Retrat del règim del 78 (1)
Com deia en Carl Schmidt, la sobirania la té qui decideix sobre l’estat d’excepció, entès aquest com aquella situació on no regeix la llei pactada.
Vist així, es clar que qui té la sobirania a l’Estat Espanyol es el Rei Felipe VI, tal como va demostrar en el seu discurs de dia 3 d’octubre de l’any passat, on va ordenar un clar “a per ells” que va posar a tots els seus dempeus tots plegats, i això va permetre un 155 clarament fora de la llei que cap poder de l’Estat va qüestionar. Tot tenint en conter que la constitució no permet destituir governs ni suspendre parlaments, en eixe discurs, el Rei d’Espanya va obrir un estat d’excepció i va ordenar el que calia fer.
No és el primer cas on passa això al si del règim del 78, ara em ve al cap el cop d’Estat del 23-F, del que, com apunta, entre altres, la periodista i escriptora Rebeca Quintáns, especialista en la matèria,  son pare Juan Carlos I, aleshores Rei d’Espanya, va ser el inductor, sent la seva participació necessària i no marginal. Un cop d’Estat que ell mateix va resoldre al mes pur estil Erdogan, o millor podríem dir que Erdogan va resoldre un cop d’Estat a Turquia que ell mateix havia organitzat, al mes pur estil del Rei emèrit, ja que es Erdogan qui va copiar Juan Carlos I.
En realitat tot quadra en veure la Constitució espanyola del 78, on diu que el Rei es el cap de les forces armades, i també es qui designa o proposa al president del Govern espanyol (article 99), i per tant designa qui pot o no pot ser-ho, com una mena de democràcia vigilada o permesa en el dia a dia o ordinàriament, però que, arribat el moment, com a cap de les forces armades, es qui governa a l’estat d’excepció. És per tant el sobirà en el sentit schimidtià del terme.
En el fons és la manera de governar de totes les monarquies absolutes i dictadures com la de Franco, que va designat a Juan Carlos I com al seu successor a títol de Rei, perquè veritablement no va ser una restauració de la monarquia, sinó una successió del règim del 39 amb una rentada de cara. És comprensible que Juan Carlos I volgués fer el règim heretat a la seva mida, necessitava legitimar-se, i també necessitava que Espanya fos acceptada pels països europeus per a poder entrar al llavors Mercat Comú. Tot portava a una certa apertura aparent però sense perdre el comandament de les forces armades ni la designació sobre qui pot ser o no ser cap del Govern espanyol. Una monarquia que deixa fer si governen els partits lleials al Rei, però on no poden governar altres partits, tal com ha demostrat el cas català.
Es miri com es miri, democràcia i monarquia son idees que es contraposen, la monarquia es basa en la desigualtat, tant de naixement com sexista, es incompatible. A Europa conviuen monarquies amb Estats democràtics, però eixos reixos no van donar suport al feixisme i saben els seus límits, no així els borbons.
Un règim con el del 78, hereu del règim del 39, tampoc pot ser net, sempre serà corrupte, perquè es la Cort del Rei qui governa, una oligarquia on participen la monarquia, la banca, partits polítics afins i lleials, i fins i tot famílies d’empresaris del règim anterior que controlen el sector de la energia, la telefonia, y els grans mitjans de comunicació i informació. Els partits que no son lleials poden competir electoralment, però no poden guanyar, ho tenen tot en contra, finançament, mitjans de comunicació, fins i tot la justícia, que també esta controlada pel règim. L’actual règim es una monarquia absoluta, que ens deixa tindre la il·lusió d’una democràcia, condicionada a que ens portem bé, votem als partits del règim, i no qüestionem res. mentre ells es folren i nosaltres paguem. Es una estafa.
Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa