Les esquerres catalanes i l’Estat d’Israel
Amb motiu de l’atac del Tsahal contra Hamàs a Gaza s’han desfermat des d’una part de les esquerres catalanes reaccions de condemna contra l’Estat d’Israel i contra el moviment sionista que el va fer possible. Convé fer un breu repàs històric des del final de la Segona Guerra Mundial per comprendre els posicionaments actuals dels partits que es reclamen progressistes.
ERC, el principal partit de l’esquerra catalana fins al 1939, es troba el juny del 1945 amb un congrés que confirma a Josep Tarradellas com a secretari general front a les tesis dels que propugnaven aprofitar la conjuntura mundial per replantejar la qüestió nacional catalana davant els organismes internacionals naixents. ERC entra en un lent declivi promogut des de la seva mateixa direcció alhora que el republicanisme cedeix terreny com a ideologia davant el socialisme soviètic triomfant.
Al si d’Esquerra hi ha posicions divergents davant el naixement de l’Estat d’Israel: uns el saluden com un èxit de la llibertat, altres com Heribert Barrera mateix discrepen de la forma com el moviment sionista ha aconseguit el seu objectiu i considera un mal precedent el desplaçament forçós de la població àrabo-palestina autòctona que aquest fet comporta. ERC s’anirà diluint com a força política operativa durant el franquisme i també el seu capteniment sobre aquesta qüestió. Entre els separatistes catalans enrolats a l’exèrcit britànic i destacats a Palestina en el moment de la partició es donen actituds diferents: Carles Nogueres i Bernat Cervera restaran a Israel i des d’aquest nou estat enviaran una comunicació a la Conferència Nacional Catalana, celebrada a l’exili el 1953, Jordi Vilanova se’n tornarà a Anglaterra per incorporar-se a les tasques del Consell Nacional Català.
En el camp ideològic del socialisme no comunista sorgeix l’any 1945 el Moviment Socialista de Catalunya formar bàsicament per antics membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista. En el número 38 d’Endavant, l’òrgan central del partit, corresponent al maig del 1949 apareix publicat aquest article que defineix per si sol el posicionament del MSC davant el naixement de l’Estat d’Israel:
“L’Estat d’Israel és un infant que acaba de complir el seu primer any d’existència, un any d’angunies, de guerres i dolors, però també de victòries i afirmacions. El darrer nat, el darrer que ha demanat entrada a les Nacions Unides, ha passat davant els onze sol·licitants que fa mesos i anys que fan cua, i ha estat admès per 37 vots contra 12 i 9 abstencions. El seu primer acte oficial a les Nacions Unides ha estat el de votar contra Franco. Salut, Estat d’Israel !
L’Estat d’Israel és una lliçó pels catalans, i, sobretot, per nosaltres socialistes catalans, dels punts de vista, polític, econòmic i social. No és pas que hi hagi una estreta analogia entre Israel i Catalunya però l’exemple de fortitud, de tenacitat, de solidaritat nacional i d’afirmació col·lectiva que els jueus han donat a través de llur calvari durant centúries i particularment en els darrers anys, resulta un cas digne d’estudi i un guiatge moral per tots els pobles oprimits.
Algun dia en parlarem amb més extensió. Avui volem remarcar només la clarividència -que per alguns és com una visió profètica- dels dirigents del moviment sionista en la concepció de la pàtria ideal. Theodor Herzl, el definidor visionari, tenia del futur Estat un concepte de família solidària, de veritable nació, de pàtria acollidora i igualitària. És el que tenim nosaltres de la futura Catalunya lliure. Herzl fou escoltat per molt pocs, els suficients, però, per a fundar “he haloutz” o escola de grups d’avantguarda que havien de constituir les comunitats professionals, base i mecanisme de la futura llar nacional.
Durant el mandat britànic a la Palestina, amb la immigració jueva restringida, calia fer la selecció de les llavors i l’Agència Jueva controlava escrupolosament els immigrants, i era només després d’uns anys de prova que constituïen un “garin” o col·lectivitat per posar en valor un tros de terra del desert i convertir-lo en explotació agrícola, sovint complementada amb la industrialització dels productes. Al cap d’uns quants anys la col·lectivitat es transformava en “kibboutz”, retornava el préstec que se li havia fet per a explotar la terra ocupada al Keren Hayesdot, organisme nacional que administrava els fons recollits entre els jueus de tot el món per Keren Kayemeth i quedava constituïda una societat financera, política, industrial i, quan convenia, guerrera, que garantitzava l’existència i el futur d’Israel damunt la terra de promissió.
