Ara convoquen i ens donen suport els ‘Infermers’, gràcies, però els sobiranistes republicans (catalans o valencians) el que volem són ‘soldats’ per al nostre alliberament del regim del 78

Infermers i soldats… «Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Hi són. Només cal veure el discurs d’ahir de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies.»

Per: Andreu Barnils -vilaweb

Dalt d’un avió de Finn Air deixo Hèlsinki, on hi he passat tres nits intenses, i tres dies viscuts. A banda esquerra, un finlandès aprofita els darrers segons d’Internet per escoltar un discurs de Puigdemont en anglès. A banda dreta, una finestreta perfila un paisatge nevat. Se m’apareix amb nitidesa. I entre tanta neu blanca, si tanco els ulls, puc discernir amb dificultats un vestit d’infermer. Blanc entre blancs. Hi és. El noto. És un vestit perfectament reconeixible. Sí, són els vestits dels famosos infermers de Jordi Borja, fundador i crític amb els comuns. Els tinc calats de lluny. Concretament, de tan lluny com el 15 de juny.

Efectivament, el 15 de juny, Jordi Borja va expressar-me una idea que m’acompanya des d’aleshores, i que s’està expressant de manera brutal aquestes darreres hores: en aquesta guerra la direcció dels comuns no volen ser soldats. Volen ser infermers. I efectivament, com ell pronosticava, l’1O la direcció dels comuns van defugir l’embat. Res de soldats. No era la seva guerra. Es veu que a l’1O no hi havia garanties (no com ara); es veu que l’1O no tenia conseqüències jurídiques (que ho expliquin als presoners!). Tal com preveia Borja, l’1O la direcció comuna no només no va pujar al carro de la independència, és que no van pujar al carro del referèndum. Part de la direcció (no els votants) ens van abandonar a la nostra sort.

Ara, en canvi, és tota una altra història. Ara sí que els tenim al nostre costat. Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Hi són. Només cal veure el discurs d’ahir de Xavier Domènech al Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies. I com ells, tan referents de l’esquerra unionista: Maruja Torres, Pablo Iglesias, Xavier Domènech, Elisenda Alamany, Marta Ribas.  Ara tot són gestos. Sempre hi ha excepcions, és clar. Gent com Marc Andreu, Coscubiela o Oriol Güell, incapaços d’empatia. Però, en general, la direcció dels comuns, com bé pronosticava el seu fundador, Jordi Borja, van fugir de ser soldats, però s’han posat el vestit d’infermers. Estant disposats a ajudar. I curar ferides. Ara és el seu moment. Ara és la seva hora. Ara sí que pugen al carro. I, de fet, si forço els ulls, em costa poc de perfilar els seus vestits blancs entre la neu nòrdica.

A mi la direcció dels comuns (no els seus votants) em recorden, ai ara, Maria Teresa de Calcuta. La monja infermera que en lloc de ser un soldat lluitant contra la pobresa, era una infermera de la pobresa. Com més pobres, millor. Sabeu per què? Perquè això voldria dir que més feina tindrà l’infermer.

Els líders comuns (no els votants), en el moment de l’embat, i de la lluita, pals a la roda. Tot eren excuses. En canvi ara, quan tot són ferits, tot seran ajudes. Ara que Espanya ens explota a la cara, i tot són plors, escriuen les seves millors pàgines. Passa que han estat, diguem-ho, uns infermers particular. Un punt sàdics: han deixat caure el soldat … per a poder-lo curar després  Això han fet. Felicitats.

És per això que, a la vegada que agraït, els veig com uns enormes irresponsables. I crec que la seva tàctica provoca dolor. Aquí, per evitar de fer el soldat, han enganyat amb una Espanya irreal, federal fraternal. Han parlat d’un somni que no existia. I tot per no anar al combat, i no fer el soldat. Han blanquejat un orangutan. Una mentida que ara cau a trossos. Espanya reformable? Jutge Llanera. Madrid, la nostra capital? A Brussel·les exiliats. Xalets a la Cerdanya? Cel·les a Estremera. Han jugat amb els sentiments de la gent dient que a ‘España‘ hi tenim més aliats que mai. Si es descuiden. I tot per negar que els soldats feien falta. I falta que fan … com Dante Fachín i altres votants sí que han vist.

Tothom sap que de la revolució dels somriures tenim feta la part dels somriures, i ens falta la part de la revolució. Hi anem de cap? Potser sí. O potser no. Mon pare, Ramon Barnils, sempre present en la memòria, explicava això: ‘La cosa que detesto més a la vida és la poca valentia de la gent per a ser feliç. La gent no vol viure. Prefereix sobreviure. I anar tirant’. Hi penso, amb mon pare, mentre per la finestreta de l’avió de Finn Air distingeixo, entre la blanca neu, un vestit blanc d’infermer. Olora sang, aquest, i viurà els seus grans moments els dies vinents. L’1O no ens va deixar viure i, ara, en canvi ens ajuda a sobreviure. Felicitats!

