L’independentisme, o més ben dit la independència de Catalunya, no és un projecte ideològic, sinó un objectiu polític amb uns requisits específics. I en els dos debats d’investidura celebrats fins ara s’han fet moltes —crec que masses — proclames ideològiques que són contraproduents respecte a l’objectiu. Hem passat del “Catalunya serà cristiana o no serà”, del bisbe Torras i Bages a una mena de “Catalunya serà d’esquerres o no serà” que sembla ara més predominant en el debat polític que no pas en la realitat social del país. Sorprèn especialment que els que més èmfasi han posat en “ampliar la base” s’entestin en fixar fronteres ideològiques que, es miri com es miri, redueixen el moviment.

Els projectes ideològics s’enfronten entre ells. Dretes contra esquerres, conservadors contra progressistes; i comunistes, socialistes, liberals i democristians, es disputen el Poder dins d’un marc de referència acceptat per tothom, generalment, la nació. En canvi, l’independentisme té un objectiu absolutament diferent. El que pretén és canviar el marc de referència que considera que li és hostil i, per tant, només pot avançar cap a l’objectiu si el conjunt de la pluralitat ideològica rema per emancipar-se col·lectivament.

les associacions voluntàries —com ara cercles de lectura i grups de cors— abastaven els límits lingüístics, formant la base d’una classe política liberal que incloïa parlants d’alemany, francès i italià en quantitats aproximadament proporcionals a les seves respectives poblacions”. D’això aquí en deien abans “fer país”

Una Catalunya independent no és res més que un nou ordre que alguns imaginen que és millor i, com escriu Yuval Noah Harari al seu best seller Sapiens, “un ordre imaginat només pot mantenir-se si hi ha grans segments de la població (i en particular grans segments de l’elit i de les forces de seguretat) que creuen realment en ell”. Andreas Wimmer al seu Nation Building (Perquè alguns països s’ajunten i altres es desfan) sosté que les nacions, com totes les grans formes organitzatives, es basen en les relacions entre individus i organitzacions a nivell comunitari, tribal, cantonal i estatal. Les aliances que es formen entre aquestes organitzacions, i entre organitzacions i individus, serveixen com a fonament per a la nació que finalment sorgeix. Les característiques de les aliances importants són el subministrament de béns públics a la població, la forma organitzativa de les xarxes d’intercanvi prenacionals i els mitjans per transaccionar entre xarxes d’intercanvi (normalment la llengua de comunicació). Afegeix l’exemple suís, perquè les associacions voluntàries —com ara cercles de lectura i grups de cors— abastaven els límits lingüístics, formant la base d’una classe política liberal que incloïa parlants d’alemany, francès i italià en quantitats aproximadament proporcionals a les seves respectives poblacions”. D’això aquí en deien abans “fer país”.

No és gaire agosarat afirmar que la única manera que el nou Govern català podrà reeixir, serà bastint un projecte nacional engrescador per una majoria social, la qual cosa no serà gens fàcil tenint en compte l’hostilitat sistemàtica de l’Estat i la neutralització recurrent de qualsevol iniciativa de les institucions de l’autogovern. Però això no és nou. En altres circumstàncies, per exemple quan la Mancomunitat, la situació no era gaire millor i els líders de l’època van ser capaços de dissenyar el país del futur i convèncer la ciutadania de les seves possibilitats. Ho van fer perquè Prat de la Riba, que era conservador, va confiar en gent ideològicament oposada com Rafael Campalans.

Malauradament, el país està prou malmès com per plantejar objectivament les seves necessitats de reconstrucció i la manera de resoldre els diversos reptes socials i materials que afecten al conjunt dels catalans. Només un projecte nacional integrador pot competir amb l’hostilitat de l’Estat, una realitat objectiva que, a aquestes alçades, només poden posar en dubte els seus sicaris. Hi ha, per descomptat, un sector de la societat catalana, si més no gairebé majoritari, que rebutja la idea de la independència per comprensibles raons sentimentals, o simplement per por a la deriva a que pot conduir el procés d’emancipació. Aquest sector només canviarà d’actitud quan comprovin que el que proposen i, sobretot, el que fan les institucions catalanes, van a favor seu i que l’hostilitat de l’Estat els perjudica també a ells.

Perquè no només es tracte de la repressió política. El problema endèmic de rodalies afecta tots els usuaris, pensin com pensin i parlin el que parlin. Si el govern de l’Estat no subministra a temps els vaccins contra el Covid, o els fons europeus per la reconstrucció, els perjudicats som tots. Des que va començar el procés, l’Estat ha pres la determinació de neutralitzar l’autogovern català per desacreditar l’independentisme. Les lleis del Parlament i les iniciatives del Govern són sistemàticament bloquejades amb la intenció que els ciutadans de Catalunya assumeixin que, mentre votin partits independentistes, l’Estat els maltractarà. Però els maltractarà a tots, com aquell pare que per no acceptar la separació de la seva dona va decidir matar els fills. L’Estat no ha estat capaç d’oferir cap alternativa ni ha presentat cap iniciativa pròpia per convèncer els catalans que se senten espanyols que Espanya els estima.

un Govern que patirà l’hostilitat de l’Estat difícilment arribarà enlloc si, en comptes de fer partícips els diversos sectors de la societat catalana en un projecte nacional inclusiu, s’enfronta a una part del país

Arribats a aquest punt, davant l’hostilitat de l’Estat el Govern català només se’n sortirà si és capaç de traslladar una imatge d’empatia amb tots els sectors de la societat. Tornant a l’inici del raonament, qualsevol dictat ideològic agradarà els uns, però desmobilitzarà els altres. Per posar dos exemples: que Catalunya tingui l’impost de successions més elevat de l’Estat quan Madrid presumeix de no tenir-ne és un autèntic tret al peu, basat en arguments ideològics i sobretot  falsos, això de “matxucar els rics”, que al capdavall perjudica exclusivament les classes mitjanes, perquè els que tenen deu o cent cases ja tenen organitzada la societat patrimonial o el family office per escapolir-se’n. Quan per decisió d’un govern independentista, un català s’ha de malvendre la casa dels pares per pagar els impostos, difícilment se sentirà protegit per aquest Govern i favorable als seus objectius. El mateix passa amb l’atac sistemàtic a la col·laboració publicoprivada, l’escola o la sanitat concertades, que formen part de la xarxa civil autoorganitzada que contribueix a descongestionar el sistema públic (per cert, tots els candidats a les eleccions del 14 de febrer van estudiar en escoles privades o concertades). Sense escoles ni hospitals concertats, els sistemes públics de Catalunya entrarien en col·lapse.

Però més enllà, quan Eulàlia Reguant diu que no vol fer la independència amb Damià Calvet, Joan Canadell o Elsa Artadi, és que en realitat no vol fer la independència. Vol un altre cosa. Vol un Govern d’esquerres, perquè ja no sense aquestes persones citades; sense patronals i sindicats, sense laics i religiosos, sense la gent… no hi ha cap procés que pugui sortir endavant. Un Govern que patirà l’hostilitat de l’Estat difícilment arribarà enlloc si, en comptes de fer partícips els diversos sectors de la societat catalana en un projecte nacional inclusiu, s’enfronta a una part del país. Quan Joan Tardà divideix el moviment entre “masovers i senyors” potser pot aconseguir algun profit partidista, però dinamita el moviment perquè la independència, ni tan sols el camí cap a la independència, no es pot fer sense masovers ni sense senyors.