HOMENATGE A LES ‘PAJARITAS’ DEL CARRER TROMPETES DE BARCELONA I EN CONTESTACIÓ AL GOVERN DEL BOTÀNIC

Eren els anys 50 del segle passat, anys de misèria a Barcelona. Però al carrer Trompetes, entre Consolat de Mar i el carrer dels Agullers, hi havia una activitat econòmica que irradiava riquesa a tot el barri de la Ribera. L’activitat es circumscrivia exactament a aquest carrer, sense traspassar els seus límits, entre les columnes gòtiques de l’antic port medieval de Jaume I i el carrer dels antics fabricants d’agulles. En aquest darrer hi era la perruqueria de ma mare on jo vaig passar tota la meua infantesa i part de la meua joventut. Jo era el fill de la perruquera del carrer Agullers i la perruqueria de ma mare va ser, per a mi, una universitat de la vida que em va donar uns coneixements que han anat en mi des de llavors.

L’activitat econòmica que s’exercia al carrer Trompetes corresponia a treballadores de l’ofici que diuen és el més antic de món. Eren meuques, és a dir dones que s’avenen a mantindre relacions sexuals amb altres persones a canvi de diners. Però les meuques del barri de la Ribera, cal deixar clar, que no tenien res a veure amb l’estil, ni amb les formes, ni amb l’oferta de les meuques dels carrers Robadors, o de les Tàpies, al barri del Rabal, a la dreta de la Rambla o a l’esquerra del Paral·lel, baixant cap el port. Cal dir de les nostres, que cap d’elles anava pintada, ni la seua vestimenta era extremada, ni portaven cap element de reclam. Eren totes elles d’un posat discret. Amb vestimentes de mestresses duent el cabàs de la compra al braç, semblava que estaven fent temps per anar al colmado  de queviures o al mercat de Santa Caterina a fer la compra del dia. Del veïnat, elles eren les més apreciades pels botiguers pel seu poder adquisitiu. Elles eren el motor econòmic del barri i una font de riquesa sense precedents en aquells anys i que recordem -els que encara vivim d’aquella època- en agraïment. Elles captaven, recollien, els ingressos dels sectors econòmics que ens envoltaven i feien possible reconduir-los per a tots. Ho feien dels pagesos que des dels seus pobles portaven les collites al Born i aprofitaven el seu pas pel cap i casal per desfogar-se; dels maquinistes de l’Estació de França que feien parada a Barcelona; dels portuaris, tan dels embarcats, com dels concessionaris, com dels militars de la Comandància de Marina i, finalment que jo em puga recordar, dels treballadors de la Companyia Transmediterrània, dels funcionaris d’Hisenda o els del Sindicat Vertical, tots ells treballant en edificis a la Via Laietana. Elles recaptaven la riquesa de l’exterior i elles eren les encarregades de fer la distribució i repartiment de la riquesa pel barri, en les tendes de queviures, en els forns, en les merceries, en la mongeteria de la tenda de llegums cuinats, en la lleteria, en la tenda dels ous… i com no, totes elles eren clientes de ma mare. La perruqueria de ma mare era el lloc d’encontre de les veïnes del barri i elles, les treballadores del carrer Trompetes, hi formaven part de forma natural i que jo percebia que hi eren sense cap discriminació ni problema. Jo com a fill de la perruquera hi era present i compartia, en silenci, els problemes familiars de les clientes, entre – ara una, ara l’altra- les nores i les sogres, entre les filles i les mares i de les diverses malalties i misèries que es prodigaven. Però també de les petites alegries que les clientes tenien i que les agradava compartir.

Elles -les treballadores del carrer Trompetes- eren veïnes, per aquesta raó i pel fet de ser-ho, la resta no podien anomenar-les com de normal la cultura popular les anomenen. Si ho hagueren fet no sols les hagueren denigrat a elles, sinó que  la resta de veïnes s’hagueren menyspreat  així mateixa; no ho podien fer-ho perquè elles hi formaven part. No se com va ser però jo sempre vaig escoltar un nom per a elles que jo vaig percebre com entranyable. Elles eren les ‘pajaritas’.
– Escolta, ha vingut Carme i ha dit que al migdia passarà.
– Quina Carme?
– Sí dona, la ‘pajarita’
– Ah! Val. D’acord.

Elles eren autònomes. Éssers lliures i sobirans que no treballaven per a ningú. Una altra dona més major era la que regentava en el mateix carrer Trompetes un pis on es feia la transacció econòmica i s’encarregava de proporcionar els estris necessaris, el canvi de llençols i mantenia polit el lloc de treball.

