgement a deixar-se domesticar, a perdre el seu instint salvatge, i es revolta amb les urpes, els ullals i tota la seua força contra qualsevol “definidor” que se li aprope. Això sí, no significa que, JO, com a creador de l’obra vulga defugir la responsabilitat de justificar-la, cosa que no he fet mai, però sí que mire de ser honest. Enfrontaments.. si  haguera de definir-la diria que és un gest d’honestedat  extrema… Quant  a un possible “pla de treball”, com a tal,  el màxim que puc dir-te és que la meua intenció era, com ja he dit, ser el més honest possible, d’una banda, i de l’altra, que l’obra fóra un gest el més minimal i sobri possible de l’estil, per exemple

“Ets viu… Ets traït…” que és un pensament que apareix a l’obra i també no fer referència a cap escola de pensament, a cap autor, ni a cap fet històric, i així, a tothora, però després i durant el “viatge creatiu”, que no s’ha acabat i que ja dura 9 anys i 4 mesos, començaren a sorgir imprevistos i sorpreses que com ja t’he comentat abans la meua honestedat no m’ha permés d’evitar i el resultat és el que és.

Conclusió: és impossible no embrutar-se.

J.R: De les primeres reflexions que trobem al llibre, n’hi ha una que últimament ha assolit un cert relleu social; la idea del colp d’estat executat des d’institucions democràtiques. Un fenòmen una mica difícil d’explicar, però que després del tancament de RTVV o de la prohibició de veure TV3 situen una mica el País Valencià en la senda de països com Mèxic o l’Uruguai, els qual patiren autèntiques dictadures per aclamació popular. El nostre sistema democràtic és tan democràtic com ens pensem? O n’hi ha més burumballa que forment?

N.C: El colp d’estat al qual fas referència i que com a tal expressió apareix a l’obra no l’atribuïsc en primera instància a aquells que encarnen els poders públics, sinó a allò que se’n diu: la majoria, els governats o EL POBLE. Encara que els altres també, “fan de les seues”, és clar. Al llarg de tota l’obra hi ha una denúncia repetida i quasi obsessiva de la cultura de la irresponsabilitat que ha acabat devastant-ho tot i el que faig és assenyalar la majoria com a la principal culpable d’esta irresponsabilitat suïcida precisament perquè és eixa famosa majoria qui més hi té a perdre. Des de sempre a mi m’havien educat en els prejudicis liberals i progressistes, segons els quals la majoria de la població era de per sí, “estructuralment” la víctima d’una minoria oligàrquica criminal i egoista que l’explotava sense cap mirament i la tenia sotmesa. Però, fruit de la meua experiència com a observador de la realitat i també mitjançant moltes experiències personals amargues vaig arribar a la conclusió que allò que havia anat passant és que la majoria havia adquirit els pitjors vicis i misèries de l’oligarquia. Això, més el contacte amb la filosofia política republicana que té en l’exigència màxima de disciplina i responsabilitat envers els assumptes públics els seus principis fonamentals, van fer que anara creant-me una visió que és la que apareix a l’obra i que és radical i absolutament oposada a aquella que t’he comentat abans.

Resumint, això ha acabat convertint-se  en una societat de borregos egoistes cobdiciosos cecs, sords i muts… allò que a mi m’agrada anomenar: “LA SOCIETAT DELS BENESTARISTES”. Això sí, i per a ser honests sempre tenint en compte que com tots els grups humans tendeixen a ser  jeràrquics tant, per a bé com per a mal, ací allò que tenim és una jerarquia de saquejadors i delinqüents amb diferents graus de responsabilitat també…

Un autèntic desastre!

Així que, per a ser rigorosos, no veig on està la “democràcia d’origen”, i per tant, no estic d’acord amb el teu plantejament.

Els cas concret que em dius és un exemple paradigmàtic d’allò que t’acabe d’explicar. Una guerra de tots contra tots d’egoistes, traïdors i covards…

J.R: El projecte europeu és un altre dels temes recurrents. A més, cal dir que l’acares molt sovint i des de prespectives molt diverses. Trobes que la Comunitat Europea ha entrat en una dinàmica il•lògica que tracta de crear lligams de dependència entre els països menys desenvolupats i els més rics? Aquesta bogeria de jutjar els ciutadans europeus segons la renda per càpita del seu país serà una moda passatgera? O penses que ha vingut per restar-hi?