L’esforç coratjós d’aquells “pioners” vinguts dels quatre punts cardinals de la terra va reeixir fins al punt de crear un nou tipus d’home, ros, fornit, capaç d’enfrontar-se amb les adversitats i els perills. A la naixença de l’Estat d’Israel, els Estats de la Lliga aràbiga, malmenats i famèlics (els nous amics de Franco), varen iniciar una mena de guerra santa per tal d’ofegar al nou-nat. La sorpresa del món fou de veure com els israelites, infinitament inferiors en nombre, batien un dia els egipcis, un altre dia els siris, un altre dia els libanesos i un altre dia els transjordans i la famosa legió de Gubb Paixa. En pocs mesos els varen esbandir tots els àrabs, l’un darrera l’altre varen signar armisticis amb aquell Estat d’Israel que no volien reconèixer.
La victòria d’Israel ha estat decisiva. Era una nació minúscula, tot just nada a la faç del món, però amb les entranyes i l’organisme d’un infant robust, sa, prometedor. La sang i els muscles de la comunitat foren aquelles col·lectivitats, instal·lades en ple desert, fent néixer del seu esforç, de la seva disciplina, de la seva austeritat i del seu sentiment de solidaritat, la pàtria nova. nova en tots els sentits, en el de constituir la nova llar jueva, i en el de constituir un model de col·lectivisme i de justícia social. L’Estat d’Israel és, en les seves essències, un Estat socialista. Avui, exhaurit per les pèrdues ocasionades per la guerra, sent la crisi pròpia d’aquest esforç gegantí. Però, amb la pau, tornarà el treball productiu, la fecundació del desert, la justa distribució de sacrificis i beneficis, la conquesta de l’ideal socialista i l’afirmació de que una voluntat nacional ben dirigida i il·luminada per la fe és una garantia de pau i de justícia per tota la humanitat”.
Aquest suport a l’Estat d’Israel per part del MSC es manté al llarg de tota la seva trajectòria. Així l’any 1967 amb motiu de la guerra contra Israel per part dels estats àrabs veïns, el Comitè Executiu del partit, des de Barcelona estant, fa pública aquesta declaració reproduïda al número 154, d’Endavant, corresponent al juny d’aquell mateix any:
“Davant l’agressió contra el poble d’Israel, el Moviment Socialista de Catalunya ha expressat als partits socialistes d’aquest poble, MAPAI i MAPAM, la total solidaritat dels socialistes catalans. Igualment ha enviat un missatge d’adhesió a la gran Central Sindical d’Israel, l’Histadruth.
El Moviment Socialista de Catalunya condemna l’agressió contra un poble que és un autèntic exemple de democràcia i de socialisme, i denuncia la política internacional dels anomenats comunistes que han encoratjat l’agressió. La pau dels pobles i la llibertat dels homes exigeixen una política clara d’afirmacions democràtiques i una conducta internacional que s’atingui a aquestes afirmacions: les aliances amb règims totalitaris porten finalment a la guerra. Munich i el pacte germano-soviètic demostren aquesta gran veritat.
El Moviment Socialista de Catalunya al costat dels partits socialistes d’Europa i de l’Internacional Socialista defensa una política de pau, de defensa del dret d’Israel a viure i a progressar, agermanat als pobles àrabs, deslliurats del feudalisme i de les dictadures que els exploten. Els socialistes i demòcrates de Catalunya estan, avui com sempre, al costat del Poble d’Israel”.
Pocs testimonis resten en l’actual PSC (PSC-PSOE) del catalanisme, la radicalitat democràtica i el capteniment originari del MSC envers Israel: Josep Anton Burgasé, Ignasi Carnicer, Gabriel Mas i Ramon Marrugat, militants històrics del socialisme català al Camp de Tarragona i pocs més.
