Parlament de la presentació de la revista Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia. Elaborada per Taula de Filologia Valenciana. Editada per la institució Alfons el Magnànim
Abelard Saragossà (Universitat de València)
Origen de la revista
Començaré per explicar quin és l’origen específic de la revista Aula de Lletres Valencianes. En l’any 2009, l’associació Taula de Filologia Valenciana va presentar els objectius que buscava al director d’Alfons el Magnànim i li vàrem sol•licitar la continuació de la Revista Valenciana de Filologia, editada per Alfons el Magnànim entre 1951 i 1981. La revista aniria precedida pel nom Aula de Lletres Valencianes perquè ara el centre d’atenció no era l’estudi del passat, sinó fer aportacions per a la societat valenciana i la seua escola.
En l’any 2010 (fa ara cinc anys), vàrem obtindre l’aprovació del Consell d’Administració d’Alfons el Magnànim, de manera que calia constituir l’equip directiu. En l’any 2011, eixia al carrer el primer número d’Aula de Lletres Valencianes. Des d’aleshores, estem complint l’objectiu de publicar un número cada any.
Tenint en compte que la revista ha de buscar els objectius de Taula de Filologia, haurem de presentar ací quins són eixos objectius i la causa de buscar-los. L’aclariment d’eixes dos qüestions està en el document titulat «El valencià modern.», publicat en el número 1 d’Aula de Lletres Valencianes 1, p. 25-82.
Evolució del valencià: segles XIX i XX
El document fa un recorregut històric centrat en els segles XIX i XX. Mostra que els criteris lingüístics de la Renaixença eren adequats. La primera condició era tindre molt en compte la llengua viva. El segon objectiu era recuperar la dignitat de la llengua clàssica. La tercera condició era procurar que hi haguera coordinació entre els escriptors balears, valencians i catalans. El resultat d’eixos tres objectius és el model lingüístic del mallorquí Marià Aguiló, del valencià Teodor Llorente i del català Jacint Verdaguer, un model que té moltes característiques positives.
En el primer terç del segle XX, es produïxen dos fets negatius en Catalunya. En la Renaixença, hi havien poques diferències internes en la flexió verbal: bàsicament, les que eren més antigues. Així, els valencians usàvem preferix i preferixc, canvi produït cap al final del segle XV. Els catalans usaven jo penso, variació efectuada cap al segle XVII. Però, en el primer terç del segle XX, els escriptors catalans es separen molt de les formes clàssiques. Canvien nasc per neixo, que jo nasca per que jo neixi, preferesc per prefereixo, que jo diga per que jo digui, etc. El resultat és una separació interna significativa, ja que un valencià troba que les formes jo neixo o que jo digui són estranyes a les estructures del valencià. Per cert, passar de nasc a neixo ¿no és anar en la direcció contrària a la unitat de la llengua?
El segon fet negatiu que es produí en Catalunya cap al principi del segle XX és l’aparició d’actituds elitistes en autors noucentistes, tema comentat pel lingüiste català Joan Coromines. Com a conseqüència, apareix un model lingüístic poc natural i, sobretot, no aplicable a la llengua oral pública, com mostra el fet que l’escriptor català Quim Monzó haja reescrit tota la seua obra.
Convé destacar que s’han divulgat molt poc les reaccions de Joan Coromines i de Quim Monzó contra l’elitisme. A més, les reflexions públiques sobre el fet són ben escasses.
L’elitisme d’un sector de Catalunya tingué poques implicacions en el valencianisme mentres varen existir bases valencianistes (especialment, en els anys de la república). En canvi, la destrossa de les bases del valencianisme en la trista postguerra facilità que poguera més la pràctica dels escriptors que les propostes dels dos lingüistes que els valencians teníem aleshores. Digam-ho amb noms propis: pogueren més els escriptors Carles Salvador, Xavier Casp i Joan Fuster que els gramàtics Sanchis Guarner i Josep Giner. Entre 1939 i 1962, el valencià escrit es separa sensiblement del model valencià dels anys trenta. El procés comença en els poemaris de Xavier Casp dels anys quaranta, i culmina en les publicacions de Joan Fuster, al voltant de 1960.