N.C: Una de les línies de pensaments de l’obra és efectivament:

“LA TERRA AL NORD DEL MEDITERRANI” que és allò que significa literalment la paraula Europa i que l’explica d’una manera tan simple i clara que m’esborrona. Un dels arguments de la propaganda oficial del règim europeu i local és que determinats comportaments del passat, que quan ells diuen passat ho diuen com si fóra un passat remot i en termes històrics fa quatre dies, no es tornaran a repetir mai més, i és clar, quan escolte una animalada com eixa em pose malalt. D’ací que hi ha un pensament com la resta de l’obra, un pensament alimentat del millor realisme que puc fer servir que diu: “Que mai més torne a passar…! Millor …Que mai més torne a passar tan prompte…!”. Una altra cosa no podem fer si realment volem ser dignes i tindre un poquet de trellat. I com això tota la resta… I en eixe sentit a continuació tens que les famoses potències europees que diuen tot això han seguit intentant explotar, dominar i sotmetre a d’altres països com feien en el passat i fins i tot als anys noranta va tindre lloc una guerra tremenda al cor mateix d’este continent de la qual he de confessar-te, que encara no me n’he recuperat i això que jo no hi era. Per no parlar del GENOCIDI DE RUANDA-BURUNDI del qual tampoc m’he recuperat i que en la meua vida signifiquen tant l’un com l’altre una pèrdua de confiança irrecuperable amb això que se’n diu la COMUNITAT INTERNACIONAL…

En relació al capitalisme, jo sóc radical i absolutament anticapitalista per instint, perquè he contemplat tota la meua vida i he patit en carn pròpia eixa obsessió malaltissa pel benefici i els diners. És possible que haja idiotes que creguen que existeix un capitalisme bo i un capitalisme roín però jo no. Una persona que no siga DINERTINENT per a mi segueix sent una persona digna i no veig cap excusa per a deixar-la morir de fam o viure en la misèria.

No hi ha excusa que valga, i que tot això ho facen suposats DEMOCRÀTICS, doncs és molt simple, són uns mentiders i uns hipòcrites criminals. Tot això apareix a l’obra contínuament. Un dels gestos instintius que apareixen a l’obra és el de combatre la dictadura-teranyina de les paraules teixida de la hipocresia criminal d’uns i el conformisme oportunista dels altres.

La misèria tecnocràtica ja als anys cinquanta del segle passat es va veure que en realitat no resolia res. Perquè el fet d’entendre que una societat haja de ser considerada a partir d’estadístiques d’equipaments és una autèntica burrada sense sentit. El que passa és que a la regió europea la capacitat productiva de béns és massiva i això servia per a tapar-li la boca aqualsevol dissident d’eixe model de societat…Quan s’ha acabat l’opulència material, allò que queda és una societat de miserables ignorants…

J.R: De l’afable tarannà dels valencians, n’hi ha un bon grapat de reflexions. Trobes que els valencians hauríem de trencar de soca-rel la imatge arquetípica que tradicionalment hem projectat i començar a donar batalla per les nostres coses? El “meninfostisme” està exhaurit? O encara li’n queda corda?

N.C: Per descomptat que sí, però per un motiu  molt simple:

PER PURA I DURA SUPERVIVÈNCIA. Cal actuar com un subjecte col•lectiu sobirà que lluite per decidir el seu propi destí. I en eixe sentit, caldria lluitar per la instauració de LA REPÚBLICA VALENCIANA LLIURE I SOBIRANA.

Sí que és cert que el model regionalista-autonomista està esgotat i que les posicions més antagòniques estan guanyant protagonisme: espanyolisme vs sobiranisme perifèric. En eixe sentit els habitants del País Valencià han de decidir-se i ho han de fer ja. El temps s’acaba.

