Arxiu mensual: juny de 2020

Llengua, Patrimoni valencià

Sobre la llengua dels valencians. ANNA notícies fa seu el contingut que va redactar Víctor Baeta en un desplegable arran d’un aplec de la nit de Sant Joan a Benimaclet en 1991 i afegim el reconeixement normatiu a l’AVL

Deixa un comentari

A continuació el desplegable de 1991.
per a engrandir cliqueu damunt

Ara al 2020, ANNA notícies reconeix l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sorgida del parlament valencià, per la Llei de la Generalitat Valenciana 7/1998, de 16 de setembre de 1998 i es va constituir el 23 de juliol de 2001, en un acte presidit pel llavors President de la Generalitat, Eduardo Zaplana, en el Saló de les Corts del Palau de la Generalitat.
L’AVL té com a objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià a partir de les denominades Normes de Castelló, i per a això compta amb una sèrie d’acadèmics, fixats en 21, que van ser nomenats per les Corts Valencianes per un període de quinze anys, els quals s’ocupen de la gramàtica, la lexicografia, l’onomàstica, el foment de l’ús de la llengua, la documentació lingüística i literària, l’assessorament lingüístic i les publicacions. Les vacants que es produïsquen entre els acadèmics es cobrixen per cooptació interna.
Les decisions de l’AVL, en l’exercici de les funcions que li corresponen, hauran de respectar-les totes les institucions de la Generalitat, així com el conjunt d’administracions públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, entitats, organismes i empreses de titularitat pública o que compten amb finançament públic amb seu a la Comunitat Valenciana.
El mateix model de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa que la institució s’haja convertit en un lloc de trobada on conviuen les diverses sensibilitats lingüístiques que puguen representar els acadèmics, i on sempre s’ha buscat el consens més ampli possible a l’hora d’aprovar les qüestions importants que afecten el valencià.
Fins a la construcció de les seues noves instal·lacions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la seua seu en el monestir de Sant Miquel dels Reis, seu també de la Biblioteca Valenciana, ubicat en el barri valencià dels Orriols, encara que pot tindre altres seus territorials o celebrar sessions en qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana.
Amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 l’AVL va quedar reconeguda com l’únic organisme competent en la regulació del valencià, així com una de les institucions estatutàries valencianes, quedant adscrita a Presidència, per la qual cosa té personalitat jurídica pròpia i exercix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència.

