Primer capítulo de ‘Seis estudios. Sobre política, historia, tecnología, universidad, ética y pedagogía’ (Brulot, 2010).
“El que el present capítol es proposa emfatitzar és, més que els seus continguts, la centralitat del combat polític. Es molt a deplorar l’escassetat de crítica i denúncia polítiques del vigent sistema, com un tot i dels seus components fonamentals: la Constitució, el parlament, l’aparell partitocràtic, el sistema judicial, els estatuts d’autonomia, el règim municipal o les eleccions ‘lliures’, per no parlar dels integrants decisius de l’Estat, l’exèrcit, les policies, els alts cossos de funcionaris, la pedantocràcia atrinxerada en la universitat, l’estetocràcia subsidiada, els organismes estatals que dirigeixen la vida econòmica i la UE com suma d’Estats, sense oblidar els moviments de cort socialdemòcrata i reformador (perfeccionador) de l’existent incorporats de fet a l’ens estatal, entre els quals es poden citar als grups ecologistes, sindicats grocs, col·lectius feministes, agricultura ecològica, ONGs i uns altres. El ninguneig quasi sistemàtic de la lluita política en benefici de qüestions de menor interès, sovint comineríes i insignificàncies de dubtosa radicalitat, origina, d’una banda, una tendència a conciliar i transigir amb l’actual règim de dictadura política. Per un altre, expressa el gust per la marginalitat d’una bona part del món tingut per ‘radical’, que més que la lluita contra l’ordre constituït el que es proposa és la fugida del real, darrere d’un espai d’existència en el qual viure i gaudir, tranquil·la i descansadament, a la manera epicúria, substituint el combat pel joc paròdic amb la frivolitat com a criteri rector.en conseqüència, amb prou faenes hi ha una labor regular de recollida de materials, preparació d’arguments persuasius i elaboració de documents, textos, debats, jornades i tallers sobre l’actual ordre polític, ni es planifiquen, en els moments adequats, les pertinents accions de denúncia en el carrer i lluita. Més enllà de les bones intencions subjectives, és necessari assenyalar que la dita sobre que ‘qui calla, atorga’ s’aplica també a aquesta qüestió, de manera que els qui, encara presentant-se com el no va més de la radicalitat, guarden silenci sobre aquests assumptes, o es limiten a eixir del pas amb unes quantes frases mal travades i unes poques consignes, estan contribuint a la continuïtat de la vigent dictadura política.”