El problema de l’actitud col•lectiva de la gent al País Valencià és que no estan emetent un senyal clar de què pensen i/o volen realment. I les conseqüències d’eixa actitud tan irresponsable estan veient-se, ara sí, cada dia. Quan més tarde la gent en decidir-se pitjor, molt pitjor a l’hora de la resolució pròpia dels problemes.

No és possible amagar-se covardament per a sempre darrere del constitucionalisme autonomista.

Això ja s’ha acabat.

A l’obra faig un estudi profund de la psicologia d’una figura que anomene: el mitjanet, que és clau per a entendre com funciona la societat dels benestaristes. I que és clau per tal d’aproximar-se en este cas a eixa actitud negacionista i accidentalista  a l’hora d’acarar, en general, els problemes de la majoria de la població i en particular allò que a mi m´agrada anomenar el GRAN TABÚ del País Valencià, és a dir, la relació amb Espanya.

J.R: Diguem-ne que l’enfrontament per excel•lència és el de rics i pobres; la famosa lliuta de classes, aparentment passada de moda, fins que fa un parell d’anys Alemanya ens va recordar com anava la cosa. Per què els governants acaben posant-se del costat dels més poderosos? Tan perillós és el bé col•lectiu?

N.C: En la meua obra ja des de la primera pàgina dic que tot això  segueix existint i a més a més a una escala molt  més gran, a una escala planetària. Però és que no podia ser d´una altra manera. L’ésser humà és en sí lluita i ENFRONTAMENTS… com diu el títol i, això, el mateix ésser humà no pot decidir que siga d’una altra manera, perquè forma part de la seua condició intrínseca. La lluita és per se i en qualsevol sentit indefugible. Per tant, la famosa lluita de classes cal entendre-la en eixe context de lluita que és l’atribut fonamental no sols dels humans sinó de qualsevol ésser viu. En la societat la lluita i el conflicte hi són en totes les direccions i en tots els sentits possibles. Aquells que es dediquen a negar-ho és perquè no volen perdre el seu status de privilegi. No ha sigut mai una qüestió tan simple com allò de què segons el lloc que ocupes en l’aparell productiu pensaràs d’una manera o d’una altra. Recordem allò que ocurrí a la Primera Guerra Mundial, com el proletariat europeu no va fer allò que la profecia marxista anunciava. Però és que el moviment obrer organitzat no va fer mai allò que el profeta havia dit que s’hi esdevindria. Allò que ocurrí fou molt simple: moriren d’èxit.

De primeres et diré que segons el discurs oficial els  governants que hagen estats triats per unes eleccions són governants democràtics i això és rotundament  fals. A Bangladesh hi ha un parlament triat en eleccions i de democràtic res, o a Colòmbia o al mateix Regne d’Espanya. La democràcia ha de ser prèvia al fet mateix electiu. El fet electiu és una condició necessària però no suficient. Ací allò que ha ocorregut és que s’ha perdut el sentit de tot i hem acabat en un fangar de lladres i delinqüents.

La conseqüència lògica de tot això és que els governs formalment democràtics són al servei domèstic de l’oligarquia de torn. Vaja, res de nou sota el sol…

Quan parles del “bé col•lectiu” em fa molta gràcia perquè t’oblides precisament d’aquells a qui et refereixes el “col•lectiu” …I jo pregunte: on està eixe col•lectiu? Què fa, a banda de mirar passar els dies?

J.R: Més enllà de qualsevol dialèctica, hi és l’única, la que genera tota la resta; la societat contra l’individu. Una temàtica, potser la més sovintejada del llibre, que acares com des de la perspectiva de l’individu irreverent que no vol assumir les convencions que ens vénen imposades per tradició o per respecte al silenci de la majoria. Què és més difícil: fer el que fa la resta –comprar un cotxe, una casa, formar una família– o mantenir les llibertats individuals?

