Històries del Metro, per Andreu Purroi i Sesé
Història 1ra
INFIDELITAT
Ella ja hi era quan vaig arribar al semàfor de Dolores Marqués cantonada Dr. Vicent Zaragozà. La boca del metro de l’estació de Benimaclet la teníem a la vista. Llavors, en posar-me al seu costat, encara no sabia que el metro era el nostre mateix destí. Amb la mirada al front dels dos, esperant el canvi del roig al verd, vaig tardar uns segons abans de decidir girar el cap envers ella. La seua cara de faccions fines, però de llavis besadors, se corresponia amb el seu cos prim sense massa espectacularitats. De cabell negre recollit, tenia certa elegància en el seu posar i la roba, una brusa blanca ampla, mantenia un interrogant de la realitat que amagava. Els pantalons negres, amb un cinturó fi de xarol, dissenyaven una estreta cintura que iniciava, pel darrere, un canvi pronunciat cap a fora en l’espai i que, més avall, tornava a desaparèixer per la verticalitat dels camals del pantalons. Per sota apareixien les puntes dels seus dits apressats per una fina tireta negra d’un calçat que també, amb un menut tacó, s’endevinava elegant. Mentre era observada, ella se mantenia com una efígie. De sobte, amb una certa energia que em va desconcertar, va donar una ullada al seu rellotge abans d’iniciar un llampec repàs de la meua persona i, com si volés fer-me còmplice del temps que tardava el semàfor en posar-se verd, varem intercanviar un gest d’impaciència. La nostra primera relació, a l’espera que els cotxes que venien d’Alboraia s’aturaren i ens deixaren passar, s’havia produït al compartir aquell curt encontre.
En posar-se verd, conscient que el meu caminar seria més ràpid que el d’ella, vaig deixar que ella isquera la primera per a dur jo el seu ritme i poder així mantenir-me al seu costat. Dubtant, fins que vam arribar a les escales del metro, si els nostres destins coincidirien, semblava com si els dos hagueren mesurat els nostres passos perquè la distància entre nosaltres fora la mínima i la coincidència en l’entrada a la bocana, alhora. Confirmat que el nostre primer destí era l’estació del metro de Benimaclet, en baixar les escales la nostra relació anava agafant cos.
L’eixida d’una munió d’estudiants, —que a tota carrera anaven a agafar el tramvia que els portés als Campus Universitaris—, em va obligar a passar davant d’ella. Va ser com un acte de protecció i per obrir-li un camí que, de cop i volta, s’havia fet difícil per l’estretor de l’escala. Vaig copsar com ella se confiava i es resguardava en la meua persona; mentre, jo anava obrint pas perquè ella pogués descendir sense perill.
En arribar als controls de les entrades ja tornàvem a estar a la mateixa altura i com si ja fórem una parella vam entrar pel mateix lloc, primer ella després jo. Aquí se va produir el clímax. Va ser quan ella a l’introduir el bitllet, per travessar el control, va avançar suposant que la porta s’obriria. Jo també vaig avançar alhora. Però el nostre recorregut es detingué perquè el mecanisme del control rebutjà el bitllet. Al retrocedir ella sobtadament els nostres dos cossos es van trobar i el meu sexe va topar de ple amb el seu cul. En girar-se se’m van aparèixer, pel botó descordat de la brusa blanca, la realitat dels seus pits retinguts, de manera ajustada, per uns sostenidors de color, també, blancs. Els capil·lars terminals situats en la símfisi del meu pubis es van omplir de sang, la descàrrega emocional em va travessar de dalt a baix i una excitació voluptuosa va recórrer el meu cos. La mateixa sensació la vaig intuir en ella. Amb un somriure, que s’endevinava de satisfacció, ens demanarem disculpes. Abans que ho fera ella vaig recollir el bitllet rebutjat, li doní la volta i el vaig tornar a introduir. Tots dos, encarats i sentint la respiració de l’altre, restarem a l’espera de la seua eixida. Cosa que va ocórrer feliçment. Una vegada a l’altre costat, ella, de manera imperceptible, em va esperar i, ja ensems, ens tornarem a somriure.
Passat aquest moment d’ajuntament, baixant relaxats les escales que ens portaven a l’andana, la complicitat ja era total, la confiança entre els dos un fet i la relació talment consolidada.
Arribats ja al moll de les vies del metro vam desaccelerar el pas i per primera vegada, des del nostre coneixement, ens donarem una mica de llibertat. Jo em vaig acostar a veure el panell electrònic on s’anunciava si el proper tren que venia anava a l’Aeroport o a Riba-roja. Ella es va asseure en un dels bancs; asseguda al seu costat una dona portava un bebè en un cotxet d’infants. Des d’una distància prudencial jo els observava. Veia com ella li preguntava a la mare l’edat del bebè al temps que li feia carantoines i les coses que s’acostumen a fer als nadons. L’escena la vaig percebre com entranyable i els esguards de complicitat entre nosaltres dos, i en la distància, continuaven creuant -se.