Un dia va aparèixer pel barri una en pinta de missionera, a l’estil de Teresa de Calcuta, que anava recollint signatures per foragitar-les.
– Araceli– ma mare es deia Araceli- no pensaràs firmar -li va dir una ‘pajarita’ a la que estaven pentinant.
– No et preocupis -li va tranquil·litzar ma mare- ja l’hem dit que no i que s’estalvie el treball de demanar res. Que no torni.
– Gràcies Araceli -va dir alleugerada la veïna- nosaltres no fem mal a ningú ni generem cap problema. Ningú ens obliga a treballar ni necessitem que ningú ens vingui a prohibir que treballem.

Aquests i més records, com el dia que una ‘pajarita’ em va comprar la col·lecció del ‘Capitán Trueno’ para el seu fill que amb orgull el va portar a la perruqueria perquè el coneguérem, s’amuntonen en la memòria. A mode de reconeixement sempre dic que gràcies, en part, a les veïnes ‘pajaritas’ del carrer Trompetes, la meua família va poder finançar que estudiés una carrera aristocràtica a Valencià com va ser l’enginyeria de l’ETSIAV, quan en els anys 60 els fills de perruqueres -i de segur d’alguna ‘pajarita’- ja arribaven a la Universitat i les carreres aristocràtiques van començar a deixar de ser-ho.

Víctor Baeta i Subias, el fill de la perruquera del carrer dels Agullers, cantonada amb el carrer Trompetes.

(…)

DIRIGIT AL GOVERN DEL BOTÀNIC
En defensa del treball sexual regulat

Ara sembla que Ximo Puig i altres Teresa’s de Calcuta, volen abolir la prostitució a la Comunitat Valenciana.

Per eliminar les màfies, l’explotació sexual de les dones i eliminar les prostitutes de carretera no cal l’abolició. El que cal és regular l’activitat econòmica de les treballadores del sexe. L’abolició el que faria, com a qualsevol altre tipus d’abolició, és el foment de les màfies, la irregularitat, la clandestinitat i el descontrol.

En aquest sentit defenem els plantejaments de La Plataforma Estatal pels Drets en el Treball Sexual que demana:

• Que es reconeguen i es garantisquen els drets de totes les persones que exerceixen la prostitució, bé al carrer o en locals tancats, especialment el dret a emigrar, a la llibertat de moviments i a establir els seus propis negocis
• Que es compte amb la veu de les persones treballadores del sexe en totes les mesures legislatives que es prenguen en relació a la prostitució
• Que es reconega, com planteja una sentència dictada en 2001 pel Tribunal de Justícia de Luxemburg, que la prostitució és una activitat econòmica legítima.
• Que no s’establisquen controls sanitaris obligatoris per a les treballadores del sexe, perquè, a més d’ineficaços, contribueixen a estigmatitzar a les prostitutes com a grups de risc.
• Que, en cas d’impossibilitat real de l’ús compartit de l’espai públic, es creuen espais públics, a l’estil dels barris rojos d’algunes ciutats europees, on es puga exercir lliurement la prostitució, en bones condicions d’higiene, seguretat i tranquil·litat. La ubicació d’aquests barris ha de ser negociada amb les persones treballadores del sexe i els veïns en peus d’igualtat.
• Que es perseguisca de manera fefaent a les màfies que obliguen i forcen a dones a prostituir-se i les exploten en règim d’esclavitud. És necessari acabar amb la hipocresia de les pomposes declaracions públiques de rebuig i anatema d’aquestes pràctiques inhumanes, internacionalment organitzades i posar els mitjans, que n’hi ha, per a acabar amb elles, per damunt de tot tipus d’interessos creats. Exigim que les accions que es realitzen posen en primer terme la protecció de les dones que denuncien i es prenguen de mutu acord amb ella des del respecte als drets humans, sense criminalitzar a les víctimes.
• Que es destinen recursos econòmics i materials i alternatives d’ocupació reals i efectives, als quals puguen acollir-se voluntàriament aquelles persones que, pels motius que siga, decideixen abandonar l’exercici de la prostitució.
• Que es reconega i respecte la dignitat de les prostitutes i la seua capacitat de decidir, sense coaccions, a què volen dedicar-se i com o amb qui volen establir acords comercials. Conseqüentment, rebutgem la “fustigació” a prostitutes i clients que s’està donant en algunes ciutats del País Valencià, ja que aquestes mesures no sols no redueix la demanda, sinó que afavoreixen els tractes ràpids i clandestins amb el consegüent empitjorament de les condicions de treball de les prostitutes.