El periodista Antoni Batista ens explica la frase de Raimon: “qui perd els orígens / perd identitat”… fa referència a la identitat obrera, de clase ´subalterna’
L’ Acadèmia reivindica al ´incómodo´ Raimon.Una ponencia destaca la identidad «de clase obrera» del cantante, por encima de la «patriótica», para explicar su desapego del independentismo
24.05.2014 | 04:15
alfons garcia | valencia
Raimon tenía que haber sido en 2013 el protagonista único de la Jornada sobre Escriptors Valencians Actuals de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), pero el cantante, como el Bartleby de Melville, prefirió no hacerlo, sabedor de que su figura provoca aún tiranteces en una parte de la derecha y la sociedad locales (ha sido vetado en espacios públicos o en la apagada RTVV). La anomalía se compensó ayer en cierta manera, porque el de Xàtiva fue protagonista destacado „en ausencia„ de la jornada de 2014, «un homenaje» a la Nova Cançó con una parte dedicada al autor de Al vent.
Raimon „«el catalanista», etiqueta con la que fue demonizado en la batalla, como recordaba ayer el presidente de l’ AVL, Ramon Ferrer„ ha sido materia periodística en los últimos días por declarar en la Barcelona donde vive que no es independentista. Y el asunto no podía evitarse en la jornada.
Antoni Batista, profesor, periodista, amigo, vecino del Passeig Maragall de Barcelona y estudioso de la obra del cantante (es autor del libro Raimon. La construcció d’un cant) fue el encargado de interpretar la posición del artista.
«Es incómodo para todos los sistemas institucionales. Molestaba hace 40 años y continúa molestando. Saben de qué hablo, ¿verdad?». «Él -continuó- últimamente explica que cuando canta Jo vinc d´un silenci, hay una frase que dice ´qui perd els orígens / perd identitat´ y la gente grita ´independència´. Él continúa cantando, pero la frase no hace referencia a la identidad patriótica, sino a la identidad obrera, de izquierdas, de clase ´subalterna´».
En la categoría de «mito», al lado de Ovidi Montllor y Al Tall, lo colocó Ferrer en su discurso institucional. Luego, declaró a Levante-EMV que el de Xàtiva «no ha tenido el reconocimiento que se merece» y auguró que su figura crecerá con el tiempo por su ideología firme, «que no cambia según el aire que venga».
¿Y qué hay de la música de Raimon? «Es lo que menos se ha valorado y es injusto. Es uno de los autores más originales de música popular actual», defendió Batista, que lo situó al lado de Vinicius de Moraes, Brassens y Pete Seeger. El experto ve influencia del jondo en el «canto gritado» del primer Raimon, que cambia su manera de componer cuando pone música a Ausiàs March.
Al lado del profesor de la Universitat Rovira i Virgili, el vicepresidente de la AVL y escritor, Josep Palomero, dibujó un perfil del autor de Diguem no distinto al de cantante político, cuando las estadísticas dice que la gran mayoría de sus canciones «hablan de sentimientos y de amor».
El procés independentista de debò a Catalunya, l’agudització de les contradiccions amb l’Estat espanyol, està ensorrant edificis construïts al voltant del temple intel·lectual generat per Joan Fuster i que, com ara es veu, no es corresponien amb l’absolut fusterià i sí amb un altre: el de la lluita de classes.
Raimon utilitzat
Les ànimes pusil·lànimes (i algunes hipòcrites) s’han escandalitzat perquè quan Raimon canta “qui perd els orígens, perd identitat” pensa en la classe obrera. La veritat és que ha esperat quaranta anys a desfer el malentès, però no té cap importància. Idees (més que conceptes) com “orígens” i “identitat” només tenen una interpretació concreta, exacta, per a un mateix. Els orígens existeixen abans que la psicologia del subjecte…
El concepte de “classe subalterna”, de Gramsci, està carregat d’ironia, per una part és subjectiu, psicològic, cultural, social, i per l’altra és tremendament “material”, econòmic, i, per una tercera part, pot ser insensible o il·lusori. Macià sabia què volia i el 17 d’abril què li va donar el món. “És el dia més trist de la meva vida” va dir. Se sentia —i se sabia— un dels damnats de la terra. Companys era ric i volia ajudar els pobres, tenia mala consciencia. La seva actuació al servei dels pobres, el 6 d’octubre, el 19 de juliol, va ser fatal.
Políticament només compta l’acció realitzada no les intencions, que poden ser molt variades i volàtils. No parlo d’intencions secretes sinó d’accions realitzades públicament. Charlot el 1940 va fer “El gran dictador”. Com a llepafils, la trobo una mica carrinclona. Però quina força, quin coratge, en la seva denúncia, quan les ONGs jueves estaven negociant salvar cent o mil jueus i van considerar contraproduent la seva acció! De Raimon m’interessen les seves cançons i les seves no-accions: és conegut al Japó i prohibit, censurat, inquisitorialitzat a la Comunitat Valenciana, perseguit per Rus, que sap català perquè sap dir “collons”, però que impedeix el contacte de Raimon amb el seu poble.
Des de la relativament tranquil·la Barcelona, Raimon va cultivant orígens i identitat. Que pugui i vulgui fer-ho des de Xàtiva. Les ànimes de la classe obrera de Xàtiva li ho agrairan.
De Rus se m’acut de dir que és una mena de peix llop que habita les aigues pantanosses de poca profunditat per enllà els viaranys de l’Amazonas. És un peix perillós, competidor de les piranyes més grans i agressives, segons descriu la sèrie de ‘Monstres de riu’. És un cacic nodrit pels vots d’uns valencians estupefactes davant d’una profunda decepció d’una manca d’alternatives pròpies i que s’han referenciat en ell per tractar de trovar solucións imposibles d’arrivar d’un marc europeu que es fa valdre per unes dixalles del antic imperi espanyol, que encara cueja des de Madrid, i que sembla que ningú vol posar en dubte, com esperant no perdre la cadira des de la qual reben peixet.
Son els que venen la primogenitura per un plat de llentilles amb la perspectiva de una mera ilusió sense substància que li diuen la ‘España plural’. Tot l’aparell financer valencià en mans dl PPSOE, perquè així s’ho venen montant des de Lerma. I és que els valencians no sabem encara defensar-nos perque em perdut els origens. S’em quedat sense identitat i sense referents propis seguirem anant a la deriva, suportant bròfecs i bons xics, valencians culturalment i espanyols políticament.
Quan hi ha un autor de talla mundial, pot ser reivindicat per qualsevol des del seu mirar esbiaixat. Perquè l’art és així: transversal. I, fins i tot, per un parell de toca-collons per a intentar portar l’aigua al seu sequiol.