La CAC cobra, la CAV no. Puig/Oltra que hem de fer?

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha reconegut que el País Valencià és l’autonomia amb menys finançament per capita

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha reconegut que el País Valencià és l’autonomia amb menys finançamentper capita i s’ha compromés a pal·liar aquesta situació impulsant un nou sistema de finançament.

Durant una intervenció en la sessió de control del Senat, Montero ha respost així a la pregunta del senador de Compromís Jordi Navarrete, que li demanava per les mesures que adoptarà el govern espanyol per a donar solucions “a l’històric maltractament financer”.

Per a Navarrete, el País Valencià pateix una infrainversió que a més “s’executa tard” i ha subratllat que és una anomalia perquè els valencians són “pobres que contribueixen com a rics”.

Montero ha assenyalat que, mentre que arriba el nou model de finançament, l’executiu de l’Estat es compromet a aportar més recursos. En aquest sentit, ha ressaltat que han engegat la modificació de la senda d’estabilitat que permetrà disposar de 9.000 milions d’euros per a les comunitats autònomes, dels quals “1.200 aniran a la Comunitat Valenciana”. “Això permetrà revitalitzar els serveis públics”, ha matisat.

D’altra banda, Montero ha recordat a Navarrete que el seu govern treballa també en la reestructuració del deute, “amb el pas de 1.000 milions del deute del curt al mitjà termini”. A més, ha indicat que aportaran la quantitat corresponent al Consorci de la Marina de València que suma 300 milions d’euros.

El senador de Compromís ha qualificat els anuncis de la ministra d’Hisenda com a “puntades cap a avant”. Al seu torn, Montero ha insistit que continuaran treballant amb totes les autonomies i li ha recordat que la valenciana no és l’única que ha sigut infrafinanciada. “Sóc una ferma convençuda de la capacitat del país per a remuntar la crisi. Que la recuperació arribe a les famílies depén molt del treball de les comunitats autònomes”, ha conclòs.

José Bergamín (Madrid, 1895-Hondarribia,1983), d’actualitat… Ara hagués anat a Catalunya?

Xabier Sánchez Erauskin. Periodista. GARA
Bergamín a Euskadi, raons d’un autoexili

El 8 de setembre de 1982, trenta anys ha, l’escriptor José Bergamín, (un dels grans de la Generació del 27, la dels seus amics Salines, García Lorca, Alberti, Cernuda…) arribava acompanyat de la seua filla Teresa, a Donostia. Venia a establir-se a Euskadi a viure i morir en una terra on respirar en llibertat. Fugia de l’ofec i de les mordasses madrilenyes. No era un exili més en el seu azarosa vida de errante republicà. Aquesta vegada era ell mateix qui triava la ruta. Una decisió meditada mesos anteriorment en les solituds de Font Ferits a Huelva. Tenia 86 anys. Allí havia escrit un escruixidor poema:

«Fui peregrino en mi patria desde que nací.
Y lo fui en todos los tiempos que en ella viví.
Lo sigo siendo, al estarme ahora y aquí,
peregrino de una España que ya no está en mí.
Y no quisiera morirme aquí y ahora,
para no darle a mis huesos tierra española».

Per al seu millor biògraf, Gonzalo Penalva, l’eixida de Bergamín era d’una lògica aclaparadora; «es tractava de fixar la residència on poguera escriure quan i sobre el que volguera. Per açò es marxa a Euskadi. Bergamín mai haguera eixit de Madrid si no li hagueren tancat les portes com a escriptor. en la pràctica un veto per a qui estava obsessionat per la llibertat i independència en l’ofici de «inquirir veritat i dir-la».

