Què passa amb els museus de Madrid a València?
Ara tots són lamentacions i retrets, però el que ningú sembla exigir als titulars dels museus de l’Estat existents a la Comunitat Valenciana són majors inversions, amb la finalitat de dotar-los dels necessaris mitjans humans i tècnics a uns espais expositius que porten molts, moltíssims anys abandonats.
Sí, dic bé quan afirme sense  ambigüitats que el Museu de Belles arts Sant Pío V i el Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuaris “González Martí” porten anys abandonats pel govern d’Espanya.

I també no tinc objecció alguna en afirmar que també els valencians, tots els valencians sense excepcions, han oblidat reivindicar amb claredat, contundència i reiteració una major i millor finançament per a aqueixos museus de titularitat estatal, situats en el cap i casal.
Durant dècades els gestors de la Generalitat Valenciana i la totalitat dels partits polítics amb representació institucional han dedicat molt pocs esforços a l’hora de reclamar -amb la deguda intel·ligència i constant persistència-, la necessària ampliació i reforma de la qual diuen ser la segona pinacoteca d’Espanya, oblidant exigir que es procedisca a iniciar l’ampliació i millora de les tercermundistes instal·lacions del Museu Nacional de Ceràmica “González Martí”.
Amb prou faenes s’han impulsat algunes iniciatives parlamentàries en el Congrés dels Diputats, gràcies a la tenacitat i insistència d’algunes entitats cíviques com a Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural i Cercle Obert.
I en els mitjans de comunicació han sigut molt pocs els periodistes que han realitzat una labor crítica i una anàlisi sobre les causes del deteriorament i degradació que patien aquests museus espanyols ubicats a València.
Esment especial i destacada mereixen José Ricardo Seguí i Carlos Aimeur, que han estat durant anys denunciant amb arguments contundents i sense pèls en la llengua, la visible ruïna i la nefasta gestió d’aquests museus de responsabilitat estatal a València.
Ara, després d’un robatori i d’una avaria de l’aire condicionat, tots s’alarmen per la precària salut del Museu de Belles Arts Sant Pío V, oblidant que açò són simples símptomes d’una malaltia molt més greu i que amenaça a convertir-se en metàstasi si no existeix un compromís de totes les forces polítiques i de tota la societat a acabar amb aqueixa idea que la cultura és simplement un adorn, un entreteniment per a ociosos, per a diletants, per a exquisits incurables i amb molt temps lliure.
El que subjau en la present crisi que pateix el Sant Pío V, és la falta d’interès per la nostra cultura, pels nostres senyals d’identitat com a valencians, doncs hem permès (i seguim tolerant) de manera activa i directa la degradació del nostre Patrimoni Cultural, sense emprar els mitjans administratius, legals i polítics per a posar remei i denunciar-ho dins del termini i en la forma escaient.
És obvi que el govern d’Espanya no ha invertit el necessari en el manteniment dels nostres museus, però açò únicament demostra que els nostres representants polítics i tota la societat valenciana al no exigir-les que assumisquen les seues responsabilitats,  no tenen cap respecte ni estima per la cultura i les seues diverses manifestacions.
Ara que sembla que les falles, els “bous al carrer” i les bandes de música van a rebre millor tracte que els nostres grans museus, palaus, castells, alqueries… seria convenient que tots férem un esforç per exigir al Ministeri d’Educació, Cultura i Esports que els museus no són una galeria comercial, on alguns “excèntrics” van a passar el temps o a conrear les seues refinades i llurs obsessions.
Sense un finançament adequat, serà totalment impossible retornar la dignitat al Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuaris i al Sant Pío V. Però hem de saber que aqueixa ajuda econòmica -que precisen desesperada i urgentment aquests museus-, no es podrà obtenir si no s’exerceix una tenaç i feroç pressió política, social i administrativa. Per açò convé fer una crida a tots els valencians perquè deixen de guardar silenci davant el maltractament sistemàtic al que ens sotmet Madrid.
I per favor no oblidem mai que tots els governs, absolutament tots (inclòs el de Zapatero), han “oblidat” a València. Ací tots som culpables, per acció o omissió. Uns han callat massa temps. I uns altres s’han dedicat a emprar el victimisme per a entretenir i confondre als incauts.
Resumint: “El que no plora, no mama”. Doncs açò, deixem de queixar-nos virtualment o quan roben algunes peces de la segona pinacoteca d’Espanya o quan cau una alqueria o s’omple de termites l’artesanat  de la Llotja de la Seda. Aprenguem a reclamar amb habilitat i de manera sistemàtica el que en justícia ens correspon. No fa falta que plorem per les cantonades quan ens maltracten o s’obliden d’ “estimar-nos” els nostres “amics” i “coneguts”. Traguem les arpes i ensenyem les dents a Madrid ara i tots els dies. Aprenguem a denunciar per escrit, doncs tenim motius i arguments de sobres. No són sols els museus els que necessiten ajuda i corren perill; som tots els valencians els que estem en una situació de greu precarietat i risc, gràcies a la nostra indolència i passivitat.
Convindria exigir ja, (a més d’una major i just finançament per al 2016), que Madrid procedisca a lliurar la titularitat de tots els béns culturals (que són molts) al govern de la Generalitat Valenciana.
Antonio Marín Segòvia