Villalonga, com un bon espanyol de l’Espanya plural, fuig de la identitat política valenciana i s’agafa a la identitària catalana
Pamflet nacionalista valencià recollit de terra en maig del 1997
Tasta de vins a La República Valenciana -cau d’encontre –
‘Per un valencianisme republicà de masses’ per Joaquim Auladell
Per un valencianisme republicà de masses
La setmana passada es realitzà la Conferència d’ERC del País Valencià i donà el seu suport a la República del País Valencià i al moviment valencianista republicà que l’ha de portar. És molt esperançador. Cal portar les idees encertades a la pràctica, i en concretar-se, es descobreixen nous aspectes i possibilitats. Fa quatre anys els valencians estaven enrocats en el PP i PSOE, un esquema bipartidista espanyol que es prenia com a inamovible. Ara molts valencians es pregunten què cal fer, no tenen solucions màgiques i escolten amb interès allò que alguns diuen, que eren mirats amb menyspreu, com a adversaris, fa dies. Les crisis, la global (un reajustament del capitalisme, que pateix tot el món) i la de l’Estat espanyol, particular però molt cruel per a qui li toca de suportar-la —i no pot ser objecte d’estudi acadèmic, és urgent donar-hi solució, que no pot ser la substitució del PP pel PSOE o un succedani.
La crisi és l’estat normal de les coses, encara que no es noti. A Catalunya ara fa deu anys que va començar un periode, amb moltes passes errades però inevitables (la comèdia de l’Estatut, l’entreteniment del pacte fiscal, les peripècies del tripartit…) que han portat a l’hegemonia de l’ independentisme, procés inacabat per ara. Al País Valencià, a diferència de fa quatre anys, el nacionalisme és pràcticament inexistent (zero diputats) però molts valencians s’estan despertant i reconeixen a la gent del seu entorn.
Els electors reflexius necessiten fer abstenció per orientar-se i triar la nova opció, fer un dol, en situació de crisi urgent, pot ser que trovin una solució. Els que tenim una proposta l’hem d’oferir amb humilitat però amb seguretat, sabent que si no és en la primera oportunitat electoral, serà recordada i reconeguda. Aquesta fase serà de quatre anys o menys.
El moviment valencianista republicà ha de començar amb el projecte de República Valenciana i s’ha d’omplir ideològicament a mesura que creixi amb força i pluralisme. Sabem que hi ha més valencianistes i ens interessa saber què podem fer junts. Una iniciativa nova, valenciana i no una repetició del bipartidisme espanyol, concreta i presentada pels coneguts, ofereix una garantia.
Cal tenir visió de país i d’Estat. El valencianisme se n’ha sortit en el passat més bé en la política de proximitat, municipal, que en la general. Però cal interessar-se per les comarques veïnes, pel País i per les que no participen del moviment valencianista. Tots som valencians i hi ha moltes maneres de ser-ho. Vull posar l’exemple de la Cadena Humana catalana, no per la Consulta, que no és vinculant, sinó pel fet de trobar-se, de conèixer-se, de treballar junts i de desfer malentesos i prevencions: entre barris de la ciutat entre comarques, tan diverses a Catalunya com al País Valencià, i unides totes pel fet de ser valencianes.
Ja tenim la República del País Valencià (només és un projecte que comença), si s’omple de gent cadascú amb les seves particularitats però que si es fa concreta entre tots, la República Valenciana, hi ha motius per a l’esperança.
Dues coses més: el diumenge es va encerclar el dipòsit de Castor. Ho va fer la Plataforma de les Terres del Sènia. Un exemple d’acció pràctica, concreta, directa i que va mobilitzar gent diverses en un objectiu comú. Una altra: els moviments necessiten símbols o banderes per identificar-se. El valencianisme republicà té la “bandera de Dubon” i les seves variants. Esquerra pot triar la que vulgui, però necessita un símbol per fer-se visibles com a valencianistes republicans.
Joaquim Auladell, d’ERC
Carretero
“Ens associem amb Convergència per treballar conjuntament per tal d’assolir la independència de Catalunya”
Joan Carretero i Grau (Tremp, 1955) va ser conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Puigcerdà, on viu i on exerceix la seva professió de metge. Ens concedeix aquesta entrevista al llac, punt neuràlgic de la capital de la Cerdanya, on saluda pel seu nom els ciutadans que s’hi passegen. Després del seu pas per ERC, va fundar Reagrupament, un moviment destinat a treballar per la independència de Catalunya. Fa unes setmanes va fer pública la decisió presa per aquesta plataforma: associar-se amb Convergència.
Vostè va dir ara fa un any, a pocs dies d’iniciar-se la campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, que “Artur Mas és ara mateix l’única persona que ens pot portar a la independència.” Fa uns mesos van anunciar que Reagrupament s’adheria a Convergència, i aquest diumenge ho van formalitzar. Què els ha portat a fer aquest pas?
Fa un any vàrem tenir clar que després del posicionament del president Mas arran de la manifestació de l’11 de setembre havia entès el clam de la majoria del poble, i que el volia liderar. Nosaltres vam dir, i ho segueixo pensant, que l’única persona actualment capaç de tirar endavant aquest procés és el president Mas, i nosaltres com a Reagrupament volem ser una variable que ajudi, que influeixi, que faci que aquest procés acabi bé. A l’assamlea que va tenir lloc aquest diumenge a Vic vam acordat fer-nos socis amb Convergència, justament per treballar per la independència del país. És una associació amb una finalitat concreta que és treballar per aconseguir la independència.