EL PSUC va seguint les oscil·lacions del PCUS en relació a Israel: l’any 1947 la URSS i els estats de l’òrbita soviètica són determinants a l’hora de decantar la decisió de les Nacions Unides a favor de la creació de dos estats, (i també per subministrar l’armament necessari a l’estat hebreu per guanyar la guerra del 1948). Pocs anys més tard, Stalin engega la campanya per liquidar l’elit intel·lectual jueva dins del Partit en el seu afany per decapitar qualsevol grup organitzat que potencialment pogués amenaçar el seu poder absolut. L’obra de Jonathan Brent i Vladimir Naumov, “Le dernier crime de Staline” (Calmann-Levy, 2003, París) descriu detalladament “el complot de les bruses blanques” menat contra els millors metges jueus com a primer pas del progom estalinista.
Mort Stalin, la URSS opta per motius geoestratègics per donar suport als països àrabs contra Occident i, conseqüentment, deixa de recolzar l’Estat d’Israel. A partir d’aquest moment el comunisme mundial combatrà el sionisme a base d’equiparar-lo a una ideologia colonialista i racista, aliada de l’imperialisme occidental. Ho farà, a més, perquè l’experiència reeixida d’Israel construint un socialisme original de base nacional deixa al descobert el fracàs del projecte abstracte del comunisme transnacional. Els partits marxistes-leninistes vinculats a Moscou i els dogmes que es deriven del model soviètic seran incapaços de bastir un projecte socialista adequat a les respectives realitats nacionals.
D’aquí l’animadversió al sionisme i als moviments independentistes aliens a “l’internacionalisme proletari”. Aquesta inadequació de base explica també l’hostilitat profunda del PSUCi el seus succedanis i hereus d’avui dia envers l’eventualitat d’un estat català derivada de l’exercici del dret d’autodeterminació que, declarativament, figura en l’ideari comunista.
El PSUC va assolint l’hegemonia ideològica i organitzativa al si de l’antifranquisme a partir de finals dels anys seixanta gràcies a la connivència d’una part del catolicisme no franquista (una altra tendència confluirà amb els plantejaments liberals del pujolisme). Només excepcionalment (cas de Xirinacs)hi haurà confluència entre catolicisme progressista i l’independentisme laic i d’esquerres. Els grups socialistes d’alliberament nacional (PSAN, PSAN-Provisional i IPC) sorgiran com a expressió de plantejaments rupturistes autòctons contraposats a l’estratègia espanyola del PSUC, sense un posicionament definit respecte de l’Estat d’Israel.
Entrats els anys vuitanta, progressivament, els plantejaments internacionalistes i antisionistes de l’esquerra europea aniran impregnant el discurs de l’esquerra independentista catalana. També serà el cas d’ERC un partit que, tot i refundar-se a mitjans dels anys vuitanta, no ha consolidat un pensament republicà diferenciat del tardo-comunisme i el socialisme espanyol, com es fa evident quan, a partir del 2003, assumeix responsabilitats de govern. No hi ha projecte polític nacional real, per tant no hi ha possibilitat d’un anàlisi concret del sionisme i de la praxi de l’Estat d’Israel i s’acaba assumint com a propis els paràmetres de l’esquerra anacional catalana hegemònica. La virulència de les desqualificacions contra Israel d’aquests sectors contrasten amb la passivitat claudicant respecte de les reivindicacions nacionals catalanes.
Fred Halliday va publicar un article, “La izquierda y la yihad” que serveix per explicar de retruc la perspectiva amb que una part de l’esquerra europea, i per tant també la catalana, observa i jutja l’Estat d’Israel. No segueixo particularment les opinions de Pilar Rahola, (tampoc li tinc cap animadversió), però recomano la lectura d’un conferència seva, de juny de l’any passat, que duu per títol “La izquierda lunática”, (http://pilarrahola.com), m’ha semblat digne de ser divulgada per les reflexions que conté sobre el caràcter arbitrari de les posicions hegemòniques en les esquerres catalanes respecte de l’Estat d’Israel.
Per la meva part vaig publicar l’article “Anticatalanisme i antisionisme“, a la Revista de Catalunya, número 231, corresponent a setembre del 2007 on exposo de manera més detallada els arguments d’aquest apunt. En resum, observo l’Estat d’Israel com un projecte reeixit d’independència nacional, sense perdre el sentit crític envers les seves actuacions si s’escau, però defensant el dret del poble jueu a tenir un estat propi, al costat d’un estat palestí tal i com va acordar l’ONU el 1947. Crec també que dins d’una eventual reformulació de la ideologia i l’estratègia per a una renovada esquerra catalana capaç d’impulsar un procés de construcció nacional caldrà revisar els referents internacionals, entre els quals, la posició a adoptar respecte d’Estat d’Israel i la pau a l’Orient Pròxim.
