En la conclusió final Auladell no escapa de la incapacitat per a fer política -que ell mateix constata al llarg de l’article- per part de l’Independentisme de PPCC. Al final, malgrat que escull ‘fer política’ i reivindica la República Valenciana, deixa la porta oberta que justifica -per a poder ‘respirar’ diu ell- als que de manera ‘activa’ volen impedir-la. Tot plegat una pena.
Carles Castellanos i la política
article de Joaquim Auladell
Castellanos ha puntualitzat algunes qüestions en relació amb el Compromís pels Països Catalans.
Hi tinc una petita discrepància historiogràfica quan diu: “En el passat recent, als anys 80 del segle passat, en el decurs dels primers anys de…”. Els anys 70 és quan es va produir “l’expansió independentista contemporània inicial”, obra de Castellanos i més gent però principalment d‘ell: la configuració del PSAN com un partit socialista d’inspiració marxista però no “comunista” (Lenin, Trotski, Stalin, Mao…), formular el concepte de “ruptura democràtica” i negar-se a heretar el franquisme amb una “reforma”, establir formes d’organizació i d’acció adequades al moment, clandestinitat i activisme (PSAN-Provisional, Joventuts Revolucionàries Catalanes).
El 75 va morir Franco al llit però no a la presó, s’imposà el reformisme i el bandejament de l’independentisme. El 1980 estava acabada la “Transacció” i venien uns anys molt negres sense política independentista. No hi havia un mètode i un programa i hi havia un rebuig al treball (o digues-li lluita) institucional o electoral, un fantasieig o un coqueteig amb amb l’activisme i la gent d’acció que els 70 tenia 20 anys, els 80 en tenia 30 i era pares i mares de família. Castellanos preveia que venien uns anys de plom, que s’havia de servar la flama, perquè si no, desapareixeria l’independentisme. Incapaços de fer política, els independentistes farien activisme. Va cedir per companyonatge i per salvar la idea. Ell, que havia guiat amb intel•ligència i subtilitat, resistint la tortura perquè si ell s’ensorrava tot s’ensorrava, eren els inicials i decisius anys 70, al 80 va assumir que s’havia d’operar amb el que hi havia i esperar que el poble català es desvetllés. Va ser el seu moment de Getsemaní.
L’any 80 va ser un moment de prendre decisions per un quant temps, Xirinacs va passar de ser “el senador més votat” a ser un particular anònim, Fuster, enmig de la batalla de València, va veure que venia una temporada d’hostilitat contra un catalanisme coherent.
Castellanos va fundar “Independentistes dels Països Catalans”, un nom per resistir i durar. Els independentistes realment existents es plantejaven “resistir”, ”defensar” la terra, la llengua, uns aiguamolls i “protestar”, no plantejar una alternativa amb suport popular que hauria hagut de passar per un procés electoral. El poble independentista havia quedat escaldat de la maniobra de la transacció i arribaven a fer la frase “les eleccions són una maniobra burgesa”. Als 90 Castellanos i els més espavilats de la comunitat independentista (MDT) es desesperaven. “La independència sense socialisme no m’interessa”, deien aquests joves. Es passava d’un esquema d’Independència i Països Catalans a un esquema pur “de classe”, d’esquerra independentista-dreta independentista-esquerra imperialista [permetem-m’ho dir]-dreta imperialista. L’EI és un moviment o una organització? Per altra banda arriba la divulgació del feminisme i l’opressió (o explotació?) femenina. És el patriarcalisme un aspecte del capitalisme? No hi havia patriarcalisme en les societats esclavistes i feudals? Marx no va deixar prenyada una domèstica (una servent) i va fer que el seu fill se separés dels altres fills o filles, en lloc de muntar un trio obert? No és Marx industrialista i productivista (i la Bíblia i Lenin encara més)?
Castellanos va muntar el III Congrés de Cultura Catalana. CDC va passar-ne, el PSOE (Eliseu) va passar-ne, EUPV tingué una postura ambigua. Allò de què es tractava allà eren les influències dels partits —o les aliances de classe i de fraccions de classe, si així ho volen els doctrinaris. Es va aclarir només parcialment.
Castellanos, a partir del l’any 2000, des de la base del MDT i de la CUP, impulsa plataformes que són marques blanques de partits. Des de 2008 impulsa l’ANC, una plataforma que sembla correcta (República Catalana, canvi de política i de polítics) amb un suport del 40-60% de l’electorat. Està bé: ha fet canviar el sistema de partits a la CAC i avança cap a la sobirania. Com s’hi ha d’adequar la idea Independència-Socialisme-Països-Catalans? Com s’ha d’adequar al País Valencià? Em sap greu aquesta petita nota, però m’ha semblat que el tema s’ho valia.
La meva intenció només era comentar la proposta “política” de Compromís pels Països Catalans presentada per Castellanos, “en la qual es concreten tot un conjunt de mesures favorables a l’avanç polític arreu dels Països Catalans de manera paral•lela al procés independentista que s’està portant a terme a Catalunya-Principat”. Parla d’estratègia, tàctica i política. Geoestratègia, doncs.
