El diputat i portaveu adjunt d’EUPV en les Corts Valencianes Lluís Torró ha descrit tot el contenciós del Consell amb el Diccionari Normatiu de l’AVL com “una lamentable successió d’improvisacions i atacs insolvents de l’anticatalanisme del PP contra una institució estatutària”. Per a Torró, aquesta és l’última mostra d’un Consell “cremat, amb unes brutals lluites de poder internes que desfiguren l’acció política i amb poca inclinació a les innumerables resolucions i sentències judicials que avalen la inqüestionable unitat de la llengua”. Torró ha recordat que “he vist amb els meus propis ulls ací a Les Corts, concretament en la Comissió d’investigació de la CAM, a un compareixent mallorquí comunicant-se en un perfecte català amb un diputat del PP valencià que també li responia en català”. “No se m’acudeix major metàfora de la unitat de la nostra llengua”, ha afegit.
“El dictamen original de l’AVL no entra en cap tipus de contradicció filològica o jurídica en la definició del valencià”, afirma Torró qui assenyala que no es tracta d’una “qüestió jurídica”. “Està obert a aportacions lexicològiques i no en termes de qüestionar les definicions filològiques que el Diccionari fa sobre els termes”, afegeix el parlamentari autonòmic qui creu que “cal posar punt i final al disbarat que pretén ser cortina de fum sobre els problemes reals de la gent”.
Per al diputat i portaveu adjunt d’EUPV en les Corts Valencianes “cal veure si el clàssic recurs al discurs de l’odi anticatalanista del PP els continua donant rèdits polítics encara a dia de hui, cosa que dubtem molt”. Torró també ha demanat als consellers Serafín Castellano i María José Català que “resolguen les seus lluites de poder internes sense haver d’acudir al conflicte i a atiar l’odi anticatalanista, perquè resulta lamentable i temerari”.
València, 14 de febrer de 2014
GABINET DE PREMSA EUPV
Desembolicant la llengua
Segons la meva limitada intel·ligència l’AVL, l’EUPV i suposo que l’ERPV, tenen una posició impecable sobre l’embolic de la llengua. No entenc les disquisicions entre la versió oficial del Govern autonòmic (botifler) i la pretensió de fer de l’Acadèmia la guardiana de l’ortodòxia burocràtico-folklòrica del nom de la llengua. Les institucions (jurídiques i acadèmiques) han de vetllar la llengua i la gent implicada, el sofert poble que ho ha de resoldre tot, ha de donar solució a l’actualització de la llengua.
La qüestió és d’ús, no de senyals d’identitat de no se sap què. L’any 1965, l’ús de la llengua, calculat amb criteris poc fiables, era d’un 80%, ara, cinquanta anys després, després de la batalla de València, és d’un 40%. Hem de fer alguna cosa que no sigui tancar-la al museu de senyals d’identitat.
Potser tot ve de la diferència entre l’ús “orgànic” i l’ús “mecànic” de la llengua. L’ús orgànic és el de la comunicació oral, col·loquial, de-tu-a-tu, d’un a un, en proximitat i entre parlants que viuen en proximitat, de manera que que hi ha retroinformació (se sap en temps real i presencialment l’efecte de les paraules dels interlocutors –si s’entén— i s’accepta o no el que es diu) i interactivitat; l’ús mecànic (diaris llibres, pel·lícules, TV…) amb molts receptors desconeguts, sovint també amb emissors desconeguts o impersonals, s’hi ha d’utilitzar una modalitat coneguda per tothom o almenys acceptada pel màxim de gent, aquesta modalitat no és perfecta (que voldria dir acabada, immodificable), és la pràctica dels parlants, l’ús comunicacional (més que parlar bé o bellament volem que ens entengui l’interlocutor, que li arribi el missatge. “Que la Força t’acompanyi!” és una frase de la Guerra de les Galàxies (pel·lícula). El terme “correcte” és Virtut (també en anglès de Harry Potter). El públic no l’entendria i fem servir l’aproximació Força. El llenguatge és social i cooperatiu. Déu no va dir mai Fiat” per crear l’Univers, no hi havia llengua i sobretot no hi havia ningú per sentir-ho, no hi havia interlocutors.
Una llengua pot tenir molts parlars, fins arribar a una modalitat individual, però si només l’entén un, no pot funcionar. El valencià és el parlar de la ciutat (suposant que no n’hi hagi més d’un, per barris) i un idioma és un llenguatge considerat com a propi per un individu o per un grup, com la Comunitat Valenciana.
La solució és l’ús, tant per a l’ús “orgànic” com per al “mecànic”. Canal 9 va passar del 3% d’audiència al 20% els darrers anys, per qualitat de llengua i de contingut i correcció idiomàtica, no com abans. Cal tirar endavant per aquest camí.
Sobre el comentari anterior.
1. No sabem a compte de que es nomena a ERPV en aquest comentari, a no ser que es vulga vendre quelcom.
2. Reduir a ‘botifler’ (partidari del borbons) al ‘Govern autonòmic’ i no al ‘Parlament autonòmic’ o a l’oposició, és treballar per aquesta darrera. També es pensa cobrar?
3. Adjectivar de ‘folclòrica’ a la ‘Llengua Valenciana’ és propi de nacionalistes espanyols que ens volen reduir la nostra llegua a això.
4. Les senyals d’identitat cadascú ‘crea’ i ‘escollís’ les que vol. Com a republicans som respectuosos al respecte.
5. Per la resta de l’article… a la Llengua valenciana ens cal menys ‘pontífexs’ i més ‘artífexs’.