La societat civil
per Joaquim Auladell
Allò que anomenem “societat civil” cobreix una idea difusa i de vegades contradictòria. El poder es revesteix o es disfressa d’autoritat i prestigi, terme molt relacionat amb la societat civil, amb el l’“opinió pública” (als publicistes), a Anglaterra i França els ss. XVIII i XIX.
Mirem com funciona la societat civil abans de la Revolució Francesa i després de Napoleó: abans hi ha els enciclopedistes amb idees noves i atractives, i a mesura que s’acosta el Gran Canvi i creix l’efervescència, es vol realitzar el “dret a decidir”, el “poder popular” si es vol, és un poder polític que pren forma. Després, a la França governada amb monarquia parlamentària el Rei, que ha renunciat a l’origen diví, és un ciutadà i participa en les discussions sobre les estrenes de teatre: societat civil, o, simplement, la societat.
Hi ha dues menes de societats civils: la que lluita amb la societat estamental (Antic Règim) per imposar-se, alliberant la societat, i la que no veu enemics, que s’identifica simplement amb la societat i des de dintre realitza la renovació (repetició i innovació) de la societat, canvia les lleis i les adequa a la societat. Tot això és teoria, perquè hi ha uns sectors (dones (no senyores), assalariats pobres, jornalers del camp, i marginats o exclosos de la societat: miserables, trinxeraires, lumpenproletariat). Perquè la societat civil té diners per pagar-se els seus gustos, opinions i preferències, i influeix, pesa, en la societat.
La bürgerliche gesellschaft o la “societat civil”
L’etiqueta “societat civil” es va formar entre els publicistes dels ss. XVIII-XIX i va tornar a tenir sentit entre nosaltres fa deu anys, quan va aparèixer la desafecció política, quan es va començar a jugar amb els conceptes de legalitat i legitimitat.
Aclarirem el concepte de “societat civil” comparant-lo als seus contraris. Recentment allò a què s’oposa és la “mala política”, la política que “no funciona”. Al s. XVIII els poders oposats eren la Cort, l’Església (amb la Inquisició), l’Exèrcit (fixem-nos que qui no és militar, és paisà, arrelat al país, els cossos de personal militar són superposats, possiblement forces d’ocupació); al s. XIX la societat civil respira, s’expressa, a través de l’art decoratiu i l’entreteniment: teatre, música, pintura, moda i gastronomia, i a través de la ciència i la filosofia divulgades (polèmiques sobre l’ateisme i l’evolucionisme,, amb la lluita per la llibertat de càtedra, (J. M. Bartrina) ciència divulgativa i de ficció científica recreativa (Jules Verne).
Hi ha arcaismes i anacronismes, en la representació de de la representació del poder: monedes de duro, que van dura fins las anys 80, amb la inscripció CAUDILLO POR LA G. DE DIOS. A l’Egipte de la Vall dels Reis i les piràmides i al Regne de Espanya del Valle de los Caídos no hi ha espai per a la societat civil.
En lloc de per oposicions caracteritzarem la societat civil per exclusions:
–Una societat civil no és un poble/població amenaçat i vertebrat pel conflicte exterior, com ara els espartans i el almogàvers.
–Una societat civil no és un poble/població dividit sense que cap part pugui considerar-se el poble, la societat, De bello civili, d Cèsar, el nom ho diu tot. Com Civil war, entre confederats i unionistes.
–Una societat civil no és un poble/una població depenent d’una altre/un altre sector de la de la població. Els “miserables” no són societat civil. Els miserables, novel·la i musical de Victor Hugo, en posen el model. Etimològicament “miserable” és “desgraciat”, “digne de compassió”, filològicament és també “persona moralment menyspreable”. Són els fracassats socials. V. Hugo, progressista, europeista i republicà, presenta un atzucac: Esmeralda, la gitaneta que balla descalça i el sagristà geperut no es poden salvar. Bakunin, el diví ateu, amb la Revolució els ofereix la salvació, com Foucault la justificació als presidiaris. Però Picasso, Nonell i Vallmitjana fan miserabilisme, però els estimen, hi simpatitzen i somien que en són. Salvat-Papasseit, que se’n podia considerar amb raó, havia estat del grup i revista Los miserables.
