La canalla (xicalla en valencià) es cobra la violència que els hi van endossar sense motiu l’Estat espanyol als seus majors, els republicans catalans empresonats. Amb permís o sense dels pares, juguen amb la policia espanyola (tots els cossos) a fer fogueres i al gat i el ratolí en les nits de la tardor barcelonina i d’altres indrets a la Catalunya revoltada.

Noia (xicona) adolescent abillada d’heroïna republicana catalana presta a fer fogueres i jugar amb la policia i guàrdia civil espanyoles, en les nits de la tardor barcelonina.



Un iaio retreu a la canalla perquè deixen de jugar al carrer
A Catalan demonstrator throws a tear gas canister back to the riot police during Catalonia’s general strike in Barcelona, Spain, October 18, 2019. REUTERS/Albert Gea – RC14168E49C0


Demonstrators react against policemen during a protest after a verdict in a trial over a banned independence referendum in Barcelona, Spain, October 17, 2019. REUTERS/Rafael Marchante – RC145B1205A0

UNA ANÀLISI  https://twitter.com/javitremp/status/1185336079420928001

Comunicat de la CPVR sobre els esdeveniments a Catalunya i la sentència contra els republicans catalans

LA CPVR PER LA LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS CATALANS, PER L’OBERTURA DE PROCESSOS CONSTITUENTS ALS POBLES DE L’ESTAT ESPANYOL I PER LES REPÚBLIQUES I LES LLIBERTATS DEMOCRÀRTIQUES

La Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR), davant la sentència del Tribunal Suprem espanyol d’ahir 14 d’octubre de 2019, que condemna amb 100 anys de presó als presos polítics catalans, membres del govern català i líders civils independentistes, fa públic el seu més absolut rebuig a la sentència i l’allau repressor sobre el poble català i les seues institucions, d’una banda, i sobre el conjunt dels ciutadans de tots els pobles de l’Estat espanyol que vivim una regressió dels drets i llibertats democràtiques, sota un règim monàrquic hereu directe de la dictadura franquista, d’una altra banda.

CPVR considera que la condemna a presó dels representants polítics i líders cívils catalans per haver organitzat un referèndum legítim d’autodeterminació del poble català l’1O, obeint la voluntat popular i el mandat electoral en haver obtingut una majoria parlamentària, repetida a més elecció rere elecció, esdevé un punt sense retorn en el declivi del règim de 1978 i marca necessàriament l’inici d’una nova etapa política en què la ruptura democràtica amb dit règim per obrir processos constituents en els pobles que conformen l’actual Estat espanyol i assolir democràcies plenes i republicanes esdevé central en l’agenda polítics de tots els demòcrates.

CPVR vol fer arribar la nostra plena fraternal solidaritat amb els presos polítics catalans ara condemnats i les seues famílies i amics, així com amb tot el poble català en lluita per les seues llibertats i dret a decidir. Les seues llibertats i drets democràtics són també els drets i llibertats democràtiques de totes I de tots.

CPVR, finalment, fa una crida a la participació de totes les valencianes i valencians en tots els actes i mobilitzacions en defensa del dret a decidir, dels catalans però també de cadascun dels pobles de l’Estat espanyol en exercici lliure de les seues respectives i legítimes sobiranies, per la democràcia i les llibertats i drets democràtics, contra la monarquia borbònica i per la llibertat dels presos polítics catalans.

Des de CPVR ens comprometem a ser un actiu per aixecar un potent, plural, democràtic i unitari moviment republicà valencià, per exercir el nostre dret a decidir i la nostra sobirania, amb la convicció que aquesta és la nostra més positiva contribució i el nostre deure republicà, i per tant fem una altra crida a tots els demòcrates valencians a sumar en aquest objectiu comú.

A València, 14 d’octubre de 2019

Contra el judici farsa i la seua sentència, llibertat presos polítics republicans catalans…. Abaix la Constitució del 78/39/1707, per processos constitucionals republicans…

