Benvolguts compatriotes,
En l’absència de Joan Lluís Lluís, escriptor de talent, agraeixo a la Comissió Organitzadora l’honor de poder prendre la paraula; sense responsabilitats ni acadèmiques ni polítiques puc així, com a membre de la societat civil, palesar la nostra fidelitat a Catalunya: la Catalunya del Nord és Catalunya, perquè mai no ha deixat de ser-ho.

Durant decennis, només un nombre escàs d’independentistes capdavanters dels Països Catalans solien homenatjar els herois del passat per mantenir l’esperit de resistència, tot arriscant la repressió franquista. Quan les commemoracions van ser autoritzades, vam poder compartir i enaltir el sofriment de les víctimes de la barbàrie secular francoespanyola; ens colpia cada any de nou el record amarg de les nostres desfetes.
Enguany ens omple el cor l’esperança de celebrar per fi una victòria i de poder reconstruir en una part del territori l’estat que ens van prendre. Ara és l’hora d’aprofitar els homenatges als màrtirs cèlebres i desconeguts per refermar la nació sencera esquarterada fa 355 anys, per denunciar les polítiques colonials, per contrarestar mentides oficials i manipulacions, per trencar el silenci imposat pels conqueridors als dos costats de la ratlla.
Pel que fa al 1939 els governs francesos han aconseguit durant quasi 70 anys amagar una de les moltes cares vergonyoses d’un estat colonitzador disfressat de campió de la llibertat, que ha reeixit a convèncer catalans de tots els nostres Països i fins i tot –súmmum de la paradoxa– molts descendents de refugiats, que França és el país de la fraternitat, dels drets de l’home, la terra promesa dels exiliats.
Van amagar la mort de 14.600 republicans sobre la sorra, l’horror viscut pels refugiats que no imaginaven que una França acollidora els tancaria dins immensos camps de concentració tot al llarg de la costa marítima; a Argelers, sense aigua potable ni medicació ni aliments durant deu dies, sense sanitaris durant setmanes, perquè la prioritat era delimitar el terreny amb filferros abans no construir-hi barraques. Frederica Montseny ho va deixar clar: «Mai no podrem descuidar ni perdonar que la França hagi acceptat que dones, infants, vells, ferits hagin estat acorralats sobre platges durant un hivern particularment rigorós. Per protegir-se els refugiats havien de cavar forats dins la sorra. Se’ls tirava el menjar com a gossos». Encara avui els guies del Camp de Ribesaltes han de dir camp d’internament en lloc de camp de concentració, tot i que s’hi van construir vies de tren especials per deportar directament a Auschwitz, el 1942, uns dos mil jueus. França va fer del Rosselló l’antecambra de la mort. El polític nord-català socialista, Lluís Nogueres, escandalitzat titulà un article el 17 de febrer 1939: «Millor que Hitler. Refugiats polítics o presoners de guerra?». Aquestes ignomínies, no divulgades oficialment i doncs desconegudes per gran part de la població, van ser publicades el 1981 per tres periodistes, dos catalans del Nord, Renat Grando i Jaume Queralt i un barceloní, Xavier Febrés. Van revelar també com, arran de l’arribada de 500.000 refugiats –el doble de la població nord-catalana– es va intentar mitjançant la premsa local fomentar odi i sospita entre catalans dels dos costats. Tanmateix no ho van aconseguir i no es van trencar els lligams ancestrals, molt sovint, a més a més familiars, que ens uneixen des de fa mil•lennis a banda i banda de la frontera imposada.
Jaume Miravitlles, secretari de propaganda del Govern de la Generalitat de Catalunya, expressà en una Carta oberta als rossellonesos, el 10 de febrer del 1939, el convenciment «que ens tornarem a donar la mà cordialment, que tornarem a sentir la calor d’una mateixa sang, com a fills d’una mateixa raça i d’un mateix destí». La seva convicció s’ha fet realitat. No sols no hem parat de donar-nos la mà en totes les onades posteriors de refugiats fins a la mort de Franco, en les manifestacions del 2008 per cridar «som una nació», del 2010, del 2012, del 2013 per perllongar la cadena humana fins al Nord; ara, a més a més, us fem costat en la via cap a la independència perquè, per a nosaltres també, l’obtenció d’un estat català és urgent i imprescindible. Molts catalans arreu dels nostres països s’han cregut que tenim «la sort de ser francesos», com tantes vegades se’ns ha dit. És una sort ser analfabets en català? ignorar la nostra història? veure la nostra llengua menystinguda com a «regional» i prohibida fa poc pel batlle de Perpinyà en un plenari de l’ajuntament?, constantment desvalguda per la premsa local i els organismes oficials?
És una sort assistir a la substitució progressiva de la població? constatar dia rere dia la misèria endèmica, la desaparició de la pagesia, la manca d’indústries, la degradació econòmica creixent des de fa mig segle, ser un dels departaments més pobres amb l’índex d’atur més alt? És una sort haver de sofrir que el màxim responsable polític, Bourquin, el difunt president de la regió, hagi amenaçat el febrer de l’any passat de «tòrcer el coll als qui pensen que l’esdevenidor és a Girona o a Barcelona»? És una sort ser obligats de propagar que sem «el sud de França» a canvi de subvencions? És una sort haver de callar i deixar-se comprar per sobreviure?
A la Catalunya del Nord confiem en la creació d’un estat català per ajudar-nos a contrarestar l’etnocidi silenciós, per tornar-nos la dignitat nacional arrabassada per França i Espanya i per empènyer el nostre desenvolupament econòmic. No som la perifèria, som Catalunya, som tan catalans com vosaltres, ni francesos ni espanyols; ara mateix companys de la nostra territorial de l’ANC han arribat a la plaça St Jaume a Barcelona, ara mateix 70 joves rossellonesos estan enllestint una estelada gegant que desplegaran a la tarda a l’estadi de la USAP a Perpinyà; centenars de milers de teleespectadors s’assabentaran que som catalans i desitgem tant com vosaltres un estat sobirà per assegurar la supervivència de la nostra nació i poder projectar amb tots els Països Catalans la futura república confederal catalana.
Visca Catalunya independent! Visquin els Països Catalans reunificats
Daniela Grau Humbert – Elna, 19.10.2014