Calia trencar el mur de silenci al que també li havia condemnat «Dissabte Gràfic», últim reducte que li publicava. Ho començaria a trencar a través del País Basc, en el diari «Egin» i en la revestisca «Punt i Hora». Encara que esmorteïts els ressons pel distanciament i la marginació que envoltava a ambdues publicacions abertzales, en elles anava a cobrir la necessitat, quasi existencial, de fer sentir la seua veu discrepante. En el seu primer escrit, «L’interregne», publicat en «Punt i Hora», ajustava comptes pendents del seu forçat mutisme. Ho feia amb noms i cognoms
«Esta democracia tan a la española por achocolatada y babosa más que de los muertos nos está pareciendo la democracia de los gusanos; de sus gusanos devoradores del cadáver en putrefacción del franquismo (…) Los cuatro jinetes apocalípticos de este terrorismo estatal ultratúmbico y monarquizado que destruye España se llaman Fraga, Suárez, Gonzalez y Carrillo, sociedad nominal de irresponsabilidad ilimitada y de inseguridad pública».

Havien callat la seua veu però des de Donostia seguiria denunciant la «impostura general». L’escriptor maleït de qui Alberti deia en 1980, tres anys abans de la seua mort, que era «el mes vilipendiado, temut, lloat i deliberadament oblidat d’aqueix anomenat Grup del 27… bona brasa per a la foguera d’algun recent inquisidor», no estava per arriar la seua bandera republicana de llibertat i per açò es autoexilió a Euskadi.

Cinc mesos abans de la seua arribada, al maig de 1982, en una entrevista per a «Diari 16» anunciava ja la seua decisió ferma: «Em vaig d’Espanya perquè està dividida, falsejada i ferida». Aqueix «fora d’Espanya» era Euskadi. Ho ratificaria en la seua trobada en Hondarribia amb un altre il·lustre autoexilado, Alfonso Sastre, que li preguntava la raó de la seua vinguda a Euskal Herria. Bergamín contestava amb contundència: «Perquè no em sent a Espanya»».

La decisió de venir-se precisament al País Basc no era solament una resposta a les mordasses madrilenyes. Menys encara una «ventolera senil», així va qualificar algú el seu viatge sense tornada, que els mitjans van silenciar en sospitós mutisme. Va ser una decisió meditada i mesura, fins i tot presa una miqueta fora de l’abast de l’opinió del seu gran amic, l’advocat Miguel Castells, que desaconsellava el viatge per la situació política del nostre país.

La «tirada» pel País Basc i la seua lluita era anterior. Al febrer de 1979, en el míting d’una coalició republicana amb el PC (ml) en un cinema de Quatre Camins, havia escandalitzat a tots els bienpensantes espanyols amb un provocador «Visca Euskadi! Visca la República!», justificant-ho «Aquesta República que és Espanya està defensant-se per la resistència d’un poble heroic i admirable». L’escriptor, ja en terra basca, explicitava a un periodista del diari «Egin»:«Estoy aquí no como republicano jubilado, como parecía dada mi edad, sino todo lo contrario. Por eso estoy aquí. No he venido a jubilarme, sino a pelear estando con los que pelean. A darles lo poquísimo que puedo darles y aceptar lo muchísimo que ellos me dan».

Bergamín anava a viure quasi un any en un àtic de lloguer del carrer Egaña donostiarra al costat de la seua filla Teresa. Van ser mesos en els quals va viure feliç i encantat, trobant un entorn humà que li atreia i admirava, recobrant la il·lusió per l’escriptura, la poesia sobretot, i articles sense mordasses.

Va voler viure a Euskadi i morir en la seua terra, i en la seua terra, Hondarribia, està enterrat. Aquell dia un munt d’amics li van acomiadar entonant el «Eusko Gudariak». Sobre el seu cos, la ikurriña. Arreplegue de nou el testimoniatge d’algú tan poc sospitós de partidisme com és el seu biògraf, Penalva: «no hi ha dubte que la bandera republicana cobrint el fèretre bergaminiano haguera tingut un sentit mes profund i d’acord amb el que sempre va defensar. Però, d’altra banda, la ikurriña simbolitzava perfectament l’últim combat d’aquest lluitador infatigable: va ser la prova inequívoca que la mort havia trobat a l’escriptor en la bretxa, amb la ploma i el cor posats al servei de la causa que va creure justa»

