La força dels junts

Per: Vicent Partal

Ahir es van presentar els candidats independents de les quatre llistes de Junts pel Sí. Va ser un acte força inusual a la Ciutadella de Barcelona, amb la presència i la paraula de Muriel Casals, Eduardo Reyes, Oriol Amat, Montse Palau, Germà Bel, Josep Maria Forné, Carmina Castellví, Lluís Llach i Raül Romeva.
Crec que tothom que el va veure en directe o a través de la retransmissió en vídeo deu estar d’acord amb mi si dic que allò que s’hi va veure era una altra cosa. Vull dir, una cosa que no és habitual de veure ni normal en política, respecte al costum que tenim de cada elecció des que hem pogut votar.
Els ‘polítics’ ―ho seran quan entrin al parlament― que ahir van parlar davant de la gent van fer servir un llenguatge, unes maneres, es van expressar d’una forma completament inusual. Amat va explicar amb tota la naturalitat del món que son pare li va demanar que anàs a la llista, Palau va recordar Maria Mercè Marçal amb una força emocionant, Forné va invocar els joves als quals els havia fet classe durant dècades. Bel va rememorar els seus anys al PSOE, quan va arribar a ser portaveu d’economia al parlament de Madrid reivindicant que es va equivocar però que va aprendre; Reyes va recordar la seua primera manifestació, portant el seu fill a coll; Castellví va remarcar que érem un país divers i que tot, del mar a la muntanya, era important; Llach va parlar amb tanta autoritat com canta. Casals va portar a l’escenari la força del tàndem que ha fet amb Forcadell tots aquests anys i Romeva va fer un discurs extraordinari, monumental, el preludi d’una campanya que estic segur que gaudirem més d’una vegada i més de dues.
Precisament Romeva es va preguntar per quina raó era allà, encapçalant les llistes i no preparant-se per a fer la travessa nedant de les Medes a les Formigues —que ho tenia previst de fer aquest estiu. I va donar una explicació evident, lògica, natural, però alhora extraordinària. Va dir que era en aquella llista perquè havia vist que Pep Guardiola se l’havia jugada malgrat que no havia de fer-ho. Perquè Oriol Junqueras havia acceptat d’unir-se als seus adversaris polítics. Perquè Artur Mas havia acceptat de ser el quart i l’havia deixat a ell d’encapçalar la llista. Perquè Llach s’havia complicat la vida. I perquè milers i milers de persones aquesta vegada es disposaven a fer allò que fóra, literalment, no per a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya, sinó per a guanyar la llibertat. Definitivament.
Ahir es va veure clarament que Junts pel Sí era una operació de decència personal i nacional, de generositat, d’ambició i dignitat, d’excel·lència col·lectiva. I, vist què es va veure ahir, de capacitat d’il·lusionar i de posar dempeus el país. No era fàcil d’aconseguir aquest ambient, però sembla que ho han encertat i que la campanya que s’acosta serà digna de ser viscuda assaborint-la a cada minut. Com només ho fas quan les coses són extraordinàries. Com només ho fas quan saps que això sí que és de debò important i únic.