dilluns, 14 d’octubre de 2019
LLIBERTAT PER A LES PRESES I PRESOS POLÍTICS, AMNISTIA!
La sentència que avui dilluns 14 d’octubre de 2019 s’ha fet pública i amb la qual el Tribunal Suprem dicta condemnes d’entre 9 i 13 anys de presó pels delictes de sedició i malversació a les preses i presos independentistes és la culminació d’una llarga llista de despropòsits contra drets i llibertats i una vulneració dels més elementals principis de la democràcia. La raó d’Estat, la que dicten les minories que controlen a benefici propi unes estructures hereves directes del franquisme, ha prevalgut per damunt les raons democràtiques i els drets humans. Perquè votar no pot ser, no és, cap delicte; perquè fer un referèndum no és cap delicte; perquè exercir el dret d’autodeterminació no és un crim. Però les raons d’Estat i la unitat per la força d’Espanya han construït una causa general contra el poble de Catalunya i el dret a decidir el seu futur, dret que s’ha pogut exercir en democràcies consolidades com el Canadà o la Gran Bretanya. Per justificar aquesta vulneració de drets i llibertats l’Estat ha construït el relat d’una violència que només han exercit les forces policials per reprimir brutalment els votants del 1r d’octubre de 2017, repressió que causà els més de 1.000 ferits que van haver de ser atesos aquell dia i una fractura social i una humiliació col·lectiva difícils de reparar. Les imatges de la violència indiscriminada contra població pacífica van fer la volta al món. Perquè diguen el que diguen el moviment per la llibertat de Catalunya ha estat i és impecablement democràtic, transversal i inclusiu i es troba fermament arrelat en els principis de la no-violència i la resistència civil pacífica. El judici que presidí el jutge Marchena es revelà com una farsa ordida per justificar un empresonament preventiu desproporcionat i una sentència ja dictada amb antelació com a venjança per l’èxit del referèndum i càstig exemplar per inhibir tota protesta. El fals relat de rebel·lió («alçament violent i públic»), substituït finalment pel de sedició («alçament tumultuari que impedeix per la força l’aplicació de les lleis o l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat») i malversació de cabals públics sense proves vistes i exposades en el judici, la negació d’exhibició de vídeos i altres proves documentals de la defensa, les mentides sistemàtiques de policies i funcionaris ben alliçonats, amb afirmacions delirants que insulten la raó, ens parlen de la naturalesa política del judici. I del fracàs de la política –amb el PP tant com amb el PSOE, del bloc monàrquic en conjunt– com a forma deliberativa d’encarar els conflictes socials. L’orquestra de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols s’ha mogut al ritme de la mateixa batuta que intenta criminalitzar l’independentisme català i qualsevol dissidència contra el discurs neofranquista emparat per una Constitució que és una tapadora democràtica inservible per acarar els problemes i reptes dels nostres dies.
Per això la legítima denúncia contra la sentència i les vulneracions de drets que estem patint amb especial virulència en els últims anys és abans que res una qüestió de justícia i de democràcia. Demanar avui l’amnistia per a totes les preses i presos polítics és una exigència de dignitat democràtica i civil, una resistència a les regressions autoritàries de l’Estat espanyol, on els màxims responsables polítics han dimitit de les seues obligacions en favor de jutges i tribunals, on la monarquia anomenada parlamentària ha abandonat la seua funció arbitral per erigir-se en part interessada contra grans masses de ciutadans, on es permet que alts comandaments policials i militars facen proclames polítiques i amenacen els drets democràtics de la població, on la Junta Electoral s’ha convertit en una maquinària per a la censura d’expressions com «presos i exiliats polítics», «Consell per la República» o «Assemblea de Càrrecs Electes» i on els parlaments i altres institucions democràtiques es veuen sotmesos a un control per limitar i impedir determinats debats i deliberacions. Espanya es troba immersa en una greu crisi institucional on les eleccions, les mocions de censura i la provisionalitat de governs i pressupostos s’hi han succeït durant quatre anys sense que ara com ara s’albire una solució raonable a un conflicte polític que ni sap ni vol identificar com a tal; una Espanya sumida en la perpetuació agònica d’un règim que fa trontollar els avanços democràtics dels darrers decennis, sense horitzons ni projectes engrescadors, una Espanya paralitzada en els seus tòpics i enrocada en els seus fracassos històrics que ven la retirada de la mòmia de Franco com un èxit democràtic mentre obvia la mateixa existència del despropòsit feixista del Valle de los Caídos i l’oblit a què són condemnats milers i milers d’assassinats pel franquisme a les cunetes, murs i descampats de la història. Una Espanya, en fi, que un dia haurà de retre comptes davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans pels seus dèficits democràtics i els atemptats contra els drets humans, com l’hi retrà tard o d’hora Turquia pel nou genocidi kurd.
Per això i més raons, en aquest dia atziac en què hem conegut la sentència del Tribunal Suprem, demanem la llibertat dels avui condemnats i de totes les preses i presos polítics que veuen segrestats els seus drets i llibertatsm que són al capdavall els drets i llibertats de tots: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn; pels detinguts dels CDRs Germinal Tomàs, Ferran Jolis, Guillem Xavier Duch, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Buigas, Eduardo Garzón; pels joves d’Altsasu que porten més de 1.000 dies en presó per una baralla de bar, Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno, Ohian Arnanz; per les més de mil causes obertes contra ciutadans i representants electes de Catalunya, entre ells Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, condemnats per desobediència; contra la imputació al jove del PAH d’Oliva Joan Cogollons; per la llibertat de Pablo Hasél i Valtònyc; pel lliure retorn del president Carles Puigdemont i els conselllers Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig; per la llibertat dels exiliats Adrià Carrasco, Anna Gabriel i Marta Rovira.
Les valencianes i valencians no podem restar passius davant la injustícia i les traves a la democràcia plena, perquè també són els nostres drets i les nostres llibertats els que avui són qüestionats, la llibertat d’expressió, manifestació i participació política. Avui fem una crida perquè en cada comarca del País Valencià s’organitzen comitès de solidaritat amb el poble de Catalunya en defensa de drets i llibertats, de la democràcia i l’autogovern, i a fer activa i extensiva la lluita per la dignitat de les persones a través de la no-violència i, si cal, la desobediència civil, i a no votar el proper 10-N aquells partits que no tenen més proposta als conflictes nacionals i socials que la repressió i l’aplicació de maniobres dubtosament legals com la de l’article 155. Instem així mateix el Govern d’Espanya a complir les resolucions d’institucions internacionals com les del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, Amnistia Internacional i diversos grups de parlamentaris europeus, entre d’altres, per a una posada en llibertat immediata de les preses i presos polítics, el sobreseïment de les causes obertes per raons polítiques i el lliure retorn d’exiliats i exiliades.