N.C: La pregunta que em formules ja està viciada des del principi, tu parles de “mantenir”  que és la mateixa actitud rendista de la majoria per a la qual tot estava molt bé fins que no se se sap ben bé com comença a trontollar el món i tot es fa confús, difícil i dolorós…

O siga, que partim d’un món perfecte que va deteriorant-se i sembla que no hi ha manera de parar-ho. Al llarg de l’obra explique com eixa fal•làcia és absolutament falsa i és una construcció de l’imaginari col•lectiu en el qual no sols ha participat l’oligarquia per tal de, esta vegada sí, mantindre els seus privilegis i ampliar-los.

Perquè, que l’oligarquia ho faça és coherent amb el seu tarannà, però que la resta de la població actue així no és una altra cosa que un cas d’alienació col•lectiva realment egoista i idiota. I és en este moment quan allò que tu anomenes “individu irreverent” apareix. I apareix, però més que aparèixer comença a destacar, perquè sempre havia estat ahí i estigué a punt de morir esclafat per la dictadura terrorista dels borregos satisfets majoritaris. I és ara, dic, en ple conflicte impossible de dissimular, pels majoritaris i les forçes del poder establit, quan eixe individu comença a fer valdre la seua raó, una raó que tant uns com els altres s’havien entestat a soterrar. Eixe individu irreverent sóc jo mateix, i ENFRONTAMENTS… és el testimoni de la lluita per la supervivència d’un resistent que es revolta contra tota la barbàrie d’aquesta societat  d’egoisme i indiferència que ara s’està ofegant fruit de les seues pròpies contradiccions…

J.R: La part més intimista de l’obra se’ns presenta com un “laissez faire, laissez passer” sobre les nostres limitacions com a éssers humans. Una mica com el relat de la mort de l’individu; una mort quotidiana que troba en els moments més decadents i miserables una espurna, el rastre d’una veritat amagada entre convencions i mentides que ens fa veure la llum. Cal reinterpretar la realitat de cap a cap? Ens hem refiat massa de la bona fe dels mitjans de comunicació?

N.C: En primer lloc, deixam felicitar-te pel comentari que fas abans de formular-me les preguntes, perquè eixe comentari és la prova que has captat quin és l’esperit de l’obra i, per tant, quina és la meua visió del món…

Sí!

Quan dius “Ens…” supose que et refereixes a les víctimes innocents de la majoria i, com ja t’he he dit abans, eixa “monserga” no me la trague. Ací, víctimes innocents les justetes…

Els anomenats “mitjans de comunicació” els formen i els fan funcionar humans i a partir d’ahí sols em queda recomanar-te que repasses la meua obra… I agrair-te sincerament l’interés

FÓRMULA (en el supòsit que tots els que han contestat SÍ a la primera pregunta contesten a la segona)

(% de SÍ)x(% de SÍ +SÍ)/100 =

= % de SÍ+SÍ sobre el TOTAL de vots

Exemple del gràfic
1ra pregunta: SÍ 75% – NO 25 %
2na pregunta: Del 75% que ha votat SÍ el 75% ha votat SÍ+SÍ i el 25% ha votat SÍ+NO
El 75% del 75% és
75×75/100 = 56’25% del total

Altre exemple pràctic
1ra pregunta SÍ 72% – NO 28%
2na pregunta SÍ+SÍ 68% – SÍ+NO 32%
El 68% del 72% és
72×68/100 = 48’96% del total

Altre exemple pràctic
1ra pregunta SÍ 78% – NO 22%
2na pregunta SÍ+SÍ 65% – SÍ+NO 35%
El 65% del 78% és
78×65/100 = 50,7% del total

—————–

NOTA:
Tant dóna el 78% del 65% com el 65% del 78%

—————————-

FÓRMULA (en el supòsit que ALGUNS que han contestat SÍ a la primera pregunta DEIXEN EN BLANC LA SEGONA i la papereta siga vàlida)

S1; nombre de SÍ primera pregunta
N1: nombre de NO primera pregunta
S2: nombre de SÍ segona pregunta (SÍ+SÍ)
N2: nombre de NO segona pregunta (SÍ+NO)
En aquest cas S1>S2+N2 llavors
%S2 sobre el TOTAL de vots vàlids = = (S2/S1+N1)x100

per engrandir cliqueu damunt

per engrandir cliqueu damunt les imatges

per engrandir cliqueu damunt