Totes les imatges es poden engrandir clicant damunt d’elles


per llegir cliqueu damunt

per llegir cliqueu damunt

La excepción de «aguas»

04.07.2014 | 04:15
Jesús Civera
No todo está perdido. Unos valencianos han logrado «arrebatarle» al tercer banco español (y a la primera entidad comercial de España) una empresa nacida a las orillas del Túria en 1890. La tarea ha sido titánica porque Caixabank tenía planes muy altivos para la firma hídrica –Aguas de Valencia– y su pelea por el control ha revivido escenas medievales, donde la vida y la muerte carecían de valor. Si las claudicaciones de Fainé se pueden contar con los dedos de una mano, esta es una de ellas. Un mar de maniobras cenagosas que es mejor olvidar y una extensa judialización mercantil mediante la abducción del Frob y de su máximo exponente en estas riberas, José Manuel Iturriaga, dan fe de la cancha enfangada elegida por los adversarios de la familia Calabuig para establecer las reglas iniciales del partido. La singularización de este último apartado es fiel retrato del lance abrasivo. El Frob pudo vender las acciones del Banco de Valencia y acoger en la caja ciudadana, tan enflaquecida, los 95 millones que han abonado los Calabuig a la Caixa. Prefirió tocar el violín. Con una particularidad muy abyecta. Que el Frob somos todos y que «despreciar» 95 millones –cuando había depositado ya 7.000– es de juzgado de guardia. La oposición política está en condiciones de revisar la peripecia. Antes habrá de rezar por la infausta pérdida: las arcas públicas no han conseguido un euro. El capitán del Frob, Fernando Restoy, puede hacer lo propio, o fustigarse. Lo que decida.

Del caso de Aguas se pueden extraer varias enseñanzas. La principal es la asimilación de la hipocresía como un virtud natural. Dos o tres empresarios que desbordan valencianía en público han sembrado el proceso de minas para beneficiar intereses foráneos. Su alianza con una determinada prensa, inclinada hacia esos mismos réditos extravalencianos, buscaba dinamitar la venta –firmada ayer– a fin de que la compañía valenciana pudiera navegar rumbo al norte en busca de su nueva sede. Han jugado sus bazas y han perdido. Las prédicas de orgullosa valencianía han colisionado con sus actos, pero esa contradicción tampoco ha de extrañar: es una estafa ya tradicional que Valencia digiere cada vez peor, pues el engaño es rutinario. Ni siquiera han sido sensibles a la extravagancia de que el capital valenciano tomara una empresa de aquí, lo que es del todo insólito en los tiempos que corren. Y más insólito es cuando el adversario era Caixabank y el colosal aparato financiero del Estado.
En fin, el capítulo de las miserias es amplio. Pero no habría de primar sobre el de las medallas. Desde hace ya algún tiempo –y con las excepciones conocidas–, el capital valenciano no ponía una pica en Flandes con esa autoridad y tras salir indemne de una cruenta batalla. Si acaso, destilaba ternura. La excepción de Aguas quizás sea el presagio de un cambio de paradigma. La compañía pudo acabar en París o Barcelona (como el BdV) o desaparecer del tejido valenciano (como las cajas). Ha permanecido aquí. Una hazaña.

per engrandir cliqueu damunt

Fabra avisa que l’independentisme pot créixer al País Valencià

El president ho relaciona amb el sistema de finançament i n’exigeix un de millor

Foto: FAES

Desitja una nou finançament perquè la unitat només és possible amb igualtat i solidaritat

GUADARRAMA (MADRID), 3 Jul. (EUROPA PRESS) –

   El president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, ha advertit que un “tripartit d’esquerres i procatalanista” afectarà Espanya si el PP valencià deixa de ser un dic de contenció.

  “Si deixem de ser un dic de contenció a l’expansió independentista, i (la Comunitat) s’inunda de la inestabilitat política, social i econòmica que suposaria l’entrada d’un Govern tripartit d’esquerres i procatalanista, això no només afectaria l’arc mediterrani, sinó tot Espanya i en alguna mesura Europa”, ha manifestat.

Fabra ha fet aquestes declaracions durant una conferència en els cursos d’estiu de la fundació Faes del PP a Guadarrama sobre la Constitució territorial i el risc de l’independentisme a Espanya.

Així, Fabra ha avisat que “la inestabilitat a Catalunya podria arrelar” en altres territoris, i ha erigit el PP com el garant de l’estabilitat i de la reforma pacífica i estable de les institucions.

Segons la seva opinió, algunes forces polítiques, que estan començant a tenir visibilitat, qüestionen l’actual sistema, i ha assenyalat el PSPV, EU i Compromís com a partits “procatalanistes que simpatitzen amb el projecte independentista”.

També ha posat èmfasi en “l’enfonsament electoral del PSPV” i l’augment de vots a forces com Compromís i Esquerra Unida en els comicis europeus, que dibuixen un panorama inquietant per a la política actual.