Comença amb “Fonaments d’anàlisi”, afirmacions axiomàtiques per convèncer els darrers reticents: “hi ha coherència ingüística i cultural”, “el projecte polític nacional de futur ha de ser concebut com una estructura interna de tipus federatiu” [és una fal•làcia la distinció “estructura interna o externa”] i “a situacions diferents, processos diferents”.
A “Bases per a la construcció els Països Catalans” diu que “la República federativa dels Països Catalans ha de partir dels processos desenvolupats des de cadascuna de les regions històriques”. Molt bé “construcció” i no “restauració” o “devolució dels furs”, amb la República federativa penjada sense data fins que no se sàpiga quan s’acabarà. Per ser més pulcre hauria de parlar de CAs i no de regions històriques. Els nous territoris sobirans s’implanten dins els límits de les antigues “regions espanyoles”, les CAs, però amb la sobirania canviada, en canvi les “regions” de la Corona Comtal i Reial del Casal de Barcelona eren dels sobirans de la dinastia, no del poble sobirà. I encara, filant més prim, és erroni que “reforçant el regionalisme [espanyol] es pot arribar al nacionalisme [valencià o català]”. És la fal•làcia de Prat de la Riba, de Pujol i d’alguns valencians. “Les institucions” són de titularitat espanyola i només poden servir de “punt de trobada” diplomàtic, però això encara està molt lluny.
A Consideracions tàctiques, o més aviat “pràctiques” hi ha una llista de mesures, unes per prendre immediatament i les altres en el moment de “constitució del nou Estat català”.
Mesures a prendre a partir de la proclamació de la República Catalana. Calculem quatre anys. (És un càlcul probable, depèn de la “correlació de forces”, qüestió ben real per forces tipus Iniciativa i UDC i l’adversari, és clar.
Les qüestions formals són molt importants, com ho va ser la Taula de París: Hi participaven la República de Vietnam del Nord i el Vietcong per Vietnam del Sud. Els EUA deien que el Vietcong eren infiltrats el Nord i ells eren uns aliats del Vietnam del Sud. (No se’n van sortir). Reagrupament i ERC s’emboliquen en el seu esbós de Constitució. La “nacionalitat” no es pot legislar. Només la ciutadania (pertinença a un Estat). O més clarament, tenir-ne el passaport.
Consideració (1), comentada “…que qualsevol territori històric de la nació catalana [estem parlant d’un Estat català ara inexistent però vist com a possible d’aquí quatre anys, que serà, si és, un Estat català constituït, creat en/amb el actual territori de la CAC, les Quatre Províncies, que haurà estat de sobirania (estatal-)espanyola i serà de sobirania (estatal-)catalana] pugui en qualsevol moment, decidir de manera democràtica [el dret a la independència no està congelat des de l’eternitat per tota l‘eternitat sinó que es crea, apareix, amb la Proclamació d’Independència] afegir-se a l’Estat català o crear-ne un altre i federar-s’hi [s’ha de passar per la constitució en subjecte [i objecte] polític, conquerir el seu Estat i fer la federació dels dos Estats, si volen]”.
Consideració (2). Figura que, d’aquí a quatre anys, hi ha un Estat català més o menys democràtic i a l’Estat espanyol hi ha dues possibilitats Espanya imperial i Espanya plural. (O quatre, més una República Valenciana i el model “Dues Alemanyes” o “Israel-Palestina”). La ciutadania no sé per a què serveix per als no residents a l’Estat. És com un diploma que diu que el Papa t’ha fet una benedicció certificada. I els serveis de l’Administració (sanitat, ensenyament, circulació…) s’arreglen entre Estats més o menys democràtics. Si hi ha una persecució com la que hi ha hagut des del 1980 i ara mateix amb Wert contra els mestres valencians caldrà parlar amb Madrit i prendre mesures.
Consideració (3) Es resol entre l’Estat català i l’Estat espanyol (segons la correlació de forces, amb les forces o “institucions” com a auxiliars o convidats de pedra.
Consideració (4). “Un ministeri o departament… [d’assumptes ni interiors ni exteriors?] per al patrimoni compartit”. Suposo que es referix al patrimoni immaterial. El material ja està legislat, i si escau, es canvia. Em sembla que es referiex al “patrimoni” simbòlic. El simbolisme és objecte, sovint, d’escamoteig: el símbol substitueix la cosa simbolitzada. Simbologia és la manera antiga de dir-ho, cultura la moderna i comunicació la postmoderna, amb lleugeres diferències de sentit.
Consideració (5) Molt pobra, la qüestió de la llengua. Deu estar en una altra part.
Consideracions (6 A i 6 B)
Consideració (6 A). “La simbologia històrica i tradicional compartida per tots els territoris de la nació no pot ser d’ús exclusiu de la nova República.” L’embolic de les banderes. Bandera i senyera.