Article, Ruptura democràtica i repúbliques

L’ESCARMENT [l’Estat espanyol contra Laura Borràs] article d’Alfons Duran Corner

Deixa un comentari

L’ESCARMENT
23/06/2020 [traducció d’ANNA notícies]
A Laura Borrás no li perdonen moltes coses i volen escarmentar-la. No li perdonen que siga dona, que siga culta, que siga interessant, que siga atractiva, que siga independentista i que siga catalana. En ella es produeix la condensació d’una sèrie de trets que l’Espanya de la Contrareforma odia visceralment i que al llarg dels segles s’ha anat transmetent de generació en generació.
Una societat masclista, ignorant, mediocre i ominosa no pot donar cabuda a una persona amb aquest perfil.
I acollint-se a un tema menor, que ja va ser investigat pels Mossos d’Esquadra sense resultats concloents, s’ha obert un expedient que porta el segell de la Guàrdia Civil. I ja sabem per experiència que quan afecta temes de polítics independentistes catalans, les diligències segueixen un procés regular: guàrdia civil, fiscalia, tribunal.
Crida l’atenció, en aquest i en tots els casos, que la guàrdia civil (que és un cos militar) intervinga per a fer investigacions com a policia judicial, és a dir, com a unitat de serveis als tribunals.
Hi ha una diferència substancial, conceptualment, entre un cos militar, que s’ajusta a un rigorós codi de disciplina i està per a protegir els interessos de l’Estat, i unes institucions (policies, mossos, ertzaines) que són servidors públics i la seua obligació és defensar els interessos dels ciutadans. El propi llenguatge simbòlic el delata, quan la guàrdia civil té com a lema “Todo por la patria”. I la pàtria, que és un ens abstracte, permet tot tipus d’elucubracions.
Amb un material esbiaixat, apareix el tàndem de moda (senyors Zaragoza i Marchena), que posa en marxa la roda. Tots dos són molt coneguts per la seua història recent en el procés contra els independentistes catalans, però la seua notorietat ve des de lluny.
El senyor Marchena va formar part del tribunal que va condemnar a l’expresident Atutxa, que més tard (massa tard) el Tribunal Europeu de Drets Humans va desautoritzar. També del que va ratificar l’absolució del president valencià senyor Camps, va ser el que va reduir substancialment la condemna al president balear senyor Matas, i el que va arxivar la querella presentada contra el ministre Fernández Díaz i el cap de l’oficina antifrau a Catalunya senyor Alonso, que va destapar les bafarades putrefactes  de les clavegueres de l’Estat.
Quant al senyor Zaragoza cal recordar que, com a fiscal cap de l’Audiència Nacional, va signar la instrucció en la qual es feia un canvi en la jurisdicció penal espanyola, amb un nou llistat de delictes si s’ha de jutjar per l’Audiència Nacional que incloïen els de “sedició i rebel·lió”. I que aquesta modificació es va fer uns dies abans que el Parlament de Catalunya fera una declaració explícita d’iniciar un procés constituent per a crear un Estat català independent. I que com a fiscal es va oposar al processament dels militars nord-americans acusats de la mort del periodista José Couso.
Hi ha un pas previ en tot aquest trist espectacle i és retirar la immunitat com a diputada a Laura Borrás. Atapeïdes les files, els representants del feixisme explícit de Vox, els del feixisme implícit del PP i Ciutadans i els nacionalistes espanyols del Psoe, donaran la seua aprovació amb alegria. Que alguns demòcrates s’oposen permet donar l’aparença d’un Estat democràtic. Que els autonomistes d’ERC (cada dia més mongívols) dubten de la seua posició, no és més que un altre signe del seu baix aspecte moral. Que la CUP dispare i expresse així la seua confusió ideològica és quelcom  al que ja estem acostumats.
Laura Borrás serà condemnada, per ser dona, per ser culta, per ser interessant, per ser atractiva, per ser catalana i, sobretot, per ser independentista.
Un brindis per aquesta brava dona !

Alfons Duran Corner

Economía, Ruptura democràtica i repúbliques

Hui dimecres, 24 de juny, d’ací a cinc dies anunciarem que ens cal fer després de l’espoli de l’Estat espanyol a la CAM, Bancaixa i Banc de València per a tornar a disposar d’institucions financeres valencianes.

Deixa un comentari

Notícies relacionades
– NI GESTIÓ, NI CONTROL: ESPOLI (CONCLUSIÓ PER LA DESAPARICIÓ DE LA CAM, BANCAIXA I BANC DE VALÈNCIA)

– CAM: el Suprem no s’ha atrevit absoldre a tots perquè els cal continuar amagant l’espoli que l’Estat espanyol va fer de la caixa valenciana amb la ‘operación acordeón’ per a facilitar l’oligopoli de la banca del 78/39.

– ELS ACCIONISTES DE BANC DE VALÈNCIA NO ES RENDEIXEN I DENUNCIEN L’ESPOLI QUE VAN PATIR PER PART DE L’ESTAT (FROB)

Ruptura democràtica i repúbliques

Els espanyols volen evitar que Laura Borràs esdevinga el De Gaulle català? [ANNA notícies]

Deixa un comentari

General Charles de Gaulle (1890 – 1970) arrives in Paris to celebration the Liberation of the city during World War II, 26th August 1944. (Photo by Popperfoto via Getty Images/Getty Images)