El procés sobiranista a Catalunya és, segons la seva opinió, una cosa que cal témer si supera la Generalitat valenciana, i ha alertat així del risc que el Govern valencià pugui sumar-se a l'”agitació independentista” de Catalunya i el País Basc.

“Tant de bo no passi però no és descartable”, ha assenyalat, referint-se que en un futur l’oposició catalanista se sumi a la regió i pugui arribar fins a les Balears.

“En aquest hipotètic escenari i res desitjable, l’arc mediterrani espanyol entraria en una crisi aguda”, ha tancat.

Per a Fabra, la història ha demostrat que sempre ha estat millor unir-se que separar-se, i que és millor sumar les diferències i no restar-les, tot i que hi hagi els que pensin que la ruptura pot “beneficiar-los”.

Així mateix, ha defensat que el que ha permès iniciar el procés sobiranista i la idea del “maltractament” a algunes comunitats té el seu origen en les polítiques de l’executiu socialista de José Luis Rodríguez Zapatero.

CANVI DEL FINANÇAMENT

A més, s’ha mostrat convençut que el model territorial d’Espanya és vàlid en les circumstàncies actuals, tot i que veu necessari corregir “deficiències” que s’han posat de manifest, com el sistema de finançament autonòmic.

“No hem de tenir por de canviar si serveix per millorar”, ha apuntat, advocant per un sistema que financi les persones i no els territoris.

Segons la seva opinió, “la unitat és possible sempre que es garanteixi la igualtat i la solidaritat” dels territoris.

Tot i això, ha afirmat que el País Valencià rep un tracte “discriminatori” respecte al finançament estatal: “Volem que el nostre sistema no ‘infrafinanci’ els valencians sinó que sigui igual per a tots”.

Segons Fabra, l’expansió de les infraestructures i serveis bàsics a la seva regió s’ha produït gràcies als seus propis recursos, i tenint en compte que rep menys que la mitjana del finançament estatal i n’aporta “més que no rep”.

Segons la seva opinió, la seva Comunitat porta molts anys pagant el que s'”hauria de pagar de la caixa de tots els espanyols”.

Amb tot, Fabra ha fet una crida perquè les forces polítiques siguin capaços de seure i dialogar, i creu que cal “més voluntat”.

A més, ha rebutjat el model federal defensat pels socialistes: “No s’entenen les apostes per models federals teòrics que no aporten millores a l’actual”.

per engrandir cliqueu damunt

Comunicado de AIVCAM tras la reunión con el abogado Antonio Montiel sobre contencioso cuotas participativas

Aivcam ha decidido dirigirse a la Comisión de Peticiones del Parlamento Europeo para que abra una investigación acerca del perjuicio a los derechos de los impositores conservadores de la CAM que les endosaron cuotas participativas y solicita testimonios de impositores conservadores para añadir a la petición.

AIVCAM tras la reunión realizada el martes 1 de julio del 2014 con el abogado de Valencia Antonio Montiel http://montiel-perezabogados.com/ ha decidido lo que sigue:
La incertidumbre sobre la permanencia del Banco de Sabadell como imputado por la vía penal en la causa que instruye el juez Javier González Bermúdez sobre la CAM es muy alta después de que la Fiscalía Anticorrupción, al frente de la cual está Antonio Salinas Casado, ha pedido archivar la causa de las cuotas de la CAM al no ver delito de estafa i, ello,  a pesar de la contundente respuesta al recurso del BSAB que Carlos Gómez-Jara abogado de la Fundación CAM ha efectuado para intentar desviar sobre el BSAB las reclamaciones que, por la vía de lo civil, la Fundación CAM está siendo condenada.
AIVCAM que siempre ha evitado aumentar las pérdidas de los impositores conservadores que les endosaron de manera heterodoxa las cuotas participativas piensa que en estas circunstancias, en que el Fiscal del Estado coincide con el BSAB, es recomendable esperar a la resolución del recurso de apelación presentado por el BSAB, dado que la provisión de fondos para personarnos en la causa por parte de procuradora y abogado es substancial.
A la espera de esta resolución, como vía adicional pero ya decidida, AIVCAM de acuerdo con el abogado Antonio Montiel, ha decidido dirigirse a la Comisión de Peticiones del Parlamento Europeo (CPPE) para que abra una investigación acerca del perjuicio a los derechos de los impositores conservadores de la CAM que, en exclusiva para esta Caja y de manera heterodoxa, les endosaron un producto de alto riesgo introducido en España, entre el 2007 y el 2008, por Luis de Guindos que trabajaba a la sazón para Lehman Brothers y que en su comercialización los supervisores, Banco de España i CNMV, actuaron con frivolidad al no evitar su comercialización a los impositores conservadores de la CAM.  Uno de los objetivos de esta petición seria para que la Comisión indicara a las autoridades europeas que liberase al BSAB para que  pudieran indemnizar a los impositores conservadores convertidos de manera heterodoxa en accionistas.
En la documentación a presentar a la CPPE además de las sentencias de Segorbe y Benixama añadiremos los testimonios de impositores conservadores para ilustrar la petición, por lo que hacemos un llamamiento para recabar esta información que la podéis enviar a aivcam@nemsabadell.eu  La documentación estará lista en septiembre para ser presentada a la Comisión europea en octubre.
AIVCAM informará a los eurodiputados valencianos Esteban González Pons (PPCV), Inmaculada Rodríguez-Piñero (PSOE), Marina Albiol Guzmán (EUPV) y Jordi Sebastià Talavera (Primavera Europea) para que procuren hacer un seguimiento de la petición.

