El cop d’Estat de l’esquerra espanyola

Ramón Cotarelo 17 de març de 2020
Espanya no és al món. Està abstreta, “ensimismada”, com deia Ortega. Pendent només de sí mateixa i les seves petites misèries. Últimament del desesperat intent de salvar del naufragi total el caduc sistema del 78, prolongació corrupta dels 40 anys de corrupta dictadura. L’intent de presentar-se davant d’ella mateixa i als ulls del món com el que no és, ni ha estat mai, ni mai serà: un Estat de dret “homologable” (paraula màgica dels ideòlegs espanyols) amb els altres del seu voltant.
En el seu “ensimismamiento”, el govern no s’ha informat de què passava al món amb la pandèmia del coronavirus, malgrat que les primeres informacions són de novembre passat, fa cinc mesos. Aquesta ignorància d’un fenomen perfectament previsible puja el simbolisme al cel de la inoperància quan el ministre de torn, de torn en la seva incompetència, va afirmar, amb intenció tranquil·litzadora, que el nostre sistema de salut és un dels millors del món. La segona vegada, cal recordar, que la història es repeteix, ho fa com farsa. Segons Zapatero, també teníem el sistema financer més sòlid del món: només ens va costar 60.000 milions quan la crisi financera va arribar i que van pagar els jubilats per fer honor al llur nom.
La incompetència del govern en la gestió de la crisi és evident i convicció universal. Espanya torna a ser un problema per a Europa. La previsió del Parlament Europeu de sotmetre a quarantena al personal provinent de Madrid i només al de Madrid ho diu tot i porta a pensar que aquesta irresponsabilitat té caràcters de negligència punible. La gestió de la crisi per part del govern “progressista” no només és incompetent sinó criminal, atès que va contra la salut de les persones.
Un cop la crisi ha envaït l’esfera pública, eclipsant-ho tot menys la corrupció de la Casa Reial, el govern, que no tenia res planejat, ha improvisat una solució doble: d’un costat ha tret a l’exèrcit a escena en un “overkill” ridícul, ja que els militars no pinten res i, de l’altre ha actuat en contra del sentit comú i les unànimes recomanacions dels experts pel que fa a mesures d’aïllament, confinament o tancament. O sigui, ha enfocat una crisi de salut pública amb criteris polítics i polítics reaccionaris que fins i tot VOX aplaudeix. Tanmateix aquesta contumàcia en l’error obeeix a una raó de fons en la forma que el govern ha abordat la crisi des del primer moment: com una excusa per aplicar una solució autoritària a la sempiterna “qüestió catalana”, l’única que encara nega la legitimitat del règim del 78 i l’única que pot fer-ho caure. Una instrumentalització de la crisi per raons polítiques que encara fa més greu la irresponsabilitat de l’Estat i els seus servents, en aquest cas, l’esquerra.
La crisi del règim del 78 és un fet sentenciat amb l’evidència pública del caràcter corrupte i criminal de la monarquia. Els partits dinàstics, PSOE inclòs, han barrat tota investigació de la vida presumptament delictiva de Juan Carlos, però aquest dic saltarà quan arribi l’allau de la indignació popular, passada la pandèmia. De fet el govern sembla creure que l’única garantia davant una insurrecció popular sigui treure l’exèrcit al carrer. Per això l’estat d’alarma. No pel virus, no per la pandèmia, no per la salut de la població, sinó per la d’una institució corrupta fins al moll de l’os com bé ha recordat el més estúpid i més corrupte ministre de la història d’Espanya, el llunàtic Fernández Díaz.
Però l’exercit no pot patrullar els carrers indefinidament, sobretot si l’executiu el fa valer per confiscar arbitràriament els recursos de la ciutadania, per saquejar i robar les provisions mèdiques necessàries a altres parts de l’Estat, encara que els que l’hi ‘han portat han sigut les esquerres. Una bonica ironia de la història que també aquí es repeteix. Igual que el cop d’Estat de 1981 va servir com excusa per acabar amb l’Estat autonòmic mitjançant la LOAPA que el TC anul·laria posteriorment, el PSOE i Unidas Podemos han pres la crisi sanitària com a excusa per posar fi a l’aventura independentista catalana i recentralitzar l’Estat i ara no hi ha esperança que el TC anul·li l”‘ultra vires” de l’Estat atès que és el mateix govern de “l’esquerra” el qui ha donat el cop d’Estat.
Arriben massa tard, però, i amb el tren equivocat. La independència de Catalunya és ja irreversible i ho serà més quan la crisi passi. I això malgrat els ingents esforços de les esquerres espanyoles a Catalunya, des del PSC a ERC, tots predicant el mateix: que ara no és l’hora, que no pertoca la independència sinó fer costat al govern de l’Estat per acabar amb el virus… de l’independentisme.