Naturalesa del valencià i ús públic
20.12.2013
Abelard Saragossà
L a recuperació de la Generalitat (1982) i la Llei d´Ús i Ensenyament del
Valencià (LUEV, 1983) són fites importants. Però la millor manera de
celebrar aniversaris és reflexionar sobre el futur. L´aniversari de la LUEV hauria d´aprofitar per a assentar una nova política lingüística.
Per a Taula de Filologia Valenciana, és tan necessari potenciar l´ús del
valencià com acabar de superar la fractura social per la interpretació de la
seua naturalesa. A més de llevar-li cohesió a la societat valenciana, eixe
conflicte té efectes negatius en les persones i els partits polítics. La
problematització del valencià facilita que una part dels valencians es senta
poc identificada amb una afirmació de la LUEV: dir que el valencià és «la
llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constituïx la més
peculiar senya d´identitat». En efecte, la identificació amb una llengua
porta a usar-la, i és notori que una bona part dels parlamentaris valencians
no parla en valencià, amb inclusió de molts consellers i de presidents de la
Generalitat.
Socialment, la falta de consens sobre la naturalesa del valencià i sobre les
funcions socials que hauria de tindre encomanades impedix que els governs
valencians executen acords establits. Així, tant el dictamen sobre el
valencià que va elaborar el Consell Valencià de Cultura (1998) com el Pacte
pel Valencià firmat pel PP i el PSOE (2001) indiquen quines són les
absències de la política lingüística seguida de 1983 al 2001. En eixa
situació, les declaracions a favor del valencià són poc més que recursos
retòrics.
Certament, hi han actuacions en els governants que fan pensar en la
hipocresia. Però també és veritat que l´oposició pareix que ha tret poques
lliçons de l´anomenada Batalla de València. Com ara, en el mes de desembre
ha donat suport a un document que ha permés este titular de periòdic: «PSPV,
Compromís y EU firman un manifiesto para proteger el catalán en la
Comunitat» (2013-12-05). Taula de Filologia pensa que, mentres cada sector
no assumixca la responsabilitat de les coses que no fa bé, seguirà pagant el
resultat el poble valencià: el grau baix de cohesió de la societat
valenciana i d´identificació com a valencians.
En la naturalesa i el nom del valencià, en el potenciament de l´ús públic i
en el compromís per un model lingüístic valencià digne, identificador i
aplicable a l´oralitat, hauria d´existir una base comuna a la dreta i a
l´esquerra, als partits més valencianistes i als que no ho són tant. Mentres
això no passe, seguiran apareixent acords que no es satisfan, o l´ús
particular de mitjans públics (com passava en Canal 9). Taula de Filologia
Valenciana demana als partits polítics valencians que treballen per a
arribar a una base realment compartida en factors fonamentals, tant en els
símbols com en l´ús del valencià i en el seu ensenyament (com ara, ¿no és un
mal símptoma social que l´ensenyament en valencià siga pràcticament privatiu
de les escoles públiques?).
Abelard Saragossà, Taula de Filologia Valenciana, ha escrit l’article Naturalesa del valencià i ús públic, molt interessant.
Comencem pel títol, la qüestió de la naturalesa. Els fets humans, socials, passen per naturals per convenció, si no hi ha acord, hi ha discussió, argumentació i interpretació.
El valencià, el llenguatge valencià, es pot entendre en quatre o cinc sentits principals:
–parlar de la ciutat i l`horta de València; com el lleidatà, amb el qual té tantes semblances
–sistematització de parlars per escriure’l, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, compatible amb les Normes de Castelló
–valencià-català; amb especificacions de la llengua normal (formes de possessius, verbs i lèxiques) proposat pel PSPV, Compromís i EU
–diverses modalitats locals o experimentals, com per exemple les Normes del Puig o els de La Murta, entre altres.
Aquí cal advertir que aquest debat interessa només a valencianoparlants (valencianoparlants i antivalencianoparlants), és un debat social, a part pot haver-hi un debat polític, que hi serà si se surt de l’estupor, entre tots els valencians (gent amb DNI residents a la CAV), és a dir valencianoparlants + avalencianoparlants (gent que “no en tenen ni idea” o que “no ho consideren una prioritat”).
Al segon paràgraf diu “és tan necessari potenciar l’ús del valencià com acabar de superar la fractura social per la interpretació de la seua naturalesa”. Dos objectius antagònics presentats com a paral·lels. Tot ve de la Batalla de València, nova Almansa. Deu anys més tard Broseta deia: “Ho hem guanyat tot: el nom i l’ús de la llengua, el nom del país, ‘el Himno Regional’ i la bandera”. Trenta anys després de la Batalla de València, encara hi som.
La llengua “constituïx la més peculiar senya d’identitat”, segon paràgraf. Aquesta frase, “Senyes d’identitat”, la digui un català de Girona o un gitano de Marsella, és una galindaina per no dir res, suggerir molt i que et surti barat. És un truc del nacionalisme /patriotisme banal, folclòric. Cromos per canviar. La llengua no és un senyal d’identitat turístic, un souvenir, sinó vida. No és un símbol (simbolitzador) sinó un simbolitzat.
Al quart paràgraf es queixa perquè un periòdic diu: “PSPV, Compromís y EU firman un manifiesto para proteger el catalán en la Comunidad”. A mi em sembla bé, a Saragossà no? Estem parlant de política espanyola, no pas valenciana i a la Comunitat hi ha partits de l’Espanya plural: PSPV (el senyor Saragossà és molt generós, a Catalunya, on les coses van de debò, el PSOE és tan imperial com el PP), Compromís i EU: i els partits de l’Espanya imperial: PP i UPyD. Val la pena de mantenir aquesta distinició? Sí, perquè EU i Compromís mantenen la llengua fins a la seva extinció eutanàsica i el PP i UPyD volen la seva extinció immediata i sagnant. “Las lenguas difícilmente resucitan”, va advertir Julián Marías el 1965. Broseta va donar-la per liquidada fa vint anys, ara Wert intenta la solució final. Veurem si se’n surt.
Cal un debat sincer (sense la hipocresia que senyala molt bé Saragossà) entre valencians, no deixar-ho en mans del PSOE i del PP.
Estem d’acord amb Saragossà quan es queixa que els part¡ts espanyols d’esquerra diuen que volen potenciar el català a València i ho fan anomenant el valencià com a català.
Si de veritat volgueren potenciar el català entre els valencians no introduirien termes conflictius. Si de veritat d’allò que es tracta és que cada vegada més els valencians no perguem el català que és el nostre valencià, no utilitzarien termes polèmics que creen rebuig entre poblacions susceptibles de ser manipulades. Però no és aquest el seu objectiu, perquè el que volen, a l’igual que el PP, és el de dividir als valencians en benefici propi d’ells, dels espanyols PP, PSOE, EU, i ara també Compromís, per repartir-se les respectives clienteles.
Que el valencià o català es parle, a tots estos, els importa una figa.
Sols l’utilitzen com arma per llançar-se-la a l’altre.
No els importa, com el judici de Salomó que hi havia una mare que preferia que li mataren el fill i l’altra es sacrificava, aquest del PSOE i EU i també PP, clar, fan com la mare que no els importa partir el fill.