És clar. Euskadi té un deute amb Bergamín; conservar la seua memòria

Per a segons quines coses, estem a l’Estat de la senyoreta Pepis

SEGURETAT

Aconseguir un mòbil anònim és tan fàcil com abans del 17-A

La llei obliga a identificar qui compri una targeta SIM, però hi ha diverses opcions per esquivar-la

El carrer de Sant Pau del barri del Raval és gairebé un centre comercial de la telefonia mòbil, té desenes de botigues on venen targetes SIM, aparells i complements. Però preguntar-hi directament per una targeta de prepagament i especificar que no es vol donar el nom resulta massa evident. Després de tres negatives en aquest carrer, i dues més en locals del carrer de la Unió i al carrer Nou de la Rambla, es fa evident que cal canviar d’estratègia. Al local d’aquest últim carrer, no gaire lluny de la comissaria dels Mossos d’Esquadra, el botiguer, que d’entrada respon dient que no és possible, després afegeix que si li donen un nom, encara que no li ensenyin el DNI, ja n’hi ha prou. “Però el teu [nom], eh?”, afegeix amb un somriure còmplice. Ofereix un paper, un bolígraf per apuntar-hi el nom, cognoms, NIF i data de naixement i, per 10 euros, tramita la compra i el registre d’una SIM de la companyia LlamaYa amb 5 euros de saldo per a trucades i 3 GB de dades. No comprova que les dades puguin ser reals. A les botigues del barri s’hi venen tota mena d’aparells, no costa trobar-hi un ZTE Blade A110, amb el sistema Android, per 35 euros.

Però aconseguir un mòbil registrat amb dades inventades, i per tant anònim, pot ser encara més barat si no es necessita accés a internet. En una altra botiga del carrer de Robadors, amb el mateix mètode del paper i el bolígraf, un dependent ven sense problemes una SIM de Lycamobile sense accés a internet i amb 5 euros de saldo, a més d’un telèfon Alcatel 1054, per 18 euros.

També es pot recórrer a internet. El portal Milanuncios.com és ple d’anuncis classificats com ara els d’un home que s’identifica amb el nom d’Adrián i que ven targetes de prepagament de Lycamobile i Lebara “anònimes” per 8 euros, amb una rebaixa si se’n compren més de cinc. “No necessites cap dada personal”, insisteix a l’anunci. Contactat per l’ARA, diu que accepta pagaments per PayPal, ingrés bancari o transferència i que les envia per correu o missatgeria. En aquest cas pot aconseguir dades de qui compra la SIM -el compte corrent d’origen o per l’adreça d’enviament-, però no demana cap document oficial.

L’organització internacional d’operadores de telefonia mòbil GSMA va elaborar el 2013 un llibre blanc sobre el registre obligatori d’usuaris de targetes SIM de prepagament. Hi reconeixia, ja llavors, que un dels efectes negatius col·laterals de la identificació obligatòria podia ser el “sorgiment de mercats il·legals per a la comercialització de targetes SIM robades o registrades fraudulentament”.

El cas de l’imam de Ripoll

Al líder de la cèl·lula terrorista dels atemptats del 17 d’agost de l’any passat, Abdelbaki es-Satty, li havien punxat el telèfon entre el 19 d’octubre i el 22 de novembre del 2005. Ho va ordenar l’Audiència Nacional, que tenia “sospites fonamentades” de la vinculació del que acabaria sent l’imam de Ripoll amb el grup terrorista Ansar al-Islam. Unes sospites que els investigadors no van poder confirmar. La Policia Nacional va fer aturar la intervenció del telèfon perquè no s’havia aconseguit res “rellevant per a la investigació”. “Entenem que té un altre número telefònic sense que de moment se’n tingui coneixement”, admetien els agents. El segon número de telèfon no es va localitzar, segons es desprèn del sumari del cas. El 2008 un altre informe, aquest de la Guàrdia Civil, va desvincular Es-Satty de la trama de reclutament jihadista que investigaven.