Republicans valencians en solidaritat amb els republicans catalans presos pel règim del 78/39

Membres de la CPVR-Coordinadora  del País Valencià per la República- (d’esquerra a dreta: ENV, UCR, Republicans de Xàtiva, ACR Constantí LLombart, ACR Utopia XXI, Estat Valencià) en acabar la reunió técnica de preparació de la reunió del 7 d’abril a Sagunt, hui a la SC Micalet de València en solidaritat amb els republicans presos polítics catalans, mostrant fotos cap avall del jutge Llanera i dels tres Caps d’Estat del règim del 78/39

Carta de Marta Rovira anunciant el camí de l’exili…

Carta de Marta Rovira a la militància d’ERC
“Avui emprenc un camí dur, un camí que, malauradament, tants d’altres que ens precedeixen han hagut d’agafar. El camí de l’exili.

No puc amagar la profunda tristor que sento d’allunyar-me de tanta gent que m’estimo -i que m’estimo molt. De tantes lluites compartides durant tants anys amb persones que els mou un únic objectiu: canviar la societat on viuen. Fer-la més justa. Persones dignes. Deixar de veure els paisatges que m’envolten des de la infantesa, de passejar per les ciutats on he viscut…

Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen -descaradament- criteris polítics. Cada dia, cada hora sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna.

L’exili serà un camí dur, però és l’única forma que tinc de recuperar la meva veu política. És l’única forma que tinc d’alçar-me en contra del Govern del PP, que persegueix tothom qui està a favor de votar, i que castiga qualsevol que intenta canviar el prestablert i l’establert. Un Govern que està disposat a saltar-se l’estat de dret i les llibertats civils per aconseguir els seus fins polítics.

Tinc una filla, l’Agnès. Les mares sabeu com me l’estimo. I com de fort és el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt.

Us vull dir una última cosa. No deixeu que la rancúnia s’apoderi de vosaltres. L’anàlisi d’una realitat anti-democràtica i profundament injusta no ha de donar pas al ressentiment. Contra ningú. Contra res. Només des del respecte i de l’amor cap a tots els ciutadans i totes les opinions bastirem canvis radicals i profunds. Només des del treball conjunt aconseguirem una República per a tots.

Tal com diu l’Oriol, “En aquests dies que vindran, mantingueu-vos forts i units. Transformeu la indignació en coratge i perseverança. La ràbia, en amor. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu perquè jo persistiré. Gràcies per tot el vostre suport. Us estimo”. I això és el que farem, Oriol.

Us escric, ara sí, amb sinceritat i llibertat. I és tal com ho podré fer des d’ara com a secretària general d’ERC, un partit que estimo, que ha donat tant al país i que encara ha de donar molt més.

Visca la llibertat, la justícia, la igualtat i la fraternitat. Visca una República catalana per a tothom!

Marta Rovira
Secretària general d’Esquerra Republicana”

 

La CUP [i Podemos] ha salvat el cul de Felipe de Borbón

L’article 99 de la Constitució (article concatenat de les lleis franquistes) permet al Cap de l’Estat (Franco, JuanCarlos, Felipe) d’evitar que es vote al parlament espanyol un pretenent a President de Govern no desitjat.
Si hi ha un que té la majoria i no és desitjat per les oligarquies i poders fàctics que van dissenyar l’actual regim, concatenat amb el del 39, el Cap d’Estat no el proposa i punt. Al cap de dos mesos, SI EL SEU CANDIDAT NO IX, dissolt el parlament i noves eleccions.
(…)
Però en els parlaments autonòmics no es va preveure aquest matalàs. És el president del parlament qui proposa el candidat i si aquest NO ÉS DESITJAT pels poders fàctics que fonamenten el règim del 78 no poden evitar que el parlament el vote. A  partir d’eixe moment el Cap de l’Estat té que signar el nomenament. No pot evitar-ho perquè no té el matalàs de l’article 99.
Llavors si no ho signa es crea una crisi sense precedent i resta amb el cul a l’aire davant de totes les democràcies. És el que va dir Rubalcaba quan va dir que calia evitar, al cost que fora per a l’Estat, que un candidat empresonat o a l’exili passes la votació del parlament i en conseqüència calia fer el possible perquè no es poguera presentar o en el seu defecte que pergués la votació …
La CUP amb la seua abstenció ha fet de matalàs i ha evitat que Felipe de Borbon es tinguera que negar a signar un candidat NO DESITJAT, elegit per un parlament democràtic.
Es forçaran noves eleccions i el règim del 78 amb el seu cap al capdavant, respiren tranquils. Han fet valer allò que l’article 99 preveu I  a més s’han estalviat de tornar a empresonar de nou a un President de la Generalitat de Catalunya.