I encara usos paradoxals del “civisme”, com el de Diego Ruiz a Del poeta civil del cavaller, inspirat de Carducci, una mena d’aristocraticisme d’heroisme autogènit laic i urbà i els usos aberrants, com la Guàrdia Civil espanyola, que és un cos militar, l’esrswmbòtica Societat Civil Catalana o l’Acció Cívica de De Gaulle, una autèntica OAS antiterrorista/terrorista.
I ara, encara, “civil-cívic” i “social” són el mateix? Repassem la idea de “societat civil”, la seva contrària, la “societat incivil” i la seva excel·lència, el “civisme”. Poden ser el contrari.
La “doctrina social de l’Església”, deia per boca de Torras i Bages, que “sempre convindrà que hi hagi pobres perquè els rics puguin fer caritat”. Els paleoliberals i els neoliberals, convençuts que “l’home és dolent” i que de l’evolucionisme popular ens ensenya que “el peix gros es menja el xic”, els socialdemòcrates parlen de “justícia social” però no la concreten i parlen de “democràcia de mercat”, quan el mercat no funciona, si no és per anar-hi els uns com a mercaders i els altres com a mercaderia, els socialistes tenen unes intuïcions meridianes (“ningú per sota el nivell de subsistència, tothom ha de tenir llibertat per realitzar el seu potencial”) però només exhibeixen experiències parcials (l’economia de guerra és el model de l’economia socialista (burocràtica)?, el cooperativisme és una via de substitució del sistema o un liniment per a la seva perpetuació?), els anticapitalistes tenen clar quin és l’enemic, el Capital, però és multiforme i enganyador.
Uns captaires passen la nit al caixer automàtic d’un banc. Solució “social”: portar-los un cafè amb llet, solució “cívica”: que la guàrdia urbana els tregui de la vista.
Diu Wikipèdia
Diu Wikipèdia: “La societat civil designa el conjunt de les organitzacions i associacions cíviques voluntàries i socials que formen la base d’una societat activa, en oposició a les estructures de l’Estat i de les empreses. Aquesta definició inclou, doncs, les organitzacions no lucratives o no governamentals com les associacions i les fundacions. Encara que les entitats de la societat civil no tenen per què ser necessàriament polítiques, solen tenir influència en l’activitat política de la societat de la qual formen part.”
Paraules-clau que s‘han de manejar amb cura de no caure en la tautologia de fer sortir la paraula definida formant part de la definició: organitzacions i associacions cíviques [“civil”] voluntàries i socials [“societat”]. Associacions “voluntàries” (hi ha associacions obligatòries?), no jeràrquiques ni permanents (això no és més aviat un moviment?), associacions polítiques que no exerceixen el poder directament sinó per “influència”.
Es dibuixa un món de relacions interindividuals no personals no formalitzat, amb un propòsit concret gestionat i decidit per un acord d’opinió (“consens”), dotat de llibertat material-econòmica, no merament mental-intel·lectual, com a possibilitat de triar (“llibertat de decidir”), un món liberal pre-democràtic. És un món del quotidià, no de les efemèrides, el món que passa per l’Administració, no pel Govern (Sobirania), però que, de vegades, quan no van d’acord la societat civil i la política, la real i l’oficial, la societat civil pren la iniciativa i intenta adequar (substituir), la societat política per la societat civil, quan normalment funcionen com a complementàries, una com a política feble i l’ altra com a política forta.
En un sistema que figura que està a les ordres de la gent, tant les lleis com el personal polític (i l’administratiu, burocràtic) s’han de canviar seguint la societat civil però un règim polític no democràtic, que no té con a nord la llibertat i el benestar de les persones (la pusuit of happiness de l‘Acta d’Independència nord-americana, molt optimista, en canvi Marx pensa que el comunisme té solució per a tot, menys per a l’amor no correspost).
Tret de Wikipèdia
Per a Locke la societat civil” (“civilittzada”) s’oposa a l’“estat de natura” (barbàrie); té lleis, hi ha la Propietat (en diversos graus segons el mèrit de les persones…) És el començament del Liberalisme (encara que n’hi ha idees a Eiximenis o de qui sigui l’ autor del Regiment de la cosa pública), que portarà al Capitalisme. Apareixen idees d’igualtat legal, de drets civils (garantisme, habeas corpus). Per a ell “societat civil” era “societat política”. I la Monarquia? Una Monarquia amb lleis (allò que més endavant se’n dirà Monarquia constitucional).