El desenllaç del procés és que, d’una llengua prou natural i assimilable (la que hi ha en la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, publicada en 1950), d’eixe model passem a un model remarcablement poc aplicable a la llengua oral pública. De fet, quan Fuster publicava articles en la premsa de València i quan parlava en públic no practicava el model dels llibres. Una tal variació ¿no indica que el model dels llibres de Fuster no era vàlid per a la comunicació amb el públic valencià?
Vins anys després (en 1984), un lingüiste valencià (Lluís Polanco) va tractar els efectes lingüístics negatius d’aquella evolució. Lamentablement, el treball de Polanco no transcendí. Si l’haguérem seguit, hauríem pogut contribuir a fer que l’enfrontament entre els valencians pels símbols i per la naturalesa del valencià anara d’una manera diferent.
La fractura social valenciana
El marc a què hem arribat permet descriure l’objectiu final més important de Taula de Filologia Valenciana (i, per tant, d’Aula de Lletres Valencianes): l’objectiu més important és ajudar a superar la fractura social produïda per la interpretació de la naturalesa del valencià. Un poble dividit per les seues senyes d’identitat no es pot recupar i, per tant, és necessari que superem la divisió entre els valencians.
Justament per això, entre els membres de Taula de Filologia Valenciana n’hi han que vénen de l’unitarisme i n’hi han que tenen l’origen en el particularisme. I treballem dins de Taula tan a gust els uns com els altres. És més: diria que, en les relacions entre nosaltres, actualment ni recordem ja quin origen té cada u.
I bé, eixa manera d’actuar ¿no és una mostra de superar les situacions conflictives i presentar el valencià com a factor d’unió i no de divisió? Crec que convé destacar-ho: Taula de Filologia Valenciana comença per aplicar-se a ella mateixa l’objectiu que vol promoure en la societat valenciana. Taula de Filologia intenta predicar amb l’exemple. A més, l’associació també té membres en totes les universitats valencianes amb estudis lingüístics: la UV i la UA, la UCV i la UJI, la UPV i la UCH.
¿De quina manera Taula de Filologia ha arribat a un resultat tan positiu? Les solucions no cauen dels núvols. Ni ixen només de la voluntat. La voluntat és necessària, però no és prou. La voluntat sense mitjans té ben poques conseqüències. El recurs que ens ha permés integrar els unitaristes i els particularistes és el document fundacional de Taula de Filologia Valenciana, que ja hem comentat.
Afegiré ara que eixe document estudia el nostre passat per vore en què hem actuat bé i en què no. Fent eixa operació, hem trobat que no és certa la imatge que els extrems volen donar: creure (i voler fer creure) que tota la culpa la tindria l’altre sector. El fet de mostrar que en les dos parts hi han hagut errors és justament la base que ha permés la convivència dins de Taula de Filologia. A més, eixe camí permet que no hi hagen ni vencedors ni vençuts. O més ben dit: som vencedors tots, és vencedor el poble valencià.