País Valencià, 14 d’octubre de 2019

Manifest del col·lectiu  Solidaritat amb Catalunya en defensa democràcia

Sobre el caràcter europeu de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu.

A preguntes d’ANNA notícies sobre el caràcter europeu del partit República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu i sobre el  posicionament respecte a la Unió Europea, fetes a Víctor Baeta, representant de RV/PVE, ens ha manifestat el següent:
– RV/PVE en cap lloc dels estatuts es pronuncia sobre la Unió Europea. En conseqüència no es pot dir que estem a favor de la UE. Si de cas quan ens hem manifestat  darrerament sobre la UE, ha estat per a criticar-la per l’actuació  envers els diputats republicans catalans escollits i que encara no han accedit per l’empresonament i persecució que pateixen per part de l’Estat espanyol. Ho varem fer en el comunicat: L’Estat espanyol i la Unió Europea cada vegada més lluny dels demòcrates i de la Democràcia i, també per la seua dependència dels grans capitals, en la resolució a favor dels republicans catalans aprovada en l’assemblea RV/PVE de  6 de juliol, on  es deia:
“L’Assemblea, davant de l’actitud de les autoritats de la Unió Europea que fa costat al regim neo-franquista espanyol, fa seues les paraules del republicà català Carles Puigdemont quan des de la localitat de Khel (Alemanya) va dir: «Una Unió europea amb dèficits democràtics no ens interessa. Una Unió europea on les veus plurals dels ciutadans, no nomes no són escoltades, sinó que no tenen els drets garantits, no és la nostra Europa i no ens interessa.» I nosaltres afegim «que sols respon als interessos dels grans capitals»”

Quan en el 2007 varen fundar RV/PVE, la referència a Partit Valencianiste Europeu, va ser per a contrarestar l’impacte que suposava per als valencians -que de normal els hi dóna vertigen d’anar a soles per el món-  d’una reivindicació que per primera vegada es reclamava una República Valenciana sobirana/ independent i que podia ser confosa amb una república aïllada com va ser en el seu moment la República Albanesa d’Enver Hoxha.
A l’anomenar-nos Partit Valencianiste Europeu es volia  indicar exactament allò que diuen els estatuts, ni més ni menys, al respecte:
2. L’assoliment, des de Gibraltar als Urals, de la Confederació Europea de Repúbliques, basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat que impulse actuacions polítiques i econòmiques universals que asseguren la pau i la subsistència a tots els éssers humans.
Els Urals estan a la Federació Russa. Voldríem a una Rússia, o a qualsevol país europeu que defensés la llibertat, la igualtat i la fraternitat, en aquesta Confederació.
La nostra Europa, en el nostre imaginari, és la que apareix en els llibres de geografia.
En el 2007 volíem deixar clar que teníem una vocació Confederal i  no d’una república  aïllada en el Mediterrani i a Europa.
Per als republicans que dins el País Valencià,  ens proposen federacions o confederacions, mirant a ponent o tramuntana, els podríem dir que esta ‘Confedració Europea de Repúbliques’, si esdevé, pot començar per la península Ibèrica o per qualsevol altre indret com l’antiga Corona d’Aragó.
Ja diem: si esdevé.
Tot depèn de les contingències.
No estem tancat a res.