De Gaulle per a catalans

Jordi Galves
Barcelona. Dilluns, 22 de juny de 2020
Jordi Galves

Al final es veu que el general de Gaulle no era ni general. Feia gairebé dos metres, des de les botes fins arribar al quepis, en contrast amb el metre seixanta-nou del mariscal Philippe Pétain o l’escàs metre seixanta-set del primer ministre Winston Churchill. Però a l’hora de jubilar-se, de retirar-se, al moment de la sagrada hora de la burocràcia, li van donar una petita paga de coronel, perquè deien que el grau de general només li havia estat concedit de manera temporal, durant la improvisació de la guerra. L’Estat francès no havia volgut precipitar-se i, al final, així és el món, aquell règim tan previsor no va preveure que duraria menys del que dura un encenall, mentre que les dues estrelles de cinc puntes del general de Gaulle avui encara brillen força. Són ben provisionals però també ben vives, precisament ara, en aquests dies de les commemoracions de la victòria contra el nazisme, unes commemoracions que continuem aprofundint en el record de la Segona Guerra Mundial. On la dolça França no sembla que quedi, precisament, coberta de glòria. Tot i Jean Moulin i els herois de la resistència, tot i De Gaulle, l’embalum de la ignomínia de la França de Vichy gairebé ho aixafa tot.

Charles de Gaulle no era gaire ningú el 18 de juny de 1940, ni el coneixia gaire ningú, ni tampoc era ben bé general, però va pronunciar la famosa crida a la resistència des de la BBC de Londres. Diuen alguns historiadors que tampoc no el va sentir gaire gent la primera vegada que va sortir parlant en antena, però després ja l’anomenaven “general Micro”. Durant aquells dies ningú no va dir res, cap líder polític ni militar francès va moure ni un múscul de la cara, tothom quiet, i De Gaulle es va moure, va ser l’únic que va desobeir públicament l’ordre de rendició del gloriós mariscal Pétain. Segurament perquè sempre fou un inconformista i perquè coneixia perfectament qui era, en realitat, el farsant, aquell vell heroi que es rendia a Hitler, perquè Pétain havia estat, en algun moment, el seu protector i De Gaulle havia estat, concretament, el seu negre. Sí, la hipocresia francesa té aquestes servituds tan particulars i allà hi ha qui vol sempre passar per savi, per intel·lectual, per escriptor, per il·lustrat. De manera que quan Philippe Pétain va veure l’oportunitat d’esdevenir, també, membre de l’Acadèmia Francesa va decidir que De Gaulle, el seu subordinat, li escriuria els llibres que ell signaria amb gran solemnitat. Sempre havia tingut una pitrera molt ampla per penjar-s’hi moltes medalles.

I De Gaulle escrivia molt bé. Com Churchill, com tants d’altres polítics de totes les èpoques que quan eren joves havien somniat en ser escriptors i, d’alguna manera, se n’acaben sortint. Al meu mestre i enyorat amic Jean-François Revel l’estil del general que no era general li semblava un estil sense estil, “un estil de gendarme”, un autèntic desastre, i va dedicar-li un llibret anomenat Le style du Général, que és molt divertit però injust, com ara les invectives de Roland Barthes en el mateix sentit. Les Memòries de De Gaulle són força irreals, políticament tramposes, sempre parcials, però escrites amb una qualitat i una capacitat expressiva admirables. Són una lectura plena i que fa pensar. Les compon amb gran esforç, amb gran contenció i mesura, pensant sempre en Les memòries d’ultratomba de Chateaubriand, que és excel·lent guia i companyia, justificant una i altra vegada la seva particular idea de la identitat francesa, del país, i com la resistència als alemanys fou, en el fons, una resposta política a la malenconia. A la profunda tristesa que produïa aquella França tan avençada però també tan acabada, tan derrotada, una França incapaç de defensar-se ni de tirar endavant. Una França paralitzada, obsessionada pels diners que ja no tenen, en la qual l’individualisme més ferotge i la més salvatge divisió interna han acabat amb qualsevol possibilitat d’un projecte comú, de país sencer, de societat cohesionada. De Gaulle va fer una crida per la ràdio dient que calia plantar cara, que la guerra no estava perduda. I es va mostrar partidari d’una política de consens nacional en contra dels interessos mercenaris dels partits polítics, de tots els partits polítics, de dreta i d’esquerra. Amb això que us dic, no sé si us semblarà útil rellegir-lo precisament ara.