COLLA DE PASSERELLS!
Sóc futbolista. Sóc membre de la selecció espanyola de futbol. Enguany, el 2014, la selecció espanyola de futbol, la roja (i la nostra, per què no?), jugarà al mundial del Brasil. Vam guanyar el mundial anterior i hem de revalidar el títol de campions del món. Ens hi va la imatge, l’honor, l’orgull nacional. Dic orgull nacional però vull recalcar que com a espanyols no som pas nacionalistes, com ara moltíssims catalans, bascos… Senzillament, som patriotes, que és una cosa molt més democràtica i pacífica. La història d’Espanya al llarg dels segles demostra claríssimament que ha sigut una nació democràtica i pacífica.
Torno a escriure sobre revalidar el títol de campions del món perquè ens hi va l’honor, etc., a mi i als meus companys de selecció, perquè el futbol és un joc d’equip. I sí, hem de mantenir el llistó d’Espanya ben amunt. El nostre equip està molt unit i som tots molt bon companys, companys i amics. No obstant, també hem de revalidar el títol perquè si ho fem se’ns pagarà una prima de 720.000 €, però no pas a tot l’equip, sinó per cada jugador. És la pera! En aquests temps que corren, de vaques magres, sempre és bo fer un bon raconet, perquè els futbolistes tenim moltes despeses.
A més a més, sent un futbolista tan bo, però que dels millors d’aquesta nació tan gran que és Espanya, tinc parts del cos assegurades per si me les lesiono gaire temps. No us penséssiu pas que per aquest comentari que he fet sóc un fanfarró, tot el contrari, sóc una persona molt i molt humil. Doncs bé, torno a escriure sobre les parts del cos que tinc assegurades i dic que són la cama i el peu dret (sóc dretà, com la majoria de la gent), el pit (hi controlo molt la pilota), el cap (hi faig molts gols) i els testicles: s’hi ha de posar molt coratge, bé, molts pebrots, per a jugar a futbol, i encara més amb la selecció espanyola; a més a més, vull tenir més fills amb la meva dona. Sí, la meva dona, és molt maca i molt bona esposa; sé que no està amb mi pels diners que tinc, sinó per la persona senzilla i humil que sóc, i perquè toco de peus a terra.
Potser alguns es pregunten com pot ser que si a Espanya, una nació tan gran, té més d’un 25% d’atur i a sobre, més d’un 50% d’atur entre el jovent fins els 24 anys, els seus futbolistes seleccionats (o hauria de dir selectes?) cobrem 720.000 € extres cadascun si guanyem el mundial. Que pensin que amb aquests diners no es poden pas fer gaires coses. Hi ha 23 jugadors a la selecció espanyola, cosa que vol dir que aquests diners extres, en total, són 16 milions i mig d’eurons. Hi insisteixo, amb aquests diners no es poden pas fer gaires coses.
A més a més, però si a la gent els agrada tant el futbol! Prefereixen que guanyi l’equip de futbol d’ells que no pas que puguin pagar les despeses, o que tinguin una bona feina, o que fins i tot tinguin feina. Els romans ja ho feien. Recordeu el lema Panem et circenses (“Pa i jocs circenses”), que volia dir que el govern romà donava pa a les masses desvagades (en atur…?) i afamades i els oferia jocs circenses perquè es distraguessin. Amb la dictadura franquista, que va ser molt curta, perquè ja ho he escrit abans i ho repeteixo, Espanya ha sigut històricament una nació molt democràtica i pacífica; doncs amb la dictadura franquista el govern espanyol també utilitzava el futbol perquè la gent es distragués… i no es distragués en política i no es revoltés contra la dictadura. Les coses havien canviat moltíssim per comparació als romans: en comptes de jocs circenses, llavors el govern espanyol utilitzava el futbol. Ara també han canviat moltíssim les coses i a Espanya hi ha una democràcia de veritat, però se segueix utilitzant el futbol per a distreure la plebs dels problemes de debò i de l’única manera de canviar-los: de la política.
Que ningú no em pregunti per què escric la plebs i no el poble, la gent… Home, què voleu que us digui…? La gent és molt ruca, no volen tenir problemes (o escoltar problemes) ni resoldre’ls. Sí, ho dic clarament: la plebs són una colla de passerells! Ja ho deia, el meu pare: “Mentre hi hagi rucs anirem a cavall.” I tant que sí, mentre hi hagi tants imbècils afeccionats al futbol, tinguin problemes o no, els futbolistes guanyarem moltíssims diners. I què carai!, he parlat de governants al llarg de tres èpoques diferents i d’esportistes, i els qui hem sigut i som més famosos i estimats per la plebs hem sigut i som els esportistes, avui dia, els futbolistes. Els polítics… són uns arreplegats al nostre costat!
Tant me fa Espanya i el seu no-nacionalisme… Quina vergonya de nació! Quants espanyols no saben altres idiomes, i si n’estudien un no hi ha manera que l’aprenguin. Quina gent més tancada, es pensen que amb la lengua del imperio poden anar a tot arreu. L’únic que van fer durant l’imperi va ser escampar misèria.
I els afeccionats catalans de la selecció espanyola… fins i tot hi ha independentistes que ens segueixen! Com que molts futbolistes de la selecció són catalans, i si no, del Barça, doncs la segueixen. Que no ho veuen, que aquests jugadors representen un altre país que no és el d’ells! Que no ho veuen, que cobren moltíssims diners, com nosaltres, tots els companys d’ells! A més a més, no estimen el país d’ells i estan amenaçats pel govern espanyol. No com l’Oleguer Presas; aquell sí que els tenia ben posats! Afeccionats catalans, colla de passerells! Mentre hi hagi rucs anirem a cavall.
També he escrit sobre el futbol com a joc d’equip, però la veritat és que tant me fan els meus companys d’equip, al camp o fora, si estan bé de salut o tenen problemes familiars, i tant els de la selecció espanyola com els del meu club de futbol. A mi només m’importa la meva família! Els altres futbolistes, que els bombin! I a vosaltres, la plebs, que us donin pel sac! Amb tots els diners que arribo a cobrar, tot això que hi he guanyat!
Tanmateix, aquesta “persona” no sap pas que molts exfutbolistes acaben arruïnats i divorciats.