Convé notar que superar la fractura social valenciana impulsa a usar el valencià en la comunicació pública, de la mateixa manera que el manteniment del conflicte contribuïx a frenar l’ús del valencià. Realment, si dir servei pot suposar que a u l’acusen de catalaniste i dir servici pot implicar que et diguen blaver, la solució més còmoda és fugir de servei i de servici i triar servicio:
No cal dir que la fractura social valenciana no es pot superar sense que participen activament diversos moviments, sobretot els partits polítics, els moviments socials, els mitjans de comunicació, les universitats valencianes i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però opine que és important l’existència de l’associació Taula de Filologia Valenciana perquè les persones i els pobles a voltes mirem poc els nostres problemes. De fet, ¿no és cert que, en els dos costats, n’hi han que diuen que el problema ja estaria resolt? Jo crec que poden pensar d’eixa manera per dos motius. En primer lloc, en cada sector n’hi han que creuen que tenen tota la raó, de manera que els altres no en tindrien gens. El segon motiu per a creure que tot estaria resolt és actuar com si l’altre sector no existira. I bé, si u creu que té tota la raó i actua com si els altres no existiren ¿no és del tot comprensible que crega que la fractura social valenciana ja estaria resolta? Eixe és el resultat subjectiu. En canvi, la realitat objectiva és prou diferent. En efecte, actuant d’eixa manera ¿no és veritat que la fractura social perdura, que la ferida social valenciana es manté tan callada com dolorosament viva?
Seguim avant. ¿Quina proposta hem elaborat en Taula de Filologia Valenciana per a contribuir a superar la fractura social sobre la naturalesa del valencià? La proposta consta de tres principis. El primer és que, segons l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, el valencià és la llengua pròpia de la societat valenciana. Eixa condició comporta que el valencià hauria de ser un factor destacat de la identitat del poble valencià.
Si ara tenim en compte que una llengua només existix si s’usa, convindrem que la consideració del valencià com a component de la identitat valenciana implica dos accions complementàries: d’una banda, hauríem de mirar quins són els factors que s’oposen a l’ús públic del valencià; de l’altra, hauríem d’afavorir la identificació amb el valencià i el seu ús públic. Hem arribat al segon principi, que és una conseqüència del primer: afavorir la identificació amb el valencià i potenciar l’ús públic del valencià. Cal destacar que els dos primers principis deriven de l’Estatut d’Autonomia. Per tant, més que principis de Taula de Filologia són principis que haurien d’aplicar tots els partits polítics que han elaborat (o que han assumit) l’Estatut d’Autonomia.
El tercer principi que aplica Taula de Filologia Valenciana per a superar la fractura social està unit als dos anteriors: dalt de tot, està considerar el valencià com a llengua pròpia dels valencians i potenciar l’ús del valencià; i, en les altres qüestions lingüístiques (com ara els noms del valencià, o les relacions lingüístiques entre els balears, els valencians i els catalans), en totes les altres qüestions lingüístiques els valencians hauríem de partir del respecte a les necessitats que comporten el primer principi (el valencià com a llengua pròpia dels valencians) i els seus dos efectes (llevar obstacles i potenciar l’ús del valencià).
La proposta descrita permet deduir quin és l’error bàsic que podem trobar en la societat valenciana, tant entre sectors unitaristes com entre sectors particularistes. L’anomalia fonamental és no partir dels valencians, no mirar en primer lloc la societat, de manera que posen l’exterior per damunt de la realitat valenciana. Sense haver interpretar l’interior (que és una operació necessària), hi ha qui mira cap a l’exterior i afirma amb rotunditat que el valencià i el català serien la mateixa llengua; correlativament, n’hi han que asseveren (amb el mateix grau de rotunditat) que el valencià i el català serien llengües diferents.
Als qui diuen sense dubtar que el valencià i el català són la mateixa llengua, els recomanaríem que llegiren què diu el sociolingüiste Toni Mollà en el seu Manual de sociolingüistica (de la p. 43 a la 74) sobre tres factors: sobre les definicions del concepte llengua, sobre com són de variables les realitats lingüístiques que qualifiquem com a llengua i sobre la causa d’eixa variació (que és el fet que el concepte llengua és tan social i polític com lingüístic (ho diu en la p. 45 i en la 46).
Als qui afirmen que el valencià i el català són llengües diferents (i el balear, que no solen considerar), a eixes persones els observaríem que, quan un valencià que parla en valencià va a Palma, a Barcelona o a Andorra, parlant en valencià s’entén amb els interlocutors. I, a qui té orgull de ser valencià, això li produïx satisfacció. Perquè és del tot natural sentir orgull quan un membre d’un poble, parlant la seua llengua pròpia, s’entén amb un membre d’un altre poble. En definitiva, si parlant i escrivint en valencià ens aclarim amb els balears i amb els catalans guanyem els valencians, guanyen els balears, guanyen els catalans: guanyem tots.