Post Scriptum, 28 de gener del 2008.
Responent a un comentari que ha fet a aquest apunt l’historiador Abel Caldera he de rectificar, gustosament, el punt del meu escrit referent a que l’independentisme català dels anys setanta no tenia una posició definida sobre el conflicte palestino-israelià. Reprodueixo a continuació l’article “La lluita dels palestins: moviment d’alliberament nacional i antiimperialisme”, publicat a “Lluita”, portantveu del PSAN, número 26, corresponent a setembre del 1972.
“El massacre de l’aeroport de Munic durant els Jocs Olímpics ha tornat a posar al primer pla de la política internacional el problema de l’anomenat “terrorisme”. Tothom hi ha dit la seva. Tots els mitjans d’informació capitalistes han condemnat l’acció del comando palestí, per bé que algunes revistes “progressistes” hagin atenuat la repulsa amb crítiques més o menys severes contra el capteniment de les autoritats alemanyes i del govern de Golda Meir, que es desentengué olímpicament de la defensa de les persones dels seus súbdits en benefici dels seus interessos d’Estat (uns quants noms més al “martirologi nacional” era més atractiu que posar en llibertat els presoners fedaiin tal com exigien els guerrillers palestins).
L’anàlisi dels fets ens ha de servir per a recordar un cop més -al marge dels episodis més o menys esporàdics com el de Munic- quin és el marc general de la lluita palestina i quines són les formes reals de “terrorisme” (com els bombardeigs amb napalm dels israelians contra les zones habitades pels refugiats palestins). La lluita dels palestins és un moviment d’alliberament nacional i antiimperialista que ja fa 24 anys que dura. És una lluita centrada contra l’aparell de l’Estat d’Israel i contra el moviment tecnocràtico-capitalista del sionisme que ha servit per a utilitzar el poble jueu com a un element (involuntari però no pas per això menys real) al servei dels interessos imperialistes americans a l’interior mateix dels països àrabs.”
Post Scriptum, 15 de febrer del 2009.
El Consell Nacional Català editava a Londres el butlletí del Servei d’Informació Nacional Català, que en el número 74, corresponent al 15 de febrer del 1968, inclou una notícia sobre “Les minories dins la Unió Soviètica”:
“Uns 250 professors de 22 universitats i altres centres d’ensenyament han publicat una declaració al Times del 22 de gener del 1968 protestant del tracte que la minoria nacional i religiosa jueva reb dins la Unió Soviètica. Heus ací la traducció del text de la declaració: “Notem que malgrat que els jueus d ela Unió Soviètica estan registrats com una minoria oficial, hom els hi nega els drets lliurement garantits a altres grups nacionals i ètnics per la Constitució Soviètica.
Estem preocupats pel futur dels jueus soviètics quan aquests estan exposats a una discriminació continua pel govern i òrgans del partit, a una propaganda antisemítica a la ràdio i a la premsa; quan les escoles i teatres jueus continuen tancats, llur literatura extingida i tots els altres mitjans d’expressió cultural anestesiats; quan la majoria de les sinagogues són tancades a la força i els pocs que resten de les congregacions estan subjectats a vexacions i intimidacions; quan no es permet la impressió de les bíblies i llibres hebreus de pregàries ni la manufactura de requisits religiosos.
No podem romandre indiferents a la condició d’aquests jueus soviètics que van escapar a l’anihilació de la darrera guerra per trobar-se en canvi dintre la prohibició de poder perpetuar llur heretatge nacional, religiós i cultural. Ens adrecem, doncs, a l’opinió conscient de tot el món per tal de fer una crida al Govern Soviètic per tal que, d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans i amb la Constitució de la USSR, hom cessi immediatament tota classe de discriminació i incitament contra els jueus i el Judaisme. Així mateix, demanem al Govern de la USSR que compleixi la promesa feta per Mr. Kosygin quan era a Paris, fa un any exactament, i permeti a les famílies jueves separades per la persecució nazi de reunir-se amb els seus parents a l’estranger”.