Per a Hegel la societat civil és un problema. És un sistemàtic-sistemàtic i el seu model i la seva font és l’Estat, l’Estat prussià, no vaguetats de la societat. Però també es permet algunes metàfores com el Zeitgeist, l’esperit de l‘època, concessió al romanticisme.
Marx és presoner de la coreografia dialèctico-hegeliana. La progressió cap a l’enfrontament general de dues classes, l’àlias “burgesia” i l’àlias “proletariat” es relativitza pel pes de les estructures i les contradiccions en primer terme i principals. És un pamfletaire, un publicista dels temps ràpids (“conjuntures”) i un estudiós de l’acumulació econòmica inicial i la existència mutant del capital. És un pensador segons com determinista (“tot passa segons els seus cicles econòmics”) i segons com apocalíptic (“És la lluita final. No hem estat estat res, ho serem tot!” de la Internacional, frases similars al Manifest Comunista). Marx era un periodista i un erudit. Bakunin, que potser no va entendre res, estava en l’acció. Marx quan fa d’historiador de l’actualitat, de publicista, de periodista fa servir un concepte que no ha de definir perquè tothom sap què és: la societat civil. Quan es posa erudit de les estructures diu que són les categories econòmiques. Les estructures no es mouen o tornen sempre al començament, els processos van a parar a un una situació nova.
Marx devia patir molt amb la bürgerliche gesellschaft, la societat civil (o pobletana…). Al relat de la darrera classe que s’aboleix i les aboleix totes, s’allibera de les estructures de la necessitat i comença la història de la llibertat i el desig, s’hi oposa la imatge idíl·lica d’una societat on es viu bé, no hi ha pobres (o no es veuen) ni massa rics, poca política, que sempre porta raons. És la utopia de la classe mitjana, el somni i el somniador. El 2010 el Reagrupament va viure un deliri utòpic típic de classe mitjana: volia viure com si la societat civil ja hagués triomfat. Ara mateix s’ha presentat al País Valencià un partit que diu ser ”el centre moderat”. És igual, centre moderat i extrem centre coincideixen, son iguals.
Gramsci és un activista i pensador sard que va partir de la cultura política (en lloc de fer-ho tradicionalment de l’economia política). Sindicalista consellista en l’onada revolucionària de 1920 a Milà, fundador del Partit Comunista Italià, empresonat la resta de la seva vida pels feixistes. Els seus “Quaderns des de la Presó” han de superar la manca de mitjans i esquivar la censura feixista i la stalinista. (Una mica com Rovira i Virgili, que s’enfrontava a la Dictadura de Primo de Rivera: si posava “nacional”, referit a Catalunya, el censor li ho ratllava, si posava “patriòtic” i li ho ratllava, doncs posava “pairal”, amb la qual cosa queda a un escrit ben pintoresc).
És el descobridor de dues idees molt útils: “classes subalternes” i “hegemonia”, dos conceptes no economicistes. El de classes subalternes, lleugerament irònic, no té en compte la productivitat, és a dir l’índex d’explotabilitat, és purament polític.
L’hegemonia, forma de domini feta de força i persuasió (“vèncer i convèncer”), amb el bloc hegemònic emergent, en lluita amb el bloc dominant, establert, i en efervescència en si mateix, en lluita per interessos econòmics i qüestions culturals, això sí pacífica i democràtica, és una altra manera de dir “societat civil” quan la societat civil està a punt d’esdevenir societat política i enderrocar l’anterior, tirànica.
La nova societat civil, el nou bloc hegemònic, ha de comptar amb totes les forces susceptibles de confluir-hi (forces socials intermèdies). Els cosacs van coincidir fugaçment amb els bolxevics el 1917, la classe mitjana baixa (intermèdia bastant subalterna) es va enfrontar fa quinze anys amb la classe baixa, netament subalterna, per l’escola pública i la concertada, un conflicte entre classes populars.
Conclusió
Tanta divagació sobre la societat civil no és gaire útil per entendre el fenomen del creixement del moviment independentista al Principat des de 2004, fins al 2010 i més enllà, per obra de “minories electes”, després com una allau i, més enllà, potser com un bolado que es desfà.
Una altra forma d’interpretació de les societats civils és que, en situació d’estabilitat (coincidència entre societat oficial-política i societat real-civil) és que funcionen com institucions (immutabilitat aparent) i quan no com a moviments (agents de canvi).
Hem vist el desenvolupament d’un moviment sobiranista que ha d’acabar de trobar la seva culminació, la sobirania.