Es parla de “la senyera” con si fos una manera de dir “bandera catalana” o “quadribarrada” i es parla de “la Senyera valenciana” quan “la Coronada” té forma de bandera. (Un embolic provocat —amb bona voluntat i continuat amb bona voluntat pels valencianistes fins al respectable patriota Òscar Rueda: Maragall se n’adonà quan ja assajaven “El cant de la senyera” i no ho va poder esmenar. Però quan aparegué impresa, hi havia la contradicció entre el títol i el cos de la cançó. No, una senyera no és una bandera, una senyera és horitzontal i té un altre ús. Una senyera pot significar una entitat nacional, un associació cívica o religiosa, una associació humorística, un orfeó… Una bandera pot significar moltes coses, però si son polítiques, si afecten al poder, es tracten d’una altra manera. “La bandera de Catalunya”, com diu al títol d’un llibre subtitulat “Mil anys d’història” de Jordi Albertí no parla d’un territori concret en un temps concret, un Estat, sinó d’un territori imaginari. Per això es va crear “la bandera de Macià”.
Parlem de banderes polítiques, d’Estat, i de banderes de moviments per a l’establiment d’un Estat. L’homologació de les banderes dels Estats independents convencionalment la fa l’ONU: si una bandera està penjada a l’edifici d l’ONU és senyal que està reconeguda i acceptada per la col•lectivitat d’Estats. No hi ha límits en la creació de banderes, només que no sigui igual que alguna altra bandera.
Als Països catalans, com a bandera d’Estat només hi ha hagut “la bandera de Macià”, proclamada a la Constitució de l’Havana” (1927) i en vigència precària l’abril de 1931durant tres dies. De de fa cinc anys ha onejat en balons particulars i edificis públics expressant la voluntat d’un Estat català en el marc de les Quatre Províncies i com a rebuig de la simple quadribarrada, tinguda com a regionalista. És la majoritària en el moviment independentista del Principat i és la més ben situada per fer-se oficial si es proclama la independència. Al País Valencià hi ha “la bandera de Dubon”, bandera del moviment sobiranista per l’Estat Valencià i opta a figurar a l’edifici de l’ONU. De Països Catalans hi ha l’estelada roja de més de quaranta anys per la Independència-Socialisme-Països Catalans, sense data. Quan es proclami la República dels Països Catalans, els patriotes que pensen en tot, fins i tot en allò que no és urgent, pensen que ha de ser la quadribarrada.
Consideració (6 B) “…l’articulació de l’espai comunicatiu català”. Està com està. Doncs modificar-ho, prioritzar els esforços en els sectors en desenvolupament (audiovisual, ensenyament, internacional…) L’Administració regional hi és hostil. Han d’actuar els particulars (la “societat civil” sense etiquetes). Tot això no és política (o sí?). S’ha de dignificar el valencià. Un alcalde d’una capital comarcal diu: “Xè, collons!” i riu la gràcia com un beneit. De la cultura ara se’n diu comunicació. Alberto Fabra i Rita Barberà no parlen valencià perquè no poden o perquè no volen? Aquí sí que hi ha camp per córrer.
Consideració (7) “…relacions transfrontereres”. Això deprendrà dels Estats, Barcelona i Madrit.
Consideració (8) “…càrrecs electes dels Països Catalans”. Han de ser auxiliars, si no es tenen diputats només serveixen perquè mai no es tinguin diputats.
Consideracions (9 i 10) “…organismes de projecció exterior dels creadors culturals i artístics dels Països Catalans” i “reconeixement de totes les persones que han lluitat per la llibertat de la nació catalana…” Recordar-se dels vius i dels morts.
Adés, què proposa el Compromís pels Països Catalans davant les eleccions autonòmiques? “Països Catalans”, sense un programa polític encara que parla, o diu que en parlarà “d’estratègia i tàctica”. Un país sense política, que va dir Fuster.
I jo, per qui prendré partit? Per la incipient República Valenciana, encara que no tregui diputats, els electors s’hi pensen una convocatòria abans de canviar d’opció —encara que Podemos ha pujat al tren en marxa i se n’ha sortit. Una visió coherent des del plantejament de Països Catalans que veu com s’acosta el dia de l’Acte d’Independència de la CAC —sense tenir-ne certesa— i que creu que el País Valencià ha d’emprendre el camí sense oferir cap garantia que el camí hagi de ser paral•lel. Alguns indicis, sí.
I si el republicanisme valencià no aconseguís presentar una candidatura? Aleshores hipòtesi Fuster, no hi ha política. Entre l’Espanya imperial i l’Espanya plural em quedo la plural. Algú em dirà que són iguals. Ho puc acceptar, només hi ha una qüestió de temps. Amb Pujol-González (1980-2000) hi hagué un statu quo, amb Gonzàlez i els hispanovalencianistes, batalla de València i un intent d’extinció. Era una qüestió de temps.
Albiol, cínica i simpàtica, “Sóc de Castelló i dels Països Catalans”, segur que no ens portarà la independència del País Valencià ni dels Països Catalans, però tindrem un respir.
Records a Castellanos.
Joaquim Auladell