Model lingüístic. Docència del valencià
Hem comentat que l’objectiu final més important de Taula de Filologia Valenciana és ajudar a superar la fractura social valenciana sobre la interpretació de la naturalesa del valencià. Però la majoria dels membres de Taula som docents, de manera que els nostres treballs són especialment sobre l’ensenyament del valencià. Taula és una associació que naix per a millorar l’ensenyament del valencià i, en general, per a treballar en els factors que depenen o estan vinculats als professionals de la llengua, especialment l’estudi de l’ús del valencià i l’anàlisi del valencià públic. Per tant, els tres centres d’interés de Taula de Filologia Valenciana són els següents: primer, la pedagogia (en llengua i en literatura); segon: la sociolingüística; i tercer: la normativa.
Pel que fa al model lingüístic, Taula de Filologia Valenciana s’inspira en la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner. Busquem un model lingüístic que siga identificador com a valencians, que siga assimilable per als parlants de cultura mitjana i que siga practicable en la comunicació pública. Convé destacar que, en una concepció humanista i democràtica, els destinataris dels models lingüístics són la població en general. En canvi, en una concepció elitista els destinataris de les normes són minories, que solen sentir-se «selectes».
Avançant amb un valencià identificador, assimilable i practicable, el valencià oral públic i el valencià escrit serien cada volta més carn i ungla, de tal manera que, en poques dècades, els valencians hauríem d’arribar a escriure com parlem i, correlativament, hauríem de ser capaços de parlar com escrivim.
En l’aspecte docent, l’objectiu general que busca Taula de Filologia Valenciana és procurar traure tant de rendiment com siga possible de l’assignatura de valencià i dels cursos destinats als exàmens de la Junta Qualificadora. Podríem dir que, en la docència, l’objectiu de Taula de Filologia és aportar mitjans pedagògics, mitjans lingüístics i mitjans socials per a fer que el valencià siga més considerat, més estimat i, sobretot, més usat.
A fi que l’assignatura de valencià tinga més incidència entre els alumnes, alhora que expliquem llengua i literatura hauríem de procurar que augmente la consciència i la voluntat de ser valencians. Ensenyar valencià no hauria de ser com ensenyar una llengua externa (com ara l’anglés). L’aprenentatge del valencià hauria de contribuir a fer que els alumnes es senten membres d’un poble i identificats amb eixe poble. L’objectiu bàsic hauria de ser formar amb mitjans lingüístics objectius i, alhora, potenciar el sentiment de ser valencià. Si el valencià i la valencianitat es potencien mútuament, serà més factible acostar-nos cap a dos objectius bàsics. En primer lloc, impulsarem els alumnes que no han tingut el valencià com a idioma matern a aprendre’l i, sobretot, a fer-lo seu. En segon lloc, facilitarem que els alumnes que han aprés el valencià en casa l’usen en la vida pública. Ben mirat, ens podríem preguntar si una de les condicions per a que el valencià tinga futur no és que siga percebut com a una senya d’identitat destacada del poble valencià.
Des del punt de vista intralingüístic, en Taula de Filologia pensem que hauríem d’ensenyar el valencià mostrant-lo tal com és. En concret, ensenyar el valencià hauria de ser mostrar les seues estructures lingüístiques, que són prou diferents de les que té el castellà. A més, resulta que la majoria de les estructures lingüístiques són vives i habituals. Això comporta que, si ensenyem el valencià mostrant les seues estructures, obtindrem molts efectes positius. El primer és inspirar confiança als parlants en ells mateixos com a persones i com a valencians, fet que equival a confiar en el poble valencià. A més, actuant com hem dit dignifiquem la percepció del valencià parlat i, correlativament, ens dignifiquem a nosaltres mateixos com a valencians.
