ACPV de la mà del PSOE tornarà a celebrar el 25 d’abril a la plaça de Bous de València, 16 anys després, amb quadribarrades (bandera cultural), estelades roges (bandera dels PPCC o de la Nació catalana ) i esguitades de tricolors republicanes espanyoles (bandera de la proposta política perquè ‘una altra Espanya és possible’) i roges (bandera partidària) i tot amb l’objectiu d’amarrar el vot dels ‘nacionalistes culturals valencians’ per a les esquerres espanyoles i per a procurar que el ‘valencianisme polític’ i el ‘valencianisme sobiranista’ no alcen electoralment el cap mai en la seua vida.

per engrandir cliqueu damunt la imatge

Manifest
Després de vint anys de malgovern, la llista dels greuges que podem fer com a valencians és molt llarga i no cal repetir-la ací. Han sigut uns anys en què uns pocs construïen el seu paradís particular destruint el país, tant a través del malbaratament de la riquesa com de l’acumulació de despropòsits en la gestió. Ja ho deia Fuster i tenia raó: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Malauradament aquesta és la realitat que hem viscut.
Ara que hem aconseguit fer fora els qui durant dues dècades han procurat el nostre malestar com a poble. Ara que ens hem alleugerit de l’asfixiant sensació de respirar un aire enrarit. Ara, ens toca a nosaltres i és urgent que posem fil a l’agulla. Toca ja acabar amb els laments i els retrets, però no amb la cerca de responsabilitats. El dol ha finalitzat. No podem dedicar-li més temps, el necessitem tot.
Malgrat que no hem deixat mai de treballar, és l’hora que ens posem de valent a construir el país que volem. Un país més culte, més just, més bonic. On els xiquets puguen créixer amb el goig d’aprendre qui són i per què. On els nostres creadors siguen reconeguts i puguen alçar als seus muscles els qui vinguen darrere. On la nostra cultura i la llengua pròpia tornen al lloc que els correspon. No és tampoc massa complicat. Es tracta, senzillament, de treballar pel benefici dels valencians, de tots els valencians des del respecte i la coneixença del que som i del que hem sigut. I ja sabem com es fa. Ho hem estat fent durant aquestes dècades d’ignomínia, desenes, centenars, milers de persones que hem treballat perquè els ciments de la nostra societat no s’enfonsaren tot i els forts sotracs a què ens ha sotmès el malgovern. I ho hem fet des de l’esforç que causa trobar-se en una posició precària però també amb la il·lusió i l’esperança que, en algun moment, aquells que poden defensar els nostres interessos col·lectius accedirien a les institucions que ens regeixen, i que el projecte del País Valencià modern que hem anat conservant i alimentant assumiria l’entitat que li correspon. Sembla que aquest moment ja ha arribat.
La primavera passada obrí un temps que pot ser diferent, que ha de ser necessàriament diferent. No ens podem permetre perdre més temps. Ja n’hem perdut prou. És menester que treballem col·lectivament. El nostre govern ha d’aportar solidesa institucional als ciments que des del carrer hem estat construint durant anys. I així aconseguirem un país on siga fàcil que ens reconeguem i ens reconeguen. Un país on siguem més feliços perquè se’ns respecta des del que som. Fem un país més nostre. Fem País Valencià.