És complicat ser entitat adherida a CDC i compartir grups municipals amb ERC, com a Barcelona per exemple?
A l’ajuntament de Girona estem amb la CUP i a Olot amb CiU. El món municipal té mil realitats diferents, cada municipi és una realitat diferent. Precisament en aquest acord, el món municipal queda a banda, per tant continuarem presentant-nos a les municipals, sols o amb qui a cada municipi creguem més oportú. No és que ens haguem federat amb Convergència o ens haguem integrat a CDC; senzillament fem una associació exclusivament per a una finalitat, que és la independència. Si fóssim una federació o una coalició, això dificultaria altres aliances però és una associació per a una finalitat única i exclusiva, que és treballar plegats per la independència.
El debat sobiranista està cada dia present als mitjans de comunicació. Creu que s’ha deixat de banda el debat social? Només parlem d’independència i no dels problemes de la gent?
A Catalunya és indestriable el tema social del nacional, mentre Catalunya sigui una colònia espanyola, mentre Catalunya sigui espoliada cada any amb milers de milions d’euros, parlar de fer polítiques socials a Catalunya és tocar el violí. Per tant, tots aquells que diuen: deixem de parlar del tema nacional i parlem del tema social, enganyen la gent, perquè mentre estiguem explotats pel govern espanyol, sempre tindrem problemes per fer polítiques socials perquè aquestes es fan amb diners , no es fan amb proclames; per tant, si els diners te’ls prenen, quina política social fas? El primer que s’ha de resoldre a Catalunya és el problema nacional. Hi ha hagut molta gent que ho ha intentat , recordo el segon tripartit que tenia per lema “Patriotisme social”, res de parlar de temes nacionals, i va ser un fracàs absolut i estrepitós. A Catalunya tenim aquest problema, patim un tracte colonial per part del govern espanyol i és molt difícil fer polítiques socials. No tenim els recursos perquè se’ls emporten cap a Madrid.
Quina creu que hauria de ser la primera prioritat d’una Catalunya independent?
Si això és així, el primer que caldrà fer és veure com treballem l’economia d’aquest país, si ho aconseguim a curt termini i encara estem immersos en la crisi econòmica hem de veure com el país ha de recaptar els diners, justament per fer les polítiques socials que no s’han pogut fer durant molts anys per culpa de l’espoli fiscal. Per tant, el primer que haurà de fer aquest govern és optimitzar els recursos dels quals disposa per poder millorar les infraestructures, les polítiques socials, millorar la competitivitat de les empreses, etc. En definitiva, per millorar una cosa que aquí tenim pendent des de sempre que és l’equilibri territorial, som un país absolutament desequilibrat amb una megacefàlia de Barcelona i l’àrea metropolitana, on viu la immensa majoria de la població, i després la resta del territori, com el Pirineu, on som quatre gats. Per tant, de coses a fer n’hi ha moltes. Primer, que l’economia sigui competitiva per tal que els ciutadans d’aquest país puguin tenir les oportunitats adequades.
Vostè és metge, quin model sanitari hauria de tenir la Catalunya independent?
El model sanitari català, just abans de les retallades, havia arribat a una excel•lència prou notable, comparable amb els millors d’Europa i del món: per tant, crec que el hem de fer és insistir amb aquest model. És un model de proximitat, d’equitat i d’excel•lència, i per tant crec que el que hem de fer, una vegada no ens calgui fer retallades, és tornar a potenciar el que ja teníem. Tenim un sistema públic ben dotat i alhora un sistema concertat que ha permès que a la majoria de comarques hi hagi uns recursos sanitaris que si no, no hi serien, tenim un sistema de formació de professionals molt bo, una dedicació dels professionals excel·lent; per tant, jo crec que tenim un sistema dels millors del món. Aquest sistema, però, està en perill si les retallades continuen.
Si Catalunya és independent, quin serà el futur de Reagrupament?
Des del primer dia, quan ens vam fundar, vam dir que la nostra única preocupació és que Catalunya esdevingui un país independent , i una vegada això estigui assolit, nosaltres hem acabat la feina.
Es veu de candidat en properes eleccions?
Si fem aquesta associació amb CDC la fem “gratia et amore” i hem comprovat que donar aquest suport a l’Artur Mas en aquest país no s’entén, hi ha tant miserable que sempre es busca a canvi de què es dóna un suport. Nosaltres el donem a canvi de res, tenim gent excel•lent que posarem a disposició de CDC per algunes eleccions generals , per si finalment acaben formant part de les llistes. Jo no em veig candidat, i m’és igual, he estat alcalde de Puigcerdà vuit anys i mig amb dues majories absolutes, per tant des del punt de vista del reconeixement personal la prova del cotó la tens al poble on vius, que és on et coneixen de debò; i he estat dos anys i mig conseller de la Generalitat. Per tant des del punt de vista polític no necessito res més. Ni em veig candidat ni necessito ser-ho, tampoc no dic que no ho seré, ni sí ni no, m’és igual, no em preocupa gens. Jo el que vull és que el meu país sigui independent.