Crònica d’un espectador
Va ser en la tardor de 1965. Recent arribat a València per estudiar Agrònoms i recent instal·lat en el Col·legi Major Pio XII del carrer Alboraia que estava dirigit per Pepe Bueno, un sacerdot operari i al mateix temps marxista (sempre deia que Marx s’havia quedat curt al no creure en el seu Déu). El pare Bueno pretenia donar habitatge als “fills de la classe obrera” que aconseguien arribar a la Universitat. Aquella vesprada, un divendres de setembre, els companys vinguts com jo d’altres indrets geogràfics de la península, desconeixedors de la ciutat, varen decidir anar al cine. Crec recordar que va ser el cine Jerusalem. En entrar ens va rebre la projecció del No-Do i un acomodador sol·licit ens va acompanyar senyalant-nos el lloc amb la seua llanterna. Tots els companys s’afanyaren per col·locar-se deixant-me el últim. Conscient que cap havia fet intenció de donar una propina a l’home que, en la foscor de la sala, ens havia procurat els seients, ja asseguts tots ells i jo encara en peus vaig fer el moviment de mans per buscar alguna pesseta en la meua butxaca, però sense cap èxit. Educat, com estava, en la cultura de la propina apresa en la perruqueria de ma mare, al barri de la Ribera de Barcelona, l’acomodador va ser conscient del meu atordiment i vergonya i em va dir comprensiu -mai l’oblidaré- “No te preocupes muchacho”, va donar mitja volta i se’n va anar. Vaig pensar Ostres! una ciutat on no te recriminen per no donar propina i vaig seure content. En acabar el documental franquista i els anuncis casolans, va començar la primera pel·lícula -en aquells temps les sessions eren dobles-, era una espanyola en blanc i negre. He de dir-vos que aquesta pel·lícula que reflectia fil per randa situacions reconegudes en famílies de la meua escala i en part del meu carrer del barri de la Rivera, al costat del port, del Born i de l’Estació de França, on les ‘pajaritas’, nom entranyable que en els anys cinquanta, donàvem a les meuques que eren la riquesa del barri per la distribució que feien dels seus guanys entre els botiguers –sempre comente que com clientes de la perruqueria de ma mare, elles van contribuir a finançar la meua carrera- i les famílies respectives, dic que aquesta pel·lícula em va impactar. Sobre tot el seu final que el vaig percebre d’una desesperació i brutalitat definitiva.
(…)
Van passar els anys. No recordava el seu títol. L’anava perseguint i preguntant per ella. Sols sabia que era la història de dues germanes i la protagonitzava F. Fernán-Goméz fent un paper d’un home entre ignorant i miserable, entre víctima i botxí. Ningú em donava raó. Ara feliçment s’anuncia que torna a les pantalles. Es titula ‘El mundo sigue’. Per a les generacions que encara no havíeu nascut en els anys 60 i vullgueu conèixer una part de la història d’aquells temps us la recomane.
Víctor Baeta i Subias