En arribar el metro tots ens posarem a l’aguait per a coincidir amb les portes. Elegida una, els tres: la mare amb el bebè en el cotxet, ella i jo, ens posaren a un costat mentre les fulles de la porta s’obrien. De dins del vagó sortiren una altra munió d’estudiants, que venien dels pobles de l’Horta Nord, i a tota presa agafaven les escales mecàniques que els portava cap amunt, a l’estació del tramvia. Flanquejant a la mare, ella i jo, entre els dos vam ajudar a la dona a entrar el cotxet. Jo d’un costat alçant-lo per a que les rodes no toparen amb el desnivell, mentre la mare des de darrera espentava, i ella, a l’altre costat, feia com si també ajudés. L’acció compartida donava encara més solidesa a la nostra relació. Era per això que quan estàvem decidint on seure, la decisió ja no era individual, érem els dos que decidíem, conjuntament, sense dir-nos res, com una parella, on teníem que fer-ho.
En la línia III, la que va de Rafelbunyol a l’Aeroport, els seients són per a quatre persones i col·locats en la mateixa direcció d’avanç, per la qual cosa els viatgers, homes o dones, asseguts estem encarats. D’alguna manera vam decidir la següent distribució: ella, amb la dona i el bebè en el cotxet, en un banc i jo, encarat a elles, en el d’enfront.
Malgrat la distància que ens separava i la falta de contacte físic, la nostra relació estava basada en el creuament de mirades i la nostra fidelitat en el manteniment de les mateixes. Les mirades entre els dos eren ja com els d‘una parella que havien viscut molts moments ensems. Aquest era el nostre pacte no escrit ni tan sols dit, però sí expressat i acceptat. L’estabilitat de la situació, l’assentament del moment va fer que em relaxés, confiat en que res podria trencar aquella relació.
Va ser llavors en arribar a la següent estació, la de Facultats, on es va alterar la serenor que hi havia entre nosaltres. L’equilibri desaparegué. Per totes les portes començaren a entrar persones de les més distintes condicions. Al seu costat va seure un xica de la seua edat. No la vaig a descriure, simplement diré que era una pèl-roja de cabells rulls, de caire espectacular. Malgrat la nova situació, vaig mantenir fidelment la mirada a la companya que havia conegut en el semàfor i que estàvem compartint tota una història, la que considerava, en llenguatge de parella, com la legítima. Però com si ella fora conscient del perill, vaig copsar que m’enviava mirades vigilants.
No sé perquè ho vaig fer. Tal vegada per curiositat. Pot ser perquè m’agraden les situacions de perill. El cas és, que aprofitant un moment que se tornava cap el bebè, vaig llançar una mirada furtiva cap a la pèl-roja. Va ser la meua perdició. La mirada va ser interceptada i vaig ser descobert. Amb la mateixa energia que va fer palès al semàfor quan mirant el rellotge es va girar per a reconèixer-me, ara la seua mirada, barrejada d’irritació i decepció, la rebia en força. Rebut el missatge ella em va retirar la confiança, es a dir la seua mirada. Vaig voler recobrar el seu esguard, però ja li estava donant conversa a la mare del bebè i feia per ignorar-me. És més, encara va ser pitjor. En la següent estació, la de Colom, pujaren persones que s’endevinaven eren treballadores d’uns grans magatzems, perfectament abillats i d’aspecte quasi de models de passarel·la. Al meu costat va seure un que semblava tret d’una revista de modes. Reflectit en el cristall d’en front, que feia d’espill, el descobria alt, elegant i jove. Era tot una “provocació” d’home. Desesperat vaig veure com la mirava a ella i el cor se’n va fer un puny quan ella també el va mirar. Desitjava que aquella aparició, d’home escultural, desaparegués. Pensava i em preguntava: què no baixarà en l’estació de Xàtiva per agafar un tren de rodalies? Però no. El patiment va durar fins a la següent parada, la d’Àngel Guimerà, on molta gent fa el transbordament a la línia u.
Va ser aquí, en Àngel Guimerà, on vaig veure definitivament trencada la nostra relació. En arribar els dos se van alçar i van sortir junts. Fins i tot la “provocació” d’home va ser galant i amb tota la seua altura li va obrir la porta i li va cedir el pas. Encara ella va tenir temps, abans d’eixir, de fer un somriure al bebè. En posar-se en marxa el tren la vaig voler cercar. El tren abastà a la nova parella en el moment que agafaven les escales mecàniques. Vaig intentar, amb una darrera esperança retrobar-me amb la mirada d’ella però va ser inútil. Anava a menys d’un quart de metre davant — quasi pegats!— d’aquell model que semblava tret de la passarel·la del Carme.
El tren, i jo amb ell, es va endinsar en el túnel. Davant meu la mare amb el bebè i … la xica pèl-roja, la de la meua desgràcia, la que per una mirada furtiva va fer que perdés la dona que veritablement m’agradava, la morena amb el cabell recollit, la que per un temps van compartir una història, fins que, per la meua infidelitat, la vaig perdre…
De sobte, el bebè va començar a moure’s tot ell, braços i cames, com si fora conscient del meu estat d’ànim i amb sons guturals semblava que es dirigia a mi, per animar-me. Això va fer que tant la mare com la pèl-roja de cabells rulls —que a banda d’espectacular es veia una bona xica— rigueren les gràcies del nadó. Però compte! El somriure d’ella s’havia fet especial al trobar-se amb els meus ulls! Tal vegada això podia ser el començament d’una nova relació. De fet ella no sabia que m’acabava de separar, feia no res, de la xica que havia estat seguda al seu costat…
[escrit en la primavera del 2008]
Segona Història: METAMORFOSI