PER RAONS DE SEGURETAT

Estrasburg avala la prohibició de l’ús del burca als espais públics

El Tribunal Europeu de Drets Humans recolza la llei francesa i rebutja la demanda d’una noia que assegurava que portava la peça per cultura i conviccions personals

RAMON GABRIEL | Dones musulmanes amb burca a Lleida, el març del 2013.
EFE / Estrasburg     Dimarts, 1 de juliol del 2014 – 14.17 h

La llei francesa del 2011 que prohibeix portar el burca o vel integral a l’espai públic és d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans, segons ha dictaminat aquest dimarts la Gran Sala del Tribunal d’Estrasburg.

El Tribunal Europeu de Drets Humans entén la necessitat de les autoritats “d’identificar els individus per prevenir atemptats contra la seguretat de les persones i els béns i lluitar contra el frau d’identitat“.

Els jutges han rebutjat la demanda interposada per una noia, nascuda el 1990 i que utilitza el burca, que cobreix tot el cos i té una reixeta per veure-hi, i el nicab, un vel negre de cap a peus, amb una petita obertura a l’altura dels ulls.

Sota la presidència de Sarkozy

La demandant, que considerava contrària al conveni la llei adoptada l’abril del 2011, sota la presidència de Nicolas Sarkozy, afirmava que portava aquestes peces per “la seva fe, la seva cultura i les seves conviccions personals”.

El mateix dia de l’entrada en vigor, recolzada per un gabinet d’advocats britànic, la demandant, francesa d’origen pakistanès, va presentar una demanda davant el Tribunal, que va arribar a la Gran Sala, les resolucions de la qual no admeten apel·lació.

Dos vots dissidents

La sentència d’Estrasburg, adoptada amb 15 vots a favor i dos vots dissidents, reconeix que la llei pot tenir “efectes negatius específics sobre la situació de les dones musulmanes” que vulguin portar aquestes peces, però que hi ha “una justificació objectiva i raonable” per adoptar-la.

Els jutges accepten així els arguments de França, que assenyalava que la llei no perseguia la prohibició del burca i el nicab, sinó de qualsevol peça o accessori que amagués la cara d’una persona, com un casc de moto o un passamuntanyes.

Impacte negatiu

La sentència reconeix que la mesura “pot semblar desmesurada” a causa del reduït nombre de persones que utilitzen aquestes peces a França, menys de 2.000 dels 5 milions de musulmans que hi ha al país, i que l’adopció de la llei pot tenir “un impacte negatiu” de les dones que decideixin portar-ne.

Però assenyala que la decisió de prohibir aquesta peça entra dins de l'”ampli marge d’apreciació” que tenen els Estats a l’hora d’imposar aquesta mena de mesures en benefici de la “convivència”.

A més, han considerat que les sancions previstes a la llei, amb multes màximes de 150 euros, són “de les més lleugeres que el legislador podia plantejar”.

Per això, els magistrats han rebutjat que la llei contravingui els articles del conveni relatius al respecte de la vida privada i familiar, per una banda, i a la llibertat de pensament, consciència i religió.

La llei francesa, indica la sentència, no es refereix a cap peça religiosa, que es poden portar amb llibertat al país amb la condició que no amaguin la cara

La llei francesa, indica la sentència, no es refereix a cap peça religiosa, que es poden portar amb llibertat al país amb la condició que no amaguin la cara.

La jutge alemanya Angelika Nussberger i la sueca Helena Jäderblom afirmen en la seva opinió dissident que “una prohibició tan general, que afecta el dret de tota persona a la seva pròpia identitat cultural i religiosa no és necessària en una societat democràtica”.

A Bèlgica, una llei similar

França va comptar en la seva defensa amb el suport del Govern belga, que va aprovar una llei molt similar a la francesa el juny del 2011.

La llei que prohibeix el burca va provocar polèmica a França, perquè molts col·lectius consideraven que estigmatitzava part de la població quan molt poques dones en porten.

Però els conservadors francesos, recolzats de forma decidida per Sarkozy, la van tirar endavant amb el suport de la majoria de l’arc parlamentari.

La llei també va superar el filtre del Consell Constitucional i, encara que la seva adopció definitiva va tenir lloc a finals del 2010, el Govern va donar un termini de sis mesos per a l’entrada en vigor, temps en què va iniciar una campanya d’informació, sense sanció, als barris on es veien més aquesta mena de peces.