Si, com sospitava la Policia Nacional, Es-Satty tenia un segon telèfon que no van poder localitzar, el número no podia estar registrat a nom seu, perquè si no l’haurien identificat i punxat. El més fàcil és que en aquella època fes anar el possible segon mòbil amb una targeta de prepagament. Abans que s’aprovés la llei 25/2007 de conservació de dades relatives a les comunicacions electròniques no era obligatori que qui en comprés una s’identifiqués. Aquella norma -feta amb els precedents dels atemptats de l’11-M a Madrid, en què es van utilitzar targetes de prepagament-, ho va canviar. En teoria. Fa anys que se sap que els delinqüents continuen fent servir mòbils registrats amb identitats inventades o d’altres ciutadans. I els atemptats de Barcelona i Cambrils tampoc no han canviat res, ni tan sols al costat de la Rambla.

La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines

L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació

L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit

A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.

Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i  no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.

Notícies d’Aufstehen

Aufstehen

Hallo Anna

Aufstehen gibt es jetzt seit gut einer Woche und wir hatten einen großartigen Start: Zum Auftakt bei der offiziellen Pressekonferenz mit Sahra Wagenknecht, Simone Lange, Ludger Volmer, Bernd Stegemann und Hans-Michael Albers waren wir schon über 100.000 – mittlerweile haben sich über 140.000 angemeldet! Wir erhalten täglich hunderte Mails, in denen Menschen aus dem ganzen Land anbieten, sich aktiv für den Aufbau von Aufstehen einzusetzen. Ein herzliches Willkommen an alle, die neu dabei sind. Und DANKE an alle, die mithelfen, Aufstehen weiter voranzubringen. Bitte habt Verständnis, dass es manchmal etwas dauert, bis wir auf eure Mails reagieren können. Wir freuen uns riesig, dass so viele aktiv werden wollen.

Aufstehen Trailer

Die vergangene Woche zeigt erneut, wie wichtig Aufstehen ist. Der Bundestag hat über den Bundeshaushalt für das nächste Jahr beraten. Und dieser zeigt: die Große Koalition hat nichts begriffen. Trotz Umfragetief und zunehmender sozialer Spaltung im Land will sie einfach weiter machen wie bisher. Der einzige Haushaltsposten, der dramatisch steigen soll, ist ausgerechnet der Rüstungsetat. Werden in diesem Jahr 38,49 Milliarden Euro für Waffen und Kriegsgerät verschleudert, sollen es 2019 sogar 42,9 Milliarden Euro sein. Über vier Milliarden Euro mehr! Was könnte man mit diesen vier Milliarden alles Sinnvolles machen…

Das sieht im Übrigen auch die Bevölkerung so. Zwei Drittel in Deutschland sind laut einer Emnid-Umfrage gegen steigende Rüstungsausgaben. Die große Mehrheit will mit dem Geld Vernünftiges finanzieren: 95 Prozent sind dafür, dass die Bundesregierung verstärkt in zusätzliche Pflegekräfte und deren bessere Bezahlung investiert. 92 Prozent wünschten sich, dass mehr Geld in die Sanierung von Schulen gesteckt wird. 88 Prozent wollen, dass mehr Lehrer eingestellt und deren Gehälter erhöht werden.

Am 3. Oktober will die Regierung den “Tag der Deutschen Einheit” in Berlin feiern. Wir finden: das ist Heuchelei! Denn statt Einigkeit und Zusammenhalt zu fördern, spaltet die Große Koalition unter Kanzlerin Merkel unser Land und vergrößert die Ungleichheit. Deutschland ist heute nicht geeint, sondern sozial tief gespalten. Das muss sich ändern.

Wir werden Dir zu diesem Thema in Kürze eine erste Aktion vorschlagen. Damit Aufstehen wirksam wird.

Liebe Grüße

Dein Aufstehen Team

 

 

Mitjà per la República Valenciana