La proposta feta ¿és factible? L’he aplicada en la meua Gramàtica valenciana raonada i popular (2003). També la practique en la universitat en cada assignatura que he fet (sintaxi i semàntica, flexió o morfologia, fonètica i ortografia).
¿De quina manera no hauríem d’ensenyar el valencià? No l’hauríem d’ensenyar rectificant i rectificant els alumnes. A més, els manuals no solen ensenyar estructures del valencià.
Convé dir que, si els docents no ensenyen estructures lingüístiques quan fan classe de valencià, no és perquè no vullguen ensenyar-ne. Calcule que més d’un mestre objectaria que, en la seua formació en la universitat (siga en la Facultat de Filologia o siga en la Facultat de Magisteri), no li han ensenyat estructures lingüístiques del valencià.
Mitjans. Membres
¿A quins instruments recorre Taula de Filologia Valenciana per a acostar-se als objectius descrits? Els mitjans que usem són, fonamentalment, una Jornada anual i la revista Aula de Lletres Valencianes..
Actualment, Taula està formada per 89 membres, distribuïts de la manera següent:
31 docent d’institut o d’escola
15 tècnics lingüístics
25 professors de les universitats valencianes.
5 membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (Artur Ahuir, Àngel Calpe, Emili Casanova, Jordi Colomina i Josep Lluís Doménech). Hi han dos membres en el consell assessor de Aula de Lletres Valencianes (Albert Hauf i Lluís Meseguer).
També hi han valencianistes històrics o de camps específics:
L’editor Francesc Ferrer-Pastor Escrivà.
El botànic Daniel Climent Giner, que és el primer professor que va fer classes en valencià en la ciutat d’Alacant.
Vicent Moreno Montañés, que ha tintervingut en la política lingüística i educativa de la Generalitat.
L’enginyer Joan Senent, de la família que va fer possible els Quaderns Gorg i l’editorial Gorg.
Agustí Colomer, secretari tècnic de l’AVL.
Un historiador jove, Vicent Baydal.
Conclusions
És hora d’extraure conclusions. Ens podríem preguntar si els objectius de Taula de Filologia Valenciana i de la revista Aula de Lletres Valencianes no són atractius i positius per a la majoria de valencians, siga quina siga la seua interpretació del valencià o la seua ideologia política. Eixa coincidència entre Taula i una gran part de la societat valenciana explica que ajuntaments de tots els signes polítics cada any acullen i fan costat a la Jornada de Taula de Filologia Valenciana.
També ens podríem preguntar si les propostes de Taula de Filologia sobre la història del valencià, sobre com ensenyar-lo, sobre el model lingüístic, sobre com anomenar el valencià, sobre les relacions lingüístiques amb els balears i amb els catalans, si totes eixes propostes formaren part de la política lingüística i educativa de la Generalitat ¿dificultarien l’acció de govern o, per contra, facilitarien que el govern de la Generalitat tinga l’adhesió d’una part ampla i transversal del poble valencià?
Els primers números de la revista Aula de Lletres Valencianes fan pressentir que la voluntat de rigor i de servici a la societat valenciana donarà moltes satisfaccions als lectors de la revista, siguen docents que vullguen augmentar l’eficàcia de les seues classes, siguen escriptors amb la voluntat d’eixamplar la seua formació, o siguen valencians que busquen informació de treballs d’idees sobre la societat valenciana.
Aula de Lletres Valencianes hauria de ser una escola per a aprendre que és factible parlar sobre les necessitats del valencià d’una manera constructiva, atractiva i formativa per a la majoria de valencians. Seguint avant per eixe camí, els membres de Taula de Filologia Valenciana voldríem fer una aportació tranquil•la per a construir un valencianisme transversal que acabe penetrant en la major part de la societat valenciana. Moltes gràcies per la vostra atenció.