El nou rei i el nou Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua.En resum, com que el sobiranisme no atenia a raons amb el ‘poli dolent’, ara arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme. El problema és que potser ja arriba massa tard. El nou monarca ha entès que si hi ha alguna esperança de convèncer els catalans dubtosos de voler seguir sent membres de l’Estat no s’ha d’anar per la via testicular sinó per l’emotiva. Per això el discurs de Nadal va apel·lar directament a les emocions, a les famílies i als vincles personals entre catalans i espanyols. (Obro parèntesi: és evident que és un bon intent, però no crec que una família catalano-andalusa deixi de veure’s per Nadal si els Estats que els regeixen són diferents. El que trenca una família és que un dels fills se n’hagi d’anar a Berlin a guanyar-se la vida).

Com si s’haguessin posat d’acord, un i l’altre s’han adreçat amb pocs dies de diferència al poble de Catalunya. I, com si s’haguessin repartit els papers, tots dos s’adrecen bàsicament a dos sectors que seran cabdals per fer tombar el procés en un sentit o en un altre: El rei a l’empresariat català que no és independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 39 anys (els del regnat del seu pare). I Podemos es dirigeix a aquells ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, d’esquerres i que no es independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 36 anys (els de la vigència de la Constitució). Per això Felip VI parlava tant del paper dels catalans a Espanya. Per això Pablo Iglesias deia que ell, que és de Vallecas, se sent a casa quan és a Cornellà.

Felip VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Encarnen al 2014 el que al 1975 va suposar Joan Carles I i al 1982 Felipe González. Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius. Com serà que Pablo Iglesias va dir que no reconeix Artur Mas com a líder català perquè malgrat haver sortit de les urnes “és casta”. En canvi, tot i ser republicà, el líder de Podemos sí que reconeix Felip VI com a Cap de l’Estat malgrat que ho és per herència i no per elecció popular. I en el cas concret de la independència, són conscients que acabarà triomfant només que una part d’aquests dos importants sectors (la patronal upper i el cinturó vermell) prescindeixin d’Espanya com a Estat vàlid per dur a terme les seves aspiracions.

I evidentment el rei Felip i Pablo Iglesias no generen els anticossos que sí provoquen un Montoro, una Cospedal, un Wert o un Alfonso Guerra. Per tant, ni la reacció cutània ni la resposta política serà la mateixa. És d’esperar que a bones maneres s’hi contesti amb bones maneres. Però tampoc cal oblidar que la principal divisa de l’espanyolisme és que Espanya es mantingui unida. I per aconseguir-ho farà el que calgui: amenaçar amb querelles, predicar el discurs apocalíptic o inventar-se comptes falsos a Suïssa. I quan vegin que així no se n’han sortit ho intentaran tot de nou un altre cop. El que calgui: fins i tot aconseguir caure bé.